El règim bolxevic atia els conservadors contra Marx (1900-1936)

El Bien Público va ser la gran capçalera dels conservadors menorquins, on trobam moltes referències a Marx, la majoria reproducció d’articles de diaris nacionals. Un dels fets més remarcables és l’escassíssima presència de l’alemany les dues primeres dècades del segle XX. Al principi hi ha alguna nota sobre els multitudinaris mítings que el partit socialista celebrava cada any amb motiu de l’aniversari de la Comuna de París, en què també es rendia tribut a la memòria de Carles Marx.

Les crítiques eren de guant blanc: els socialistes negaven el capital i enaltien les belles i utòpiques espècies de Carles Marx; se censura que haguessin creat una biblioteca circulant per estendre les idees de Kropotkin, Marx i Fauré entre les famílies i els infants. Just abans de la I Guerra Mundial es blasma que els racionalistes o lliurepensadors menorquins es delectin en les elucubracions pseudofilosòfiques de Marx i en les màximes socialistes de Bebel, però no en les glòries de la història pàtria.

Durant la Gran Guerra, augmenta una mica l’atenció a la temàtica marxista, amb un to similar. Lerroux feia befa de Marx i Kropotkin. Un altre escriptor pensa que la part substancial del programa socialista, molt abans de Marx l’havia predicat Jesucrist. En una altra banda es ressaltava la contradicció dels socialistes alemanys, partidaris de l’annexió d’Alsàcia i Lorena, amb la postura de Marx el 1871, quan va condemnar-la. El 1920 s’acusava els socialistes de ser uns vividors que donaven a la doctrina de Marx una interpretació de conveniència per a la seva comoditat.

Aquest estat de coses no canviarà amb la Revolució Russa, sinó amb la guerra civil que la va prosseguir i l’afermament del règim bolxevic la dècada del 1920. Al començament el to seguirà essent irònic: el 1921 es comenta que Lenin es va trobar amb un sistema ferroviari destrossat que no és podia arranjar amb els discursos de Marx. Prest les glosses esdevenen sarcàstiques: “Lenin y las excelencias rusas se sientan muellemente y con gran apetito a la mesa y se hartan sin que les importe un comino Carlos Marx”. Els conservadors s’escandalitzen del fet que els retrats del tsar i la tsarina siguin substituïts als edificis oficials pels de Lenin, Trostky i Marx i que per tot hi hagi eslògans de “Marx, Lenin i altres apòstols de la destrucció, que són begudes enfollidores que semblen els textos d’algunes escriptures diabòliques”.

Els anys trenta es tendeix a assenyalar el contrast entre les teories marxistes i la pràctica de les autoritats soviètiques: un article del 1930 feia notar que la dictadura del proletariat, principi bàsic del comunisme de Marx, Engels i Lenin, havia quedat reduït a la dictadura tirànica dels governants de Moscou i les armes servien per oprimir els treballadors. El 1932 s’apuntava que, en contra de les proclames de Marx en favor d’un mateix salari per a tots els treballadors, a Rússia existissin vuit categories salarials amb una diferència d’1 a 2,8. Més endavant es destacava que l’obrer rus havia perdut tots els seus drets: la jornada de treball superava les vuit hores, per obtenir el que Marx anomenava plusvàlua, de manera que el formidable capitalisme d’estat havia organitzat una veritable explotació del treballador. El 1936 s’informava que el govern soviètic havia relegat els principis preconitzats per Marx en reintroduir la propietat privada al camp, perquè en cas contrari, els jornalers incorporats a la força a les granges col·lectives sortien del pas amb el menor esforç possible.

Alguns periodistes censuraven la deriva sangonosa del comunisme. Ramiro de Maeztu indicava que malgrat les baralles entre Marx i Bakunin, la Revolució Russa es va fer amb les doctrines de Marx i amb els mètodes de Bakunin. Eduard Aunós pontificava que els dirigents socialistes, sota la divinitat tutelar de Carles Marx –libèrrimament interpretat– despullaven la burgesia, estalonant-se en la soferta multitud, “que sempre retorna d’aquests combats amb unes víctimes més i una mica menys de pa”. En altres articles es remarcava la continuïtat entre Marx i “el seu pontífex” Lenin i es feia el socialisme, “germà bessó” del comunisme.

Una altra de les constants serà l’incompliment de les prediccions de Marx. El 1908 Melquiades Àlvarez subratllava que el capital, lluny de concentrar-se, s’havia diversificat fins a l’infinit per mitjà de les societats anònimes. Quasi vint anys més tard, un altre escriptor assenyalava que el petit estalvi havia anat en ascens i que la política de la classe capitalista havia de fomentar-lo per fer fracassar les profecies de Marx. El 1930 s’insistia en què Marx havia pronosticat que el capitalisme cauria mercè a la concentració de capital, que convertiria les crisi i la pobresa en una lepra social universal i, “a pesar de lo bonito que resulta el andamiaje intelectual marxista” les estadístiques anunciaven un augment del nivell mitjà de vida.

 

Míting de Pablo Iglesias a Madrid, 1905

Una altra família de crítiques són les que defensaven que la situació social que Marx exposava era cosa del passat. Calvo Sotelo indicava que tot el que li mancava als obrers quan l’alemany va fer la seva crida al proletariat mundial el tenien ara: sindicats, dret de vot, assegurances, contractes col·lectius, jurisdicció laboral, premsa pròpia i una força numèrica incontestable. Un altre articulista assenyalava que a França el proletariat només constituïa un terç de la població i la classe mitjana era el 45%, el que contradeia la profecia de Marx de què la concurrència arrossegaria la petita burgesia al proletariat.

Altres col·laboracions anunciaven la decadència o ruïna del socialisme. El 1925, Baldwin, el primer ministre conservador del Regne Unit, insistia que la Bíblia del partit socialista, El Capital, estava patint crítiques intenses. El 1933 Ramiro de Maeztu proclamava que el socialisme internacional s’havia esfondrat a Alemanya, Itàlia, França i tot el món, excepte a Rússia. L’any següent el president del Sindicat Agrari Catòlic d’Alaior censurava que el socialisme es volgués infiltrar entre els obrers del camp, ja que les doctrines de Marx eren “l’error capital del segle”.

També és possible trobar columnes que discuteixen els principis del marxisme. L’orientació econòmica de Marx portava al fracàs perquè eliminava tot estímul per l’obrer. Ni Rousseau ni Marx tenien un pensament pràctic sobre l’organització de les nacions, sinó que es trobaven en l’“estat metafísic” del pensament. Marx posseïa una grotesca ignorància respecte a les condicions de la producció i els fins de l’ànima humana. El 1932 de Maeztu subratllava que mentre Marx creia haver descobert que la veritable interpretació de la història era l’economia, Max Weber havia descobert que la millor interpretació de l’economia era la religió, fent al·lusió a una obra del sociòleg.

Els conservadors no deixaven de posar en relleu les dissensions produïdes entre els seguidors de Marx, com la contraposició entre els partidaris de l’evolució, “recórrer el camí còmodament de la mà de l’estat” i la revolució “arribar d’un salt al comunisme”. El 1932 s’informava de la publicació del llibre d’Oliveira Lenin contra Marx, tot marcant les diferències entre els jornalers espanyols i els russos. Dos anys més tard es feia notar el sarcasme que els alemanys haguessin anomenat socialdemòcrata el seu partit, quan Marx havia censurat la democràcia social francesa pel seu esperit petit burgès. El 1935 un article feia un llarg catàleg dels deixebles de Marx que havien revisat i soscavat els ciments de la seva obra, per reprovar que els socialistes espanyols s’aferressin al passat.

Marx i Engels eren ben coneguts en alguns cercles conservadors: el 1931 la llibreria de Manuel Sintes de Maó anunciava la venda de la seva obra Los fundamentos del marxismo. Alguns escrits no deixaven de mostrar la seva inquietud pel repte que suposava el marxisme i la dificultat de trobar-hi respostes adequades: Bosch i Anglada apuntava que Marx, a pesar d’avançar-se tant a les idees del seu temps, segurament mai havia somiat amb una evolució social tan profunda com la de Rússia, per concloure que la veritat es trobava en el dret, però el dret que no se sabia defensar amb una conducta caritativa sempre acabava per ser conculcat. Baldomero Argente comentava que el capítol 24 d’El Capital anotava de forma encertada que la base de l’organització econòmica era la lluita entre els treballadors per vendre el seu treball el més car possible i els patrons per comprar-lo el més barat possible, però el progrés precisava de l’acord de les dues parts.

Els republicans debaten les idees de Karl Marx (1900-1936)

Fins la Guerra Civil el partit republicà fou la principal força política de Maó. En la seva premsa trobam la major quantitat de referències sobre Karl Marx, que, en general, tenen un cert aire polèmic, si bé amb molta menys acritud que en els diaris conservadors. En bona part són reproduccions d’articles de la premsa nacional, que se solien publicar en la primera plana.

Les teories de l’alemany eren reputades com errònies. Un dels primers punts de controvèrsia fou la concepció materialista o economicista de la història, que el diari El Liberal el 1900 jutjava com una interpretació simplicíssima. L’any següent es cridava a raó als obrers de Maó, tot apuntant que  Marx, tan gran per altres conceptes, es va equivocar amb açò, ja que no és “el vientre lo primero”, sinó el cervell. El 1933 a La Voz de Menorca es reprotxava que Marx pensés que els valors morals eren un resultant de les condicions econòmiques, perquè les transformacions econòmiques s’havien de produir per un imperatiu de justícia.

Una altra qüestió a la qual es va prestar atenció fou la relació entre els marxistes i els anarquistes. Al principi es critiquen els mitjans violents d’aquests darrers, però més tard es dona suport al sindicalisme, que s’estimava més moderat que el socialisme, ja que “l’organització somiada pels deixebles de Karl Marx convertiria la terra en un quarter i cada home en un nombre”.

El grup més nombrós de col·laboracions es refereix a la teoria del valor treball i la lluita de classes. El 1905, Alfred Calderon criticava que, segons Marx, la producció es devia únicament al treball, sense tenir en compte el capital, la qual cosa menava els obrers a considerar-se desposseïts de tota riquesa. Altres autors propugnaven la cooperació d’obrers i patrons i eren partidaris de la participació dels treballadors en el capital de les empreses, com als Estats Units, on els operaris guanyaven bons sous i així no es produïa la misèria del proletariat de la qual parlava Marx, sinó el millorament la classe obrera.

Shusui Kotoku, ajusticiat el 1911

L’oposició dels republicans no els impedia sentir simpaties pels socialistes. Era habitual que denunciessin la seva persecució per motius ideològics. El 1911 es feien ressò de les protestes contra de la condemna a mort al Japó de Kotoku i vint-i-quatre activistes més per difondre les obres de Marx, Bakunin, Kropotkin i Tolstoi. El 1933 censuraven que a Malta alguns ciutadans havien estat condemnats a presó per tenir llibres de Marx, Tolstoi i Shaw. El 1933 Zozaya apuntava que Marx, Kropotkin i Tolstoi, en actuar de forma desinteressada en favor del proletariat, tot exposant-se a ser perseguits, eren més nobles que els capitalistes que demanaven càstigs terribles per als qui reclamaven reformes justes.

El 1920 La Voz de Menorca celebrà la primera commemoració de l’1 de maig a Espanya amb un nombre especial, que contenia biografies de Kropotkin, Bakunin, Marx i Lenin. De Marx s’esmenta La misèria de la filosofia i la redacció  amb Engels del Manifest Comunista. Es fa notar que fundà amb Bakunin la Internacional dels Treballadors. Després de l’edició de la seva obra magna, El Capital, el darrer acte a què acudí fou el Congrés de La Haia, el 1873 i passà els darrers deu anys de la seva vida apartat de l’acció política. El 1931 el diari publicà una biografia de Stalin en un to bastant neutre: als 19 anys fou expulsat de la carrera sacerdotal. Des de llavors destinà totes les seves forces al bolxevisme i patí empresonaments i fugues. Era un fervent estudiós de Marx i podia citar llargs passatges d’El Capital.

 

Afegeix la llegenda

La premsa republicana recollia informacions sobre els familiars de Marx: el suïcidi de Paul Lafargue i la seva esposa, Laura Marx, i l’estada a Madrid de Longues, net de Marx, el 1929. També era freqüent que publiquessin notícies sobre les activitats dels socialistes, en especial els actes commemoratius de l’aniversari de la mort de Marx i de la Comuna de París. El 1931 es parlava en favor de la coalició dels republicans amb un partit de la classe obrera, afegint que també Lenin, “el formidable realitzador de les idees de Marx i Engels”, va haver de donar marxa enrere.

No era rar trobar referències a les obres de Marx o del marxisme. El 1922 es va anunciar durant tres mesos la venda d’El Capital, de Karl Marx, en rústica, per 5 ptes. Sis anys més tard es remarcava el fet que el primer traductor al castellà d’El Capital havia estat el periodista Correa i Zafrilla, el 1886, al diari La República. El 1931 se saludava l’aparició del llibre El marxismo. Origen, desarrollo y transformación, de Marín Civera, perquè mancava a la bibliografia espanyola un llibre serè i clar que orientés sobre les controvertides doctrines de Marx. Els anys 1932, 1933 i 1936 s’anunciava la venda de diverses obres de González Blanco, incloent-hi El socialismo expuesto por Marx.

Amb el temps, es van fer freqüents els textos que parlaven en favor del reformisme i en contra de la revolució. Ja el 1905 s’exposaven les resolucions del partit socialdemòcrata rus el qual, després d’afermar els principis de la democràcia socialista, tal i com els havia formulat Marx, plantejava un programa polític que defensava l’abolició de l’autocràcia i l’establiment d’una república democràtica que emparés els drets i llibertats individuals.

El 1919 La Voz de Menorca reivindicava les idees de Kautsky, qui entenia que, per Marx, el socialisme només podria triomfar quan aconseguís l’assentiment de la majoria del poble i criticava que els bolxevics només tenien el suport d’una minoria. El 1922, davant l’ingrés d’una part del partit socialista en la III Internacional es comentava que “els socialistes espanyols giren la mirada als temps distants de l’envellit Manifest del 1849, quan Marx i Engels necessitaven anomenar-se comunistes per diferenciar-se d’uns socialistes burgesos, sentimentals i utopistes”.

 

Melquíades Álvarez, polític republicà

En paral·lel amb la qüestió anterior, es van debatre els vincles entre els republicans i el socialisme. El 1912 es reproduïa un discurs de Melquíades Àlvarez, per a qui la República havia de tenir un contingut social, però no podia ser col·lectivista; entre els partidaris de Marx i els republicans existien diferències profundes, ja que aquests estaven en contra de la lluita de classes, la socialització dels mitjans de producció i la dictadura del proletariat. El 1919 s’afirmava que els republicans conscients havien d’acceptar les reivindicacions de mínims del partit socialista. El 1929, Rovira i Virgili assenyalava que havia lloc per a una esquerra republicana que no fos específicament socialista, segons les idees de Pi i Margall i Proudhon: l’absorció del capital pel treball i la creació d’un capitalisme obrer.

Des del començament, la Revolució Russa fou decretada com un fracàs de les teories marxistes. El 1917 s’anotava que Lenin en els seus mitjans de propaganda i acció s’acostava més a les tradicions “d’aquell immens agitador que fou Bakunin” que a Marx. El 1928 es destacava que Rússia no era sinó l’aplicació del fòrceps que Marx considerava necessari en l’infantament de les societats a les entranyes duríssimes i anquilosades d’aquell país.

 

Propaganda soviètica sobre la Revolució russa (1933)

Els anys trenta aquestes crítiques s’exacerben. Es remarcava que la Revolució Russa era el fruit de causes que no existien a l’Europa occidental, perquè no es donaven els fonaments socials i econòmics que Marx creia imprescindibles (la fase de la gran indústria capitalista). Els anys 1933 i 1934 se sentenciava que el marxisme havia fracassat a tots els països, fins i tot a Rússia. La seva aplicació pràctica era la fam i la desolació i la seva obra social s’havia reduït a l’extinció de l’aristocràcia i la classe mitjana, sense una millora ostensible per al proletariat.

Amb la consolidació del règim soviètic, una de les crítiques més repetides fou el caràcter religiós que prenia el socialisme: certs cercles extremistes rebaixaven Marx, Engels i Kautsky a sacerdots d’una vella església sobre les ruïnes de la qual es construïa una de d’estil purament rus. Després d’haver-se alliberat del dogmatisme catòlic, no es podia acceptar la infal·libilitat del déu Marx i el seu profeta Sant Lenin.

Aquests anys se subratlla el fiasco del socialisme. Els principis teòrics del comunisme constituïen la més excelsa concepció d’una societat, però posats a la pràctica eren una utopia. La modernitat d’El Capital era aparent i, en realitat, remetia a idees i procediments d’Esparta i Roma. Marx era un perfecte il·lús i la  socialització dels mitjans de producció convertirien Espanya en un poble de captaires i miserables.

Els museus, punt feble del turisme cultural de Menorca

La cultura és una de les senyes d’identitat de Menorca. La nostra activitat cultural sempre ha estat notable, especialment per a una comunitat que no arriba a les cent mil ànimes: el teatre principal de Maó, aixecat el 1829, fou el primer escenari d’òpera d’Espanya; l’orgue de l’església de Santa Maria, inaugurat el 1810, és un dels millors del món.

El Foment del Turisme destinà nombrosos esforços perquè la cultura fos un focus d’interès per als visitants i avui en dia, el Consell Insular el situa com un dels quatre eixos principals del turisme de Menorca (natural, cultural, mediterrània i slow).

Tanmateix, els museus, un dels elements crucials del turisme cultural, són poc freqüentats pels turistes. No és estrany ja que, amb l’excepció del Museu de Menorca, les seves instal·lacions no tenen prou consistència per aixecar un interès que vagi més enllà del purament local. En quasi tots els casos no reuneixen les condicions per ser denominats amb propietat “museus”, sinó que són simples sales on ajuntaments i entitats privades exposen algunes peces, sense cap pla museístic ni un programa d’activitats adient.

L’orientació general d’aquests espais no sembla encertada. Abunden els etnològics, que no tenen gaire públic. El Consell Insular s’entesta a fer el centre interpretació de la reserva de la biosfera a s’Enclusa, un lloc pèssim: la seva ubicació natural és s’Albufera des Grau, el nucli de la reserva, on ja hi ha un equipament que caldria potenciar.

 

S'Enclusa

Si Menorca vol apostar pel turisme cultural hauria de crear autèntics museus moderns, organitzats per tècnics i dotats amb els mitjans suficients per mostrar les seves peces de forma convincent. Els atractius no hi manquen.

La nostra illa no ha estat aliena als corrents de l’art d’avantguarda. Els anys trenta hi visqueren Hans Hartung i Ana-Eva Bergman; els seixanta Arnulf Bjorndal i el grup Menorca. En l’actualitat Maties Quetglas és un autor cabdal al qual ens limitem a homenatjar periòdicament. Diversos autors, com Francesc Hernández o Pacífic Camps, han fet aportacions valuoses. Amb les obres d’aquests autors Menorca podria establir un interessant museu d’art contemporani, una infraestructura que cobegen totes les ciutats.

Costa balear - Arnulf Bjorndal

La indústria és un dels elements més característics de Menorca i que històricament ha abastat multitud de sectors (calçat, teixits, bosses de plata, maquinària, bijuteria i aliments). Pocs territoris disposen d’un patrimoni industrial com el nostre, que justifica la fundació d’un potent museu de la indústria que doni visibilitat a l’enorme quantitat d’elements que dormen en foscos magatzems.

L’intent de reconvertir la col·lecció Hernàndez Sanz-Hernàndez Mora en un centre d’interpretació de la Menorca britànica ha donat a llum un híbrid on no se sap si es vol mostrar un edifici (que no té relació amb el domini anglès) o una col·lecció familiar. Al final el que ha tingut més èxit és la sala d’exposicions temporals. Caldria condicionar algun dels nombrosos edificis construïts pel govern anglès (illa del Rei, fort Marlborough, quarters,...) com un veritable Museu de la Menorca britànica.

Antic hospital de l'illa del Rei

Els nostres avantpassats van excel·lir en l’elaboració d’articles molt preuats, com el formatge, el vi i l’oli, que avui en dia són una alternativa sòlida per al sector agrari, ben necessitat d’accions que donin valor a la seva producció. La creació d’un centre d’interpretació tindria la doble virtualitat de donar suport al camp i presentar la nostra idiosincràsia als visitants.

Menorca no es pot entendre sense la mar. Els locals que fins ara han conservat aquest patrimoni ensenyen una petita part de la relació dels menorquins amb l’oceà (llaüts i altres barques típiques). Un centre d’interpretació de les activitats marítimes hauria d’anar més enllà per incorporar el comerç en època romana i medieval, recordar l’Arsenal i els grans constructors navals dels segles XVIII i XIX, el comerç del blat, el corsarisme i els bucs de vapor. Aquest ampli ventall, presentat amb un programa museístic seriós, és capaç d’atreure turistes.

 

Falua de la reina Isabel II, construïda per Josep Tudurí de la Torre

L’arqueologia sempre serà la principal basa cultural de Menorca. El nucli de la col·lecció del museu de Menorca està centrat en aquest àmbit, que és tan potent que l’espai sempre queda curt. Les noves excavacions descobriran objectes que no sabrem on col·locar. Potser per aquest motiu, la part no arqueològica del museu perd visibilitat i prendria més relleu en centres autònoms, deixant lloc per un vistós museu de la Menorca talaiòtica.

El manteniment i gestió dels museus és costós. Es podrien racionalitzar els recursos si formessin una xarxa, com la que funciona en altres bandes. El museu de Menorca podria ser el seu nucli i centralitzar les funcions administratives i logístiques, mentre que els equipaments associats s’encarregarien de les qüestions tècniques i de difusió.

Construir un museu és car, però com es constata amb el centre d’interpretació de la reserva de la biosfera, a vegades els recursos es perden per no tenir una bona orientació estratègica. Si el mariner no sap a quin port va, cap vent li és favorable. Cada any es reparteixen els fons de l’ecotaxa, amb una línia d’inversions vaga. Un programa museístic atraient pot seduir mecenes privats.

La instauració d’un conjunt articulat i ambiciós de museus temàtics donaria consistència al nostre turisme cultural. Açò no es pot fer realitat de la nit al dia, però d’aquí a uns mesos hi haurà eleccions. Si les forces polítiques de l’illa es comprometessin a inaugurar un centre cada quatre anys, en una generació disposaríem d’una impressionant xarxa de museus.