dimarts, 22 de març del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Sant Tomàs: capital local i hotels estrangers

En la urbanització de Sant Tomàs es despleguen en càmera lenta totes les etapes de l’evolució dels nuclis turístics menorquins. El 1957 es va obrir el camí que portava des del poble des Migjorn fins a la costa, un projecte del 1943, la qual cosa va ampliar el nombre de visitants. Aquesta demanda va esperonar l’obertura de diverses casetes de venda de refrescos, el més gran del quals que seria l’únic que es mantindria, tenia un ampli tendal de bruc, nom pel qual ja era conegut. Els turistes allotjats a l’hotel Port Mahón combinaven la visita matinal de la platja amb un espectacle de balls folklòrics el capvespre. Els anys següents l’afluència de banyistes va anar augmentant, mentre creixia l’anomenada del xiringuito des Bruc.
 
Sant Tomàs. Col. Jean Biard
El mes de maig 1961 la premsa comenta que des de fa molt de temps hi ha la idea de fer un centre d’estiueig a Atalis, entre el pinar i la platja i que s’ha previst una nova via d’accés, aprofitant el camí existent, que arrenca a mig quilòmetre des Migjorn. Les obres van començar a l’inici del 1962 i finalitzaren el mes de març, però com que el camí no es va eixamplar ja es preveia que en alguns trams la circulació seria difícil. A principis del 1963 es va redactar el projecte de la urbanització i el maig el propietari dels terrenys, José Ma. Mercadal Fornaris, va constituir l’empresa promotora, Agricultura y Turisme, SA (AGRYTURSA), de la qual n’era l’administrador gerent. Els treballs van arrancar el desembre i a finals d’estiu del 1964 els carrers ja estaven asfaltats.

El mes de gener del 1964 s’havien posat a la venda solars, amb anuncis a la premsa. Aquest any es concediren les primeres llicències per fer xalets. El 1965 es va reforçar la campanya publicitària amb la impressió d’un fullet propagandístic i s’autoritzaren set permisos d’obra, essent un dels anys de més activitat, ja que durant un llarg període el ritme de construcció va ser pausat. El mes de desembre del 1964 la Comissió Provincial d’Urbanisme va aprovar el  Pla General Sectorial, però el pla parcial no va ser validat fins a dos anys més tard. Com es comprova, l’Ajuntament permetia la realització d’edificis abans de l’aprovació definitiva del planejament. Així i tot es considerava aquesta urbanització com respectuosa de la legalitat i, de fet, dins del context de l’època, ho era.

El nucli es va veure afavorit per la millora i asfaltat del vial que comunica la carretera general as Migjorn, ja que l’acostava a Maó i a l’aeroport. El projecte d’aquesta infraestructura va ser aprovat el 1964 i s’executà l’any següent: el mes d’abril finalitzaven els treballs fins el poble i el juliol s’acabava de pavimentar el tram des Migjorn a la platja, que a partir d’aquest moment es convertiria en l’accés principal a la urbanització, deixant sense ús l’antic camí. Paral·lelament s’asfaltava la carretera de Ferreries as Migjorn, que facilitava l’accés amb la part de ponent de l’illa.

A finals del 1963 ja es parlava de l’erecció d’un gran hotel de luxe, que va rebre un crèdit oficial de cinc milions. L’hotel Santo Tomàs (que al principi era impulsat per AGRYTURSA, però finalment, com vam veure un altre dia, va ser promogut per Joan Victory), va ser seguit per la premsa amb expectació: s’informava de les principals fases de l’edifici i de detalls com que seria el primer de Menorca amb aire condicionat. Era de primera categoria i es va inaugurar el maig del 1966, amb l’assistència de les autoritats de tota l’illa i la presència de la televisió espanyola.

El centre turístic va seguir progressant i a l’inici del 1966 va aconseguir la inscripció del seu nom al registre de denominacions geoturístiques del Ministeri d’Informació i Turisme. Paral·lelament es treballava en la instal·lació soterrada de la xarxa elèctrica. La promotora va aixecar un conjunt d’apartaments turístics, de trenta places, que van obrir les seves portes la primavera del 1967. L’estiu del 1969 s’havien fet una dotzena de xalets i prest començarien tres o quatre més. Hi havia un aparcament de pagament i unes pistes de tennis i s’alçava un club social. També s’estava a punt de finalitzar un moll per embarcacions menors d’uns vint-i-cinc metres. En total hi feinejaven 250 persones.

A finals de la dècada dels seixanta es va produir una important entrada de capital forà. El tour operador britànic Clarksons, que llavors era el que movia més passatgers del país, va construir aquí el seu primer establiment a l’illa, l’hotel Europa, encetat el 1968 i inaugurat l’agost del 1969. Amb les seves 350 places, era el més gran de Menorca, el que s’ha de relacionar amb la propera inauguració del nou aeroport. La seva categoria era de 1ª B (equivalent a tres estrelles). L’obertura va estar envoltada per la polèmica, ja que el retard de les obres va obligar la companyia a desviar un grup d’anglesos a Tenerife. Per aquest motiu, periodistes del Daily Mail es van desplaçar a l’illa. El majorista li va donar al tema prou importància com perquè vingués en persona Thomas Gullick, el director gerent. Acabada la temporada, l’establiment va muntar un emissari submarí per no embrutar les aigües de la platja, seguint l’experiència d’altres punts d’Espanya.


Els anys següents, la població va aprofundir en la seva orientació turística. Joan Barber va fer setze apartaments el 1970. Aquest any van arrencar dos projectes hotelers. El primer fou l’hotel Lord Nelson, de Minorica Hotelera, SA, una companyia que era propietària de nou establiments de platja, a Benidorm, Torremolinos, Costa Brava i Mallorca. Dissenyat pel prestigiós arquitecte Javier Yarnoz, tenia tres estrelles i 280 places, i va suposar una inversió de 65 milions de pta. Fou inaugurat el mes de juny del 1971 i entre les persones que hi assistiren s’hi trobava Vladimir Raitz, el president i fundador del tour operador Horizon, que compraria l’hotel el 1982.

El segon establiment fou l’Aparthotel Vista Mar. Disposava de cinquanta apartaments de tipus estudi, restaurant, dos bars i supermercat. Va ser construït per una empresa amb seu a Palma de Mallorca, dirigida per ciutadans anglesos. Per captar capitals, des d’abans de la seva obertura es van posar a la venda  apartaments (des de 475.000 pta.) i el supermercat. Es garantia una renda del 10%, assegurada per un contracte de lloguer amb “l’agència anglesa més important”, probablement Horizon. Els anuncis es van publicar tot l’any, uns en anglès i altres en castellà, adreçats a inversors menorquins.

Aquests projectes van venir acompanyats per l’eixamplament de la carretera de Sant Tomàs. A continuació la companyia britànica OSL (Owner’s Services Limited), integrada en el conglomerat de Clarksons, el 1974 va aixecar un bloc de 85 apartaments, batejats com Hamilton Court, alguns dels quals encara estaven a la venda l’any 1977. Posteriorment es va edificar el grup d’apartaments i estudis en règim de multipropietat Las Quinzenas de Menorca, el 1982 i, el 1987, l’hotel Victoria Playa, de 550 places. La Direcció General de Costes el 1998 va concloure una important actuació, que incloïa la construcció d’un passeig de vianants vorejant la platja, de més d’un quilòmetre, i diverses millores a la urbanització, amb una inversió de 360 milions de pessetes.

dimarts, 15 de març del 2016

L’economia espanyola en situació vulnerable

Passada la crisi grega i l’ensurt de les primes del deute, l’atenció de l’opinió pública sobre l’economia ha caigut en picat. De fet, en les darreres eleccions, el debat econòmic es va moure dins d’un infantilisme preocupant. El partit del Govern es va limitar a alegrar-se del creixement econòmic, apuntant-se tot el mèrit. La resta de formacions va presentar propostes sobre el mercat laboral, però la política econòmica pròpiament dita estava bastant enrere en els seus programes.


Tanmateix, la greu depressió que ha patit el país té unes causes de les quals no se’n parla i ha deixat una herència enverinada a la qual els polítics no es volen enfrontar. L’informe del Fons Monetari Internacional del mes d’agost passat avisava que l’impuls actual es beneficia de factors externs i que les nostres forces productives són febles, per mor d’una taxa de desocupació persistentment elevada, una baixa productivitat i l’elevat endeutament públic i privat.

S’ha parlat molt, i amb raó, del trauma social que suposa l’atur, així com de la necessitat d’emprendre polítiques socials per mitigar la pobresa i la marginació  associada. Evidentment, la compassió envers els més dèbils justifica aquesta preocupació, però no s’hauria de perdre de vista que es tracta de mesures transitòries mentre la gent troba feina i que l’establiment d’un nou marc on sigui possible ocupar tothom és imprescindible.

D’altra banda, la qüestió més inquietant no és l’atur, sinó la seva persistència. Dotze dels darrers vint-i-cinc anys la taxa de desocupació ha superat el 20% de la població activa i només tres anys ha davallat del 10%. Cap país d’Europa occidental presenta unes xifres tan depriments. Per combatre aquesta lacra cal una autèntica política industrial, d’innovació i de formació contínua, perquè les nombroses reformes del mercat laboral no arriben a l’arrel del problema: la minsa productivitat de l’economia i el seu escàs dinamisme.


L’atur és la principal vulnerabilitat social i econòmica d’Espanya. Si no es fa res, quan desapareguin els elements positius del darrers anys (expansió internacional, interessos moderats, petroli barat, daltabaix dels destins turístics competidors), l’atur, lluny de millorar, tornarà augmentar.

El segon punt feble és el deute públic. Fa anys que economistes com Gay de Liebana denuncien el seu increment; ja va alertar sobre aquesta dificultat en les tertúlies d’estiu des Mercadal del 2012. Enguany l’endeutament de l’Estat està a punt d’igualar el valor de tot producte nacional. Una conjuntura així no es coneixia des de la Guerra de Cuba, marcada per l’esforç bèl·lic, i mai s’havia superat el 65% del PIB.

L’acumulació de passius del sector públic està determinada pel dèficit. El pressupost de l’Administració està desequilibrat des del 2008; és a dir vuit anys seguits, i, a més, amb valors extraordinàriament elevats, que sumen l’equivalent del 62% del PIB. Si es compara amb crisis anteriors, entre el 1990 i el 1996, la suma dels dèficits públics va ser del 33,6% del PIB, i el 1982-86 es va arribar al 30,1%. Per tant, es tracta d’una circumstància completament anormal que hauria de fer saltar les alarmes del Govern i el Banc d’Espanya.


És habitual criticar els efectes de la retallada de la despesa pública sobre el creixement. D’aquesta manera s’atribueix la crisi a l’austeritat i es demana un augment de l’activitat financera de l’Estat. Poques vegades s’assenyala l’efecte invers: la depressió copeja greument els comptes públics, que han d’assumir majors despeses, pels pagaments als aturats i altres partides socials, i menys ingressos, perquè cau la recaptació de tributs. És per aquest motiu que cal distingir entre el dèficit cíclic, provocat per les males condicions econòmiques, del dèficit estructural, que crea el Sector Públic de forma voluntària.

En aquest sentit la Comissió Europea duu temps indicant que la reducció del desequilibri pressupostari dels darrers anys es deu exclusivament al component cíclic, mentre que la part estructural roman constant. Açò vol dir que el Govern, malgrat les seves declaracions, no està fent res per disminuir el dèficit públic, que només minva perquè l’activitat econòmica millora.

És una situació perillosa que ens recorda l’exemple grec, on un fort desajust de la Hisenda finançava un estat clientar. La despesa pública era utilitzada per tots els partits per guanyar vots, fins que la bimbolla va esclatar i la societat va haver d’emprendre un ajust brutal. A Espanya, s’ha censurat l’actuació de comunitats autònomes com València, que van muntar grans aparells administratius que els permeteren d’aconseguir còmodes majories absolutes; al final la realitat es va imposar i tot va caure com un castell de cartes. Realment, aquest vici està molt estès i explica que s’hagin escomès obres faraòniques com l’AVE, aeroports sobredimensionats, autopistes amb un tràfic insuficient i l’excés de personal d’alguns departaments.

Darrerament, la contenció dels tipus d’interès propiciada per les polítiques del Banc Central Europeu, ha fet que el dèficit públic hagi estat finançat fàcilment, fins al punt que el Tresor està cobrant per emetre obligacions. Però aquesta conjuntura no es mantindrà de forma indefinida i quan, d’aquí uns mesos, canviï el signe de la política monetària, ens adonarem que el nostre deute és una bomba de rellotgeria a punt d’explotar. És una hipoteca per les generacions futures, que posa en perill les conquestes de l’Estat del Benestar i convertirà en il·lusòries les promeses dels polítics.

L’economia és subtil: per lluitar contra l’atur i l’endeutament s’han d’adoptar mesures que van en la direcció contrària. Per aconseguir-ho s’ha de tenir el que el professor Joan Hernández Andreu anomena un bon ull clínic.

dimarts, 8 de març del 2016

Històries del turisme de Menorca. Urbanitzant el nord: Na Macaret i l’Arenal d’en Castell

No hi ha cap dubte que la distinció entre colònia i urbanització és un tant artificiosa, perquè les dues es refereixen a nuclis costers de nova creació. D’altra banda, la línia divisòria que les separa: el caràcter turístic, de cara al visitant forà, de la segona, es pot travessar quan s’hi assenten forasters, com va succeir a Alcalfar. Un altre d’aquests llocs nascuts com a residència de menorquins i convertits en urbanització és na Macaret.


Abans de la Guerra Civil els habitants d’Alaior tenien aquest punt com uns dels seus preferits per anar a fer vega. En la fotografia que il·lustra la guia del 1932 es poden veure algunes edificacions. Una de les excursions proposades a la guia del 1948 duu a na Macaret, des d’on es domina un dels més bells panorames de la costa nord i on es pot prendre un bot per passejar pel port d’Addaia. És possible allotjar-se llogant un dels xalets particulars. Josep Pla també recomana la visita a la seva guia.

El 1960 ja s’havia programat un gran centre turístic a l’indret. A la premsa local s’anunciava en grans lletres amb els noms dels promotors: els industrials Rafael Roselló i Adrià Gomila (aquest darrer substituït dos anys després per Rafael Timoner), l’arquitecte Jaume Villalonga, l’aparellador Serafí Alzina i el constructor Joan Galmés. El plànol del nucli mostra un ambiciós projecte amb amples avingudes i zones verdes, del qual no s’arribà a executar la meitat més allunyada de la mar, mentre que, pel contrari, la zona residencial que puja cap al nord no havia estat prevista inicialment.

L’any següent l’establiment d’un servei d’autobusos va permetre que s’hi atraqués una gran quantitat d’alaiorencs. El 1962 s’estaven fent diversos xalets, alhora que es pavimentaven els principals carrers, de manera que s’anava formant una colònia estiuenca, justificada per les seves excel·lents condicions per a la pesca i els esports nàutics. L’estiu es va organitzar una regata de snipes entre Maó i Na Macaret. Els anys venidors prosseguí la propaganda de la urbanització amb la publicació d’anuncis i l’exposició d’una maqueta, així com la construcció de casetes. El 1965 es va començar a bastir una ermita, que s’enllestí dos anys més tard.


El 1967 se la considerava la platja alaiorenca per excel·lència, amb una nombrosa colònia establerta des de feia temps. La majoria dels edificis eren casetes blanques de sabor típic, el punt de partida de les barques dels pescadors, així com dels submarinistes. La urbanització avançava a bon ritme, però encara no havien finalitzat les obres.

El període de major creixement va ser el del 1966-1971, durant el qual es van concedir seixanta-cinc llicències d’obres, la majoria de planta baixa i pis; en algunes s’especifica que es tracta d’un magatzem i un habitatge o un apartament. El 1973 es continuaven venent solars i el ritme de construcció va ser notable fins l’any següent.

Les urbanitzacions de Menorca es van concentrar en la costa sud. Al nord, l’activitat seria molt menor fins l’aparició d’Arenal d’en Castell, que té uns ingredients similars a cala Galdana: una platja estupenda, un pla de llarga maduració amb intervenció de capital forà i gran rellevància dels hotels.


Des del principi aquest paratge gaudia de la màxima consideració. El 1948 Victory el qualifica com una dels més esplèndids de l’illa i per Josep Pla és “un lugar delicioso, concha cerrada, blanca playa, una de las más finas del litoral menorquín”. Mascaró apunta que és un magnífic arenal molt apte per fer un bany i passar el matí; per Maps és la rival més propera de cala Galdana. Lluís Ripoll al seu llibret del 1961 diu que hi ha carreteres per les quals no recomana passar. Menen a indrets poc concorreguts, d’aigües netes, que donen una sensació de virginitat, de natura en estat pur. L’Arenal d’en Castell és veritablement espectacular.

L’estiu del 1959 es va obrir un camí per accedir a la platja, la qual cosa va facilitar que hi anessin moltes persones. L’any vinent una agència ja hi organitzava viatges i el 1961 els propietaris van instal·lar el clàssic “merendero”, amb una àmplia terrassa coberta de 320 m2 que va atreure una gentada: un diumenge es van desplaçar vuit autobusos i en la visita programada pel següent es preveia l’anada de 200 persones. Aquest èxit va crear unes expectatives immediates d’urbanitzar la zona. La demanda de parcel·les era alta, però diversos intents de comprar dels terrenys van fracassar fins que el 1963 el procurador en Corts José Luís Fernández Cantos va adquirir una part a la família Saura. Des del començament es va pensar en l’edificació d’hotels.

A partir d’aquí les coses van avançar lentament. El 1964 una agència seguia organitzant excursions dominicals a la platja. L’autobús partia a les nou i mitja del matí de Maó i tornava a les cinc i mitja del capvespre. Aquell any la propietària del lloc, Asunción Guillén Nadal, viuda de Saura, venia solars i anunciava com immediats el projecte electrificació i la carretera. Dos anys més tard s’executaven les obres d’eixamplament i millora del vial, des de la de Fornells. La resposta dels compradors no va ser immediata i entre 1964 i 1966 únicament es van concedir permisos per dues casetes i tres xalets.


El 1967 la platja era completament verge, sense cap edificació. En canvi, a Punta Grossa, situada al cap rocós que tanca la cala per l’est, la propietat ja havia iniciat una urbanització residencial de 35 hectàrees, amb àmplies avingudes, espais verds i zones esportives. Estava previst que l’estiu s’executessin les conduccions d’aigua potable i l’estesa elèctrica. Un promotor va demanar autorització per vuit xalets, però les vendes no devien ser significatives, ja que l’activitat no es va reactivar fins el 1971 i les sol·licituds només van ser remarcables dos anys més tard.

El camí que comunicava l’Arenal, na Macaret i el port d’Addaia amb la carretera de Fornells, no reunia condicions pel creixent tràfic. Com a cala Galdana, i a diferència d’altres punts, on els urbanitzadors van costejar els treballs, aquí els va assumir el Ministeri d’Obres Públiques. El 1967 s’aprovà el projecte, però no fou subhastat fins dos anys més tard; els treballs van concloure l’agost del 1971 canviant les perspectives de tota la zona.

En aquest cas la prioritat fou l’activitat turística. El 1969 es van aixecar quatre quioscs per a la venda de refrescos i un restaurant. Pel que fa als hotels, entre 1967 i 1969 es van succeir diversos plans que no van sortir endavant, fins que finalment el 1970 es van concretar els dos situats al capdamunt de la petita elevació que domina la platja, impulsats per la societat Promotora Menorquina de Turismo, SA, de la propietària dels terrenys, Asunción Guillén.


Les obres d’urbanització arrencaren el gener del 1970 i les dels hotels un any després. El mes de juny del 1972 s’inauguraven l’Aguamarina, de tres estrelles, 220 habitacions dobles i 28 individuals (468 places) i el Topacio, de dues estrelles i 253 places. La presidenta de la companyia seguia essent la viuda de Saura i el conseller delegat Lluís Taltavull, que també era el director de l’hotel Aguamarina. A la inauguració, a més de les autoritats de l’illa, hi assistiren un bon nombre de directors d’agències de viatge britàniques i alemanyes, així com un periodista de la BBC i el director de la revista Travel News.

Pel que fa a la urbanització, el mes de juny d’aquell mateix any es va constituir Urbanización Arenal den Castell Occidental, SA (Castellosa), que va realitzar la parcel·lació i venia solars des del 1971. El president era Fernández Cantos, qui va venir a l’illa cada any entre el 1967 i el 1970, en alguna ocasió en la seva qualitat de procurador en Corts per Biscaia i especialista en temes educatius, però sempre fent declaracions sobre la importància del turisme per Menorca.

El 1972, es va anunciar el projecte d’un altre establiment, per iniciativa del grup turístic de l’eivissenc Abel Matutes. L’hotel Castell Playa fou inaugurat el setembre del 1974 amb quatre estrelles i 501 places (237 habitacions dobles i 27 individuals). Els anys vuitanta es van alçar diversos grups d’apartaments.