dimarts, 27 de gener del 2015

La gastronomia i l’alimentació de Menorca en la història.
L’inici del segle XX i la consolidació de la gastronomia menorquina

A l’entrada del segle XX s’acaba de configurar la gastronomia menorquina tal i com avui l’entenem. Sobre període comptam amb els testimonis del francès Vuillier (1890), els catalans Pin (1905), Davins (1924) i Amat (1934) i les angleses Boyd (1911) i Sheppard (1936).

En aquests escrits veiem aparèixer nous productes. Boyd comenta que es va allotjar a la Fonda Central de Maó, molt emprada pels viatjants. El menjar difícilment podia ser més bo; el propietari el supervisava personalment. Va sentir que un dels hostes demanava “Arròs avui?”, i en rebre una resposta afirmativa, se segué, es col·locà el tovalló, agafà la cullera i romangué en espera de la seva aparició amb una expressió de satisfacció anticipada.


Altres plats, en canvi, prest entrarien en decadència. La mateixa autora fa notar que la figuera de moro és un arbust que creix en sòls secs i rocosos i pot viure sense gens d’aigua. Els seus fruits, degudament preparats, li van ser servits a la fonda per sopar. Semblaven més grans i saborosos que qualsevol que haguessin vist a Mallorca, però, per molt bona que sigui, “la figa de moro és un producte pel qual és difícil sentir gaire entusiasme”.

Amat refereix que l’única fonda de Ciutadella, can Feliciano, era coneguda a Barcelona, on es podien escoltar elogis de tota mena, tant pel plaer dels seus aliments naturals com pel seu barroquisme culinari. L’autor comprova que es pot distreure conscientment la gana amb les seves especialitats de faves ofegades amb patates fregides, arròs amb cigrons, peix amb suc i patates, crema i pa de pessic.

Dins de la cuina de l’illa, la carn encara seguia reservada a celebracions especials. Així Vuillier explica que per Nadal, a certes cases, a més del galldindi tradicional d’aquestes festes, feien coure porcells al forn. Fora d’aquí tenim els embotits. El mateix autor indica que cada família sempre sacrifica, de novembre a finals de gener, com a mínim un porc.


Les matances, com se les anomena, donen lloc a interessants festes familiars. Al migdia es fa un gran dinar que consisteix en peix i carn de porc. El plat principal es cou a la brasa; és la pultrú, la botifarra més gruixada de l’any anterior, que s’ha conservat per aquesta circumstància. És enorme: dos o tres quilos. Es talla sobre la taula, encara flamejant, i es menja regada amb mel. L’acte de tallar-la es diu matar sa pultrú.

Amat exalta les famoses sobrassades de l’illa i el formatge blanc, no menys apreciat. Com veiem ja s’havia consolidat el prestigi del formatge. De fet, Davins assenyala que a Menorca es fa “el famoso queso de Mahón”.

En tot cas, els productes de la mar eren els reis de la gastronomia illenca. Pin, aficionat a anar en barca, va recórrer el port de Maó, “ric en crustacis marins i pops de carn tendra”. També va anar fins a l’illa de l’Aire, on tastà la caldereta en companyia dels faroners, “que amb els peixos de tan delicada carn de les costes menorquines feien bullabesses superiors a les de la “Réserve” de Marsella”. Aquest hotel restaurant a principi de segle era el més famós de la ciutat francesa.

Davins també baixà al port de Maó, on va veure un pescador a una barca que treia un marisc al qual per la seva sorpresa anomenà dàtil i que intuí que devia tenir una forma semblant al deliciós fruit sec; es va fer a la idea que a la fonda li’n servirien. Al Fonduco hi trobà els vivers de llagosta. Els pescadors des Castell agafaven crustacis, llagosta, ostres, peus de cabrit i altres mariscs, la qual cosa donava ocupació a la major part dels seus habitants, ja que a la població no hi havia cap altra indústria.


Sheppard es va aturar a Fornells, que en aquest moment era un poblet de pescadors que tenia una fonda confortable, “amb la ben guanyada reputació de servir el millor plat de l’illa, la caldereta de llagosta, amb un estil insuperable”.

Amat comenta que la fonda Bustamante es troba íntimament lligada al prestigi culinari de l’illa de Menorca. A Barcelona es lloa la seva cuina a base de cuixes de pollastre, bon peix, excel·lents mariscos i vins com per a meravellar el paladar més insensible. L’autor fa l’elogi del marisc i la rebosteria de Maó. Les escopinyes, especialment, són un marisc molt recomanable. “Els peus de cabrit, que són un musclo abundant, gran i ple de ressorts gastronòmics, és molt conegut a Maó per acompanyar l’aperitiu, que aquí sol consistir en una copeta de palo”.

Quant a la rebosteria, el periodista fa notar que l’habilitat es manifesta amb eloqüència, fins i tot en les especialitats més vulgars. El pa de pessic de Maó té una flonjor única i la crema denota una digníssima responsabilitat de mitjans.

Stuart, després d’assenyalar les reminiscències angleses que es veuen passejant per Maó, indica que el gust britànic per les llepolies semblava ser contagiós. Durant l’àpat a l’hotel, els havia sorprès agradablement l’aparició d’un plat dolç i els aparadors de les botigues mostraven un assortit temptador de bombons, confitures i productes en escabetx, articles que eren escassos a Mallorca. Un comerç inclús disposava d’un considerable estoc de llaunes de la farina de civada escocesa Crosse & Blackwell. També apunta que a una botiga de Sant Lluís hi havia una filera d’autèntic formatge blanc anglès, que potser van confondre amb formatge tendre de Maó.


Vuillier anota que per Nadal a Maó hi havia un esclat de dolços: pessebres comestibles i betlems de confiteria. Aquests no duraven a les pastisseries més dels tres o quatre dies de les festes. Els pastissers rivalitzaven entre ells per veure qui oferia el panorama més temptador. El dia de Nadal, els fillets i les filletes fins als setze anys anaven a veure els seus padrins, que els donaven uns pastissos de forma cònica especials d’aquestes dates.

La vigília de Nadal a la sagristia es preparava una beguda coneguda com la calenta, composta d’aiguardent, sucre i anís, que se solia beure menjant confits. Acabada la cerimònia era compartida pel capellà, les sibil·les i el qui havia cantat el martirologi, que era qui la pagava.

Amat va trobar al Club nàutic de Ciutadella “quatre gots de ginebra, un acordió i uns quants fabricants de calçat prenent el cafè”. Potser es tracta de la primera referència literària del gin de l’illa, després de l’Arxiduc.

Pin es va prendre a Maó una aromàtica xicra de xocolati, “que amb quatre branquillons en brasa havia estat desfeta en un pare nostre”. Davins coneix les virtuts de la camamil·la per a arranjar el ventrell: “La tassa desprenia una olor deliciosa i penetrant com no record cap altra”. Una altra dia va tastar una poma d’en Quen.

Alfons Méndez Vidal 

dimecres, 21 de gener del 2015

El somni circular de les promeses electorals

La il·lusió és el darrer que es perd. La proximitat de les eleccions estimula els nostres polítics perquè avancin el seu programa. Avui un partit, demà l’altre van apuntant les seves ofertes. La situació de crisi que vivim motiva que bona part d’aquestes tenguin un gran contingut econòmic per donar resposta a les aspiracions dels ciutadans.

Les darreres setmanes hem sentit propostes de crear salaris socials, escurçar la jornada laboral, reduir l’edat de jubilació, crear una banca pública per facilitar el crèdit a les empreses, disminuir els impostos, combatre el frau fiscal i fins i tot esmenar la darrera reforma de la Constitució perquè les despeses de l’Estat de Benestar, Sanitat, Educació i Pensions, siguin tan prioritàries com les financeres.


En la hemeroteca ha quedat la demanda que va presentar Lluís Llach contra el govern socialista per incompliment de promeses electorals, que el jutge va arxivar. Fa uns anys es va posar de moda que els candidats anessin al notari perquè estengués acta dels compromisos electorals. La seva manca de credibilitat ha fet que aquesta pràctica hagi caigut en l’oblit.

No s’ha de forçar gaire la memòria per recuperar les ofertes electorals dels dos darrers governs. Zapatero va defensar un conjunt d’ajuts socials, que van durar un parell d’anys, fins que la fallida del pressupost públic que encara dura les va fer insostenibles. Rajoy es va comprometre a davallar els impostos, i els va pujar quan va guanyar les eleccions. La realitat no es deixa intimidar pels vots d’alegria i prosperitat dels nostres governants.

I tanmateix, els candidats segueixen donant la seva paraula que repartiran un raig de riquesa entre els ciutadans i molta gent s’ho creu. No hi ha res més dolç que un bon somni dins del llit calent i no deixam de somiar, maldament sabem que cada dia ens despertarem i l’habitació estarà freda quan traguem un peu del llençol.


En la situació econòmica actual les propostes de molts partits no són realistes. En aquest moment hi ha greus dificultats per mantenir els serveis existents, sanitat, educació, dependència, i per tant serà impossible crear-ne de nous. A la majoria dels països europeus no existeix aquest cercle viciós de promeses irreals i frustració en què ens hem instal·lat a Espanya. Els ciutadans avaluen amb més realisme els compromisos electorals i els partits polítics no ofereixen el que no poden complir. Fa poc el Govern francès ha realitzat una important retallada del pressupost, però incrementa la despesa en educació i en recerca (I+D). No tot és possible, però sempre es pot triar.

Quan un estudiant comença la carrera d’Econòmiques, la primera lliçó sol ser que l’objectiu de l’economia és estudiar la manera com els individus satisfan les seves necessitats, que són il·limitades, amb uns recursos escassos. Entendre plenament aquesta definició és una tasca que dura anys, tota la llicenciatura. L’escassetat ens enfronta amb el fet indefugible que no podem aconseguir tot el que volem, perquè sempre acabam topant amb el pressupost.

En la vida particular ràpidament ens adonam d’aquesta realitat i aprenem a administrar el nostre sou. D’una manera més o menys conscient establim preferències i, sinó la vida s’encarrega de marcar-nos-les. Si ens endeutam per comprar una casa o un cotxe, després hem de passar uns anys gastant menys del que guanyam per tornar el crèdit amb els seus interessos.


En canvi, quan es tracta de les finances de l’Estat, és molt fàcil pensar que allò funciona d’una altra manera. Reclamam una ampliació constant dels nostres drets amb la idea que l’Administració pot aconseguir més doblers, perquè qualcú ho acabarà pagant. Però a qualcú fa temps que el cerquen i encara no l’han trobat. La il·lusió fiscal, el fet de pensar que el Govern pot prestar nous serveis, donar més ajudes o baixar els tributs, sense reflexionar com aconseguir els fons per finançar aquestes despeses, és un mal molt estès.

El relat circular és una figura literària en la qual l’autor planteja la curiosa paradoxa que el final del relat coincideix amb el principi.

Així és com cada quatre anys encetam aquest excitant somni col·lectiu: rebem amb esperança les promeses d’un món més just, més pròsper, amb menys atur, més serveis socials i menys càrregues fiscals. Les votacions enlairen els polítics que han fet l’aposta més valenta i arrosseguen els que la crisi ha forçat a retallar els serveis públics.

Passen els mesos i els compromisos s’incompleixen. Els polítics es disculpen afirmant que l’herència rebuda és molt pitjor que el que s’havia fet públic, hi ha deutes amagats o la situació econòmica ha empitjorat d’una manera  imprevista. Els votants no s’ho creuen i es desencanten. La frustració i la indignació arrelen a la societat i s’enforteix la desconfiança envers els governants, ja que tots són iguals, cap compleix el que promet.


Bé, no us preocupeu, només cal esperar una mica; arribaran noves eleccions; vindran nous candidats i nous partits i renovaran les nostres esperances amb noves propostes. Escombrarem els dinosauris, la “casta”, les relíquies del passat, perquè el somni torni a començar una altra vegada.

El desengany només finalitzarà quan els ciutadans haguem après a avaluar amb realisme els compromisos electorals, tenint en compte experiències passades a Espanya i l’estranger, i deixem de banda els venedors de fum que cada quatre anys ens ofereixen un món meravellós, perquè com majors són les promeses, més gran és l’engany. Aquest és el meu somni i ja se sap que la il·lusió és el darrer que es perd.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 13 de gener del 2015

La gastronomia i l’alimentació de Menorca en la història.
L’Arxiduc, testimoni dels canvis de finals del segle XIX

Les darreres dècades del segle XIX Menorca va experimentar una gran transformació econòmica i social, que no podem deslligar de l’etapa de prosperitat que va viure en aquesta època el món en general i Espanya en particular. El nostre país va entrar en la modernitat; la profunditat d’aquests canvis fou tal que fins i tot la cuina dels menorquins es va veure afectada.

Tenim la sort de comptar amb un testimoni privilegiat, l’Arxiduc Lluís Salvador, que entre el 1890 i el 1891 publicà el resultat d’una feina en la qual treballava des de feia vint anys, auxiliat per alguns dels principals estudiosos de l’illa. Al seu costat comptam amb les obres del poeta nord-americà Bayard Taulor, del 1868 i de Charles Toll Bidwell, cònsol britànic a Mallorca, del 1876.


Segons aquest darrer, Menorca “produeix els millors cereals i els millors fruits, naturalment en quantitats molt més limitades que a Mallorca”. El blat xeixa cultivat era de classe superior. Una mostra que es va enviar als Estats Units va donar uns resultats tan satisfactoris que es va rebre una comanda de 1.000 faneques de llavor. De fet, l’illa exportava blat per un valor anual de 4.770 dòlars.

Per Taylord, l’agricultura de l’illa és lucrativa quan és afavorida per les pluges  i llavors dóna un blat d’excel·lent qualitat, oli i taronges. Als horts de Sant Joan, “d’il·limitada fecunditat”, es fa blat d’indi, tomàtics, cols, cànem, ceps i tot tipus d’hortalisses; palmeres i taronges carregades de fruit els “donen l’aspecte d’un jardí dels tròpics”. Prop de Sant Lluís trobà figueres de moro i, per a la seva sorpresa, fou informat que a l’estiu les seves fulles s’empraven per alimentar les mules i els ases i que els menorquins es menjaven el fruit en temps de carestia.

L’Arxiduc confirma que l’horticultura té una importància cabdal; l’illa té fama per l’excel·lència de les seus horts de verdures, que s’ha estès a Algèria. En canvi, l’olivera no juga un paper important a Menorca, excepte a uns quants llocs i sobretot Alcalfar Vell, a Sant Lluís i ses Tavernes, a Ciutadella. Bidwell assenyala que el cultiu de les oliveres és “insignificant”. Les figueres estaven força esteses, però en general només es tractava d’uns pocs arbres al costat de les cases; se’n coneixien 27 varietats. També hi ha moltes castes d’ametller; és un dels arbres més difosos, que es troba a quasi tots els llocs, vinyes i horts.


Els arbres fruiters més comuns són les pomeres, les pereres i les pruneres. El ginjoler és especialment abundant a Maó. L’albercoquer creix principalment a Sant Lluís i hi ha moltes classes. També hi ha presseguers, albergeners, cirerers i magraners. El taronger antigament es conreava poc, però ha assolit certa importància, fins al punt de poder exportar taronges.

Segons Bidwell, la vinya és un dels cultius més profitosos. Fins feia dotze o quinze anys havia ocupat una gran part de les petites propietats de l’illa, però es va veure afectada negativament per la plaga de l’oïdi del 1850 i quan l’autor escriu ocupava una extensió reduïda, tot i que major que a Eivissa. El vi negre, “malgrat no ser un article per a l’exportació, és un vi pur, substanciós i més o manco del mateix preu i qualitat que el vi de taula francès, al qual s’assembla considerablement”. L’anglès prossegueix assegurant que, pel seu gust, “aquest vi és en tots els aspectes millor que els vins negres de l’illa gran. Té menys grau, però suficient per conservar-lo”.

L’Arxiduc també dóna una àmplia explicació sobre el conreu de la vinya; el seu fruit s’empra tant com a aliment com per fer vi. Amb el vi s’elabora arrop i carabassat, i manduixes i les mores ofegades amb sucre. Entre els licors que es destil·len a l’illa, els més antics són l’aiguardent, que abans feien gairebé tots els que elaboraven vi i en el seu moment ja estava en decadència, i l’anissat. El gin, també conegut com gin de la terra i gin de pota, és conegut des de fa molt de temps i encara se’n fa en grans quantitats.


La ramaderia és una de les principals fonts d’ingressos de Menorca. Bidwell apunta que la introducció de l’enclova ha permès la formació de pastures artificials, que proporcionen menjar als animals. La raça del vaquí és bona i la llet de les vaques és una part important de la producció de les finques del nord de l’illa. L’exportació anual de ramat boví importa 9.475 dòlars.

L’Arxiduc remarca la importància de la llet, així com la fabricació de formatge i mantega. Per fer formatge es mescla llet de vaca i d’ovella, perquè hom és de l’opinió que d’aquesta manera és de millor qualitat. Els porcs juguen un paper important en l’economia de l’illa. Són semblants als mallorquins. Quan s’engreixen pesen 200-250 kg i en ocasions arriben a 300 kg. Gairebé cada família, per pobra que sigui, n’engreixa un o més; perquè els animals no estiguin als pobles, hi ha solls municipals als afores. Els pagesos illencs saben fer molt bé la sobrassada, que segons sigui l’edat del porc es condimenta amb quantitats variables de pebre bo; les madones saben aplicar una regla matemàtica.

Entre els animals de ploma ocupen el primer lloc els indiots que es sacrifiquen per Nadal i també s’exporten, així com els pollastres. Els animals de caça més importants són els conills i les perdius, però també es cacen guatlles, tords, coloms i aus aquàtiques, especialment a s’Albufera des Grau. L’autor dedica diverses pàgines a la pesca i el marisqueig, que donen fe de la seva importància. Fornells és un autèntic poble de pescadors, una activitat també rellevant as Castell. El marisc ha assolit en poc temps un gran pes i es concentra sobretot al port de Maó, on hi ha vivers.


L’Arxiduc indica que la cuina menorquina s’assembla a l’espanyola, si bé té influències franceses, angleses i italianes i presenta algunes especialitats típiques. Una de les diferències fonamentals entre la gastronomia menorquina i l’espanyola rau en la utilització de mantega enlloc d’oli, que l’autor atribueix a la influència anglesa i que també justifica per la gran producció de mantega i l’escassetat d’oli. Una altra divergència resideix en el gran consum de peix dels menorquins, que en general no agrada als espanyols, cosa que pot ser deguda a la seva abundància i baratura. Per a moltes famílies el sopar consisteix quasi exclusivament en peix.

El matí, per berenar, els illencs prenen cafè amb llet i entre la gent senzilla hi també en sopa. Així mateix, es pren durant el dia, sobretot després de les menjades, en quantitat i amb autèntica fruïció, si bé generalment és de mala qualitat. El costum de prendre xocolata, aquesta beguda eminentment espanyola, està molt poc estès.

L’ús de safrà i altres espècies, tan corrent a Espanya, és poc freqüent a Menorca; tampoc s’usa gaire el pebre, a diferència dels mallorquins. En general, als menorquins no es agraden les salses i sí en canvi els menjars torrats, cosa que podria provenir igualment dels anglesos. Però la base fonamental del dinar de la gran majoria de famílies és el bullit, que combinat amb les excel·lents verdures de l’illa és un menjar barat i que ret molt. S’hi sol afegir col, cigrons, patates i un tros de xulla.


Entre els àpats més característics, l’Arxiduc dóna un bon llistat on destaquen l’arròs de la terra; la caldera de peix, de cranc i de verdures; cinc plats diferents de carabassa; quatre de caragols; quatre de faves; tres de patates i fins a tretze oliaigües. Hi destaca com a propi l’arròs de la terra, molt estimat entre la gent del camp, especialment a Ciutadella. L’oliagua té el mateix paper que les sopes a Mallorca i constitueix un dels aliments bàsics de les classes populars de l’illa.

A Menorca són molt apreciades les escopinyes i altres castes de marisc, dels quals es mengen grans quantitats torrats dins calderes amb salsa, cuinats amb arròs, bullits i també crus. El consum d’ensalades de diferents ingredients és considerable, principalment a l’estiu; l’autor n’esmenta una trentena, incloent les de gallina i de llagosta (que mengen les gents benestants). Entre els rics és molt apreciada la maonesa, una salsa que segons es conta va inventar el cuiner del duc de Crillon durant el setge del castell de Sant Felip, quan va veure com li agradaven al seu senyor les verdures de l’illa.

De segons plats i postres, n’hi ha un caramull. No sols es menja tot el que fan els nombrosos forners i tota casta de pastes salades farcides, procedents d’Europa, sinó també moltes conserves i fruites d’Amèrica. L’Arxiduc omple més de vull pàgines amb la descripció de coques, pastes i postres i indica que el que li sembla més particular són les excel·lents formatjades de carn, formatge, amb ous i farina, amb forma d’estrella, foradades i de pa de sucre. Fins i tot les dames més riques es dediquen amb especial afició a la preparació d’aquest menjar nacional, sobretot quan vénen grans festes i llavors les reparteixen generosament entre els seus coneguts.

Alfons Méndez Vidal 

dimarts, 6 de gener del 2015

La vinya a la Menorca del segle XVIII.
La consolidació de la vinya de Maó (1773-1818).

En els cinquanta anys que van del 1723 fins al 1773 l’extensió de vinya de Maó es va més que doblar, fins a ocupar 373 ha, un augment del 130%, el que suposa que cada any es plantaven de mitjana 4,2 ha amb ceps. Tanmateix, la dimensió mitjana de les parcel·les es va reduir considerablement (38%), el que vol dir que les noves vinyes eren de cada cop més petites. Es tractava d’un conreu dinàmic, perquè el 19,3% de les vinyes declarades eren noves i només el 9,3% eren velles.

La vinya de Maó el 1773 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
Llocs de Tramuntana
11
5,93
0,54
Dragonera
2
0,29
0,15
Mercadalet i Alfavara
52
23,89
0,46
Vinyet de Gràcia
85
40,70
0,48
Bentalfa i Trepucó
66
30,30
0,46
Llucmaçanes
138
63,39
0,46
Malbúger
53
29,51
0,56
Alqueria Cremada
151
82,83
0,55
Cornia
7
5,10
0,73
Tornaltí i Torelló
28
14,23
0,51
Llocs de Llevant
19
10,46
0,55
Mussuptà
17
9,32
0,55
Llocs de Migjorn
31
14,55
0,47
Suma
660
330,51
0,50
Sense determinar
107
42,68
0,40
Total
767
373,18
0,49

Si estudiam el repartiment de les vinyes dins del terme de Maó, s’observa que el conreu s’havia estès considerablement. En la taula s’aprecia com hi ha molts més paratges amb vinya que el 1723. Pel que fa als punts amb més vinya, Alqueria Cremada seguia sent el que concentrava més vinya (25,1%), seguit de Llucmaçanes (19,2%), però el vinyet de Gràcia ara era el tercer (12,3%) i havia superat a Malbúger, on la vinya quasi no havia progressat. L’avenç també havia estat molt important a la zona de Bintalfa i Trepucó que s’havia posat a l’alçada de Malbúger amb el 9,2%. A aquests hauríem d’afegir els terrenys que actualment ocupen les primeres fases del Polígon Industrial (Mercadalet, Alfavara, quatre boques, camí de ses rodees i creu den Vetxo), amb el 7,2%. En total, aquestes sis àrees ocupaven 271 ha, el que suposa el 82% del total. És possible que la majoria de les vinyes de les que desconeixem la seva ubicació estiguessin molt prop del poble de Maó i a la mateixa població, on les vinyes eren molt petites. Les vinyes més grans es continuaven situant a Alqueria Cremada, Malbúger i Cornia, així com als llocs.

Vist en perspectiva, la vinya ocupava una petita part del terme i formava un ampli cercle al voltant de la població de Maó, que començava al final del carrer de ses vinyes, al principi de l’actual polígon industrial, anava cap a Llucmaçanes, passant per Alqueria Cremada, després girava cap a Trepucó i tancava el cercle per l’ermita de Gràcia. Tanmateix, fora d’aquí es trobaven ceps arreu, tant als llocs de Tramuntana com a Addaia, sa Boval o es Putarró; els llocs de Llevant (Talatí, Biniai, Binifaell, So na Rosa, Algendar) i els de Migjorn (Binicalaf, Binidalí, Binixiquet, Cugollonet, Forma i Formet).

Aquestes vinyes eren propietat de 556 viticultors, que tenien una mitjana de 0,67 ha; de fet, el 71% dels propietaris tenien entre 0,25 ha i 1 ha. Els 47 viticultors que tenien propietats de més d’una hectàrea i mitja suposaven el 26% del total de l’extensió de vinya. El major propietari era Bartomeu Ramis, qui tenia 5,25 ha a Addaia, Alqueria Cremada i camí de ses rodees; els següents propietaris quedaven a considerable distància: Domingo Vidal, amb 3,25 ha a Binixiquet i Alqueria Cremada, Ramon Ballester, amb 3,14 ha, Antoni Andreu, amb 2,86, Guillem Gahona Llodrà, amb 2,83 ha i Rafel Montañés, amb 2,61 ha.

Els viticultors en ocasions tenien les seves vinyes a considerable distància del seu lloc de residència. Per començar, no tots eren maonesos, sinó que hi havia habitants del terme de Sant Lluís (28), es Castell (10), Alaior (19) o fins i tot es Mercadal (3). En ocasions es tracta de gent que vivia a llocs que són a poca distància de Maó, però també hi ha vilatans o residents a possessions més allunyades, la qual cosa fa pensar que molts cops les vinyes es devien llogar o conrear amb vinyòvols contractats. Tanmateix, dins del terme de Maó, la distància entre el lloc de residència i la vinya en molts casos era considerable. A més, era freqüent que un propietari tingués vinyes situades a dos indrets diferents. Tot açò indica que també devia haver casos de vinyes no conreades pel propietari (com devia de ser el cas dels grans propietaris) i que, en altres ocasions, les distàncies que havien de recórrer els viticultors eren considerables.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

La vinya de Maó el 1818 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
Llocs de Tramuntana
11
6,33
0,58
Dragonera
4
1,79
0,45
Mercadalet i Alfavara
63
32,97
0,52
Vinyet de Gràcia
54
22,79
0,42
Bentalfa i Trepucó
57
31,73
0,56
Llucmaçanes
99
47,45
0,48
Malbúger
53
27,19
0,51
Alqueria Cremada
165
81,53
0,49
Cornia
6
2,86
0,48
Tornaltí i Torelló
35
18,30
0,52
Llocs de Llevant
25
16,32
0,65
Mussuptà
23
15,32
0,67
Llocs de Migjorn
44
18,05
0,41
Suma
639
322,63
0,50
Sense determinar
12
8,05
0,67
Total
651
330,67
0,51

Segons aquestes dades, la vinya de Maó va patir un retrocés del 9,5% durant aquests anys. L’extensió mitjana de les parcel·les va augmentar lleugerament (3,3%), el que implica una racionalització del conreu. Les vinyes més grans se situaven clarament en alguns llocs de Llevant i de Tramuntana, així com a Mussuptà. En canvi, s’havia reduït notablement les  dimensions de les vinyes d’Alqueria Cremada i Malbúger.

En tot cas, es van produir alguns canvis en la distribució territorial de les vinyes. El primer lloc el seguia ocupant Alqueria Cremada (25,3%), amb una superfície pràcticament igual que el 1773. Llucmaçanes continuava en segon lloc, malgrat havia patit un retrocés del 22%. A continuació es situaven les vinyes del Mercadalet, Alfavara, quatre boques i altres zones situades pels voltants (10%), que havien augmentat molt l’extensió plantada de vinya, així com Bintalfa i Trepucó, on els ceps també havia crescut però no tant. Al vinyet de Gràcia, en canvi, la vinya havia disminuït considerablement i només suposava el 7,4% del total. En conjunt, aquestes cinc zones suposaven el 67% de la superfície vitícola del terme. Per tant, és clar que aquest conreu va continuar el procés de diseminanció que havíem vist el 1773, distribuint-se de cada de forma cada cop menys concentrada en el territori.

Amb la informació que disposam es pot acceptar que entre el 1760 i el 1860 la vinya de Maó no va patir excessives variacions i es va moure al voltant de les 350 hectàrees. La zona vitícola per excel·lència sempre va estar entre Alqueria Cremada i Llucmaçanes, on hi havia la meitat de la vinya del terme. El punt màxim es devia assolir entre el 1760 i el 1790, amb unes 370 ha plantades que proporcionaven, junt amb les de Sant Lluís, una collita d’aproximadament 1.150.000 litres de vi. Aquest fou el segle d’or de la viticultura maonesa i clarament va tenir el seu origen en la demanda de les tropes angleses establertes amb motiu del domini britànic de l’illa. Progressivament hi va prendre el relleu la creixent població maonesa de finals del segle XVIII i principis del XIX, la qual van anar incorporant aquest licor a la seva dieta. La llarga crisi econòmica que va patir Menorca entre el 1820 i el 1850, i que copejà de forma especial el terme de Maó, va afeblir aquest conreu, que va entrar en una decidida decadència arran de la reorientació econòmica que es va encetar a l’illa la dècada del 1850.


Alfons Méndez Vidal