dimarts, 26 de juliol del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Les urbanitzacions s’estenen per tot: cala Llonga, port d’Addaia i Son Vitamina

Ja vam veure com la societat Financiera y Constructora, SA, pertanyent al grup March, va impulsar la urbanització de cala Blanca. Aparentment, el financer mallorquí tenia un pla global a l’illa. El 1964 va presentar a l’Ajuntament de Maó els plànols per urbanitzar cala Llonga, situada a la vessant nord del port, al costat est del paratge ja edificat de Sant Antoni, prop de la boca de la rada, la qual cosa es volia aprofitar per muntar instal·lacions nàutiques. L’any següent es va encetar una campanya propagandística i de captació de clients. Com era habitual, s’imprimí un fullet i es confeccionà una maqueta que s’exposava a un comerç de Maó. Sembla que les vendes van funcionar bé des d’un primer moment.
 
Cala Llonga i darrera es Castell
Els apoderats de l’entitat, Lafuente i Piera, comentaven que l’arquitecte Pere Lluís Mercadal havia dissenyat un centre d’estiueig adequat a la personalitat del port de Maó, tot aprofitant els desnivells de la zona. Ocupava cent hectàrees, els carrers s’adaptarien al terreny i els xalets s’alçarien a llocs on no trenquessin el paisatge ni el falsejassin. A la part oriental de la cala es construiria un moll en forma de T. L’inici dels treballs estava a l’espera d’obtenir el vistiplau de l’Ajuntament.

Les obres van arrencar el mes de maig del 1966 i es va treure un nou prospecte informatiu per fomentar les compres de solars. També s’inseria propaganda a la premsa nacional. Les parcel·les es venien des de 220 ptes./m2. El 1968 fou aprovat el pla general del sector; en aquell moment ja havia més d’onze quilòmetres de vials.

Tot i que hauria estat possible que es comencessin a aixecar edificis tot d’una, el cert és que no torna a aparèixer publicitat fins el 1972, mentre que l’empresa sí que en feia del port d’Addaia. Potser la raó era que fins els darrers mesos de l’any anterior no s’havia autoritzat el pla parcial (circumstància que es feia constar als anuncis). Així mateix, l’asfaltatge de la carretera de la colàrsega a l’entrada de la urbanització finalitzà el mes de juliol. En tot cas, aquell fou el moment del llançament del nucli: l’empresa promotora era un dels patrocinadors de la II Volta Ciclista a l’Illa de Menorca. L’estiu s’oferien xalets acabats i els terrenys, que comptaven amb aigua i electricitat, es venien des de 125.000 ptes. Els 1974 es va editar un altre fulletó publicitari, conjunt amb el port d’Addaia.
 
Port d'Addaia. Foto Pompilio Piris
Pel que fa a aquest darrer, quan el 1965 Financiera y Constructora, SA explicava els seus projectes, anuncià que tenia la idea de transformar el port d’Addaia en un dels centres de yachting més atractius i complets d’Europa. S’anaven a construir extensos molls i un club marítim per al subministrament de les embarcacions i amb serveis per a la comoditat dels clients. El 1966 es va elaborar el plànol de parcel·lació i les condicions d’urbanització dels terrenys del cap que s’estén entre cala Molí i el port d’Addaia. Hi havia uns tres-cents solars per fer xalets i apartaments, amb aigua potable, carrers asfaltats, xarxa elèctrica i enllumenat, a més de zones portuàries i esportives. Es publicà un prospecte on constava el plànol del sector. El gener de l’any següent els preus anaven de 325 ptes./m(els terrenys de 210 m2) a 480 ptes./m(els de 750  m2). El 1967 s’indicava que les parcel·les tindrien 1.000 m2 i estarien dotades dels més moderns avenços, entre els quals hi hauria un complex esportiu marítim.

L’any 1969 el Ministeri d’Obres Públiques va projectar la via que comunica la zona on està enclavat el port d’Addaia amb la carretera de Fornells, les obres de la qual es van dur a terme els dos anys següents, i van finalitzar amb la seva pavimentació fins a l’entrada del nucli a finals d’agost del 1971. L’estiu del 1972 s’informava que el departament executaria la continuació fins a la mateixa urbanització. El mes de juny el centre turístic s’anunciava remarcant que el pla general havia estat aprovat el 1967 i el pla parcial el 1970. El preu dels solars era de 125.000 ptes; dos mesos més tard ja es venien xalets. El 1974, es va tornar a editar un fullet promocional, com ja hem dit. Els anys setanta només es van aixecar cases; els complexos d’apartaments (Pinimar, Puerto Luz) es construirien els anys vuitanta.


Cales Coves i Son Vitamina

Va arribar un punt en què la multiplicació d’iniciatives urbanístiques semblava fora de tot control, com va esdevenir a cales Coves, un indret molt accidentat i ple de coves prehistòriques, catalogades des de molt aviat, circumstàncies que dificultaven la creació d’un centre turístic extensiu. Potser aquest fou el motiu per què el desenvolupament de la zona es va circumscriure a la part alta, més planera, i situada a uns 1.500 metres de la mar, on entre el 1962 i 1965 es va traçar un vial paral·lel al camí d’accés a la cala, però al final només es van realitzar uns pocs xalets a l’entrada.

En canvi, a uns dos-cents metres cap a l’est va néixer un segon nucli, batejat amb el nom de Son Vitamina de Mar. L’octubre del 1968 una empresa britànica havia engegat la parcel·lació d’un centenar de solars, la majoria d’entre 375 m2 i 700 m2, dels quals ja hi havia set venuts i quatre reservats. Es va redactar el pla general d’ordenació, dissenyat per l’arquitecte Mateu Seguí. International Property Investment Company (subsidiària d’Euroland Properties) va elaborar una carpeta publicitària de grans dimensions. El seu representant a Menorca, Heller, s’encarregava de comercialitzar els terrenys.
Urbanitzacions de Cales Coves (dalt) i Son Vitamina (baix)

A finals del 1970 els carrers ja estaven asfaltats, però hi havia pocs edificis, de manera que la urbanització era qualificada d’“incipient”. S’estava construint el bar restaurant Nelson. El dirigia un ciutadà anglès que l’any anterior havia passat les seves vacances a l’illa; en tornar al seu país li fou oferta la direcció del local, per a la qual cosa aquell estiu s’havia establert amb la seva família. El bar estava ambientat com el vaixell Victory, de l’almirall britànic; estaven en marxa les obres del restaurant, una àmplia terrassa per organitzar balls amb orquestra, i una piscina, que havia d’estar llesta per l’estiu del 1971. De fet, en aquestes dates es van publicar anuncis en anglès de la urbanització. El pla general sectorial del nucli fou aprovat el mes d’octubre d’aquell any, però al final ha resultat un petit conjunt d’uns seixanta xalets, pocs més dels que es van fer a la zona veïna de cales Coves, però de forma una mica més extensiva.

dimarts, 12 de juliol del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Les sales de ball: Sa Tanca

La indústria turística no es limita a l’allotjament, ni, molt menys, al sector hoteler. Els viatgers van a un indret atrets per l’expectativa de trobar una sèrie d’atractius. A Menorca, el plat fort era un bon clima i platges on prendre el sol i nedar, però, a més, volien gaudir d’entreteniments i diversions. Aquesta demanda va fer augmentar l’oferta de bars, restaurants, sales de festa i discoteques, així com la d’activitats nàutiques i altres deports. Com és lògic, els locals de restauració van proliferar, alguns orientats clarament de cara al turisme, com s’indicava el 1962 amb motiu de l’obertura d’un bar restaurant al carrer Verge de Gràcia de Maó.


A banda, és bastant significatiu el cas de les sales de festes. Una de les primeres fou Jardines Infanta, nascuda a Maó el 1961, on també va obrir Sésamo, l’any següent. A Ciutadella, la pionera fou la Cova de ses Àmfores, que ja funcionava el 1962 i portava artistes de renom. El 1964 i el 1965 a l’establiment es va elegir Miss Turisme (una alemanya i una holandesa, respectivament). El 1962 també es feien balls a la cafeteria Oasis.

En aquest context hem de situar la creació de “Sa Tanca” a Sant Lluís, que es va especialitzar en l’organització d’espectacles, que atreien públic al seu bar restaurant. No és casual que s’originés a Sant Lluís. Aquesta població estava molt a prop de l’aeroport i dels primers nuclis turístics de l’illa: Alcalfar i Punta Prima, als quals a l’inici de la dècada del 1960 s’afegirien Binissafúller Roters, s’Algar i Binibèquer Vell (que estaven en construcció quan s’obre la sala de festes) i els anys venidors diverses urbanitzacions més.


L’abril del 1962 el lluïser Pere Victory començà a edificar l’establiment. L’arquitecte era el català Barba Corsini i l’aparellador Antoni Sintes, que ja havien aixecat diversos bungalous a Alcalfar. Les obres van avançar a bon ritme i el 7 de juliol obria les seves portes. Tenia un escenari per a les actuacions, tres pistes de ball i un aforament de 700 espectadors, que més endavant es va ampliar a 850. Des del principi, la programació d’actuacions musicals fou determinant: la inauguració fou amenitzada per la famosa cantant Magdalena Castro, una habitual de la televisió espanyola amb una àmplia discografia. Una setmana més tard cantaven el Duo Dinámico, encara més coneguts i al cap de quinze dies, Los Cinco Latinos. Les cues per signar autògrafs eren inacabables i el propietari aspirava a convertir la sala en una de les més qualificades d’Espanya.

El vincle de l’establiment amb la indústria del lleure es va fer evident l’any vinent. A finals d’agost del 1963 va albergar la gala de Miss Turisme; resultà elegida una italiana, la qual cosa demostra que els primers anys, Menorca no estava tan abocada al mercat britànic com ho estaria ben aviat. Pocs dies més tard un article periodístic que parlava de l’efecte del turisme sobre el sector de la construcció posava l’exemple de Sa Tanca: l’autor comentava que, sense l’arribada de forasters no s’hagués muntat un local d’aquesta envergadura, que potser en aquell moment era un tant desproporcionat, però que en el futur encaixaria gràcies al volum que assoliria l’arribada de visitants.


Posteriorment, l’establiment va continuar amb el mateix tipus d’espectacles, i així el 1966 contractava Mary Sanpere. Malgrat tot, els nombres no acabaven de sortir i el 1967 Victory el traspassà a Daniel Clavero, conegut cantant, que acabava d’editar el seu darrer disc. El nou director es proposà rellançar la dimensió artística i alhora ampliar l’oferta del local. Aquesta primera temporada va ambientar les instal·lacions en clau menorquina, per a la qual cosa féu col·locar una sínia; al mateix temps muntà una foganya per servir carn a la brasa. També es tornà a realitzar el concurs Miss Turisme, essent designada una catalana. Les actuacions van recuperar el millor nivell, amb la presència dels germans Calatrava i els Mustang.

El 1968 va seguir la mateixa línia, amb la compareixença de Tete Montoliu (un dels majors èxits fins el moment) i el popular grup Los Javaloyas. Va seguir organitzant la gala Miss Turisme, patrocinada pel Foment del Turisme. L’any següent, la sala va donar un salt endavant en fer una aliança amb la urbanització s’Algar, a l’hotel de la qual s’allotjaven els artistes. D’aquesta manera van néixer el que s’anomenaren “Noches de soirée de s’Algar en Sa Tanca”. Els turistes venien en autocars des del centre d’estiueig a veure els espectacles. El mes de juliol es van programar Luis Aguilé i Los Tarantos i l’agost un Serrat al cim de la seva fama (aquell any seria designat candidat a Eurovisió) i Carmen Sevilla. El setembre vingué Massiel.


El 1970 el propietari va obrir al costat de Sa Tanca el restaurant “El Celler”, amb una capacitat oficial de 300 persones, però que s’omplia de taules per gairebé triplicar aquesta xifra. L’estiu es feien barbacoes per a turistes, per als quals s’arranjava l’excursió en autobús. La vetllada solia ser amenitzada per un conjunt flamenc o un grup folklòric. Aquell any, a mes de venir Luis Aguilé, Los Valldemossa, Pajares i Peret, la gala de Manolo Escobar va batre tots els rècords. El 1971, el Foment del Turisme organitzà al Celler una festa en honor de la passatgera número 250.000 de l’aeroport, una alemanya. Van repetir alguns cantants que ja havien intervingut en temporades anteriors i es presentà Antonio Machín, que va ser el més aclamat de l’any. El 1972 fou el darrer en què el local funcionà normalment; van tornar Mary Sanpere i Serrat, però l’actuació estrella fou la de Julio Iglesias. Clavero constituí una societat per donar cobertura a les seves activitats, però l’any vinent només va funcionar el Celler.

A partir del 1973 Sa Tanca va continuar amb la seva activitat, però van deixar de venir cantants i grups de primera línia. Al tancament hi va contribuir la fallida d’altres restaurants de què s’havia fet càrrec l’empresari (La Boyera a Binisafúller i Los Trogloditas a cala Morell), però és clar que la crisi que s’iniciava aquells dies va tenir la  seva part. El Celler va obrir el 1975, en què la situació econòmica millorà transitòriament, però només com a bar restaurant i barbacoa. El gestionava Rey (que així mateix portava l’hotel Eleycon de Ciutadella). El 1977 es posaven a la venda les instal·lacions, coincidint amb la sortida de l’illa de Daniel Clavero.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Brexit i el segrest d’Europa

De forma sorprenent per tots els que no hi vivim, el Regne Unit ha votat per sortir de la Unió Europea. Pels britànics, en canvi, només suposa anunciar al món la seva desafeccció pel que, entre orgullosos i despectius, anomenen “el Continent”.


Tanmateix, l’abandonament del projecte europeu, lluny de ser el rampell d’un dia o l’error del primer ministre Cameron, és el final d’una llarga marxa que, poc a poc ha anat distanciant els anglesos de la resta d’Europa. Pel mateix motiu, bastants països podrien estar lliscant, tobogan avall, en direcció a la sortida.

L’euroescepticisme fa anys que s’expandeix entre sectors creixents de la població europea, però aquest fenomen es nodreix de concepcions ben diverses. Al principi, com tantes coses, està Margaret Thatcher. La seva visió era nacionalista i liberal. Europa havia pres massa poder als estats membres i la seva política era excessivament social. Per açò abominava dels buròcrates de Brussel·les, reclamava el retorn de competències europees i va aconseguir que Gran Bretanya reduís la seva aportació al pressupost comunitari.

Les teories anteriors van alimentar l’ideari dels adversaris de la Unió Europea algun  temps, però el seu poder de convicció era limitat. Arran de la introducció de l’euro, l’esquerra radical va inventar una segona família d’arguments euroescèptics. Amb la metàfora de l’Europa dels mercaders, es titllava la UE de ser un producte antisocial, que no es preocupava de la gent del carrer. D’una sola tacada censuraven la moneda única (que havia fet que tot s’encarís), la llibertat de mercat i la llibertat de circulació dels treballadors. Europa es veia com un gran basar on només hi guanyaven les grans empreses.


Aquesta doctrina ha estat revitalitzada per la darrera gran crisi, que per alguns no sembla que enfonsi les seves arrels en els disbarats del mercat immobiliari, sinó que hagi estat maquinada pels funcionaris d’Estrasburg. Els rescats no són una mostra de solidaritat per ajudar els governs que per si sols no troben finançament, sinó la imposició per Alemanya de l’austeritat als pobres països del Sud. Rodant, rodant, s’ha arribat a descriure la Unió Europea com un instrument de les èlits que es desentenen del patiment de la població.

Finalment, reprenent el fil nacionalista descobert pels britànics, els partits d’extrema dreta han posat el seu gra d’arena atribuint les dificultats econòmiques dels ciutadans a l’arribada d’estrangers. Agitant la por a perdre la feina, ha estat fàcil fer veure que la culpa és dels immigrants, tant dels comunitaris com dels no europeus. Al mateix temps, han establert una estranya aliança amb els grups antiglobalització en contra del comerç, al qual imputen la pèrdua de llocs de feina, una entesa desconcertant, perquè l’esquerra defensa aferrissadament l’entrada de refugiats i immigrants.


Com es pot comprovar, l’ensalada euroescèptica està composta d’elements  heterogenis i contradictoris; constitueix el que avui és diu un moviment transversal, d’aquí el seu èxit en el referèndum britànic. Europa és un excel·lent cap de turc a qui culpar de tot el que falla als països, ja que ens estalvia qüestionar els nostres propis errors.

Però a vegades l’enemic és a casa. Cada vegada que Europa s’enfronta a un conflicte, ja sigui la crisi dels refugiats o el Brexit, és freqüent sentir parlar dels valors europeus: democràcia, progrés i tolerància, paraules massa elevades, que creen unes expectatives que no es poden complir.

Pels fundadors de la Unió Europea, es tractava senzillament de forjar la pau a través del comerç i la cooperació mútua. La meva primera impressió quan Espanya va entrar al Mercat Comú és que es va posar data de caducitat als iogurts. Comprenc que, pels idealistes, la pau i les normes de defensa del consumidor siguin poca cosa, però per les persones que van perdre els seus familiars a la guerra o pels que ens menjàvem productes caducats, són una realitat tangible. El drama de l’oli de colza ens va ensenyar que amb el menjar no s’hi juga, perquè t’hi va la pell.


El món actual arrossega una sèrie de tensions que, a pesar que vénen d’enfora, es manifesten amb força a tots els països, ja siguin europeus, americans, asiàtics o oceànics. Costa molt crear llocs de feina de qualitat i aquests mai no són segurs. El sistema econòmic és caòtic i pateix crisis recurrents que afecten especialment els més dèbils. La pobresa genera una forta immigració dels països del sud. Les nacions grans –Estats Units, Xina, Rússia– volen imposar la seva voluntat als altres. Les multinacionals i els rics intenten evadir el pagament d’impostos. L’Estat de benestar requereix de cada vegada més recursos i se li exigeixen nous serveis, que són difícils de finançar.

Cap d’aquests desafiaments és causat per la Unió Europea, que en canvi ens pot ajudar a trobar algunes solucions. És evident que el seu funcionament té disfuncions i carències; un acord entre moltes parts mai és prou satisfactori per tothom, però amb voluntat es pot progressar. Europa no és un projecte utòpic, sinó un treballós pacte entre petits estats per enfrontar-se a un univers hostil. Basta pensar en la inestabilitat de Llatinoamèrica, on cadascun va per lliure. La majoria de les grans qüestions (multinacionals, immigració, agressions exteriors) seria més dura sense la Unió; en altres, com l’Estat del benestar o el mercat de treball, la responsabilitat és nostra.

Europa ha estat segrestada tant per aquells que l’imputen tots els problemes nacionals com els que li demanen l’assoliment dels seus fantàstics ideals. En canvi, és un humil camí per anar resolent en comú els reptes de la globalització. El Regne Unit prest s’adonarà que fora fa molt de fred.