Poca broma

Durant molts anys, els humoristes van gaudir d’una treva en la confrontació política. Avui en dia es pot dir que el període de gràcia ha finalitzat i no és estrany que acabin essent blanc de denúncies davant dels tribunals, expulsions de programes de televisió, objecte de censura (Facu Díaz) o renúncies davant l’assetjament de les xarxes socials (Elsa Ruiz). 

Molt han canviat les coses des de l’explosió de llibertat de la Transició, on l’únic límit de l’humor era que no fes riure. Si tenia gràcia, el còmic es podia rifar de la pàtria, el rei, l’exercit, gitanos, xinesos i espanyols. Ja en el tardofranquisme, l’humor intel·ligent d’en Gila no tenia barreres. Més endavant, l’humor canalla d’Eugenio podia remoure cel i terra; recoman als apòstols de la correcció política recuperar els acudits d’Arévalo; actualment tampoc són recomanables els de Chiquito de la Calzada. Tots ells es beneficiaven d’allò de “To er mundo e güeno” de Manuel Summers. Són tan irreverents que ara és impensable reproduir les seves perles en les pàgines d’un diari com aquest...

El nostre món es veu dominat de forma cada cop més aclaparadora per les confraries d’indignats, la correcció política, un respecte mal entès per les minories i altres fenòmens sociopolítics per l’estil que formen una heterogènia Santa Inquisició de l’humor. La polarització política actua en el mateix sentit, però no són només els adeptes dels partits extremistes els que no consenteixen que es faci befa de les seves proclames; els seguidors dels partits tradicionals tampoc volen que ningú tregui punta de les ficades de pota dels seus líders. 

Aquesta deriva ens acosta als temps de foscor del segle XX, la Guerra Civil i els anys de plom del franquisme, retractats de forma magistral pel gran còmic Pedro Muñoz Seca, que abans que el matessin al Madrid en guerra de l’any 1936 va etzibar als seus botxins: “Podéis quitarme mi hacienda, mi patria, mi fortuna y hasta mi vida, pero hay una cosa que no podréis quitarme: ¡el miedo que tengo ahora mismo!” Tota una lliçó d’humor negre, que et provoca un somriure, alhora que et gela la sang.

En realitat, l’humor sempre havia estat mal vist pel poder. Les autoritats tenien por que fos com el fillet del conte, que amb les seves senzilles paraules “el rei va despullat” fa evident la ridiculesa dels governants i trenca els dics de contenció del poble. La novetat és que en el present la censura ja no és patrimoni de l’Estat, sinó que qualsevol grup la reclama en nom de la protecció de l’honor, un concepte que en èpoques de major permissivitat sonava a ranci i que avui en dia ha estat reciclat per grups diversos, sense adonar-se que, en aquesta deriva, seran els primers que s’hauran de callar davant dels poderosos. 

L’humor no té perquè estar renyit amb el respecte. Quan es fa broma dels negres, les dones o els homosexuals, no implica que se’ls perdi la consideració. De fet, tots sabem de gent que conta acudits d’aquesta mena que en realitat “no fan gràcia”. L’autèntic acudit es riu de nosaltres mateixos o de l’absurd del món; no del protagonista de l’acudit. No entendre-ho és, simplement, haver perdut el sentit de l’humor.

Històricament el riure, la ironia, la burla i la sàtira tenien una funció progressista de llimar els límits del poder. A aquest corrent se sumà Umberto Eco a la novel·la El nom de la rosa, on el mòbil de l’assassí era impedir la divulgació d’una presumpta obra d’Aristòtil sobre el riure, per repugnància que conferís a l’humor un prestigi intel·lectual que el tragués del seu lloc tradicional –la festa, el bar, el poble–, per convertir-lo en una eina en contra els grans principis, en aquest cas, el temor a Déu i la por a l’infern. No podem estar atemorits d’allò que ens riem. 

La crítica postmoderna va voler superar aquest plantejament. Amb el seu característic cinisme, els postmoderns defensaven que la ideologia imperant no pretén ser presa seriosament. Per ells, el perill més gran per al totalitarisme és el qui pren el seu ideari literalment. Tanmateix, les agressions que pateixen els humoristes a la nostra societat resten versemblança a aquesta tesi, que és més un joc intel·lectual que una descripció acurada de la realitat.

També hauríem de reconèixer el valor de l’humor com a vàlvula d’escapament, d’aixeta que allibera les pressions socials abans que explotin en una revolta. Segurament era per açò que els romans tenien un dia en què permetien que es trastoqués l’ordre social: el captaire feia de senador i el senador es rebaixava a vestir-se com un captaire, un dia de broma i diversió, que relaxava la plebs que, d’aquesta manera, s’esbravava i podia continuar la resta de l’any suportant l'opressió dels patricis.

Segons aquesta visió, l’humor seria funcional per al sistema. Les petites transgressions permetrien a la gent acceptar de millor grat l’statu quo i apaivagarien els seus desitjos de canvi. És cert que es tracta d’una teoria oposada a la del caràcter alliberador i progressista del riure, però fa la impressió que pot tenir la seva part de raó. Potser aquestes paradoxes no són més que un reflex de l’esperit contradictori de l’ànima humana... 

La deriva antihumorística actual em sembla un reflex del pensament intolerant, el no-és-no, que més que determinació exhibeix pobresa moral. Censurat el riure, els ciutadans s’exasperen i, per esperit de contradicció, abracen les postures més radicals. La intransigència alimenta la intransigència. Al capdavall, amb tanta correcció política es reforcen els reaccionaris d’extrema dreta i els radicals d’extrema esquerra, la polarització que està emmetzinant el món...

La polèmica construcció d’un nou mercat d’abastaments a Maó (1883)

La ruïna del mercat de la Verdura de Maó, el 24 d’octubre del 1883, va suscitar de forma immediata la preocupació dels veïns i comerciants de la zona, que es van mostrar ferms partidaris de la seva reconstrucció, mentre que altres veus es començaven a alçar en contra d’aquesta opció.

Allò van ser els preparatius d’una de les més aferrissades batalles ciutadanes que mai s’han esdevingut a la ciutat. Joaquim Rodríguez Femenías acabava de ser elegit primer batle per designació popular, ja que fins llavors, amb independència del resultat de les eleccions (que a Maó solien donar com a guanyadors els republicans, partit de Rodríguez) el triava el Govern, que designava persones de la seva confiança, en general conservadors. Potser per animadversió política, el monàrquic El Bien Público va criticar l’acció del batle i el va acusar de voler adquirir “celebritat a costa aliena”; per contra, el republicà El Liberal defensà el seu correligionari (vinculat al diari) remetent-se al dictamen dels pèrits, que eren els que havien certificat l’estat de ruïna de l’edifici i aconsellaren la demolició. Pere Riudavets, que escriu el 1888, comenta tan sols que, en amenaçar ruïna un dels seus angles, es va enderrocar tot ell.

D’altra banda, els dies següents el costum menà algunes persones a continuar emprant l’indret com a mercat i l’Ajuntament va haver d’ordenar que el diumenge 28 d’octubre, a les deu del matí, cessessin totes les transaccions, la qual cosa fou rebuda amb divisió d’opinions. Mentre la gent que no hi anava ho va aprovar, els venedors i el públic que s’hi havia congregat ho rebutjaren de forma unànime. La premsa, demostrant el seu caràcter partidista, va informar, una destacant els qui ho veien bé i l’altra, els qui ho criticaven.

El dimarts l’Ajuntament es va reunir per estudiar l’informe que s’havia demanat als mestres d’obres. Segons aquest, tres ales de l’edifici es desplomaven deu centímetres però, malgrat tot, podien suportar la construcció del primer pis, motiu pel qual s’abstenien de presentar el pressupost de les obres de rehabilitació. El dictamen va contrariar el batle, qui indicà als regidors que no coincidia amb el que li havien comentat els seus autors de forma verbal el dia anterior i va presentar la proposta que ja duia preparada, en la qual se sostenia que el decaïment dels murs posava en risc d’esfondrament qualsevol obra que es fes al seu damunt. Així mateix, afegia que l'ornat públic exigia que desaparegués “un edifici desagradable pel seu aspecte i que no segueix l'alineació que correspon amb diversos dels carrers adjacents”, per la qual cosa s’acordava que es procedís a l’enderroc immediat de l’immoble.

Val a dir que, tot i que la proposta no estava d’acord amb l’informe tècnic, fou aprovada per unanimitat. També va haver acord per convocar els veïns a presentar projectes (amb plànol, pressupost i memòria) sobre l’edificació d’un nou mercat, els quals serien exposats perquè el públic pogués formular observacions.

Dos dies més tard se subhastaven les obres d’enderroc, que el constructor havia d’executar de forma gratuïta a canvi dels materials que recuperés de l’edifici, havent de retirar tota la runa. El dia 3 de novembre començaven els treballs, que havien de durar un mes i van ser adjudicats al mestre d’obres Joan Llambias. Tanmateix, va ser una obra desgraciada, ja que al cap d’una setmana l’home queia de dalt de baix i moria a l’acte, davant la consternació del seu fill, que treballava amb ell. Així i tot, els treballs només es van aturar durant aquell dia i el següent i van acabar dins del termini estipulat. De la construcció només hi va restar el paviment, que havia quedat exclòs del contracte.

Un cop netejada la plaça es va obrir un intens debat ciutadà sobre com havia de ser el nou mercat que substituís el que s’havia demolit. Des del primer moment els propietaris dels comerços i habitatges de la plaça de la Verdura havien defensat l’opció de reconstruir-lo en l’emplaçament original, mentre que els veïns dels voltants del Carme eren del parer que s’aixequés allà. La resolució que havia aprovat l’Ajuntament deixava veure reticències en contra de retornar a la situació original, però, al principi no semblava decantar-se per cap opció concreta, per la qual cosa va obrir el que avui diríem un concurs d’idees.

La qüestió devia d’apassionar els maonesos de l’època, perquè a la premsa van aparèixer diversos articles que platejaven projectes ben variats, el que ens fa pensar que els casinos, cafès i carrers de la població devien anar plens de converses i debats sobre el tema.

Les primeres propostes van ser les més radicals. Una persona que signava R. (en aquella època el costum era no firmar els articles o fer-ho amb pseudònim, però és factible que s’hi amagués la ploma de Rodríguez Femenías, el batle de la població) assenyalava a les pàgines d’El Bien Público que la plaça de la Verdura era un lloc massa petit, però que calia situar el mercat en el lloc més cèntric possible i unificar-lo amb els de la carn i el peix, per la qual cosa propugnava l’aixecament d'un gran mercat, com els que s’estaven fent a Barcelona. Açò es podria aconseguir esbocant la que s’anomenava torre del Portal de Mar i les cases del voltant, i que devia fer referència a la zona de l’esquinxacolzos, un mirador que descansava sobre unes voltes que s’esfondrarien trenta anys més tard (el 1915), moment en què es va reurbanitzar l’espai per deixar-lo en la situació actual. En definitiva, la iniciativa volia prendre la plaça d’Espanya i la peixateria per construir “un elegant edifici de ferro, de vistós aspecte, com els que es fan avui en dia a les ciutats cultes”. Com que l’Ajuntament no tenia mitjans per executar-lo, confiava en què una empresa de Barcelona se n’encarregués, a canvi de la concessió del dret d’explotació.

Als pocs dies els partidaris de refer el mercat a la plaça de la Verdura es van reunir, en una multitudinària reunió, a les Cases Consistorials, i van acordar unes bases sobre la qüestió, alhora que nomenaven una comissió perquè formés els plànols i el pressupost. La setmana següent es van congregar els defensors del claustre del Carme, però no van esbossar cap projecte, perquè tenien una sèrie de dubtes sobre l’edifici, que en aquell moment acollia l’escola de filletes, els jutjats i el quarter de la Guàrdia Civil i volien saber si podien disposar d’aquells espais o si era possible la seva reorganització. En tot cas, també van nomenar una comissió per entendre’s amb l’Ajuntament, algun membre de la qual devia d’enviar una carta al diari republicà El Liberal en la qual remarcava els avantatges de la seva opció: l’existència d’un edifici reduïa el cost, i era un lloc cèntric i ben ventilat, que afavoria la higiene. El grup de treball es va reunir amb la Comissió d’Obres de l’Ajuntament, que va prometre lliurar-los tota la documentació i antecedents necessaris.

La peixateria de Maó devers 1906, abans de l'actual, inagurada el 1927

El dia 24 de novembre el monàrquic El Bien Público es pronunciava a favor del projecte de mercat a la plaça de la Verdura, pel qual ja havia mostrat les seves simpaties des del primer moment, i que qualificava de “senzill, però de molt bon gust”. Dos dies més tard, El Liberal publicava una columna en la qual apuntava tot un llistat d’inconvenients del projecte que, al seu parer, el feien inviable: no reunia els avenços arquitectònics que s’empraven en aquesta mena d’obres, no incorporava espais per a les escoles i el jutjat, era massa petit per a les necessitats de Maó i, com el mercat antic, seguia sense alinear-se amb els carrers de la zona. Per aquesta raó, defensava que el lloc es deixés com “una placeta que servirà per embellir l’indret i millorar les seves condicions higièniques” i que, podria acollir “la falange de pagesos que en els dies festius es col·loquen entre els cantons dels carrers Hannover, Nova i Plaça de la Constitució amb greu perjudici per a la circulació, i que haurien de quedar expedits a tota ciutat culta.”

L’esfondrament del mercat de la plaça de la Verdura de Maó (1883)

La plaça de la Verdura de Maó i el seu mercat van experimentar escasses modificacions al llarg del temps. Açò no vol dir que fos un lloc desatès. Ben al contrari, el 1855 l’interior del mercat era l’únic lloc de la població –juntament amb la costa del General– on les faroles de petroli eren enceses tota la nit, ja que a la resta de carrers s’apagaven a les onze del vespre, així com les nits de lluna. De tant en tant es procedia a l’emblancat de l’edifici. Durant la Restauració s’aprecia un major moviment: el 1877 es van realitzar obres a la plaça i el setembre del 1883 es va procedir a la subhasta per a la construcció de quatre “casetes-dipòsit” al mercat de verdures.

 

Plaça de la Verdura de Maó. Col·lecció Hernández Sanz

Tal vegada, la realització d’aquestes obres va evidenciar les males condicions de l’immoble. El cas és que poques setmanes més tard, el 23 d’octubre, en la sessió ordinària de l’Ajuntament es donava compte del dictamen pericial redactat sobre l’estat de l’edifici on es trobava l’escola de fillets, del que resultava que amenaçava ruïna. Per aquest motiu, es va acordar la suspensió de les classes i que una comissió municipal cerqués un local per allotjar provisionalment el col·legi. També es va prohibir el trànsit i la venda davall de les arcades i a la plaça i els seus voltants i el mercat es traslladava provisionalment des del dia següent als claustres de l’exconvent del Carme. Finalment, es va demanar un pressupost de les obres necessàries per arranjar l’edifici.

En el primer moment, l’escola de fillets es va traslladar a l’antic temple protestant del carrer de Sant Lluís Gonzaga. L’elecció va provocar les crítiques irades dels conservadors. El diari El Bien Público censurava que s’hagués optat per un dels carrers més estrets de la població i el centre s’instal·lés en un edifici que havia servit per “cultes dissidents”. Davant la negativa d’algunes famílies a  enviar els seus fills a aquell col·legi, l’església va obrir una escola diürna d'instrucció primària gratuïta al local que ocupava l'Escola nocturna del Sagrat Cor de Jesús, al carrer Pont de el Castell (entrada de l’actual plaça Conquesta). L’onze de gener del 1884 la segona escola elemental de fillets, de nova creació s’obria al carrer de Sant Lluís Gonzaga, número 2 (és a dir al mateix local) sota la direcció d’Antoni Joan Alemany, on s’està fins el seu trasllat al camí des Castell, núm. 95, el 1892.

La rapidesa amb què es va transferir el mercat al claustre del Carme segurament tingué a veure amb què era una idea que ja s’havia suscitat alguna vegada. Una d’aquestes fou el 1867, en què es va plantejar aquesta possibilitar per millorar “el mercat tan mesquí que posseïm”. Tanmateix, la descripció del lloc proposat tampoc el deixa ben parat. El defineix com “els ruïnosos claustres del convent que va ser dels pares carmelites”. La porta d'entrada que dona al passeig de la Miranda era fosca, amb un sòl desigual i fins i tot nauseabunda, a causa dels estables que hi havia a sota del seu arc. La cisterna era un lloc de proveïment públic, però s’havia de poar l’aigua i molta gent tenia escrúpols de beure-la, temorosos per la manca de neteja.

 

Notícia de la ruïna del mercat. EBP. 26.10.1883

Recordem que el claustre formava part del convent dels carmelites. Les obres de l’església s’havien iniciat el 1726, però l’oposició dels franciscans va obligar a suspendre-les, fins que el Carme va guanyar el litigi davant del Tribunal eclesiàstic. El 1750 es van reprendre els treballs gràcies a les nombroses donacions rebudes, principalment de la gent de mar. A causa del temps transcorregut, les obres estaven en tan mal estat que es va partir de zero i el mes de maig va tenir lloc l’acte de col·locació de la primera pedra. La feina  avançà a bon ritme, de manera que el 1754 es va beneir la capçalera fins a la primera arcada. Tanmateix, durant la dominació francesa (1756-1763) l’edifici va ser destinat a magatzem d’aliments. Quan l’illa va tornar definitivament a Espanya, les obres es van reprendre amb l’aixecament de les altres tres arcades i la cúpula, i es van allargar fins el 1808.

La construcció del convent es va encetar alhora que l’església, però les obres es van acabar més tard. El 1760 s’enllestia el passadís de dona accés a l’edifici per la part de la plaça del Carme fins a l’escala del que després va ser la de presó, que era la principal de convent i comptava amb una barana forjada pel mestre ferrer francès Martín Daudalot. El 1777 només havia dos costats acabats i el mateix escultor de l’església treballava en les vint grans mènsules de la planta baixa. Finalment, el claustre va ser conclòs el 1781. El 1784, a fi de disposar de prou aigua per a les necessitats de la congregació, es va construir la gran cisterna del centre del conjunt, una de les majors de l’illa. Durant molts anys els veïns dels carrers del voltant es van aprovisionar allí d’aigua, sobretot en les èpoques de sequera, aigua que era molt apreciada per la seva qualitat i frescor. El juliol del 1880 s’inauguraria la porta que comunica el passeig de la Miranda amb el claustre.

Poc havien pogut gaudir els monjos de les instal·lacions, perquè el claustre va ser expropiat durant la desamortització de Mendizábal, el 1835, i les cel·les es van destinar a presó, escola pública i altres usos. El 1833, a la cel·la 16 ja hi havia una escola primària, de manera que amb l’exclaustració es va convertir en pública i així consta el 1838, amb idèntic nombre d’alumnes que cinc anys abans (vint-i-sis). L’alumnat era masculí, atès que la primera escola de filletes no seria creada fins el 1842 i s’ubicà a la casa de la Misericòrdia, tot i que uns anys més tard (potser el 1866, quan es va fundar una segona escola femenina) es va mudar al claustre. 

El Claustre va ser el primer local que, l’octubre del 1855, va allotjar l’Escola de Nàutica. Amb aquest objecte es van habilitar algunes cel·les. Les obres, a càrrec del mestre Antoni Hernàndez, van ascendir a 3.000 rals de billó. Aquí s’està fins a la seva clausura, el 1869. El primer curs del col·legi de Segon Ensenyament (1864-1865) també es va desenvolupar a unes habitacions contigües.

Tornant al trasllat del 1883, el 24 d’octubre, segons comentava la premsa, les dificultats per distribuir les verduleres van ser poca cosa comparades amb el clam que es va aixecar entre el veïnat de l'antic mercat, temorós que no es reconstruís i quedés establert definitivament al Carme. En canvi, els veïns dels carrers contigus al Claustre dels carmelites expressaven el seu desig que el nou emplaçament tingués caràcter definitiu, ja que defensaven que el nou local era més espaiós i susceptible d'aixecar un mercat en millors condicions.

 

Reunió dels veïns. EBP. 26.10.1883

L’operació es va executar amb una gran celeritat. El dia 26 es van desmuntar les voltes més danyades. El vespre, els propietaris de les cases dels encontorns de la plaça de la Verdura es van mobilitzar per evitar que el trasllat es consolidés, per a la qual cosa estaven disposats a fer sacrificis per ajudar l’Ajuntament a costejar les obres que calgués fer. Una comissió va anar a xerrar amb el batle, per tenir notícies de primera mà sobre la situació de l’edifici. Aquest els va comunicar que, segons els experts, tot i que la façana i la teulada estaven en bon estat, les voltes amenaçaven ruïna, motiu pel qual havia disposat el seu esfondrament immediat. Tanmateix, els va tranquil·litzar dient que prest s’elaboraria un plànol i pressupostos per a la restauració de l’immoble i, quan els tingués, la Corporació resoldria el que fos més convenient per a l’interès públic. Els veïns li van reiterar que eren partidaris de retornar el mercat i l’escola a la seva ubicació anterior, afegint que, segons tenien entès, la restauració no pujaria més de 2.500 pessetes, les quals s’oferien a avançar a l’Ajuntament si aquest es trobava mancat de recursos.

Arriben turbulències: la inflació toca a la porta

Primer va pujar el menjar, però era durant el confinament i la gent no li va donar importància, perquè ja n’hi havia prou amb poder comprar. Més tard, es va encarir la benzina, però estàvem tan contents amb tornar a tenir el volant a les mans que ho vam pagar de gust. Al final ha pujat l’electricitat i s'ha muntat un bon sidral, perquè la calefacció surt per un ull de la cara. 

No és broma: en pocs mesos la inflació ha escalat des de la cota zero a més del cinc per cent, una altura que mareja i feia més d'una dècada que no assolíem. Així i tot les autoritats treuen pit i diuen que és una qüestió transitòria i que al final d'etapa es controlarà l'escapada i arribarem a la plana amb els preus tranquils. Em sap greu, però no m’ho crec.

Hi ha molts símptomes que els preus no van de capa caiguda. Les empreses de la gran distribució veuen inevitable traslladar l’escalada del preu de l’energia als aliments. Els agricultors demanen preus més alts per l’increment dels seus costos. L’altra dia em van pujar el cafè cinc cèntims i l’amo es va disculpar per l’augment del cafè en gra i la factura del llum. L’alça del salari mínim i la inflació estan esperonant les reclamacions salarials. Si els salaris pugen, els empresaris no s’estaran quiets i tots els productes s’encariran. Açò és l’inici del que els economistes anomenam, amb un punt de poesia, “espiral inflacionista”.

L’opinió pública, els mitjans de comunicació i l’oposició encorralen el Govern perquè s’enfronti a l’escalada de la factura de la llum. La veritat és que el president no s’ha quedat de mans aplegades i ha reduït l'IVA i els impostos especials de l'electricitat. També ha minorat els beneficis de les elèctriques. I així i tot, els preus de l’energia, setmana a setmana, superen màxims històrics.

De fet, no és una qüestió nacional, sinó que tota Europa s’enfronta al mateix panorama de puja incessant de l’electricitat i la benzina; el que varia són les reaccions de tipus polític, perquè a ningú li agrada que s’encareixin coses tan essencials, però d’aquí a culpar el Govern, que no és productor d’energia, hi ha un salt mortal que només a països molt donats a l’esbroncada com el nostre som capaços de fer...

Si, per intentar mantenir una mica de seny, ampliam la perspectiva, podem constatar que no és només l’energia, sinó que, a tot el món augmenta el preu de les primeres matèries, la qual cosa està alterant el ritme de la indústria i posa en dificultats el sector de la construcció. També hi ha problemes d’abastament de productes bàsics com els xips informàtics, que provoquen l’aturada o l'alentiment de les fàbriques d’automòbils.

En tots casos l’explicació més corrent d’aquests increments de preus recorre a la pròpia pandèmia, que va obligar a aturar l’activitat productiva i, amb la seva represa s’han format colls de botella i fenòmens especulatius que creen escassetat. S’hi afegeixen les restriccions que encara s'apliquen a Àsia i alenteixen la producció i el transport, així com els costos de la descarbonització de l'economia que, ni que sigui necessària, no és gratis.

Tanmateix, no es pot deixar de banda que açò pot tenir lloc perquè a molts sectors la demana és alta, tal com hem pogut veure en la reactivació del turisme i la restauració o en l’empenta de la construcció. En el primer cas, és cert que el confinament va generar un estalvi forçós que ara els consumidors estan gastant amb una certa alegria. En el segon, en canvi, hi té molt a veure la política monetària de tipus d’interès baixos, que fa que els inversors fugin dels mercats borsaris i corrin cap a l’immobiliari. 

I aquí ens tornam a trobar amb els dirigents del BCE i el FMI, que com hem comentat, pronostiquen que l’impuls inflacionista serà efímer, ja que és el que els convé per poder seguir mantenint els tipus d’interès baixos. En realitat, aquesta política tenia la seva raó de ser durant la Gran Recessió financera de fa una dècada i ara és un zombi que no s’atreveixen a enterrar. A més l’endeutament dels governs fa témer als bancs centrals que un increment dels costos financers posi en un mal pas els estats, que es veurien obligats a reduir la despesa pública o augmentar els impostos, la qual cosa “entorpiria la recuperació”, malgrat que la majoria dels països ja s'ha recuperat, o estan a punt de fer-ho, del daltabaix del 2020, i molt més de la crisi del 2008. 

El rally de l’energia de cada vegada s’assembla més a la crisi del petroli dels anys setanta. La nostra societat està encaixant millor el cop perquè l'economia és més flexible. Ara la benzina i l'electricitat no pugen de sobte, sinó dia a dia, el que ens evita les cues per omplir el dipòsit. En la majoria de mercats hi ha més competència i els empresaris s’ho pensen molt abans d’augmentar els preus. Els sindicats són més sensats i no plantegen vagues per demanar increments salarials.

Tanmateix, l’encariment de l'energia i les primeres matèries s’acaba filtrant a la cistella de la compra i als salaris i un cop la cursa comença ningú es vol quedar enrere i ser el perdedor. Les autoritats monetàries que podrien tallar aquesta competició absurda en què al final perden els més dèbils (els que no poden pujar els preus o aconseguir augments salarials), es fan el desentès perquè estan segrestats per idees immobilistes i la por d’enfadar els governs endeutats. 

La història ens diu que mal fineix qui mal comença. La temuda crisi pot arribar de forma abrupta i la política econòmica pot donar la volta com una truita en poques setmanes. Mai és agraït pronosticar una crisi, però és pueril donar l’esquena a la realitat.

L’antiga plaça de la Verdura de Maó

Al llarg dels segles la ciutat de Maó ha experimentat notables transformacions. Una de les més destacades és la que lliga l’actual plaça de Colon amb l’exclaustre del Carme, en raó d’haver allotjar els dos el mercat de verdura de la població.

El primer nom conegut de l’indret és el de plaça del Padró, que, segons recull Albert Martínez al seu estudi sobre la ciutat emmurallada, ja es denominava així el 1522 (com es documenta en la venda d’un immoble), sense que sigui possible conèixer l’origen del topònim, que tant podria tenir a veure amb qüestions administratives (el padró dels veïns) com topogràfiques (pedró: “pedra, columna o pilar”). En aquells temps hi havia alguna carnisseria, però a partir del 1601 aquestes es van desplaçar per motius higiènics darrera de l’actual peixateria, tocant el penya-segat.

 

La plaça originalment era de majors dimensions, però els propietaris d’algunes cases van aixecar porxades, pagant un cànon anual a la Universitat i fins i tot van aconseguir que aquesta, sempre mancada de recursos, els autoritzés a construir-hi a sobre, segurament amb un increment de la renda anual. Al llarg dels segles XVI i XVII es devien redimir els censos, amb un nou desemborsament econòmic i així van afegir aquests espais a la seva propietat i procediren a paredar les porxades. Aquest fet accentuà la forma irregular de la zona.

El 1732 el governador Richard Kane va fer seva la idea del batle de Maó, Jaume Ximenes, d’engegar diverses obres públiques, entre les quals la fundació d’un mercat de verdura, amb un empedrat al voltant i un pou al centre i va encarregar al mateix Ximenes que les executés, cosa que va fer amb rapidesa, de manera que el febrer de l’any següent ja estava finalitzada la primera fase, l’obertura del pou i l’empedrat, així com la construcció dels fonaments d’un edifici. Hi van seguir uns anys de discussions entre la Universitat i el governador en relació a qui havia de costejar els treballs, fins que el 1735 Kane va determinar que es paguessin 493 peces de vuit al mestre amb càrrec a l’estanc de l’aiguardent però, pel caràcter públic de l’obra va fer que la Universitat els reemborsés l’any següent, en una de les darreres actuacions del governador, que moria el 31 de desembre del 1736.

Amb la desaparició d’en Kane, la idea d’establir un mercat va quedar en suspens i el 1755 el secretari del governador Blakeney, Charles Williams, va aconseguir que el Reial Patrimoni (que controlava el governador) li establís (una mena de lloguer) l’espai que havia estat condicionat al centre de la plaça, el qual va tancar amb un mur i transformà en el seu jardí. La indignació popular es va exterioritzar quan, el 1763, els francesos es van fer amb el control de l’illa. Llavors diversos veïns es van dirigir a la Universitat i es queixaren de l’impacte visual de la paret, que demanaven que s’esboqués i, a més l’anul·lació de l’establiment, tot recuperant la idea d’establir-hi un mercat per vendre “fruites i altres coses en benefici del Públic, atenent que en Maó no se troba lloc propi ni còmodo per dit efecte”.

 

Plànol de la plaça 1787 (Arxiu Històric Maó). Citat per A. Martínez

Moltes influències devia tenir el concessionari dels terrenys (o tal vegada la Universitat necessitava massa el cànon que pagava), perquè durant tot el domini francès no es va produir cap canvi. Quan els anglesos van recuperar l’illa, Williams va vendre la concessió i l’adquirent projectà de construir-hi habitatges, la qual cosa motivà les protestes dels veïns. La Universitat, en aquesta ocasió va actuar i decidí resoldre l’afer d’una vegada per totes rescindint el contracte per bastir el mercat.

No se sap amb exactitud quan es va edifica. En resultà una notable construcció que va menar a què el lloc fos anomenat “la plaça Nova”. Segons Riudavets era un edifici quadrangular de tres arcades en cada front, (nou en total) sostingudes per robustes columnes de cantons de marès, com les de l’interior, que sustentaven també una volta i els alts, que servien de magatzem de blat i altres efectes de l’Ajuntament. El 1780 només s’havia aixecat la planta baixa, el mal cobriment de la qual amenaçava per precipitar el seu esfondrament, però el tema es devia resoldre ràpidament, perquè Lindemann, que sortí de Menorca el 1782, indica que és un edifici imponent, que té com a estructura moltes i precioses voltes que li donen un aspecte agradable. El 1783 el comte de Cifuentes demanà que li fos cedit el pis superior per celebrar-hi un ball de Carnaval.

Riudavets assenyala que, més endavant, arran de la definitiva dominació borbònica (el 1802), els alts es van habilitar com a escola. En el discurs inaugural del curs de 1864-1865 de l’Escola de Nàutica, Antoni Vinent afirmava que el 1806 s’havia establert a Maó la primera escola pública, on s’ensenyava a llegir i escriure en castellà i a comptar, ja que fins llavors les classes eren en menorquí i als convents s’aprenia una mica de llatí, de manera que “raríssimes persones entenien mitjanament el castellà”. Convé matisar que durant el XVIII ja existia escola pública a la població i que les classes en menorquí es van perllongar al llarg de bona part del XIX, malgrat els intents del govern central en sentit contrari.

 

Plànol del mercat de verdura 1787 (Detall). Col. Hernández Sanz

És molt probable que el comentari de Vinent es referís a l’escola ubicada en aquest edifici. En realitat, hi ha molt poques notícies relatives a l’ensenyament elemental. Sí que consta que, a principis del XIX, l’escola s’anava quedant petita. El 1820 l’Ajuntament sol·licitava candidats per a una plaça de professor  a l’“Escola pública de primeres lletres de la ciutat”. La primera referència directa és que a principis del 1833 l’escola pública (només de fillets) era situada a la plaça de la Verdura i comptava amb 184 alumnes, essent la més gran de la Maó. El seu director era Miquel Pons Llofriu i l’ajudava el professor Antoni Socies. El 1837 l’Ajuntament va cedir un local perquè s’hi donessin lliçons d’Aritmètica i Geometria aplicada a les arts als joves artesans. L’any següent l’escola aquí ubicada tenia 182 alumnes.

El 1861 El Diario de Menorca es congratulava sobre l’estat dels col·legis de l’illa i en particular els de Maó, on cada any s'introduïen millores; en aquell, s’havia ampliat l’escola femenina i s’havien realitzat diverses reparacions en la de fillets, i les dues havien vist augmentades les seves assignacions. Dos anys més tard es van executar obres a l’escola pública de primer ensenyament. El 1867 el col·legi de filletes era situat a l’exclaustre del Carme, per la qual cosa, cal deduir que els fillets seguien ocupant les aules de la plaça de la Verdura.

L’escola rebia bastants atencions: el 1874 s’hi va instal·lar una “biblioteca popular”, que atenia al públic de vuit a onze del matí i que estava pendent des de la seva aprovació oficial, el 1870. Paral·lelament s’estava equipant una altra biblioteca escolar as Castell i uns anys abans ja s’havia muntat la de Ciutadella. La creació d’aquesta mena d’institucions va rebre un impuls aquells anys a tot el país per les autoritats sorgides de la Revolució Gloriosa del 1869. Les de Menorca es va formar gràcies a les gestions del diputat Rafael Prieto i Caules.

La plaça de la Verdura era un lloc animat on es despatxaven fruites, verdures, aus de corral i caça. L’agost del 1880 la premsa comentava que, havent acabat l’època de veda, s’hi havien venut moltíssimes peces. Davall la plaça a vegades s’instal·laven botigues ambulants. El 1859 s’hi va posar una durant una setmana que venia objectes variats: quincalleria; eines de fusteria i ferreria; cadires “de les que empren les senyores per anar a l'església” i una gran col·lecció de llibres (diccionaris, novel·les, setmana-santes). Dos anys més tard es venia “obra fina de Sevilla”: plats, tasses de cafè i altres coses per l’estil.

Plànol de la plaça 1787 (AHM). Citat per A. Martínez

 En ocasions s’hi vivien escenes pintoresques. El 1871, el regidor encarregat de controlar el pes dels queviures es va acostar a una verdulera per dir-li que pesés en la seva presència la fruita que acabava de vendre. Com que no portava cap senyal que l'identifiqués, la verdulera es va resistir a obeir-lo. Agafant cadascú el cistell per un extrem, van començar el joc d'estira-i-arronsa fins que l'home es va sentir ofès en el seu amor propi, alçà el braç, i clavà un cop de puny a la dona a la cara. La Crónica de Menorca censurà en tons agres la feta, impròpia d’una autoritat i reclamà de la justícia un càstig sever, proporcional a la gravetat dels fets. El 1882 una dona va rebre una clatellada del seu home “de qui es trobava separada de forma amistosa des de feia un temps” i a qui els agents de policia no van ser capaços de detenir.

A les cases del voltant de la plaça hi havia diversos comerços. Un dels més antics que han quedat registrats és la “Confiteria Oriental”, situada al número 3, “davant de les arcades”. Per les festes de Nadal del 1858 anunciava que havia rebut de París i Alemanya un assortit de cucurutxos, cistelles i altres objectes per fer confits, bombons i píndoles i que, així mateix, es posaven a venda els torrons que acabaven d’elaborar. El mes següent demanava un aprenent al qual s’ensenyaria gratis l’ofici. En ocasions s’oferien productes que ara ens sorprenen d’allò més: el 1865, al número 20 hi havia “sangoneres per vendre”, a 3,5 quarts les grans i 3 les petites; al major costaven cinc duros el milenar. Uns anys més tard, un dels comerços de més anomenada era can Martí Mata, un vinater que el 1878 anunciava vi català a dues pessetes el quarter.

L'experiència de travessar l'illa de Tenerife

Travessar l'illa de Tenerife de cap a cap, de la punta del Teno a la punta Hidalgo, fent més de 130 quilòmetres en sis dies és un repte, un repte que es converteix en una experiència, tota una vivència impossible d'assolir si no t'acompanyen uns companys amb qui comparteixes la ruta, amb els seus moments bons i dolents, tots plens de descobriments inoblidables.

Dia 1. De la Punta del Teno a Las Portelas

La punta del Teno és l'extrem més occidental de Tenerife. Un terreny aspre, un desert martítim.

Hi ha una petita cala, on vam tocar l'aigua de l'Atlàntic, com rite inicial de la ruta i un far diminut, però molt vistós.

L'ascensió per la falda de la muntanya és dura. Poc a poc deixam enrere la punta de Teno amb el seu far.

Al capdamunt de la serralada hi ha el llogaret de los Bailaderos, lloc completament aïllat fins fa quaranta anys, on els pagesos sobrevivien amb una agricultura molt bàsica que ha modelat un paisatge fascinant.

Serralada amunt ens endinsam per un bosquet de laurisilva, on la verdor només és a les branques dels arbres.

Als nostres peus, els penyals es precipiten a l'oceà; més enllà s'estén l'illa de Gomera.

Sempre per la carena, divisam el final d'aquesta etapa: el poblet de las Portelas, que somriu a la plana.

Dia 2. De Las Portelas a los Altos del Chío

Després de seguir pujant cap a l'interior de l'illa i travessar el poblet d'Erjos, arribam a les grans eres que hi ha a l'ecomuseu del Tanque.

Més amunt es troba el volcà del Chinyero i les colades de lava que va deixar la seva erupció de 1909, sobre les quals han crescut alguns pins

En acostar-se al cim del volcà la panorama es torna un infern dantesc.

A la vora hi ha el poble de Vilaflor, on es troba el pino gordo, un extraordinari exemplar del pi de Canàries, de 45 m d'alçada i un perímetre de més de nou metres.

Dia 3. Del mirador de Sámara a el Portillo

Avui som al Parc Nacional del Teide, un desert a més de 2.000 metres d'alçada. Recorrem tota la vessant sud del Teide: més de 30 km que ens mouran 180º al voltant del gegant de les Canàries.

De primer el Teide queda ocult pel pico Viejo, que entrà en erupció el 1798 per formar las Narices del Teide. La cicatriu de la colada de lava encara és ben present.

El terreny és duríssim. Ganivets de roca que contempla, impassible, la lluna.

Es un autèntic desert, de grava, roques i arena, que castiga el cos dels caminants.

El Teide s'alça sobrevolant roques de formes enigmàtiques.  

Al voltant del Teide s'aixequen les restes d'un volcà gegantí que es va esfondrar fa milions d'anys. Al seu peu recorem les "cañadas" que abans transitaven els pastors de l'illa.

El paisatge és d'una aridesa extrema. Sembla que són al gran canyon del Colorado.

Cau la tarda, s'aixequen núvols, el Teide ara ens ofereix la seva esquena, com a senyal de comiat.

De tornada a Vilaflor, podem contemplar la posta del sol per damunt dels núvols, un espectacle oníric, només a l'abast del que s'aventura a l'alta muntanya.

Dia 4. Del Portillo a la Caldera

Iniciam el descens. En la llunyania s'entreveu la costa del nord de l'illa, enmig dels pins canaris.

Pel camí ens trobam amb la Cruz del Dornajito, on havia una font, les aigües de la qual van alabar els viatgers il·lustres que el segle XVIII pujaven cap al Teide: Edens, Humbold...

De camí, descansam a La Orotava, una alegre població des d'on es veu la llunyana costa.

Dia 5. De la Caldera a la Esperanza

Avui travessarem zones boscoses en direcció a l'extrem nordoriental de l'illa. A estones podem veure el Teide, majestuós per damunt dels núvols. 

Els pins s'aferren a les roques, en posicions que desafien la llei de la gravetat.

El camí, entre roques i pins, a estones és tortuós

Més avall dels pins trobem la laurisilva, territori de les fades i els elfs.

És el regne de les falgueres, els llorers i altres plantes prehistòriques

Dia 6. De la Laguna a Punta Hidalgo

De la Laguna i passant per las Mercedes, s'arriba després d'un ascensió per un altre bosc a la Cruz del Carmen, que ofereix una vista superba de tota la comarca.

El descens cap a la mar ens mostra una costa salvatge.

Llogarets dimuts s'aferren al barranc, amb les faixes de terreny laboriosament afaiçonades durant segles.

Passat el poble de Chinamada, al camí, al peu del penyasegat, només hi ha xumberes i altres plantes avesades a aquest clima desèrtic.

Les roques prenen formes d'aus rapinyaires: àguiles, voltors...

Arribat a un punt, només els cactus poden sobreviure al sol en aquest terreny erm.

Després d'hores de descens, la mar ens acull com si fos un miratge.

Arriba el final de la ruta: el far futurista de punta Hidalgo.

La ruta ha estat llarga. Hem arribat al final. La despedida del sol ens fa tremolar d'emoció.

Dia 7. La Laguna

Arriba el moment de partir. Descansam de la ruta visitant l'antiga capital de l'illa: La Laguna, bella com a poques.

El seu mercat ofereix les maravelles d'aquesta terra i les seves aigües.

Pels seus carrers, plens d'encants, comença l'enyorança dels bons moments passats.