Una estàtua colossal de la reina Isabel II per a Maó

El passeig d’Isabel II, que formava part de l’Esplanada de Maó, es va concebre el 1848. Quan es va concloure, dos anys més tard, la reina només fou recordada amb un breu inscripció a la làpida que testimoniejava la participació del batle Méndez de Vigo en la seva construcció. Tanmateix, de forma paral·lela, es van encetar les obres de la fortalesa de la Mola. És possible que l’alegria dels maonesos en veure fet realitat aquest projecte, que per la seva envergadura prometia de revitalitzar l’economia de la població, o al menys, donar feina a molts jornalers que fins llavors tenien escasses perspectives i estaven temptats d’emigrar de l’illa, els motivés a voler agrair aquesta actuació a la sobirana que donava nom al passeig.

Així mateix, l’afer també podria estar vinculat al nomenament d’un nou batle, Francisco Costa, el 17 de juliol del 1852, qui tot just el dia 26 escrivia a un conegut seu de Barcelona, Juan Bautista Deirnich, per demanar-li què podria valer una estàtua de marbre de la reina Isabel II. El seu corresponsal es va posar en contacte amb Josep Bover perquè elaborés un pressupost. Bover era un artista famós, que havia estudiat a Roma i era professor de l’Escola de la Llotja de la Ciutat Comtal. En la seva targeta de presentació ostentava el títol d’“Escultor de Cambra de S.M.”. Va fer diferents obres que li podrien haver fet mereixedor d’aquest títol: els relleus de la reina Maria Cristina i el rei Ferran VII, així com les escultures del rei Jaume I i el conseller Joan Fiveller de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, que inaugurà el 1844 la reina Isabel II (on encara hi és). El 1860 l’artista realitzaria una escultura per a Isabel II a Palma de Mallorca (qui sap si aprofitant el projecte ideat per a Maó), la qual seria destruïda el 1868, quan la monarca fou destronada.

El 7 d’agost Bover enviava el pressupost. Es tractava d’una estàtua “semicolossal” de marbre de segona qualitat i un preu de 25.685 rals, (33.413 si era de primera), una quantitat  considerable si la comparam amb els 47.560 que havia costat la urbanització del passeig. En l’import hi entrava el material, la feina de l’artista, el cost de transport i els impostos. Volia cobrar en tres venciments: a la signatura del contracte, a la meitat de la feina i en arribar al port de Mallorca (l’home no tenia molt clara l’illa on s’havia d’erigir l’encàrrec). El termini d’execució era de sis mesos.

L’Ajuntament devia considerar que la quantitat era excessiva, i es van encetar unes negociacions entre l’escultor i la Corporació en les quals es va parlar sobre el model d’estàtua i fins i tot es va plantejar la possibilitat de fer-ne dues: una per al passeig i l’altra per a les Cases Consistorials. Després de rebre una segona oferta de Bover, el 10 de desembre el Ple de l’Ajuntament acordava encarregar l’obra per un total de 12.699 rals, que es pagarien en quatre terminis. El primer, de 3.000, es lliuraria quan el Consistori pogués veure l’estàtua a Maó i els dos següents de 3.000 i un darrer de 3.699 es farien a Maó i meritarien un interès del 6 per cent anual. L’Ajuntament adduïa que l’estat dels seus recursos no li permetia d’abonar una xifra més alta.

Primer pessupost de Josep Bover. 1852. Arxiu Històric de Menorca

Es va remetre una còpia de l’acord a Josep Bover, però aquesta es va perdre, de manera que el mes de febrer l’escultor la reclamava al seu contacte a Barcelona, que el devia d’haver informat que la Corporació maonesa havia donat llum verda a l’afer. L’escultor manifestava la seva alegria, tot indicant que estava desitjant de començar l’obra, de la qual ja havia preparat uns estudis previs. Uns dies més tard el secretari de l’Ajuntament li tornava a enviar la resolució.

Bover va contestar amb rapidesa puntualitzant diversos extrems. L’obra tindria una alçada de nou pams catalans, no castellans, com, pensava que per error, havien acordat els menorquins. Cal tenir en compte que durant molts segles cada territori tenia les seves mesures. La França revolucionària va ser pionera en la seva unificació, en introduir el Sistema Mètric Decimal, que és l’actual, el 1791, el qual adoptà el metre com a unitat de longitud. A Espanya aquest moviment no va arribar fins a la Llei de Pesos i Mesures del 1849 i l’aprovació de les noves unitats, el 1852, però la seva implantació pràctica va ser prou lenta i no foren obligatòries a tot el país fins al 1883. Per tant, el 1852 encara eren plenament vigent les canes, dividides en vuit pams. Quan es va fer la transformació, el pam castellà va resultar ser pràcticament igual a 20 cm (20,9 cm); el català era un 9% més petit, per la qual cosa l’estàtua, en unitats castellanes hagués mesurat 1,88 cm, mentre que en la proposta de Bover era d’1,73 cm.

Gladiador ferit, de Josep Bover. Museu de la Llotja. Barcelona

En segon lloc, el català matisava que, si bé ell havia pressupostat els 12.699 rals aprovats per l’Ajuntament, no comptava amb tardar tant a cobrar, sinó que en la seva proposició rebia un terç en obtenir l’encàrrec, l’altre a la meitat i el darrer en l’acte de lliurament. Per aquest motiu demanava que l’Ajuntament li abonés un 6% d’interès sobre les quantitats que hagués d’avançar. Així mateix, anirien a càrrec del municipi el transport de l’estàtua des del seu estudi fins al lloc del seu emplaçament definitiu.

Finalment, Bover assenyalava que, com que no tenia contactes a Maó, preferia que l’Ajuntament li pagués a Barcelona. Convé saber que llavors no existien bancs, de manera que les relacions financeres es canalitzaven a través de cases de banca, d’una manera molt menys àgil que en l’actualitat. L’escultor desitjava que l’Ajuntament acceptés les seves esmenes i reiterava que ja havia realitzat els primers estudis de composició per formar el model. Com es veu les negociacions estaven essent realment dures i cada part defensava la seva posició aferrissadament, encara que sempre amb la voluntat d’arribar a una entesa mútuament satisfactòria. Bover actuava com un diligent home de negocis, amb la intenció de no veure afectades les seves retribucions, però sense oblidar la necessitat de donar facilitats de pagament a la Corporació, que, com totes, tenia considerables dificultats financeres.

Esbocament de l'estàtua d'Isabel II a Palma. 1868. Arxiu Municipal de Palma

La contraoferta va obligar l’Ajuntament a prendre un nou acord. El 31 de març, pocs dies després de rebre la carta de Barcelona, s’acceptaven les noves condicions i es decidia concertar un emprèstit de 12.700 rals per pagar l’encàrrec. Pel que es veu, es pensaven pagar els interessos i les despeses de transport amb recursos ordinaris.

Tanmateix, com en el cas de les obres del passeig d’Isabel II, la constitució d’un préstec requeria de l’aprovació d’una autoritat superior. Es va sol·licitar al governador de la província el qual va contestar que, atès el laudable objecte de l’endeutament, adquirir una estàtua de marbre de la reina, autoritzava l’emissió de l’emprèstit, les bases del qual li semblaven raonables. Tanmateix, remetia l’expedient al ministre de la Governació, ja que calia la seva anuència. Desconeixem el motiu d’aquest tràmit, que cinc anys abans no havia estat necessari per al finançament del passeig. Potser era perquè ara l’import era  superior (més del doble) o tal vegada per l’enduriment de les condicions de tutela financera de les entitats locals.

En aquesta ocasió, emperò, la solució no va ser tan positiva com en l’anterior. De fet, la resposta de la secció de Governació del Consell Reial, que seria l’equivalent de l’actual Ministeri d’Administracions Públiques, es va endarrerir fins al mes de maig del 1854, quan el ministre contestava a l’Ajuntament, a través del Governador. La resolució, sense ser negativa, fixava unes condicions bastant rigoroses per acceptar l’operació. En primer lloc, la Corporació havia de certificar que no disposava de sobrants (és a dir, recursos ordinaris) o fons procedents de contribucions voluntàries per escometre les obres, ja que els deutes “sempre són onerosos”. És més, tot i que l’obra projectada era digna d’elogi, perquè fos “decorosa i digna” calia que l’expedient es completés amb els informes i l’aprovació facultativa, per garantir que els diners eren suficients. En concret es demanava que es remetés el projecte a l’Acadèmia de San Fernando, amb dibuixos, la resta de la documentació i el pressupost, perquè aquesta li donés el seu vistiplau.

A l’expedient no consta cap actuació addicional. L’Ajuntament ja tenia el pressupost i podria haver aconseguit el projecte de Bover sense excessives dificultats, per la qual cosa el més segur és que el seu desistiment a erigir l’estàtua tingués més a veure amb el cessament de Francisco Costa com a batle i la seva substitució, el gener del 1854, després de les oportunes eleccions, per Ramon Ballester.

Després dels aplaudiments només quedarà el silenci

La immensa commoció que ha provocat l’epidèmia de la Covid-19 fa sorgir multitud de reflexions sobre les seves conseqüències i la manera de sortir de la crisi. En aquesta allau de comentaris, articles i declaracions es reconeixen dues línies: la dels que volen minimitzar l’impacte de la crisi i avançar cap a la “normalitat” i la dels que defensen que serà impossible restituir la situació existent abans de l’aparició del virus o, és més, no troben desitjable tornar a aquella normalitat, perquè no era justa, sostenible o ètica.

Plou sobre banyat. Fa deu anys, amb motiu de la Gran Depressió causada per l’ensorrament dels mercats financers, en què es va fer evident el comportament depredador de certes elits econòmiques, es va aixecar un cor de veus que reclamaven la “refundació del capitalisme”. Es tractava d’una curiosa confluència entre governants de les principals nacions, magnats de les finances, intel·lectuals i moviments socials com el 15-M a Espanya, “Occupy Wall Street” als Estats Units, el manifest “Indignez-vous!” a França o la Primavera Àrab.

Tanmateix, a mesura que passaven els mesos aquell aparent consens es va anar diluint i al final l’únic que va quedar va ser un enduriment de les condicions de capital dels bancs: la solució tecnocràtica va eclipsar les propostes de repartiment de la riquesa i regulació dels mercats financers.

Segurament les reivindicacions dels indignats eren excessivament genèriques i no tenien en compte la dificultat de traduir idees plausibles en mesures viables. Al mateix temps, la crisi econòmica obligava a ajudar amb celeritat les persones més afectades pel cop i enfrontava els estats amb més dificultats de les que eren capaços de resoldre. Al capdavall, el debat sobre l’austeritat i les retallades va deixar en un segon pla els projectes d’una nova arquitectura econòmica: salvar l’estat del benestar va impedir reestructurar el capitalisme.

Deia Eisenhower, president americà entre 1953 i 1961, que “el que és important poques vegades és urgent; el que és urgent, poques vegades és important.” Mafalda, el personatge del genial humorista Quino, va donar una volta de rosca a la idea: “el que és urgent no deixa temps per al que és important.” En la crisi de la dècada anterior, la urgència del dia a dia va impedir emprendre les reformes de calat que eren necessàries i que, amb la crisi causada per la Covid-19, demanen novament atenció.

La gran ironia de l’epidèmia actual és el fet que els que combaten la malaltia i fan possible que la població es mantengui segura i alimentada són els col·lectius amb les pitjors condicions laborals: auxiliars d’infermeria, zeladors, netejadores d’edificis i carrers, caixeres de supermercat, transportistes, vigilants, policies,... Tots els que estan posant en risc la seva salut perquè els altres puguem estar a casa resguardats del contagi. En reconeixement de la seva tasca hem sortit cada dia a aplaudir a les vuit del vespre.

El professor Michael Sandel firma un article en el New York Times, “Estem tots junts en açò?”, en el qual qüestiona si és ètic que, després de tot el que han fet, les seves remuneracions i reconeixement social segueixin tan devaluats com abans. Apunta que la globalització mercantilista dels darrers quaranta anys, amb la seva obsessió per retribuir el mèrit individual, ha fomentat la supèrbia de les classes privilegiades i ha afeblit la solidaritat. Les polítiques públiques han fet poc per millorar les condicions de vida de la majoria de la gent. El ressentiment ha provocat una reacció populista contra les elits i, de resultes, s’ha aguditzat la polarització social i política. Com a conclusió anima a dotar de contingut polític els signes de solidaritat que veiem aquests dies.

En realitat, no seria la primera vegada que així succeeix. Després de les grans conflagracions, com les dues guerres mundials, les classes populars van accedir a tot un ventall de drets polítics i econòmics –sufragi universal, drets sindicals, estat del benestar– en recompensa pel seu sacrifici i contribució a l’esforç col·lectiu.

Tanmateix, no som gaire optimista. Les proclames que Sandel i altres estan fent aquests dies em recorden massa les que vaig sentir fa una dècada. El trencament social que es constata a la majoria dels països occidentals, amb l’emergència de partits i líders cada cop més extremistes, demostren que el diagnòstic és substancialment correcte. Així i tot, els magres resultats del moviment indignat no presagien que ara, que els problemes han estat originats per un agent extern al sistema, les reformes vagin a fructificar.

El cert és que la vaga inquietud social que ens mou no té correspondència amb cap moviment cívic. Les autoritats, els partits i els sindicats estan centrats en la lluita sanitària contra la malaltia, la protecció dels més dèbils i la recuperació de l’activitat econòmica. Es diria que els agents polítics i socials estan massa preocupats en l’urgent –sortir de la crisi–, per pensar en el que és important: avançar en la fraternitat i la justícia.

La capacitat d’acció de l’estat és limitada. Els intents de gravar les transaccions financeres, el capital o el carboni s’enfronten a resistències que només es podrien superar amb un suport social major del que en realitat tenen. Potser seria més promissori intentar atacar el problema d’arrel i reivindicar un escurçament de l’escala salarial. Enlloc està escrit que un alt directiu hagi de cobrar 123 vegades més que un peó –de mitjana–, quan fa quaranta anys l’escletxa era una dècima part.

Una vaga malenconia m’envaeix. Tenc el pressentiment que, ara que s’acaben els aplaudiments, els carrers quedaran envaïts per un dens silenci.

El final de les obres del passeig d’Isabel II i la làpida de Méndez de Vigo

El 1848, el batle de Maó, Ignacio Méndez de Vigo, va promoure la construcció del passeig d’Isabel II, les obres del qual es van iniciar el mes d’agost, i també es va encarregar de la seva direcció fins l’octubre de l’any venidor, en què la va deixar en mans dels seus companys de consistori i va retre compte dels treballs executats (que estaven gairebé acabats).

Finalment, el 5 de març del 1850 Méndez de Vigo dirigia una comunicació a la Corporació en la qual indicava que, en acostar-se el dia en què havia de cessar com a batle corregidor de la ciutat, era el seu deure presentar, per a la seva aprovació, els justificants de les despeses que havia efectuat, ja que així “donava la deguda satisfacció a l’Ajuntament i al públic”. Els comptes generals estaven exposats al públic i l’Ajuntament els sancionaria segons els tràmits legals; així mateix acompanyava els de les obres del passeig d’Isabel II, des del 5 d’octubre passat, addicionals als del gruix dels treballs, que ja havia enviat l’any anterior. Com es pot veure, el batle va ser extremament rigorós en la fiscalització de la seva tasca i es va sotmetre dos cops a l’examen municipal: la primera quan mancava poc per acabar la feina i la segona al final. Ni tan sols avui existeix un control tan exhaustiu.

El 5 d’abril següent, la Corporació aprovava els comptes definitius del projecte del passeig. El darrer mig any, des que l’octubre Méndez de Vigo n’abandonés la direcció, s’havien gastat 3.361 rals i els ingressos, procedents de donatius i subscripcions voluntàries, només havien estat de 2.902 rals, per la qual cosa s’havia ocasionat un dèficit de 459 rals, que “quedava sobre la taula per donar-li l’aplicació més convenient”. Al mateix temps s’acordava de crear la Junta conservadora del passeig d’Isabel II, que tenia al seu càrrec la cura del mateix, la qual cosa implicava la dissolució de la junta auxiliar creada a l’inici de les obres. La Junta es componia de tres regidors (Joan Pons Andreu, Francesc Costa i Joaquim Mercadal), un dels quals era el batle o un tinent de batle, que la presidia, i tres veïns (Josep Albertí, Gabriel Frech i Joan Font). Tres dies més tard, el 8 d’abril, el batle cessava en les seves funcions.

Els agraïments a Méndez de Vigo no eren simples fórmules protocol·làries per cobrir l’expedient. La població de Maó va quedar realment contenta amb la construcció del passeig. Aquest fet és evident si tenim en compte que als pocs mesos del seu acomiadament es va realitzar una nova col·lecta, aquesta per col·locar una làpida que recordés la tasca del batle, la qual va recollir 156 pessetes. Lògicament, a la làpida no es deixa d’esmentar a la reina, a la qual, al capdavall estava dedicat el passeig, però, com ara veurem, el protagonisme de Méndez de Vigo és notori.

De fet, a l’expedient consta una primera proposta, segons la qual s’erigirien dues làpides, i la del batle diria: “Sota els auspicis, direcció i desvetllaments del digníssim Sr. Cap Civil i Batle Corregidor d’aquesta ciutat D. Ignacio Méndez de Vigo, es construí aquest lloc d’amenitat i esbarjo. A expenses de la munificència de S.M, Recomanables autoritats i filantròpic despreniment del Poble. Els maonesos agraïts. 1848”. Pel que fa a la reina, hi havia tres alternatives, que expressaven un reconeixement creixent envers la sobirana. La primera tan sols assenyalava: “A S.M. la Sra. Da. Isabel II de Borbó. Q.D.G. El poble maonès”. La segona canviava l’inici, que era “A la seva amada reina” i en la tercera ja era “A la seva adorada sobirana”.

Al final, la làpida que es va decidir de dedicar a la reina es limitava a fer un apunt cronològic en llatí: “Elisabeth II. Hisp Reina. Magontani”. La del batle, tot i que també era més concisa que en la primera versió, era més expressiva que la de la reina: “En el año de 1848. Se construyó este sitio de recreo debido a la munificencia de S.M., celo de las autoridades y desprendimiento del pueblo. Promovió y dirigió la obra D. Ignacio Méndez de Vigo. Alcalde Corregidor de esta Ciudad.” L’Ajuntament va aprovar els textos de les làpides en la sessió del 22 d’octubre del 1850, i en l’exposició de motius de l’acord es va fer constar que es feia perquè constés perpètuament l’agraïment, fidelitat i amor de la població a la seva Augusta benefactora i per consignar en un monument públic un record d’interès a D. Ignacio Méndez de Vigo, digne Alcalde Corregidor que havia estat d’aquesta ciutat. La fórmula relativa a la reina sembla de tall protocol·lari, mentre que la del batle dona la impressió de ser més sentida.

Les làpides es van col·locar en un acte públic que tingué lloc el 13 de desembre del 1850. Com a curiositat, a despit dels textos aprovats per l’Ajuntament, al document hi consta una nota en la qual s’informa que, en la segona, en lloc de “desprendimiento del pueblo” es podia llegir “donativos de la población”.

És interessant llegir la descripció que fa de l’indret Pere Riudavets al tercer tom de la seva Historia de la Isla de Menorca, que malauradament no ha estat reeditat com els dos anteriors. Com que l’obra és del 1888, és bastant propera als fets i Riudavets, nascut el 1804, els devia conèixer amb un cert detall, si bé és difícil que els visqués de primera mà, ja que els anys en què es van esdevenir el seu ofici de capità de vaixell al servei de l’Armada el mantenien fora de Menorca llargs períodes de temps.

En el seu llibre podem llegir que el projecte del passeig d’Isabel II va ser degut al primer batle corregidor que va tenir Maó, don Ignacio Méndez de Vigo. Segueix apuntant que “Aquesta activa i zelosa autoritat, que al seu infatigable zel unia un exquisit gust per l’estètica va voler dotar Maó d’un passeig cèntric del qual en mancava, ja que l’únic que comptava era el de l’Alameda, gens adequat perquè la gent es reunís les vetlades d’estiu”.

El més interessant ve a continuació, quan explica que “El va traçar tal qual el veiem en la gran plaça de l’Esplanada, davant del quarter d’infanteria i formant carrer amb les cases del seu costat nord. Es va començar el 1848 i, no obstant l’oposició que li van fer persones enemigues de tot progrés, al·legant que feia malbé l’Esplanada, i negant-se a aportar la seva contribució –l’obra es va aixecar a base de donatius–, va aconseguir que s’acabés el 1850, després de lluitar contra multitud d’inconvenients, dels quals en va sortir vencedor.” I finalitza remarcant que “L’expansió que hi troba el poble de Maó fa imperible la memòria del senyor Méndez de Vigo”.

Llistat de les contribucions a l'aljub (1851). AHM

Tampoc hem de pensar que el passeig quedés perfecte. Malgrat que en conjunt fos una gran obra que va perdurar molt de temps, alguns detalls van necessitar reforma. Just havia passat un any de la seva finalització quan, el mes de setembre, es va haver de recompondre la part central, reconstruint el pis i rejuntant-lo perquè durés, per la qual cosa hem de pensar que les lloses ja es devien de moure. Paral·lelament es va fer una nova subscripció, que va recollir 142,50 pessetes, per construir un sortidor en l’aljub que hi havia al jardí. En aquest cas sembla que es tractava d’embellir un element que, en principi, era merament funcional, perquè el passeig tingués un millor aspecte. Aquestes subscripcions, encara que avui dia ens costi de creure, eren molt populars i hi contribuïa una gran quantitat de persones amb donatius molt minsos: en aquest cas la xifra més habitual van ser 2,5 pessetes (10 rals).

La doble crisi de la COVID-19

Fins ara, la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19 ha deixat en un segon pla els problemes econòmics. Tanmateix, a mesura que l’epidèmia es va controlant, la inquietud augmenta.

En ocasions, es confon el significat d’una crisi. N’hi ha qui pensa que és un problema dels empresaris i els bancs, però, quan l’activitat econòmica cau, llevat de comptades excepcions, les grans empreses surten airoses; els principals afectats són els autònoms i els petits negocis. En realitat, les grans víctimes són els treballadors i, sobre tot, els més dèbils, els que tenen feines més precàries o menys qualificades i acaben a l’atur o la subocupació. Depressió econòmica vol dir, sobretot, patiment social.

La crisi actual té notables diferències, però també algunes semblances amb la de la dècada anterior. Com abans, ha vingut de fora i posa en un compromís els comptes de l’Estat. També és global. El confinament decretat arreu i el tancament de fronteres fa que tots els països l’experimentin en major o menor grau. Açò no obstant, tot indica que a Espanya, com fa deu anys, el cop serà més dur.

Tanmateix, la depressió que ara comença no és, com l’anterior, de naturalesa financera ni ha castigat el sector immobiliari, sinó que és de subconsum: la disminució de les compres dels consumidors fa que minvi l’activitat. Algunes empreses que podrien obrir, com les fàbriques d’automòbils, no ho fan (o a un ritme molt lent), perquè no hi ha mercat per als seus productes. La retracció del consum genera un augment de l’atur, el qual mena a una nova reducció del consum, profunditzant la crisi.

El nostre país és el que ha adoptat mesures de confinament més dures i que sembla que s’allargaran més en el temps. Per aquest motiu, la caiguda del consum serà més intensa. Encara que el Govern de l’Estat hagi expressat la seva voluntat d’intentar evitar que s’engegui el cicle viciós que lliga debilitat del consum i atur, les ajudes aprovades no tenen prou entitat per aturar el cop.

Les restriccions al moviment de persones i de les activitats col·lectives, com  l’hostaleria i la restauració, fan que el sector més ferit sigui el turisme, que va ser el que millor va superar les convulsions de la dècada anterior. Si el 2008 la construcció va protagonitzar la crisi, aquesta vegada li ha tocat al turisme. A  Espanya la recessió serà més profunda, perquè és un dels països on aquest sector té més pes.

Les regions turístiques, i entre elles Balears i Menorca, patiran de valent. Aquesta temporada serà recordada per unes xifres irrisòries de visitants, amb una capacitat de compra menor de l’habitual. Ja hi ha hotels que es plantegen no obrir portes i veurem tot tipus d’establiments tancats. Després d’una temporada així, l’hivern serà molt dur i la crisi social a què feia referència al començament mostrarà la seva pitjor cara.

Però la crisi espanyola tindrà un altre component: el dèficit públic. Ja fa anys que la majoria dels economistes incidíem en el fet que el fort creixement no s’estava traduint en una millora dels comptes de l’Estat. L’any 2019, al final d’una sèrie d’exercicis molt bons, l’escletxa entre ingressos i despeses encara se situava en 2.350 milions d’euros, el 2,8% del PIB. Açò ens situa en un pèssim punt de partida.

Igual com el 2010 Zapatero va sortir amb força amb el seu pla d’auxili al sector de la construcció, ara Pedro Sánchez també ha emprès una escalada per ajudar els treballadors i els empresaris en atur pel confinament, i intentar que el consum no s’ensorri. Igual que fa deu anys, l’acció serà meritòria, però insuficient, i menarà a un dèficit públic de dos dígits i un augment pronunciat de l’endeutament.

Sembla que, en aquesta ocasió, la Unió Europea proporcionarà un suport major i més diligent que el de la dècada anterior. D’aquesta manera, la recuperació podria ser més ràpida i no hem de preveure tensions financeres i en els mercats com les que vam experimentar en el passat. Tanmateix, res no pot evitar que el Govern es trobi amb una insuficiència de recursos per fer front a les necessitats dels ciutadans i s’hagi d’endeutar.

El resultat serà que, un cop superat el tràngol, caldrà ajustar el pressupost i vindran les temudes retallades. L’opinió pública s’ha fet una imatge equivocada d’aquest concepte. Les retallades que es realitzen com a reacció a una crisi fiscal tenen poc d’ideològic: no són un tema polític, sinó una qüestió econòmica. El seu repartiment pot tenir alguna connotació partidista, però la seva quantia és un trencaclosques matemàtic: pagar factures, nòmines, inversions, pensions i subsidis amb uns ingressos minvats.

La qüestió de fons és que un Estat ha de generar prou recursos per pagar els serveis públics i Espanya no aconsegueix equilibrar el pressupost ni els anys bons. L’endeutament és una llosa que, si engreixa excessivament, acaba esclafant el país. Al respecte, s’hi enfronten dues concepcions: l’esquerra pensa que s’han d’augmentar els impostos; la dreta, que s’ha de crear més riquesa. A Espanya, les dues han fracassat. Com en moltes coses, és possible que la veritat es trobi al mig i calgui combinar les dues perspectives.

El COVID-19 ha provocat que ens enfrontem a una doble crisi, econòmica, que ofega treballadors i empresaris, i fiscal, que ofega l’Estat. Igual que fa deu anys, patirem més que la resta de països: serà que alguna cosa estem fent malament... Entendrà el missatge la classe política?