L’onada d’estiu de la Covid: el preu d’ignorar la ciència

L’onada de contagis que estem vivint aquest estiu estava anunciada i demostra la profunda irresponsabilitat dels nostres polítics. Els pronòstics que asseguraven que un relaxament en l’ús de mascaretes, l’oci nocturn i les restriccions horàries provocarien un rebot venien tant de persones amb seny com de seriosos estudis epidemiològics, publicats a mitjans de comunicació d’àmbit nacional. 

Aquest Nadal, un pagès de Segòvia em deia que la Covid era “una cosa matemàtica”: quan disminuïen les mesures d’aïllament, augmentaven els casos i els morts; si es reintroduïen, baixava el contagi. És cert: el model matemàtic dissenyat per un investigador espanyol preveia que, amb al ritme de vacunació existent, sinó es mantenien les restriccions a les relacions socials com a mínim fins al setembre, el nombre de casos s’incrementaria de forma exponencial. És exactament el que ha passat.

Si bé és fins a cert punt lògic que els governants ignorin l’opinió dels profans, que no compten amb més aval que els seus dots d’observació i una lògica pràctica, és gairebé un delicte que no hagin tingut en compte anàlisis científiques basades en complets models matemàtics. La ceguesa dels nostres dirigents té com a raó de ser una incomprensió radical de la ciència i un mode de governar que abomina de qualsevol restricció al seu poder.

Sarah Gilbert, ovacionada a Wimbledon

A diferència d’altres països, a Espanya el coneixement científic i els investigadors són mirats amb displicència, sinó amb menyspreu. Al darrer torneig de tennis de Wimbledon, quan la megafonia va anunciar que entre el públic hi havia una investigadora d’Oxford que havia participat en la descoberta de la vacuna d’AstraZeneca, els assistents reaccionaren amb una tancada ovació, que obligà l’homenatjada a saludar a la concurrència.

Una escena així seria inversemblant al nostre país. Els espanyols valoram poc la ciència. Sabem que és útil per a la medicina i per crear objectes com els ordinadors o el GPS, però tant ens fa. Que inventin els altres! El rebuig popular va de la mà de la indiferència de les institucions: els investigadors aquí malviuen i saben que sempre tindran més mitjans i millors sous a qualsevol país de l’OCDE.

La ciència és vista amb suspicàcia, la qual cosa explica l’auge dels antivacunes i altres corrents anticientífics (homeopatia, aliments miracle, ovnis, fenòmens paranormals,...) que floreixen al nostre país. Quan va començar el confinament, pensava que era una bona ocasió per divulgar el comportament dels virus i conscienciar els ciutadans sobre les mesures d’autoprotecció que podien prendre. Més tard, quan van arribar les vacunes creia que s’explicaria amb pèls i senyals què són i com funcionen, per encoratjar el públic a posar-se-les. Ni els nostres dirigents ni els mitjans de comunicació han fet cap esforç digne del seu nom en aquest sentit. Sempre és millor la política tavernària i el futbol espectacle per entretenir el poble,...

De fet, el desdeny per la ciència és superior a la classe política que entre la gent de carrer. La majoria dels governants són llicenciats en dret, història, filologia,... disciplines de lletres. Són persones que ja a primària van tenir problemes amb les matemàtiques i a l’institut es van allunyar de les assignatures científiques. Avui en dia no saben fer una regla de tres o calcular un percentatge; una integral és motiu de bromes de mal gust. No és d’estranyar que desconfiïn dels models matemàtics que prediuen l’evolució de la Covid. 

Però açò no és tot. Els polítics pensen que poden emmotllar la realitat als seus desitjos. Les lleis, ja siguin humanes o científiques, no fan per ells. La promesa de complir i fer complir la Constitució és un brindis al sol. Ni tan sols són conscients que implica respectar les lleis, que deriven de la Carta Magna. Aquesta convicció està assentada en tots els àmbits: des del Consell de Ministres al darrer regidor municipal.

S’està investigant la concessió fraudulenta de cent cinquanta amarraments del port de Maó. Hi ha indicis que els polítics van pressionar els responsables d’Autoritat Portuària perquè el concurs fos guanyat per empresaris locals. Segur que, si són condemnats, diran que no eren conscients de cometre cap delicte i que ho feien per l’interès dels menorquins. Aquesta lletania ja l’hem sentit a desenes de casos, com els ERTO d’Andalusia: escudant-se en el bé comú, creuen que poden fer qualsevol cosa. Defugen la Constitució, les lleis i l’ètica, que prescriu que els fins no justifiquen els mitjans. 

Operació d'anticorrupció a Autoritat Portuària

L’actualitat política està farcida de casos en què els polítics violen les lleis o inciten els seus subordinats a burlar-les. Els governants es resisteixen a complir la normativa de forma constant i demanen “solucions” per donar-li la volta als preceptes legals i assolir els seus fins polítics, als quals consideren que s’ha de plegar la resta de món. Quan un jutge investiga si la reclusió d’estudiants és legal, treuen pit dient que si tornés a passar ho farien igual, tota una afronta a les lleis i els tribunals que, en democràcia, limiten el poder de l’Estat.

No és d’estranyar que, a Balears, el Govern decretés que, durant l’hivern aplicaria als ciutadans les majors restriccions, així rebaixaria la incidència de la Covid i, passat Setmana Santa, les afluixaria per afavorir la vinguda de turistes. Ni se li va passar pel cap que el virus no sap res de voluntat política ni de conveniència econòmica, sinó que segueix lleis biològiques que es poden descriure a través de la matemàtica, de manera que quedava demostrat que el seu pla era irrealitzable. Les festes de Sant Joan i els viatges de fi de curs van ser la prova del nou que s’havia equivocat. 

El caos que vivim aquest estiu era previsible: és el producte de l’actuació temerària dels nostres governants, que volen imposar la seva voluntat per damunt de la ciència i les lleis.

L’Institut Menorquí d’Estudis, un aniversari per a l’esperança

Els aniversaris són moments de celebració i balanç. Fa trenta-cinc anys de la fundació de l’Institut Menorquí d’Estudis i ens hem de congratular de la vitalitat que mostra amb l’organització de jornades, congressos i conferències, la publicació de llibres i la feina continuada de tanta gent que amb els seus estudis contribueixen a aprofundir el coneixement de la nostra illa. S’acaba d’incorporar la tercera coordinadora científica de la institució, Marta Jordi, amb un ambiciós programa de renovació, que segur que obtindrà fruits tan positius com els seus predecessors, Josep Miquel Vidal i Fina Salord.

 

Aquesta és la missió de l’IME: impulsar la recerca i difondre els seus resultats entre els menorquins, amb la finalitat de satisfer la seva curiositat i que els ciutadans tenguin l’oportunitat de formar-se un criteri sobre els diversos temes objecte de debat públic. En un món on s’expandeix la sensació de desconcert, de pèrdua de rumb, l’IME vol aportar el seu granet d’arena posant a l’abast de la gent informació útil per a la comprensió del que ens està passant, alhora que ofereix un panorama que intenta ser cada cop més precís sobre la nostra història, el medi natural, la cultura, la ciència i la pròpia societat menorquina.

D’altra banda, ni la societat ni el coneixement són qüestions tancades. Les diferents disciplines evolucionen, es transformen. Aspectes que fa uns anys eren poc significatius prenen major protagonisme. L’IME s’obre a aquestes noves perspectives amb la creació de grups de treball sobre musicologia, gastronomia, turisme... Aquesta tasca mai està acabada; ara mateix s’està plantejant donar cabuda a les arts plàstiques. Cal avançar sense defalliment en aquesta línia i donar la importància que es mereixen als nous estudis, que en alguns casos hauran de portar a una transformació orgànica, per dotar-los d’un espai propi a l'IME.

Tota institució tendeix a l’embadaliment o almenys, així és vista des de l’exterior. El creixement constant del nombre de membres, des dels seixanta-set fundadors als més de dos-cents actuals és mostra de la voluntat d’obertura, d’integració de totes les persones que tenen alguna cosa que aportar, amb independència de la seva branca de coneixement, origen social o  característiques personals i ideològiques. L’IME vol ser un reflex fidel de la nostra societat i es va renovant per aconseguir-ho.

 

Ens preocupa especialment la incorporació dels joves, que tantes dificultats arrosseguen en l’actualitat. Som conscients que els joves, carregats de futur però sense cap actiu que els avali, troben grans impediments per accedir a tots els àmbits, des del mercat laboral al debat públic, de les institucions al coneixement. La convocatòria anual de beques d’investigació suposa una invitació per a ells, que així tenen l’oportunitat de demostrar la seva vàlua. Potser podríem fer més, tal vegada hauríem d’escometre accions específiques per atreure el talent, el dinamisme i la imaginació de la joventut. En tot cas, la voluntat hi és i aquestes línies són una porta oberta, una benvinguda a les noves generacions.

És segur que no sempre assolirem les fites que ens proposam. Els investigadors, els que tractem tots aquests temes, tenim les nostres limitacions i no sempre sabem comunicar el coneixement ni estem a l’altura dels nostres ideals. Tanmateix, l’esforç permanent per sintonitzar amb les demandes socials, per expressar-nos amb els mitjans més atractius, per transformar el coneixement en comunicació hauria de ser la nostra guia en el dia a dia.

L’ambient social, ple de soroll i d’apel·lacions a la indignació, la rauxa i el sentimentalisme tampoc és propici per a la reflexió assossegada. El pensament dèbil, la postveritat, el llenguatge políticament correcte són obstacles formidables a la difusió lliure de les idees. L’esperit grupal, gremial, el replegament en una causa, ja sigui a través de les xarxes socials o en la nostra vida diària, tendeix a foragitar les informacions que entren en contradicció amb les nostres conviccions i destorben l’avanç de la raó i el progrés social.

Les dificultats a les quals ens enfrontam no són més que una prova que, ara més que mai, és necessari crear espais comuns on es puguin sentir totes les veus i la tolerància i la veracitat siguin principis bàsics del diàleg. En definitiva, es tracta de seguir la màxima d’Albert Camus que el fi no justifica els mitjans, sinó que han de ser els mitjans els que justifiquin els nostres fins. En aquest sentit, tothom és benvingut, amb l’únic prec d’actuar amb respecte i honestedat.

Al capdavall, malgrat tots els anys de feina de l’IME, tenc la convicció que el millor està per arribar i el més important serà el que aconseguirem d’ara en endavant.

Les actuacions de bandes de música a la plaça de la Miranda (1864-1917)

Una de les principals aficions dels menorquins és la música. A Maó, durant molt d’anys les interpretacions de bandes militars a l’aire lliure tenien un èxit enorme. Encara que el punt principal era el passeig d’Isabel II, a l’Esplanada, on actuaven les dels regiments de la ciutat, la Miranda també es va beneficiar, en determinades períodes, d’aquests espectacles.

Al segle XIX l’única oportunitat que tenien els habituals de la zona de sentir un conjunt d’aquesta mena era quan una esquadra, la majoria de les vegades espanyola, era al port. Llavors els seus músics pujaven dels molls, fins i tot de Calafiguera, i tocaven allà tota la temporada que el vaixell hi sojornava, que solia ser durant l’estiu.

La música que s’oferia en aquestes ocasions seguia un programa molt marcat. Arrancava amb un pas doble o si de cas, en un alguna rara oportunitat, una marxa militar. A continuació, el més habitual era interpretar l’obertura d’una òpera, gènere molt popular a l’època, que tant podia ser de Verdi (I Masanadieri), Hérold (Zampa), Suppé (Poeta i camperol) o Wagner (la fantasia de Lohengrin). Seguidament, podia venir una altra peça operística (una ària de Donizzeti, la simfonia del barber de Rossini o la Fantasia de Carmen) o l’adaptació per a banda d’una composició orquestral (Bade, Saint-Saëns, Béla Kéler). Les obres sarsuelístiques, com ara algun acte d’El Anillo de Hierro o La Marcha de Cádiz, no eren gaire freqüents. El concert finalitzava de forma indefugible amb una tanda de valsos o polques.

La primera d’aquestes temporades que hem pogut documentar és la del 1864 i la protagonista no fou la formació de cap esquadra, sinó la del regiment d’Infanteria de la Princesa, destacat as Castell, el qual intervingué per primera vegada el 2 de juny i així ho va continuar fent els vespres de tots els dijous fins el 9 de juliol. Des del principi, la concurrència va ser molt gran i l’espai s’omplia completament. L’Ajuntament col·laborà a l’èxit augmentant la intensitat de l’enllumenat, que en aquella data era a base de llums de petroli.

 

La premsa saludà l’espectacle i informava dels somriures que es veien en les cares de la multitud. Segons el periodista, a les nits del calorós estiu la proximitat de la mar cridava la gent a la Miranda, on es respirava una fresca i agradable brisa. Com que l’auditori era molt nombrós, es comentava sobre la conveniència de posar algunes cadires, particularment les nits dels dijous en què tocava la banda, ja que llavors bancs i pedrissos estaven ocupats de cap a cap.

La música no va tornar al passeig fins el 1870 en què, durant els dimarts i els divendres dels mesos d’agost i setembre, l’agrupació de la fragata Villa de Madrid va oferir els seus concerts. L’assistència tornà a ser massiva i el públic va seguir demanant que l’Ajuntament llogués cadires, com es feia a l’Esplanada, l’absència de les quals va donar peu a què les veïnes d'alguns carrers del barri arrendessin seients en benefici propi.

Els anys següents el passeig es va quedar sense música, llevat de qualque ocurrència, com la d’aquell grup d’amics que es van posar a tocar des d’una llanxa enmig del port una nit d’agost del 1873, a les dotze del vespre. Al diari El Bien Público la idea li va agradar i demanà en to irònic que es repetís, pregant tan sols que es fes devers les deu, quan l’afluència al passeig era major. El 1877, els components del batalló d’Hellín, amb motiu del seu llicenciament, van fer una actuació de comiat a l’indret.

Fragata Villa de Madrid

Els melòmans van haver d’esperar fins el 1882 perquè la fragata Sagunto els obsequiés amb els seus concerts tots els diumenges d’agost i setembre, la qual cosa suposà l’inici d’una de les etapes en què les bandes musicals van freqüentar més la Miranda. Es va arreplegar una gentada tan grossa que es feia materialment impossible el poder caminar. Part del públic comentava que el passeig no reunia les condicions del d'Isabel II, per la qual cosa desitjaven que en endavant la música toqués en aquest últim lloc, perquè les jovenetes elegants de la ciutat poguessin lluir la seva bellesa i gales. Els marins, fidels al seu lloc preferit, van fer cas omís d’aquesta petició.

L’any següent va ser testimoni de l’arribada de la fragata americana Lancaster, la qual no va dubtar en oferir un concert a la Miranda, que va obtenir un dels majors èxits que es recordaven. El passeig va estar animadíssim, fins al punt que era impossible de passar.

El programa que presentaren els americans (que s’anuncià amb antelació) no s’allunyà gaire del dels espanyols, si bé fou més llarg i la influència italiana més marcada, la qual cosa s’explica perquè la flota tenia la seva seu a Nàpols. Va arrancar amb una peça d’aire ballable de Giorza, seguida de l’obertura de Stiffelio de Verdi. Tot seguit, s’alternaren els valsos amb més composicions italianes, incloent el segon final d’Hernani de Verdi. Com a final sonà el galop “Scappa Scappa” de Strauss. Després de cada obra se sentia una estrepitosa salva d'aplaudiments, essent eixordadora la que va merèixer el bis de la Marxa Reial espanyola, l'himne nacional, segons el periodista “de neta execució”.

 

USS Lancaster

El 1885 l’esquadra oferí dos mesos d’interpretacions a la zona. Els anys venidors el silenci retornà al passeig i durant un llarg període només es van poder sentir els acords musicals en comptades ocasions, com el 1892, quan els cors del casino de la Unió Republicana van cantar davant d’un vapor amarrat al port i centenars de persones els van sentir des de la Miranda. El juliol del 1899, amb motiu de la vinguda de l’esquadra francesa, el regiment d’Infanteria interpretà concerts tres dies, un dels quals va tenir lloc a la Miranda, alhora que es disparaven focs artificials al port.

La creació de la banda municipal de Maó a principis de segle va brindar una oportunitat per recuperar la música al passeig, ja que l’agrupació del regiment seguia tocant al d’Isabel II. La prova es va fer el 1906, amb uns resultats discrets, per mor d’una deficient il·luminació i Del mal estat del pis. L’any següent es va continuar amb aquestes interpretacions, però l’afluència fou tan escassa que aviat se sentiren veus que demanaven la seva supressió. L’Ajuntament es resistí aquella temporada, però va desistir de començar la següent.

El 1915 es va recuperar la iniciativa. L’Ajuntament va fer instal·lar un focus de cinc-centes bugies i reparà el pis, que es regava els dies de concert. També s’autoritzà un empresari a muntar un quiosc de refrescos, un tipus d’establiment que estava molt de moda i que ja havia obert a l’Esplanada i al port. L’esforç va valer la pena: els resultats van ser molt bons, fins al punt que els dissabtes l’assistència rivalitzava amb el d’Isabel II. L’èxit va encoratjar la Corporació a repetir les actuacions l’any següent. Es tornà a muntar el quiosc, el propietari del qual es va encarregar d’afermar el pis, utilitzant la grava que li proporcionà l’Ajuntament. L’interès d’alguns veïns era tan gros que van pagar l’augment de l’enllumenat, que la Corporació, les finances de la qual es veu que estaven en bastant mal estat, no tenia fons per sufragar.

 

Banda militar del segle XIX

L’any següent van prosseguir les sessions vespertines dels dissabtes, amb alguna afluència de gent. Tanmateix, no devia ser prou grossa per justificar la duplicitat d’espais musicals i a partir de llavors van desaparèixer les temporades musicals en aquest espai.

La doble crisi del segle XXI dona a llum un nou pensament econòmic

Vivim moments d’incertesa, patiment i canvi. En pocs anys, hem sofert dues grans crisis: la Gran Recessió i la pandèmia de la Covid; el món es transforma i dona a llum noves formes de fer i pensar.

El 2008, el rescat del gegant bancari Lehman Brothers i altres grans entitats financeres pel govern dels Estats Units suposà la fi del tabú a la intervenció estatal a l’economia. Els governs destinaren enormes quantitats de doblers per auxiliar els bancs en dificultats. Calia impedir que el pànic financer s’estengués i es volatilitzessin els dipòsits. 

Alhora, la política monetària abandonà el seu immobilisme i conjugà la introducció de milions de dòlars, euros, iens,... amb successives rebaixes dels tipus d’interès, fins arribar a l’impossible: valors negatius. Els deutors cobraven per endeutar-se! Amb el temps, el que semblava una anècdota es convertí en la regla. Les amenaces neoliberals d’una inflació descontrolada no es van complir; al contrari, alguns països com el Japó van experimentar la deflació: els preus baixaven. L’únic punt del dogma liberal que va subsistir fou el control del dèficit públic, que provocà les retallades de despesa pública. Va ser una victòria pírrica, perquè, en sumir l’economia en una profunda atonia, generà una marea crítica que desprestigià aquesta mena d’actuacions.

El daltabaix era tan gros que el fòrum de Davos profetitzà que s’acostava una refundació del capitalisme. La sang no arribà al riu. En passar els mesos, la situació es va normalitzar i l’única transformació significativa afectà l’origen dels problemes: la banca, a la qual es va obligar a augmentar el capital per poder fer front a eventuals crèdits morosos. Les noves exigències, junt amb l’entorn de tipus negatius, van erosionar la seva rendibilitat i són l’origen de les fusions, el tancament d’oficines i les successives retallades de llocs de treball.

Després d’una fugaç recuperació, fa un any la Covid va tornar a posar potes per amunt l’economia. Les dràstiques restriccions al moviment han copejar l’aviació, el turisme, el lleure de masses (cinema, concerts, esports,..), la restauració, el comerç, les vendes d’automòbils i fins i tot la moda: el gegant Inditex va veure com la seva facturació queia el 28%, a pesar de l’expansió del canal online.

La resposta de les autoritats ha fet palès la commoció de la política econòmica. Tot i que la crisi és completament diferent a la del 2008, s'han aplicat els mateixos remeis: baixada dels tipus d’interès i nous allaus monetaris, que han beneficiar sobretot els estats, que estan finançant el dèficit públic amb facilitat; de fet, cobren per emetre deute. Perquè on s’ha notat més el canvi és en la política fiscal: lluny d’escometre retallades, tots els països han emprès generosos programes de despesa per subvencionar les empreses i evitar l’atur. El Fons Monetari Internacional, que tradicionalment exigia la reducció del dèficit, ha passat a reivindicar l’ampliació dels programes d’impuls econòmic.

El món ha canviat: en una situació similar, el pla E de Zapatero va rebre fortes crítiques, mentre que ara l’opinió pública, els grups polítics i el gruix dels economistes demanen més ajuts. La Unió Europea s'ha sumat al festival llançant un gegantí programa de despesa de 700.000 milions d’euros.

Assistim a una mutació del pensament i la política econòmica. La renovació va començar amb la Gran Recessió. Les teories econòmiques, impotents per explicar la situació, van col·lapsar, en especial el neoliberalisme. La solució d'aquella crisi fou pràctica i maldava d’evitar els errors que, arran del crash bancari del 1929, enfonsaren l’economia en una profunda depressió. Ha emergit una nova política econòmica, amb prescripcions similars al keynesianisme, però orfe de marc conceptual. Els autors se centren en qüestions empíriques i defensen l’acció col·lectiva i l'intervencionisme estatal.

L’efusiva recepció de l’obra de Thomas Piketty, El capital al segle XXI, ha posat al centre del debat l’augment de la desigualtat, un tema negligit durant dècades. Els defensors de la renda bàsica aixequen la seva veu i a països com Espanya s’han aprovat nous ajuts als més desvalguts. La política d’habitatge també s’ha capgirat: s’ha passat del foment de la compra privada a la construcció d’habitatges públics per llogar i la limitació dels arrendaments. 

La fiscalitat ha canviat de signe. Els apòstols del credo liberal, Thatcher i Reagan, van fer bandera de les reduccions impositives. El seu triomf definitiu va venir quan els partits d’esquerra acceptaren els seus postulats: Tony Blair obrí un camí pel qual transitaria Zapatero, que rivalitzava amb Aznar per rebaixar els impostos. La Gran Recessió va acabar amb açò. Rajoy continuà la senda del seu predecessor per augmentar els tributs. La nova fiscalitat té un marcat caràcter redistributiu: puja l’impost de la renda a les classes altes i el de societats a les grans companyies; s’introdueixen noves figures, com la taxa Tobin (a les transaccions financeres) o la taxa Google, a les grans plataformes digitals. La marea acaba arribant per tot: impostos verds, al consum, harmonització fiscal de les Comunitats Autònomes,..

La resposta a la Covid ha profunditzat la nova política que s’havia anat desenvolupat arran de la Gran Recessió. Les dues crisis bessones de principis del segle XXI han suposat el reforçament de l’Estat del Benestar sota el signe de la solidaritat i la subsidiarietat. Si el 2008 es va donar suport a la banca i el sector de la construcció i el 2020 a les empreses afectades per les restriccions, a partir d’ara s’acceptarà que cal un estat fort amb capacitat per enfrontar-se a les dificultats i ajudar a qui ho necessiti. Per fer-ho possible, s’està gestant una reforma fiscal que doti l’hisenda de majors recursos. 

En definitiva, ha cristal·litzat un nou paradigma basat en una major intervenció estatal en l’economia, un gir social que posa per davant de tot la protecció dels ciutadans.

Prenent la fresca i altres diversions a la plaça de la Miranda (1868-1933)

El passeig de la Miranda constitueix el millor mirador al port de la ciutat, la qual cosa l’ha fet ben popular des que en tenim notícies. A diferència del passeig d’Isabel II de l’Esplanada, on la música, els casinos i la pròpia magnificència de l’indret eren arguments prou sòlids per atreure una gran quantitat de persones en tot temps, la Miranda només comptava amb la seva bellesa natural i l’ambient. Les bandes de música van actuar en comptades ocasions, de manera que la gent simplement hi anava a respirar el fresc ambient de la mar.

Per aquesta raó, les seves descripcions en ocasions tenen un to encomiàstic, com el 1868, quan el Diario de Mahón assenyala que, sobretot els vespres d’estiu, és un lloc molt concorregut perquè “es gaudeix d’una temperatura summament fresca, de la vista plàcida del port, prop de les aigües serenes del qual només se sent la renou que produeixen els rems d’alguna lleugera barqueta”.

A mitjans juliol del 1915 es comentava que havia entrat de ple l'estació calorosa i es patien les elevades temperatures que hi eren pròpies. Per aquest motiu només discorrien pels carrers els que es veien obligats a sortir i fins i tot havia disminuït molt sensiblement el nombre de passejants que circulaven pels carrers cèntrics quan es feia fosc. En canvi, augmentaven els que, als passejos de la Miranda i l’Esplanada, ocupaven els seients i prenien la fresca fins hora avançada de la nit.

Deseado Mercadal explica al Menorca retrospectiva del 5 de maig del 1979 que, quan el temps era bo, molts maonesos es donaven cita en el llavors espaiós passeig de la Miranda a l’hora dels correus marítims. Allà contemplaven la seva partida des del superb mirador, anunciada per tres tocs de sirena. “Què ja han pitat?” Solien demanar els que arribaven una mica tard. “Sí, ja n’ha pitades dues”, contestaven els que es trobaven allà. D’aquesta forma, molts ulls seguien les velles closques de nou que eren el “Mahón”, el “Monte-Toro” o el “Jaume II”, fins que les perdien la vista quan doblaven sa Punta. Llavors, a les tertúlies de la Mirada, els grups recordaven velles anècdotes protagonitzades per aquells bucs i les seves valeroses tripulacions en ocasió de violents temporals.

El passeig podia ser un lloc molt animat. Una nit d’estiu del 1908, un sereno va sorprendre en un dels seus bancs “dos joves viciosos en companyia d'altres tantes hermètiques sílfides de lloguer”. L'agent de l'autoritat els va recriminar la seva presència en aquella banda i es va dur una de les dones a la cambra de detinguts, alhora que els dos joves rebien multa per faltes a la moral. El 1915, una dona de la vida va fugir del policia que la menava al calabós i els dos van protagonitzar una persecució per la plaça que devia de ser de pel·lícula.

En aquells temps, les normes de moralitat eren ben diferents de les actuals. El 1922, El Bien Público informava que la nit anterior els guardes havien detingut al passeig de la Miranda un subjecte que, per la seva forma d’actuar, devia patir pertorbacions mentals. L’individu havia promogut un fort escàndol,  cometent grolleries que van provocar la indignació dels testimonis. Dos dies més tard, La Voz de Menorca aclaria que el delegat del Govern havia multat amb 25 pessetes l'element que l'altra nit s’havia permès d’abraçar una jove a l’indret, afegint que, així mateix, dues germanes havien estat sancionades amb deu pessetes perhom per haver-se barallar al moll de Llevant, “tot proferint paraules atemptatòries a la moral i els bons costums”. En altres qüestions les coses no han canviat gaire: el 1933 es va sorprendre un home casat a la costa de la Miranda “que es lliurava a la corrupció d’unes filletes menors d’edat.”

Val a dir que eren anys difícils i la gent tenia el geni viu. El 1920 un bon nombre de dones es van reunir a la Miranda per protestar contra l’augment que havia experimentat el preu del pa i només van desistir quan van saber que el delegat de Govern era absent. Els veïns de la zona les veien de tots colors: el 1924 el guarda municipal va sorprendre dos ciclistes “que tractaven de convertir la pista d’aquell amè lloc en un velòdrom”, als quals se’ls van imposar les corresponents multes.

No totes les anècdotes eren divertides. L’estiu del 1933 l’espai es va veure assetjat per una plaga de mosquits, que ocasionaven molèsties insuportables que impedien prendre la fresca amb tranquil·litat, ni tan sols de nit. Davant la informació que procedien d'unes clavegueres de la Base Naval, els redactors de La Voz de Menorca suplicaven al comandant de Marina que fossin exterminats, perquè “a més de prestar un servei a la salut pública, obtindria l'agraïment del públic.”

Com és lògic, la plaça de la Miranda va tenir els seus alts i baixos. El 1906 les actuacions de la banda de música van tenir poc seguiment i l’estiu de l’any següent la premsa comentava l’escàs volum d’espectadors que acudia a l’indret, que contrastava amb l’extraordinària afluència del passeig d’Isabel II. Tanmateix, de mica en mica la situació es va revertir i, uns anys més tard, la Miranda es convertia en el punt d’encontre de diverses iniciatives. Entre aquestes, trobam les dels escoltes, que a l’època prenien el nom d’Exploradors. L’agrupació de Maó, fundada el 1913 sota la direcció de Lorenzo Lafuente, els seus primers anys d’existència organitzà allà un camp de jocs, on es desenvolupaven els seus exercicis.

Segurament al calor del proper mercat del Carme, el 1914 l’Ajuntament organitzà, a títol experimental, una fira de bestiar i comestibles, que va començar el 30 de maig i tenia lloc tots els dissabtes. El primer dia l’assistència va ser major de la que s’havia previst. La impressió va ser bona i permetia esperar que les properes setmanes augmentaria l’afluència de gent, en especial de fora de la població. Aquestes perspectives sembla que es compliren i la zona es va animar de forma considerable. L’Ajuntament va autoritzar un participant a posar un tendal per protegir els gèneres que exposava; a mitjans juliol un al·lot d’onze anys que venia des Castell en mul va caure i es va rompre un braç.

Tanmateix, al cap de dos mesos, els veïns es van queixar a l’Ajuntament per les molèsties i el perill per a la salut pública que suposava el mercat. La Corporació va decidir cercar una ubicació alternativa, però com que a partir d’aquell moment deixa d’haver-hi notícies, podem donar per fet que passat l’estiu l’experiència va tenir el seu punt final.

La Miranda no ha estat un espai on durant les festes padronals s’hagin realitzat gaire activitats. Tanmateix, les més sonades es van esdevenir durant aquest període. El 1915 els veïns van adornar i il·luminar la plaça, l’Orfeó Maonès i la banda municipal van actuar i es va llançar un castell de focs artificials. Un programa similar es va desenvolupar l’any següent.

Vista des de la Miranda. Foto Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Van ser anys de bullícia al passeig. El 1915 es van recuperar els concerts de la banda de música i fins i tot es va instal·lar un quiosc de refrescos. El 1919, a iniciativa de l'Acadèmia Mariana de Sant Estanislau, s’hi va celebrar una festa ciclista. Va haver-hi desfilades, curses de cintes, exercicis diversos, equilibris i proves de lentitud, que foren amenitzades per la banda de música municipal. La concurrència va ser nombrosíssima; realment no s’hi cabia. No va durar gaire, els anys següents, la tranquil·litat tornaria al passeig.