Impuls i resistència a la protecció del medi ambient en els inicis de l’autonomia balear

El sentit de la política turística de la primera dècada d’autonomia va ser definida pel seu principal executor, el conseller de Turisme Jaume Cladera, el 1993, poques setmanes després de cessar en el càrrec. Comentava que en el moment d’arribar al departament (1983) ja s’apreciava una preocupació internacional pel medi ambient i que per aquest motiu es va posar en marxa un decret per d’ordenar la construcció d’allotjaments turístics (que fixava un mínim de 30 m² per plaça). El seu objectiu principal era la creació d’un nou tipus d’establiments de major categoria. Va operar en el mateix sentit el paquet de mesures orientades a la defensa del medi ambient. L’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea va determinar una segona línia d’actuació, dirigida a la diferenciació respecte dels destins turístics dels països comunitaris. El fet distintiu havia de ser la qualitat, “una qualitat del turisme mitjà, que no s’ha de confondre amb el turisme de luxe”. Amb aquest fi es van desenrotllar el pla d’embelliment de les zones turístiques i el pla de modernització. El tercer eix de la política turística era la comercialització del producte turístic, on reconeixia que s’havien realitzat menys actuacions i en tot cas, “no s’havia aconseguit cap progrés”.

De fet, durant els primers compassos de la nostra comunitat autònoma, la inquietud pel medi ambient estava molt estesa. Aquest fet explica que la primera norma aprovada pel Parlament Balear fos la Llei 1/1984, d’ordenació i protecció d’àrees naturals d’interès especial, a través de la qual es definia el procediment per a declarar les anomenades àrees naturals d’interès especial, una figura jurídica destinada a limitar la urbanització dels paratges, bàsicament de la costa, ja que el seu reconeixement implicava qualificar els terrenys com sòl no urbanitzable d’especial protecció i per tant, la impossibilitat de desenvolupar noves urbanitzacions.

Açò no obstant, la seva aplicació va haver d’esperar a l’aprovació de la Llei 7/1987 d’ordenació territorial, la qual declarava que s’havien de delimitar les àrees de protecció que se sostraurien al desenvolupament de les activitats urbanes per ser destinades a la preservació dels recursos naturals. Per complir aquest mandat, el mes de desembre del 1987 el Govern Balear presentava el catàleg de les àrees naturals a protegir de les illes, que suposaven un total de 1.820,7 km², el 36% de la superfície de l’arxipèlag. A Menorca es recollien vint zones que sumaven 273,25 km², el 39% de l’extensió total. Aquesta relació coincidia substancialment amb la que havia presentat el Consell Insular l’any anterior, ja que s’havia fet a partir dels mateixos informes.

Tanmateix, en contra de la voluntat d’un ampli sector de la societat balear, la protecció de totes aquestes zones no es va aprovar en bloc, sinó que el Parlament Balear les va anar estudiant una per una. El sistema es va revelar altament polèmic i es van enfrontar els promotors urbanístics amb interessos en determinades platges, alguns d’ells vinculats a partits polítics, amb les entitats conservacionistes i els partits d’esquerra, que feia temps que reclamaven la seva preservació. A Menorca, la primera zona salvada fou s’Albufera des Grau, el 1986, gràcies a l’existència d’un ampli consens sobre els valors del paratge.

Les disputes van emergir amb les que van venir després, especialment la primera, la zona d’Algendar i la costa sud de Ciutadella, amb expectatives de desenvolupament a cala en Turqueta, Macarella i els llocs de Santa Maria i Son Fonoll, prop del barranc d’Algendar. Després d’una aspra batalla política i canvis en els límits de l’àrea, fou aprovada el mes d’abril del 1988. El mes de desembre el Parlament validava la protecció de la zona de Talis, entre Son Bou i Sant Tomàs, on també s’havia programat una urbanització. El març de l’any següent s’aprovava l’ANEI d’una altre sector controvertit, de Binigaus a cala Mitjana, amb projectes en aquesta darrera platja i a Trebalúger.

A finals del 1989 els hotelers es van manifestar públicament a favor d’abandonar la via anterior i abordar una llei elaborada sota un enfocament global, seleccionant tots els punts que calia preservar i que es trobaven al catàleg que s’havia presentat anys enrere. El president de la Federació Hotelera de Mallorca va expressar al president del Parlament Balear la inquietud del ram per la tardança en l’aprovació de la normativa, tot indicant que la seva petició era “la reiteració de demandes realitzades en anteriors ocasions”. L’hoteler indicava que aquest projecte preservava la imatge turística de les Balears i era de vital importància per al desenvolupament de la indústria turística.

L’intent aquesta vegada era seriós. A principis de l’any 1990 es van reunir a Menorca els presidents de les associacions hoteleres de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, per emplaçar el Govern Balear a donar llum verda a l’esmentada llei. També demanaven que es mantingués la suspensió de llicències a les zones incloses en les àrees recollides a l’inventari i que no prosperessin les iniciatives urbanitzadores presentades. Tot reconeixent els errors passats del sector, consideraven que es tractava d’“una qüestió de supervivència, ja que s’havia d’acabar amb el creixement desordenat i posar el bé de la comunitat per damunt dels interessos individuals i preservar el futur de les noves generacions”. Els hotelers acordaren mantenir reunions amb els grups polítics per fer avançar el tema. Aquest suport els va ocasionar algunes topades amb els promotors urbanístics.

Finalment, la llei va ser tramitada per iniciativa dels grups de la oposició del Parlament Balear i amb el vot en contra del Partit Popular, que governava en minoria. D’aquesta manera, la Llei 1/1991, d’espais naturals i de règim urbanístic de les ANEI de les Illes Balears, protegia un terç del territori balear. També va ser pionera a Espanya en desclassificar alguns plans parcials i altres mesures proteccionistes.  A Menorca es van declarar devuit zones com ANEI i dos com ARIP. Després de les eleccions, l’enfortiment de la majoria del PP i UM en realitat va suposar la consolidació de la Llei, ja que el nou govern, el 1992 només va modificar algunes zones, especialment a les Pitiüses, però pràcticament no afectà a Menorca i així i tot es va haver d’enfrontar a una important manifestació a Palma, el mes de novembre. Posteriorment, els canvis van ser revertits. La Llei implicava la impossibilitat de fer urbanitzacions a les ANEI. Diversos inversors van presentar impugnacions davant dels tribunals reclamant el desenvolupament de zones de les quals ja havien tramitat plans urbanístics, però els jutges les van desestimar i no van donar lloc a indemnitzacions significatives.

Turisme i medi ambient en els inicis de l’autonomia balear

La dècada del 1970 va veure com s’estenia la preocupació pel medi ambient entre col·lectius cada cop més amplis. El 1977 un grup de professionals menorquins de l’arquitectura van publicar un petit estudi sobre els nuclis turístics de l’illa. Tot i que l’enfocament era essencialment tècnic, no es deixava de censurar l’“especulació, la venda de paisatge i qualsevol element que suposi atracció turística”. L’any 1980 Guillem López, a partir de la irreversibilitat del desenvolupament urbanístic i l’exigència de solidaritat envers les generacions futures, aconsellava graduar el creixement de les ofertes turística i immobiliària.

Durant aquests anys les entitats conservacionistes també van aixecar progressivament la seva veu. Alguns dels autors de l’estudi del 1977 poc després van participar en una taula redona promoguda pel GOB sobre l’ordenació del territori a Menorca. Joan Gomila vinculava el canvi en el model urbanístic amb la potenciació de les Illes [Balears] com a fet turístic. La construcció de grans hotels i edificis prop de la mar comportava una sèrie important de problemes. Com a conclusió, s’advertia que un bon nombre de paratges naturals estaven amenaçats per la rapidesa del procés urbanitzador i es demanava que es fes un pla insular d’ordenació.

Fruit d’aquest impuls, el 1978 va tenir lloc a Ciutadella la primera manifestació en contra de la urbanització del litoral, que reclamava la paralització dels projectes prevists, especialment a cala en Turqueta i Macarella. Entre el 1980 i el 1981 es van realitzar diversos actes (concentracions i concerts) amb el mateix objecte.

El 1980 la Coordinadora Insular per a la Defensa i Ordenació del Territori va redactar “un projecte per a la protecció de Menorca”, una proposta sobre l’ordenació territorial de l’illa. Partia de la base que la sobreexplotació turística provocava una sobreexplotació dels recursos i es convertia en un problema, ja que no tenia en compte els interessos a llarg termini. Es plantejava un model que preservés l’estat de l’illa en aquell moment amb la creació de tres tipus de zones protegides, una, de reduïdes dimensions, que concentraven una gran riquesa natural i paisatgística, i consistia en trenta-un espais que s’havien catalogat i dibuixat en un mapa. Aquests espais, de s’Albufera des Grau a Punta Nati,  dels barrancs del sud a cala Rafalet i de la Vall al Toro, coincideixen de forma sensible amb les àrees naturals d’especial interès que s’aprovarien una dècada més tard.

La segona agrupació estava formada per àmplies extensions de terreny que tenien la funció d’esmorteir els efectes exteriors, mentre que la darrera consistia en una corona de camps de conreu, bosc i mates, que regulava les altres dues. Les activitats turístiques s’haurien de restringir a les zones ja urbanitzades i aquelles situades en àrees d’interès ecològicopaisatgístic, s’havien de reestudiar.

 

Projecte per a la protecció de Menorca, 1980

Pels mateixos dies, les associacions patronals relacionades amb la construcció van organitzar una taula redona dedicada a turisme i urbanisme amb l’assistència d’agents del sector turístic i representants dels partits polítics. Els participants assenyalaven els perills del creixement i la conveniència de posar límits al desenvolupament turístic. Més que incrementar la quantitat, se sostenia que calia millorar la qualitat. Així mateix, es va parlar de la importància de l’entorn per al turisme i de la necessitat de conciliar economia i ecologia, una opinió que compartiria Joan Victory un mes més tard. També va ser objecte de discussió el turisme residencial, que alguns veien millor que l’hoteler, per les dimensió excessives que aquest podia assolir; en tot cas es reclamava que les urbanitzacions estiguessin ben planejades i executades. Casals, en canvi, defensava que els hotels proporcionaven majors beneficis econòmics que els xalets i els apartaments.

El 1982, el Consell General Interinsular aprovava els tràmits per modificar el Pla Provincial d’ordenació. El GOB va protestar, ja que, mentre que els terrenys que es projectava preservar a Mallorca suposaven el 15,4% de la seva superfície (una proporció similar al Pla de Catalunya), a Menorca només abastaven el 3,5%, quan havia un informe de l’ICONA que incloïa 2.428 ha (15,4%). Censuraven que no s’hi incloguessin zones humides (s’Albufera des Grau, port d’Addaia, prat de Son Bou, torrent de Tirant), així com cala Pilar, ets Alocs, cala Calderer, Pregonda, Binimel·là, Ferragut, Morella, es Grau i cala Mesquida,  Son Xoriguer i Son Saura. També demanava la salvaguarda de zones boscoses de l’interior.

 

Catàleg de zones a protegir proposat pel CIM. 1986

Poc abans de les eleccions locals del 1983, el GOB feia un balanç sobre la gestió urbanística dels quatre anys anteriors, on dibuixava un panorama molt fosc, denunciant un incompliment sistemàtic de l’ordenament jurídic, la no aplicació dels instruments de disciplina urbanística i l’afavoriment dels interessos particulars en la gestió urbanística i l’elaboració dels plans urbanístics. El grup ecologista denunciava que la manca de sensibilitat en la protecció de la naturalesa derivava del fet que la majoria dels ajuntaments estaven dominats per persones vinculades a la construcció, els negocis immobiliaris o la indústria turística.

La situació estava a punt de canviar. El nou equip de govern de signe progressista del Consell Insular de Menorca que sortí elegit en les eleccions impulsà la redacció d’un catàleg, per a la qual cosa va demanar informes a l’Institut d’Estudis Ecològics (INESE) i l’ICONA. El document es  presentà l’estiu del 1986. El treball dividia les àrees a protegir segons el seu valor: extraordinari, molt elevat i alt. En total es plantejava que es preservés un 40% de la superfície de l’illa. Aquest catàleg era un avenç respecte a l’anterior i s’acostava molt a la delimitació final de les ANEI. El conseller d’Urbanisme, Benjamí Carreras, declarava que Menorca estava molt diagnosticada però hi mancava elaborar el pla integral d’ordenació, a la qual cosa es volia contribuir amb aquest treball. Un dels seus objectius era impedir que s’hi desenvolupessin noves urbanitzacions. També es propugnava l’adopció de mesures complementàries de protecció, com la redacció d’un pla d’ordenació del litoral i la regulació de les activitats extractives.

Catàleg actual de les ANEI

La qüestió de les àrees protegides seria la primera de la sèrie de topades que es produirien entre les administracions autonòmica, governada per Alianza Popular i insular, dirigida per una coalició d’esquerres. El mes de febrer del 1983 el Consell Insular va aprovar un pla de protecció. La delimitació fou retallada el mes d’agost pel Govern Balear en contra del parer del Consell Insular, que volia una major preservació del litoral de Ciutadella i el barranc d’Algendar. L’any següent l’Ajuntament de Ciutadella demanaria la suspensió del planejament de la costa sud, de Son Xoriguer a cala Galdana, mentre es modificava el Pla General, per possibilitar la seva conservació. El Ple del Consell Insular, pel seu costat, va aprovar per unanimitat una proposta de gran calat: l’anul·lació de la Llei de zones d’interès turístic nacional. L’Estat acabaria derogant aquesta norma el 1991. L’any següent, el president del CIM al·ludia expressament a l’existència d’un conflicte entre els interessos urbanístics i la protecció del medi, així com problemes d’infraestructures.