dimarts, 24 de novembre de 2020

L’Explanada de Maó en perill: un nou quarter a la plaça (1918-1922)

Al llarg del segle XX, i tal vegada com a resultat indirecte de la pèrdua de les colònies americanes i la lluita per colonitzar l’Àfrica, l’exèrcit va ampliar de forma considerable la seva presència a Menorca, amb la construcció de diversos quarters. Així i tot, al començament el ritme fou molt lent i no s’acceleraria fins a la I Guerra Mundial.

 


Les primeres obres es van executar as Mercadal, on el 1905 ja s’havien aixecat algunes edificacions, i la resta va continuar al llarg d’una dècada, fins que foren finalitzades poc després del 1916. El 1907 va començar la construcció del quarter d’Infanteria de Ciutadella, però es va interrompre i no es reprendria fins el 1911, per finalitzar el 1919. El 1911 va arribar el torn de la caserna de l’arma de Cavalleria de Maó, dita de Santiago, a la carretera de Sant Lluís, els treballs de la qual allargaren fins el 1916, quan s’hi traslladava l’esquadró de Caçadors que des del 1902 ocupava un local al Cos Nou.

Fruit d’aquest impuls, el febrer del 1918 el Govern va iniciar els tràmits per aixecar noves dependències a la plaça de l’Esplanada. Les existents s’havien quedat antiquades, eren poc espaioses i presentaven unes deficients condicions higièniques. Una Reial Ordre d’aquesta data ordenava al comandant d’Enginyers de  Menorca que estudiés la substitució del quarter existent per un de nou. D’aquesta manera el mes d’octubre es va incloure en el pla d’aquarteraments l’ampliació de l’antic edifici en terrenys de l’Esplanada.

Assabentat dels fets, que fins llavors havien passat desapercebuts a Menorca, el mes de maig del 1919 una persona vinculada a l’Ateneu va publicar, amb el pseudònim d’“un mahonés”, un article a la portada d’El Bien Público sobre la qüestió. És ben probable que fos un militar. Encara que no es pot excloure que es tractés del seu president, Antoni Victory, tinent coronell retirat, és més plausible que l’autor fos José Cotrina, comandant d’Artilleria.

En el seu escrit, reconeixent el dret de propietat de l’exèrcit, es feia notar que havia estat el municipi el que havia adquirit el terreny i el fet que usos civils i militars coexistien des d’antic sense cap inconvenient. L’articulista apuntava la conveniència de la plaça per diverses activitats militars (exercicis i parades), remarcava els múltiples donatius que havia fet l’illa a les forces armades (els terrenys de tots els quarters que havien estat construïts els darrers anys havien estat cedits pels municipis) i assenyalava el baix cost del sòl a Menorca, especialment si es comparava amb el de la construcció, tot acusant de taquineria al Ministeri de la Guerra.

El Bien Público, 17/06/1919

Al seu parer, l’Esplanada tenia un gran valor i era un dels principals atractius i llocs d’esbargiment de Maó. Era la seva la plaça més espaiosa i el lloc on es reunia el poble per moltes festes i actes ciutadans. Posava de relleu que en ella confraternitzaven militars i paisans, jugant a futbol, exercitant-se en bicicleta o passejant sempre que els exercicis de la guarnició ho permetien.

La crida no va fer efecte, no sabem si per desídia o perquè els regidors van pensar que el tema acabaria als calaixos de l’administració militar ja que, un cop passada l’emergència que suposà la Gran Guerra, aquesta mena de edificacions no tenien excessiu sentit. Va ser un error i la idea va seguir avançant fins a materialitzar-se en un projecte que fou aprovat per Reial Ordre de principis del 1921. Sabem que, en la seva tramitació s’hi havien oposat l’autor de l’article del 1919 i el general Salavera, governador militar de Menorca, sense cap resultat.

La cristal·lització del projecte va provocar la primera reacció de l’Ajuntament. El mes de febrer del 1921 el batle informava la Corporació de les gestions que havia fet davant del Ministeri de la Guerra per evitar que es portés a terme el pla, que tothom considerà que ocasionaria grans perjudicis als veïns. El mes de juny El Bien Público publicava dos nous articles en primera pàgina sobre l’afer. El primer, a càrrec d’un redactor del rotatiu, recordava l’escrit publicat dos anys abans i, en especial, el contingut del recurs que va redactar Pere Ballester el 1891 sobre la propietat de la plaça, que qualificava de raonat i brillant, però que s’havia saldat amb un fracàs. Davant del fet inqüestionable que el Ministre de la Guerra havia proclamat la necessitat que la tropa disposés de nous allotjaments, més racionals i higiènics, els quals s’acabarien construint, proposava que s’aixequés un quarter en un lloc no allunyat de la població, de manera que Maó pogués recuperar els drets que antigament tenia sobre l’indret. Anotava que l’Ajuntament estava tractant aquest afer, al qual desitjava un final feliç.


La segona col·laboració, firmada per “un menorquí´”, però l’autor del qual era, com indicava ell mateix, el que ja havia escrit feia dos anys, començava per censurar la construcció del quarter, per diversos motius. Primer, el Ministeri de la Guerra ocupava terrenys municipals a tota Espanya, sense cap consideració per als interessos dels civils. A més, la dispersió dels soldats que estava provocant la proliferació de casernes afectava negativament l’operabilitat logística de la tropa. A Menorca, un regiment d’Infanteria estava dividit en cinc edificis. Finalment, la Base Naval constituïa una defensa suficient en cas d’amenaça d’invasió de l’illa per un exercit estranger.

A continuació assenyalava que, malgrat tot, a Maó s’acabaria construint un quarter, perquè l’existent era vell i insuficient i s’havia aprovat un projecte per substituir-lo. La seva esmena no era fàcil, però considerava que s’havia d’intentar, per a la qual cosa s’havia de promoure “una viva acció popular”, iniciada i dirigida per l’Ajuntament, per modificar el seu emplaçament. Calia fer gestions davant de les autoritats militars de l’illa i la província i no dubtava de proposar aprofitar la propera vinguda del capità general de Balears per organitzar una gran manifestació popular” a la qual hi assistissin totes les classes socials. Les diligències s’havien de fer extensives al diputat per Menorca i als senadors de la província.

 Finalitzava recordant les donacions de terrenys efectuades per la ciutat de Maó, tot apuntant que els de l’Esplanada s’havien cedit per plaça d’armes, i si en el seu dia s’hagués sabut que acabarien coberts d’edificacions, probablement no s’haguessin regalat a l’Estat. D’aquesta manera, el Ministeri de la Guerra hauria d’accedir “als desitjos unànimes de la població de conservar la seva Esplanada”.

Els anteriors escrits van fer que, a la fi, l’Ajuntament mogués fitxa. El 21 de juny el ple va acordar remetre un ofici al ram de la Guerra en el qual, després de recordar que el Consistori havia costejat l’adquisició de la plaça i els anys d’ús conjunt amb els militars, proposava una solució transaccional en la qual l’Esplanada seria una via pública utilitzada per l’exèrcit per a les seves activitats castrenses i pel veïnatge per a “jocs de joventut, expansió i festes de la ciutat”. A canvi, la Corporació cediria al Ministeri els terrenys coneguts com “camp de Bellavista”, damunt de la costa de la Independència (on posteriorment es construiria l’hospital Verge del Toro), que podria utilitzar lliurement per aixecar els quarters. Per garantir la seguretat jurídica, l’acord s’inscriuria al Registre de la Propietat.

 


El Ministeri es va prendre les coses amb calma. Mentrestant, el mes de març de l’any següent, el redactor d’El Bien Público va reprendre l’assumpte amb un article titulat “La plaza de la Esplanada. ¿Será posible que tomemos este asunto en serio?”. En ell censurava la manca d’atenció i entusiasme dels maonesos sobre la qüestió o la poca eficàcia de les accions empreses. A continuació cridava l’atenció sobre els efectes perjudicials de la construcció projectada: es perdria l’espai per a les grans festivitats, minvaria l’atractiu del passeig d’Isabel II (ja que es convertiria en un lloc angost sense aire ni perspectives de què gaudir) i, fins i tot, les cases allà ubicades es desvaloritzarien.

D’altra banda, considerava impossible impedir que es realitzessin les obres: el quarter actual precisava de modernes dependències d’allotjament, magatzems i pavellons i el Ministeri de la Guerra era el veritable propietari de la plaça. Per açò, enlloc d’oposar-se a l’execució del projecte, proposava que es portés a terme una transacció. Suggeria que l’Ajuntament nomenés una comissió, la qual hauria de demanar al Ministeri els informes relatius a la reforma per estudiar la millor fórmula perquè les edificacions es fessin a un altre lloc no gaire allunyat de la població. Aquesta era l’única manera d’evitar la desaparició de l’Esplanada. Val a dir que el periodista, que repetia els arguments ja exposats l’any anterior, estava mal informat. Com hem vist, l’Ajuntament duia mesos negociant amb els militars. Les gestions continuarien els anys següents.

dimarts, 10 de novembre de 2020

L’inesperat final de l’afer dels cavallets de l’Esplanada

 A vegades, qüestions que comencen de forma innocent finalitzen de forma  luctuosa. Una d’aquestes va ser la de l’atracció dels cavallets, que acabaria donant nom a una zona de l’Esplanada de Maó, concretament la que actualment ocupa l’estació d’autobusos.

 


Tot va arrancar el 12 d’abril del 1879, quan un espavilat empresari publicava un anunci al diari El Bien Público on, en grans lletres majúscules, feia una crida: “¡Niños y niñas! ¡A divertirse! ¡A los Caballitos!” i informava que el dia següent (diumenge de Pasqua) es posaria en funcionament l’atracció que s’havia instal·lat a l’inici de la carretera de Sant Lluís.

Pocs dies més tard la premsa remarcava l’extraordinari èxit que havien tingut els cavallets. La concurrència havia estat molt nombrosa i moltíssims fillets i filletes van voler provar els cavallets, els cotxes i les barquetes. Elegants donetes lluïen les seves gràcies i atractius. La carretera de Sant Lluís estava atapeïda d’una immensa gentada amb ganes de gaudir del capvespre primaveral, insensibles al ventijol de tramuntana.

Els “caballitos” és la denominació popular a Espanya del “tiovivo”, que en  català es coneix com “cavallets”, i a altres països anomenen “carrousel”. Aquest antic joc havia experimentat les darreres millores aquests anys, de manera que els petits maonesos de l’època van poder xalar amb l’atracció tal i com la coneixem avui en dia.

L’any següent, també el dia de Pasqua, que va caure el 29 de març, el periodista comentava que els al·lots, i sobretot les mainaderes, es divertien un altre cop amb l’atracció. L’èxit va tornar a ser absolut i continuà els anys venidors. El 1882 el diari puntualitzava que a la península l’anomenaven “Del Tio Vivo” i aquí els “caballitos”. Els capvespres del diumenge el nombre d’innocents criatures felices semblava una processó feliç davant la perspectiva de muntar en un cavall de pal.

L’aparell va arribar a ser tan famós que transferí ràpidament el seu nom als terrenys. El gener del 1883 s’anunciava una baralla de galls “en el sitio denominado de los Caballitos”. Després que aquest any es tornés a instal·lar “l’atracció que tant atreia l’atenció dels fillets d’aquesta ciutat”, el mes de setembre, que segurament marcava el final de la temporada, es posava a la venda l’aparell dels cavallets, amb tots els seus estris. L’artefacte es devia d’haver quedat a Menorca aquests anys i els propietaris s’estimaven més vendre’l que embarcar-lo.

Els anys següents l’atracció va tornar a funcionar per les mateixes dates, però s’havia convertit en un costum i, o bé no es produïen les aglomeracions dels primers anys, o bé la premsa ja no se’n feia ressò. El que sí que es va esdevenir fou un lamentable accident, el 14 de maig del 1885. Un fillet de pocs anys es va atracar a l’arbre que servia d’eix, on estaven col·locades les rodes que donaven moviment al joc “amb tanta mala sort” que una sotragada li va agafar el dit polze de la mà dreta, escapçant-li dos terços de l'última falange. A desgrat del terrible dolor que experimentava, l’infant es dirigí pel seu propi peu a casa, on es va desmaiar al poc d'arribar. El cirurgià Cerezo practicà els primers auxilis. Eren altres temps: la gent atribuïa aquesta mena d’accidents a la mala sort i a ningú se li ocorria demanar responsabilitats ni als propietaris ni a l’administració, que tampoc s’entremetia en l’afer. La desgràcia tampoc refrenava l’ús de l’atracció, que l’any següent es va tornar a instal·lar amb normalitat.

Després d’un temps de silenci, el maig del 1888 la premsa informava que al lloc que ocupava aquesta diversió (que devia funcionar des del dia de Pasqua), uns empresaris col·locarien un tendal per oferir balls públics els diumenges. Aquesta activitat també va tenir una gran acollida, fins al punt que el mes següent la premsa comentava que allà no hi cabia materialment ningú més.


L’espai s’havia convertit en un lloc molt popular, tant que va morir d’èxit. La recentment constituïda societat cooperativa “La Mascota”, l’administrador de la qual era Santiago Maspoch, professor de comptabilitat i comptable del Banc de Maó, va decidir aixecar les cases que volia construir per als seus associats a l’esmentat solar i el maig del 1889 proposà a l’Ajuntament que el subhastés.

Malgrat la popularitat de l’indret, ningú es va mostrar en contra de la iniciativa. La gent segurament donava prioritat a la construcció d’habitatges socials per damunt de la diversió de petits i grans. L’Ajuntament, que havia llogat els terrenys a diversos propietaris des que, deu anys abans, s’instal·lessin per primera vegada els cavallets, va ser del mateix parer i inicià els tràmits per a la seva venda pública. En pocs dies, es nomenaren pèrits per valorar la parcel·la, que fou taxada en 2.480 pessetes, i s’exposà al públic.

La Corporació havia estat molt falaguera i no era conscient que havia obert la caixa dels trons. Els terrenys formaven part de l’Esplanada i els militars, amb els quarters dominant tota la zona, es consideraven el seus legítims propietaris. Mai havien tingut inconvenient a compartir l’ús de la plaça amb el poble de Maó, però el fet que l’Ajuntament intentés vendre una faixa de terreny (que a més estava aferrada a una ala de les casernes) va encendre el llum vermell.

L’exposició pública de la taxació del solar no va ser pacífica: hi van al·legar el Govern Militar i l’Administrador de la Propietat de la Província, els quals demanaren a l’Ajuntament que presentés els títols de propietat dels terrenys. L’afer es va debatre un any, durant el qual la Corporació devia de remetre els seus arguments, perquè documents no en tenia. El juliol del 1890 l’Ajuntament encara va poder concedir permís a una persona perquè donés classes de gimnàstica a l’indret. A finals d’octubre feia el pas fatal: a desgrat dels advertiments del general governador, la Junta Municipal aprovava, per unanimitat, alienar els terrenys. Allò va ser la gota que feia vessar el got.

Als pocs dies, el general governador militar de l’illa remetia a l’Ajuntament una comunicació del ministre de la Guerra que sol·licitava la suspensió de l’operació. Era només el principi. La setmana següent es rebia un nou ofici que plantejava el tema de fons: la propietat de la plaça de l’Esplanada, una part de la qual eren les parcel·les dels "caballitos". De tant jugar amb foc, l’Ajuntament s’havia cremat.

Quan els militars comencen, es despleguen fins a dominar el camp. El mes desembre van aixecar una garita a l’entrada de l’espai en disputa. A continuació el general comunicava a l’Ajuntament el seu propòsit d’afermar la possessió de l’indret. Potser, si la Corporació hagués posat el fre, s’hauria pogut evitar el xoc, però els regidors es van obcecar i es defensaren atacant, requerint els militars perquè deixessin expedita la parcel·la dels cavallets, de la qual declaraven que fins llavors havia estat en possessió del municipi. En cas contrari, amenaçaven amb interposar una demanda davant de la Justícia.

A les acaballes del 1890, el diari El Liberal expressava l’opinió popular: “No deixa de causar suma estranyesa veure un sentinella al costat de la porta de "los caballitos" a la carretera de Sant Lluís, que impedeix la entrada a tot el que vol penetrar en aquest lloc. Aquest terreny és propietat de l'Ajuntament, qui des de fa molts anys el té arrendat a particulars que el destinen a diferents usos. Ara, sense dir perquè si ni perquè no, se li acut a l'Autoritat militar posar sentinelles a la porta sense donar temps que es dilucidi la qüestió.”

L’Ajuntament tenia motius per sustentar la seva demanda. No era el menor haver construït el passeig d’Isabel II trenta anys abans en una part de la plaça sense oposició dels militars. També havia plantat arbres al voltant de quasi tot l’àmbit. La Corporació es feia càrrec de les despeses de manteniment; per exemple, el 1876 havia adobat el pis. Els veïns compartien l’ús amb l’exercit de forma pacífica.

 


Després d’interposar un recurs administratiu davant del Ministeri, el setembre del 1891, l’Ajuntament de Maó presentava la seva reclamació als tribunals, en una fonamentada exposició de l’advocat Ballester (l’autor de De re Cibaria), que, als anteriors arguments afegia com el municipi havia finançat la compra dels terrenys de l’Esplanada amb els fons de l’estanc de l’aiguardent. El fet que també hagués costejat l’edificació dels quarters li devia d’haver fet sospitar el mal color que tenir l’afer: per la mateixa regla de tres aquests també serien propietat municipal, una cosa impensable. La Justícia només podia fallar en contra dels maonesos, malgrat es mantinguessin les formes en un procés impecable en el qual la Corporació va nomenar advocat i procurador. A partir de la sentència, l’Exèrcit va passar a comptar amb el títol de propietat de la plaça, el que tindria efectes molt importants els anys a venir.

Els militars ni tan sols van esperar la resolució dels tribunals: l’abril del 1891 tancaven l’espai amb una paret, la qual cosa provocà la protesta oficial de l’Ajuntament, que encara no reconeixia que s’havia enfrontat a un enemic massa poderós. En aquella Espanya d’aires marcials, amb tropes a Cuba, Filipines i l’Àfrica i que al cap de pocs anys s’atreviria a barallar-se amb la potència dels Estats Units, l’Exèrcit tenia un poder abassegador. Durant tot el segle havia fet i desfet no només governs, sinó règims, el darrer la I República, derrocada pel general Pavía. El plet que l’Ajuntament havia plantejat només podia finalitzar amb una derrota inapel·lable.

dimarts, 3 de novembre de 2020

Bush, Ayuso i els ponts de la carretera general

Els darrers temps, s’expandeix la impressió de no estar ben governats. Decisions que són de sentit comú es dilaten en el temps o no es prenen mai; en els pitjors casos s’adopta la resolució contrària. 


És més fàcil copsar-ho quan el tema ens cau enfora; la distància dona perspectiva i mitiga el biaix partidista. Quasi tothom admet que la invasió d’Iraq acordada pel president George Bush el 2003 va respondre a la voluntat d’oferir al seu poble una revenja per l’atac de les torres bessones. Mai es van trobar les armes de destrucció massiva. Els objectius de tipus polític (col·locar un règim proamericà i, a ser possible, democràtic) van ser un fracàs absolut i sobre els econòmics (proporcionar negocis a les empreses petrolieres, constructores i armamentístiques americanes) cada dia s’aixequen ombres més fosques.

L’actuació envers la pandèmia de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, també és popular entre els seus votants, però fora de la comunitat autònoma a molts ens sembla un disbarat rebaixar les mesures de confinament, ja que multipliquen la possibilitat d’exportar la malaltia. Crida l’atenció que els mitjans de comunicació i les formacions que van censurar el Govern (i amb raó) pel seu retard en prendre les primeres disposicions contra la Covid el mes de març, siguin fermes defensores de la dilació del mateix tipus de restriccions a la capital d’Espanya.


La realitat insular és una patata calenta que enterboleix la reflexió serena. Tanmateix, més de cinc anys després de la sortida del Partit Popular del Consell Insular, no és senzill de justificar que no només no s’hagin finalitzat les obres de la carretera general, sinó ni tan sols existeixi un projecte; en realitat encara no està del tot clar què se n’ha de fer amb el principal punt conflictiu: els ponts de les rotondes de doble altura en dos punts separats per poc més d’un quilòmetre.

És cert que la reivindicació d’eliminar-los va ser un dels elements de desgast de l’anterior govern, però tampoc podem ser innocents; un cop feta la inversió, calen arguments molt sòlids per no caure en els delictes de malversació de cabals públics i prevaricació, que poden implicar penes de presó per als qui prenguin l'acord. La demora i els diversos informes elaborats debiliten la idea d’esbocar les obres de la polèmica, perquè si haguessin existit motius de pes, l’equip de govern de la institució insular ja els hauria esbombat amb repic de tambors.

En els tres casos, ens trobam davant de resolucions adoptades pels polítics atenent a la voluntat dels seus votants; des del punt de vista democràtic, són perfectament legítimes. Açò no obstant, la regla de la majoria no sempre és aplicable; la nostra Constitució la veta en determinats casos, la més assenyalada, la pena de mort. L’essència de la democràcia representativa és la delegació de la presa de decisions en les persones que resulten elegides en votació popular. Un dels arguments més poderosos és la complexitat de les qüestions, que dificulta que els ciutadans es facin una idea clara del problemes que s’enfronta la comunitat.


Els primers teòrics de la democràcia advocaven perquè fos el conjunt dels nostres representants, constituïts en assemblea en el parlament, els que aprovessin les lleis i adoptessin els principals acords i deixava al govern la funció executiva, és a dir, portar a terme el que els diputats havien resolt. Tocqueville seguia la mateixa línia de pensament quan, arran del seu examen de la Constitució americana, alertava sobre el perill de la dictadura de la majoria: sinó s’estableixen límits, la república pot lliscar envers un cesarisme, erràtic i propens a conculcar els drets de les minories.

És evident que el règim presidencialista estatunidenc és especialment vulnerable i permet que el cap de la nació escometi actuacions populars que no resisteixen un escrutini serè i són perjudicials fins i tot per als mateixos americans que, quasi dues dècades després de la invasió d’Iraq, ja estan cansats del sacrifici humà i el cost econòmic de l’aventura de l’Orient Mitjà. Plou sobre banyat perquè a Vietnam ja s’havia comprovat com la puixança militar no bastava per guanyar una guerra i la derrota final podia menar a una situació pitjor per als seus interessos que la que s’intentava solucionar. Els deliris d’en Trump són fruits del mateix rampell.

La deriva dels sistemes parlamentaris, en què el Govern decanta el poder legislatiu i utilitza vies que haurien de ser extraordinàries, com el decret-llei o l’estat d’alarma, per acaparar totes les decisions, crea el risc de caure en l’autoritarisme que denunciaven els clàssics. El problema de fons és que, quantes més prerrogatives es concedeixen als governants, menys escolten els experts i es condueixen seguint impulsos emocionals, sense una anàlisi sensata de la realitat dels fets i les alternatives a l’abast. És més, un president pot forçar les seves agències perquè, enlloc d’estudiar quina és la millor resposta a un problema, cerquin arguments per defensar la seva postura.

Entre alguns cercles, els tecnòcrates són acusats d'assolir un poder il·legítim, ja que no són elegits per votació popular. Molt al contrari, els professionals poden tenir un paper clau en refrenar les pulsions destructives dels governants. Si se’ls priva d’aquesta missió, poden acabar servint per justificar les mentides i propòsits irracionals del Govern, tant davant d’una guerra, una pandèmia com les obres d’una carretera. 

La democràcia només sobreviu si el poder es topa amb controls que destorbin una conducta arbitrària. El Parlament i la tecnocràcia són una bona barrera contra la dictadura dels grans homes.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Els quioscos del passeig d’Isabel II

L’Esplanada de Maó ha estat, des de la seva creació, un dels punts més populars de la població. La guia de Menorca de l’Ateneu, del 1911, s’hi refereix indicant que a la gran plaça, un quadrilàter d’aproximadament 150 m per 200 m, es troba, paral·lel al seu costat nord, el passeig d’Isabel II, formant un saló de pis més elevat que la resta. Amb el transcórrer dels anys, l’indret va anar patint el deteriorament propi del temps i es va fer necessari de realitzar diverses millores. Així mateix, noves necessitats van fer que s’afegissin elements que van anar variant la seva fisonomia.

 


El pis del passeig d’Isabel II no estava pavimentat. En ser de terra, l’Ajuntament el regava per evitar que la pols molestés els vianants. Encara el 1924 es procedia d’aquesta manera. En aquell temps existia un carro amb un tanc d’aigua que s’encarregava d’aquesta tasca. El problema era que, pel seu pes, les rodes anaven desfent el ferm, de manera que amb el pas dels dies aquest s’anava espenyant. Per aquest motiu, la premsa aquell any demanava que s’afermés el sòl abans de les festes de Gràcia.

El 1927 es va piconar tota la plaça, que estava en bastant mal estat. Aquest any es van asfaltar alguns carrers de Maó, incloent-hi el de les Moreres, però la nova pavimentació tot just va arribar a la placeta de davant del passeig d’Isabel II. Aquest va quedar de terra, com era des que fou creat el 1849.

Algunes construccions de la zona ja han desaparegut. El 1862 un tempesta va arrabassar les antenes d’un moli, que formava cantonada amb la carretera de Sant Lluís, el qual no s’ha de confondre amb el que hi havia darrera dels quarters. El 1868 estava en venda. Segons els plànols de l’època, el que ens referim era al final del carrer de Sant Josep. De fet el carreró que comunica amb l’Esplanada es deia “del Molí”. El 1888 el propietari, volent reedificar-lo de forma parcial, sol·licitava que es marqués l’alineació del carrer i l’any següent en va baratar les finestres. Era situat al nombre 22 de la plaça i degué estar en funcionament fins a l’entrada del segle XX, quan els molins van quedar obsolets i foren abandonats.



Altres elements del passeig es van anar afegint amb el pas dels anys. El 1890 es va aixecar una plataforma perquè les actuacions de les bandes de música fossin més lluïdes. Durant les obres alguns ja temien que s’acabés convertint en el lloc predilecte dels jocs infantils i demanaven que es limités l’accés a les seves escaletes. Fou estrenada el 6 de juliol per la banda del regiment de Baza i va produir molt millor efecte que l’espai on els músics es col·locaven abans. En alguna ocasió va ser utilitzada perquè les autoritats hi pronunciessin discursos, com a la festa de l’arbre, celebrada per primera vegada el 1909.

 El 1895 Llorenç Seguí Pons va promoure la construcció d’un quiosc destinat a cafeteria, dissenyat per Francesc Hernández Sanz, a la part nord del passeig. El mes de maig l’Ajuntament va aprovar el projecte i concedí el dret a explotar-lo durant vint anys, després dels quals passaria a propietat municipal. La premsa, després de veure els plànols, el descrivia indicant que tenia un sòcol de pedra de planta octogonal, dels vèrtexs dels quals es dreçaven vuit columnes de ferro que sostenien un sostre també metàl·lic. El seu ràfec el rematava una corona adornada amb calats i relleus i els espais que delimitaven les columnes estaven resguardats per grans vidrieres amb franges de colors. El sostre, cobert de teula francesa, estava coronat per una claraboia formada per vuit pilarets units mitjançant vidrieres de colors, al capdamunt de la qual s’alçava un parallamps. A cadascun dels seus vuit costats s’obria un tendal, la tela del qual estava sostinguda per barrots artístics que s’estalonaven sobre la base de les columnes.

Aquest artístic lloc d’esbargiment s’havia d’instal·lar en l’espai que fins llavors ocupava el sortidor que, segons El Bien Público, era l’únic ornament del passeig, ja que, paulatinament s’havien eliminat tots els altres que inicialment l’embellien. Segons un altre diari, el sortidor era obra d’un “malaguanyat escultor maonès”.

 

Quiosc de Canaletes a l'entrada del segle XX

El mes de juliol l’interessat presentava nous plànols i, malgrat la comissió informativa els va dictaminar favorablement, el batle va suspendre la llicència atorgada dos mesos abans. El fet que el tema quedés oblidat fa sospitar que les crítiques sorgides per la supressió del sortidor van provocar que el batle reconsiderés la bondat de la idea.

Els que es construirien més endavant serien molt més senzills. Josep Carrascós el 1901 va aconseguir que se l’autoritzés a instal·lar un quiosc de gelats a l’entrada del passeig, que va ser inaugurat la nit de l’onze de juliol, en què actuava la banda militar. El propietari era conscient que els dies de major afluència serien els diumenges i els dijous, en ser els que hi havia música. El costum de prendre refrescos encara no devia estar molt arrelat, perquè l’establiment només obria durant la temporada estival, que se solia iniciar a principis de juny.

 La idea va ser polèmica: el 1903 Mateu Terrés Pons i altres veïns de l’Esplanada reclamaven que es fes desaparèixer el pavelló per les molèsties que els ocasionava, a la qual cosa l’Ajuntament va accedir, tot reservant-se la potestat d’aprovar la seva instal·lació en un altre lloc que no causés tants inconvenients. Tanmateix, mesos més tard l’Ajuntament desestimava la petició d’una altra persona per bastir-ne un.

 

Quiosc històric a València

El maig del 1909 s’autoritzava Josep Borrás Cardona a revestir de pedra artificial el pis interior i immediat del quiosc que tenia muntat al passeig. No hem pogut esbrinar quan se l’havia permès d’aixecar aquest local, però sí sabem que el 1904 Borrás s’havia fet càrrec de la consergeria del casino El Consey. Des del començament va donar mostres de la seva iniciativa: tot just arribar, oferí un concert de l’orfeó Lo Progrés. Dos anys més tard demanava al casino poder efectuar una sèrie de funcions al saló-teatre i, durant l’estiu organitzà concerts de banda al passeig els vespres de diumenge.

 El 1912 es va concedir llicència a Gabriel Pons per aixecar un quiosc a la part exterior del passeig d’Isabel II, però el concessionari discutí el cànon municipal de seixanta pessetes, oferint-ne només vint. Al final s’hi devia avenir, perquè s’hi està fins el 1916, quan traspassava l’establiment, especificant que era de fusta, a Joan Sintes. El nou quiosquer va muntar un tendal. Aquest any sembla que hi ha un canvi d’ubicació, ja que a finals d’estiu s’accedia que Sintes instal·lés un quiosc de refrescos a la porció exterior del passeig d’Isabel II, a l’oest de la tarima de la música, així com a la reparació del pis i l’aixecament de pals per a l’enllumenat.

En aquell moment devia d’existir una certa demanda d’aquest tipus d’equipaments: l’any següent es denegava el permís per establir-los a les places de la Constitució, Arravaleta, Príncep, Carme i Sant Roc. En canvi, el 1915 es bastia un a la plaça Miranda i el 1917 es donava llicència a Joan Albert Sintes per instal·lar un quiosc i quatre cadires per a la venda de refrescos a la punta de Calafiguera, al costat del varador de Vista Alegre, els mesos de juny a setembre. Així mateix, el 1918 es concedia autorització per muntar un al passeig de l’Alberereda durant les festes de Gràcia, acord que fou renovat els anys següents.

Quiosc a la Castellana de Madrid (1920)

El 1919 el propietari del quiosc de l’Esplanada va entregar un donatiu de seixanta pessetes a un festival benèfic organitzat per la banda de música del regiment. L’any següent una ventada va fer volar les cadires, que van caure a l’interior del passeig. El 1925 el pavelló fou adquirit per Maria Pérez Pons. A finals de juliol del 1930, el casino El Consey va aixecar un altre quiosc davant de l’edifici, fins a l’entrada del carrer del Pi. A final d’any Maria Pérez va maniobrar perquè es reconegués que era l’única que tenia permís per comptar amb una instal·lació d’aquest tipus i arribà a un acord amb l’Ajuntament, en el qual es comprometia a entregar diverses quantitats de diners per a la beneficència municipal. El 14 de juliol donava trenta pessetes “per les consumicions servides fins a l’esmentada data”, per la qual cosa se suposa que la contribució depenia dels resultats de l’establiment.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

L’enllumenat i la pavimentació del passeig d’Isabel II

 

El darrer terç del segle XIX a Maó es va suscitar la qüestió de l’enllumenat de la població. Després d’una lluita aferrissada que s’estengué més de vint anys, l’afer acabaria amb l’establiment de les fàbriques d’electricitat i gas, el 1892, i la introducció de la il·luminació elèctrica l’any següent. Fins llavors la font energètica va seguir essent el petroli, que ben poca claror devia de donar.

 

Passeig d'Isabel II devers 1918, amb els llums a cada extrem

El debat va accentuar la sensibilitat dels ciutadans pel tema, de manera que el juliol del 1881 la premsa anunciava que l’Ajuntament havia augmentat l’enllumenat del passeig de l’Esplanada els dies que tocava la banda del Regiment d’Almansa, la qual cosa feia més amena l’estada en aquell lloc. Els dies següents es comentava que la gent estava molt complaguda amb l’avenç que suposava disposar d’una bona il·luminació. L’any següent es va tornar a repetir l’operació, i es van instal·lar més fanals. Tanmateix, els llums només s’encenien les hores en què actuava la banda, i immediatament després, l’indret quedava a les fosques, la qual cosa provocà les protestes d’El Liberal. El setembre el diari insistia en la necessitat de reforçar l’enllumenat del passeig “a fi d’evitar caigudes com la que va patir la nit d’ahir una senyora”.

Ja fos que es fes alguna millora o que la gent s’hi acostumés, els anys següents es van escolar sense excessives notícies. A finals de juny del 1886 El Liberal, sempre atent al tema, informava que s’havien muntat nous fanals per a la il·luminació del passeig. En canvi, el juliol del 1888 tornaren a reaparèixer les queixes de la poca llum que hi havia al passeig.

Aquest enllumenat era una actuació excepcional i els fanals de petroli només s’encenien els dies que actuava la banda, des de finals de juny a final de setembre. Aquesta situació no va canviar el 1893 amb la introducció de la energia elèctrica. De fet, el 1894 la nit de Sant Joan no es van engegar els fanals i l’espai restà sumit en la foscor. El dia de Sant Pere un dels guardes del passeig va pregonar que aquella nit hi hauria una gran il·luminació, però aquesta es va reduir a les dues faroles elèctriques situades a cada extrem del vial, que eren les que s’encenien d’ordinari i que, com de costum, es van apagar a les deu i mitja. Aquell dia i el cap de setmana el passeig d’Isabel II estava summament concorregut i s’hi sentien les lògiques protestes dels vianants per l’obscuritat que hi regnava. El diari El Bien Público atribuïa la feta a una broma del guarda i concloïa la seva crònica amb la lapidària frase  “¿Vivimos en tiempos de oscurantismo?”

 


No seria fins el 1896 que l’Ajuntament es resoldria a proporcionar una il·luminació en consonància amb la freqüentació del passeig, encara que limitada tan sols a les nits d’estiu. Després de demanar a l’empresa arrendatària de l’enllumenat públic que presentés un pressupost, a mitjan de juliol es van inaugurar tres arcs voltaics, que proporcionaven la claror necessària. Aquesta tecnologia, malgrat que més endavant quedaria obsoleta i seria substituïda pels llums incandescents, llavors era la que donava més llum en grans espais.

 A finals de setembre la Corporació va acordar que l’enllumenat especial continués els dijous i diumenges, dies en què tocava la banda. Tanmateix, va ser una millora puntual i els arcs cada any es retiraven a final de temporada, per tornar-se a instal·lar a principis de juny de l’any següent, primer només els dos dies assenyalats, i més endavant totes les nits.

La il·luminació havia de ser aprovada cada any per l’Ajuntament: el 16 de juny del 1898 el gerent de l’Eléctrica Mahonesa manifestava que acabava de rebre l’autorització preceptiva i que encara tardaria uns dies a tenir llestos els tres arcs voltaics. Aquesta situació tan precària es va allargar durant dècades: el 23 de juny del 1908 es començaven a col·locar els arcs voltaics, que es van desmuntar el mes d’octubre; a mitjans de juny del 1909 s’aprovava encendre l’enllumenat extraordinari d’estiu als passejos de l’Esplanada i la Miranda. A l’altura del 1924 la il·luminació d’estiu s’engegava els primers dies de juliol, coincidint amb l’inici de la temporada de concerts de la banda municipal, i finalitzava els darrers dies de setembre, quan aquests concloïen. Llavors se substituïen els llums pels que havia les nits d’hivern, menys potents.

 


Canviant un poc de tema, al principi, la urbanització de les poblacions es realitzava de manera molt rudimentària. Els propietaris construïen les seves cases sense cenyir-se a cap planificació, seguint el seu interès o les irregulars superfícies dels solars. D’aquesta manera, les propietats no presentaven un perfil uniforme en relació al carrer. A finals del segle XIX l’Ajuntament es va proposar revertir aquesta situació. Pel que fa a l’Esplanada, el 1888 la Corporació va aixecar un plànol per alinear els edificis. Tanmateix, com que la urbanització de la zona ja estava finalitzada, la seva aplicació va ser molt lenta. El 1903 el Ple va aprovar cedir de forma gratuïta el terreny de la via pública als propietaris que disposessin les façanes de les seves cases segons la planificació aprovada.

 L’Ajuntament s’encarregava des d’antic dels paviments. El 1876 va compondre el pis del de l’Esplanada i, durant l’actuació, va prohibir el pas de carros i cavalleries. La premsa comentava que, malgrat que l’import de la multa ascendia a cinc pessetes, n’hi hauria qui la infringiria, per la poca vigilància que hi havia a l’indret.

D’altra banda, cal fer notar que la ciutat no va tenir voravies fins temps relativament recents. De fet, els vials tampoc estaven pavimentats. No va ser fins el 1893 que se subhastava l’adquisició de llambordes per emmacar els carrers. Al llarg del segle XIX si un veí volia que al davant de ca seva hi hagués rajoles i mur, havia de demanar permís a l’Ajuntament i córrer amb totes les despeses. D’aquesta manera, a començaments del 1893 es va fer aixecar una “acera de ladrillos acanalados” davant de les Cases Consistorials.

 


A finals del segle XIX les peticions dels particulars van arribar a ser molt freqüents, per la qual cosa el 1901 l’Ajuntament va acordar enrajolar diversos carrers de la població. En aquest moment és quan es dona inici a la construcció d’aquests elements viaris a la plaça de l’Esplana, que es va executar per fases, començant pel costat est, el que mirava al passeig d’Isabel II. Aquest any l’Ajuntament va executar el tram  entre el carrer del Pi i Comte de Cifuentes. De l’import de l’obra, 281 pessetes van ser abonades pels propietaris, que van haver de pagar el que avui en diríem contribucions especials. Dona la impressió que la resta, fins al carrer de les Moreres, es va fer l’any següent.

Dos anys més tard, es devia de construir la voravia del costat sud. Amb motiu d’aquesta actuació dos veïns van demanar que es modifiqués la que s’havia executat davant dels seus domicilis o, en cas contrari, que se’ls indemnitzés pels perjudicis que patien. La Corporació va desestimar la sol·licitud, però al menys un d’ells va seguir pledejant i va aconseguir que l’any següent se li abonessin les despeses que havia hagut d’incórrer per posar en condicions d’entrada les portes de les cases número 10 i 12 de la plaça, que es veu que restaven entrebancades per un mal acabat de l’obra. Aquest mateix any del 1904 es van fer les voravies de la banda nord, de les quals la part municipal va pujar a 463 pessetes.

 El 1908 es va autoritzar Francesc Capó per provar a la via pública els ciments  que fabricava, executant seccions de voravia a diversos punts de la població. Pel del passeig d’Isabel II, l’Ajuntament li va demanar que, prèviament, presentés un model. Un mes més tard es donava notícia que al ciment que acabava de col·locar havia gravat la paraula “Isabel II”.

dimecres, 7 d’octubre de 2020

Trump viu a Menorca

 

El president americà Trump s’ha fet famós per les seves sortides de to, que el menen a insultar els seus adversaris i propagar als quatre vents les mentides més descarades, fins i tot en relació a la Covid-19. Tanmateix, des de fa una dècada aquesta caricatura de polític té els seus paral·lels a la nostra illa. 


Trump no és una veu que clama al desert; és la punta de l’iceberg sobre el qual tots navegam. El seu menyspreu absolut per la veritat, l’incompliment de les regles d’urbanitat més bàsiques, la manca d’educació com a element d’afirmació personal, la manipulació impúdica de les emocions, la crispació i la por, per treure’n rèdit polític, no són més que elevar a la màxima potència el proverbi de Maquiavel “la fi justifica els mitjans”.

George Orwell va preveure el futur amb una precisió esborronadora. Les seves profecies van perdent la pàtina d’exageració exemplificadora per esdevenir descripcions acurades de la realitat. Com a la novel·la 1984, el llenguatge s’ha convertit en una neollengua on les paraules adopten el sentit oposat del que tenen al diccionari: la mentida és veritat, les amenaces als contrincants s’amaguen sota la llibertat d’expressió i el dret de vot, l’opressió de les minories és defensa dels nostres ideals, les quotes obligatòries són la promoció de la igualtat, s’advoca per la ruptura de la llei en nom dels drets humans,...

Una conducta tan agressiva només es pot sostenir gràcies al suport del públic. Si Trump pot amenaçar, insultar i fer bandera de la seva manca d’educació és perquè els seus partidaris, lluny de retreure-li, l’ovacionen. Els polítics no són diferents de l’home del carrer i Trump s’ha adonat que els americans s’odien mútuament. L'odi desproveeix l’enemic de la seva condició humana i legitima que se’l privi dels seus drets.


Trump no va inventar aquesta actitud. Ha anat covant durant el nou segle i va eclosionar durant la crisi del 2008, quan intel·lectuals de prestigi van començar a editar pamflets (Indigneu-vos!), que altres intel·lectuals van alabar i copiar: com a mostra, llegiu les columnes de Savater, un filòsof que, per la seva mesura, abans era lectura obligatòria als instituts...

 L’esclat de la crisi va generar un clima de crispació. La gent envaïa els carrers de Wall Street o la plaça del Sol de Madrid; fins i tot algú va tenir l’ocurrència d'acampar a un carrer de Maó,... En paral·lel, colles d'energúmens es dedicaven a amenaçar els domicilis particulars dels governants més antipàtics, seguint el model d’un país com Argentina, famós per la seva democràcia corrupta i clientelar. Com que tot pot anar a pitjor, el daltabaix que ha portat la pandèmia ha esperonat altres fanàtics a fer “escratches” a polítics que l’onada del 15-M ha enlairat fins al Govern, i que ara es planyen que els que ells promovien només duraven dies i no setmanes com els que estan patint. La seva situació, sinó fos penosament trista, seria irònica.

 No és d’estranyar que, amb aquest ambient enrarit, l’humor s’hagi eclipsat. Els humoristes es limiten, si us plau per força, a l’humor blanc, verd o negre, tot menys el polític, que els pot dur a la presó o a l'exili, tant si es fiquen amb el rei com amb els independentistes. Al Congrés dels Diputats, figures retòriques venerables com la ironia, la facècia, la hipèrbole o el sarcasme han estat substituïdes per l'estirabot,  la injúria, la coacció i la falsedat; les pancartes han arraconat les paraules i els crits la cortesia parlamentària; qualsevol dia ses senyories arribaran a les mans, com ja han fet a l’Argentina, Itàlia, Xile,...


Durant la Transició, Espanya va donar exemple de temperància. Les primeres eleccions les va guanyar un partit de centre que defensava “lo bueno de la derecha y lo bueno de la izquierda”. Carrillo cridava a la reconciliació nacional. La majoria dels ciutadans abominaven de la Guerra Civil, vista com un enfrontament absurd entre germans. Amb els anys aquell esperit s’ha perdut, les concessions mútues d’aquella època ara són qualificades de renúncies als principis, de traïció. Un nou partit de centre no va tardar gaire en intentar abanderar la dreta més radical...

Els menorquins no som aliens a aquest estat de coses. Les pàgines d’aquest diari són un mirall de la realitat illenca. Les columnes setmanals de més de dos col·laboradors són paradigma de to provocador, desdeny per l’adversari, oblit de les regles de cortesia i defensa aferrissada de les posicions més extremistes. Quan, després de mesos d’articles incendiaris, el director crida a l’ordre un dels columnistes i en censura un article, no fa més que posar-se en evidència per haver permès que anteriorment es publiquessin centenars de pàgines de contingut incendiari. Admetre pamflets plens d’injúries i enganyifes de persones d’extrema dreta i extrema esquerra, independentistes i espanyolistes, no és afavorir el pluralisme polític, sinó donar ales a l’extremisme.

 Els ciutadans no som innocents. El fang i la fel circulen per les xarxes socials; les denúncies anònimes (més aviat revenges personals) estan a l’ordre del dia. Tanmateix, és molt perillós que la premsa serveixi d’altaveu de les codolades dels opinadors. L’escriptor censurat ha trobat acollida a un altre mitjà escrit, on continua agrejant el contingut dels seus escrits, tot proclamant una llibertat d’expressió que nega als que el critiquen. 


La democràcia no pot sobreviure sense grans dosis de ponderació, tolerància i respecte. Vull proclamar, com Camus, que són els mitjans que els que han de justificar el nostres fins. La complaença amb els exabruptes dels nostres correligionaris són combustible per a individus com Trump i només menen a la barbàrie, ben lluny dels nostres ideals.

dimarts, 29 de setembre de 2020

La font de la polèmica al passeig d’Isabel II

 El 1882 va esclatar una interessant controvèrsia sobre el passeig d’Isabel II de l’Esplanada quan l’Ajuntament de Maó, que per primera vegada tenia un batle republicà, va reorganitzar l’espai on hi havia la font. A finals de setembre el diari monàrquic El Bien Público reprovava que es destinessin fons públics per convertir el sortidor “en un informe munt de pedres sense utilitat ni bellesa”. Immediatament El Liberal (òrgan oficial dels republicans) replicava amb to irònic que els conservadors no havien deixat cap model d’on poder copiar el gust i la bellesa i es demanava si les seves crítiques no responien al fet que no s’havia atès la proposta d’erigir una estàtua a l’ex-reina Isabel.

 

Passeig d'Isabel II devers 1925

El tema va provocar les airades protestes de la premsa dretana. El Semanario Católico publicava un solt que s’expressava així: “¡¡¡Cielos, qué es AQUELLO??? ¿Es un clapé, un talayot, una sitja, un abrevadero, un horno para cremación de algun Menotti, una barricada, una pagoda o un pegote, AQUELLO que terrible y magestuoso se levanta en el Paseo que fue de Isabel 2ª?”

Les diatribes sobre l’estètica del monument i el seu cost es van perllongar els mesos següents. El novembre, amb motiu de la liquidació del pressupost amb dèficit, El Bien Público redoblava el to acre de les seves gasetilles. El Liberal va contestar que en el seu dia es veuria el que havien costat les obres i l’“altre diari” es convenceria que la despesa no era exagerada ni de bon tros suficient per cobrir el dèficit del pressupost. Només les pedres corcades que s'havien canviat en els seients aprofitant les velles haguessin costat, d'haver-les hagut de fer noves, tant com tota l'obra executada per eixamplar el passeig i proporcionar una major comoditat a la gent que hi concorria.

La polèmica no va remetre. El mes de març de l’any següent El Bien Público, en informar sobre els treballs de col·locació de nous bancs al passeig, comentava amb sarcasme que: “Els entusiastes admiradors de l’octava meravella que es va aixecar en l’esmentat passeig són d’enhorabona: des d’ells podran examinar al seu gust la monumental obra que, segons es diu, ha donat origen a un nou estil arquitectònic”.

 


La rèplica d’El Liberal va ser prou ponderada, tot remarcant que el diari conservador havia escollit el sortidor del passeig de l’Esplanada com al seu tema favorit per censurar la Corporació municipal. Tanmateix, quan un diari només trobava com a objecte de les seves invectives una petita obra que havia costat deu o dotze duros, allò era la millor prova de la bona administració d'un Ajuntament.

Tanmateix, l’obra devia ser prou desafortunada perquè l’Ajuntament emprengués una insòlita rectificació. En efecte, als pocs dies, El Bien Público anunciava, amb l’estil corrosiu amb què venia tractant la qüestió, de la desaparició d’“una de les glòries artístiques de Maó”, que havia estat derruïda la darrera nit: la gruta del passeig de l’Esplanada. El dia següent continuava amb les pulles, apuntant, segurament a tall de broma, que el Jutjat d’Instància havia obert sumari per esbrinar les circumstàncies de les desafortunades obres del passeig d’Isabel II que, afegia, alguns atribuïen als redactors d’El Liberal, davant de l’escarni d’amics i enemics. Al final es concloïa, més seriós, que havia estat l’Ajuntament qui havia esbocat la construcció a l’empara de les ombres de la nit.

El Liberal contestà, intentant llevar ferro a l’assumpte, que El Bien Público reprovava de forma estúpida que s'hagués destruït una obra que va ser executada com un simple assaig, sense deteriorar per a res l'antiga font que allà existia. Concloïa amb un toc àcid que no s’apurés el diari monàrquic, que la pedra de la gruta, si no arribava a figurar en la Exposició Artística de Madrid, podria tenir aplicació per recompondre el moll del Llatzeret, destruït pels seus amics per extreure-hi dàtils.

 


Indiferent a la polèmica que havia suscitat, la font va seguir en actiu durant molt d’anys. El mes de maig del 1903 les seves aigües es devien d’haver corromput i feien olor, per la qual cosa fou buidada i netejada, però el juliol del 1907 el problema es va reproduir. El 1915 es va començar a plantejar la reforma del sortidor i del pis que l’envoltava. La qüestió es va reiterar el 1917, sense prosperar, de manera que el 1918 ja duia un llarg temps sense funcionar.

El 1921 Josep Cotrina en feia una descripció humorística a la Revista de Menorca. Comentava que era una font màgica, ja que si un joc de llums conferia diferents colors a les aigües de la de Montjuïc a Barcelona, la de Maó tenia incomptables usos: els fillets sabien que el seu recipient era un lloc adequat per als seus jocs; els majors, amb un poc de bona voluntat, la podien utilitzar com a guia de records; els dies de tómbola prestava inestimables serveis com a dipòsit d’objectes: restes inútils, bastons i capells dels concurrents; fins i tot, caixa on es guardava la recaptació diària. Algunes vegades, per finalitzar, la font tenia aigua. Eren dies de gala, d’extraordinària solemnitat, quan es coronava el modest monument de línies irregularment corcades pel temps amb un sortidor, més modest encara, que llançava dèbils fils d’aigua, entre l’admiració dels fillets, les seves mainaderes i els soldats que admiraven al seu torn aquestes mainaderes.

 

Font  de Montjuïc

El maig del 1924 La Voz de Menorca reprenia el tema en un to elegíac, record de temps millors. Feia notar l’estrany efecte que produïa la font, ja que aquells dies que els arbres es vestien de verd i les plantes florien, la font es veia “seca, molt seca” i es convertia en un diminut circ acrobàtic infantil, en lloc de reflectir en el mirall de les seves aigües les fulles i les flors i deixar sentir la dolça remor de les que queien a la tassa central. El mes de setembre reprenia el tema i anotava que, el vespre anterior, al circ en què s’havia convertit la font seca hi havia multitud de gimnastes, als quals els servia de barra fixa per als seus exercicis la barana circular que s’havia aixecar per a la caça de l’ànec (referint-se probablement a alguna atracció de la fira muntada per les festes de Gràcia).

 El març del 1926, amb motiu d’unes obres de manteniment del pis, la premsa continuava criticant que la font estigués seca i només servís de punt de joc infantil. Havia arribat l’hora de la tant desitjada reforma: uns dies més tard l’aigua brollava cristal·lina i al seu voltant es congregava una gernació de curiosos que es recreaven en la consideració de les obres de jardineria, ja que s’havia aprofitat per replantar l’espai que la circumdava. Segons el periodista, en una descripció que ens permet de fer-nos una idea de com era el monument, el jardiner municipal havia adornat la columna del centre i la tassa que la rematava amb copinyes i cariàtides, que li donaven un bell aspecte. Al seu perímetre s’havien muntat, entre escarpats granítics, vuit testos amb plantes aquàtiques. Al costat de la barana que circumval·lava la font s’havien col·locat arbustos i plantes ben combinades i de bon gust i, per resguardar el conjunt –recordem que era cobejat pels infants– s’havia erigit una tanca de filferro. Els extrems del passeig també s’havien embellit i en el d’enmig s’anaven a plantar unes airoses tuies.

 

Tuies

El mes d’agost el diari assenyalava que la font, situada al nord del passeig, era el centre d’atracció d’innumerables passejants, que es recreaven en la contemplació de l’espectacle “alegre, placentero y hasta poético” que oferia la combinació del verd de les plantes, la policromia de les flors i els colors canviants de les aigües, contemplació agradable sempre, i especialment durant el temps estival. La gent fins i tot demanava que es construís una font a l’altre extrem del passeig.

L’any següent la font era lloc d’esbarjo per a multitud de persones. Per entre les seves aigües, netes i diàfanes, serpentejaven infinitud de peixos de colors, als quals petits i grans tiraven un munt de miques de pa. Tanmateix, el sortidor no funcionava i es trobava a faltar que no llancés a l’aire els seus “raigs cristal·lins”.

Segons La Voz de Menorca, el 1927 els jardins seguien essent motiu d’agradable observació, sobretot els de l’extrem nord que, a més de ser els més antics, eren a redossa de la tramuntana. El jardiner municipal tenia cura de la faixa de terra que rodejava la font i de les tres jardineres que hi havia al costat, que el mes de maig es veien cobertes de belles plantes, exuberants i amb profusió de flors d’una gran diversitat de colors. El setembre encara es ressaltava l’abundància de plantes del jardinet que vorejava la font i la gran quantitat de flors de diverses varietats i bells colors que s’hi veien, les quals havien rebut els elogis del conegut jardiner i horticultor de Barcelona Josep Vidal.