dimecres, 19 de juliol de 2017

Des de fa més d’una dècada, l’atur és el principal problema d’Espanya. Així ho indiquen els resultats de l’enquesta que fa cada trimestre el Centre d’Investigacions Sociològiques. Hi coincideixen en el diagnòstic diferents institucions (Fons Monetari Internacional, Unió Europea i Organització Internacional del Treball). Està relacionat amb la manca d’oportunitats dels joves, que emigren en quantitats significatives.


Quan es publiquen les estadístiques (INEM o l’EPA), la ministra de Treball treu pit perquè les xifres s’han reduït i els sindicats es queixen de la precarietat laboral. Passada la gran depressió, en què totes les formacions es donaven cops de pit i clamaven al cel contra aquesta plaga bíblica que no tenia fi i era “un drama nacional”, cada partit ha tornat al seva zona de seguretat: el PP s’apunta al carro de la recuperació econòmica que, gràcies a les reformes, està llimant les dades de l’atur. Si el trimestre que ve comencés una nova crisi, amb les mateixes lleis veuríem com el nombre de desocupats tornava a remuntar.

Les esquerres es posen la gorra de sindicalista i clamen contra el retall dels drets laborals i el treball de baixa qualitat; a tot estirar parlen d’ocupació pública, la qual no ha solucionat el tema a cap país. Alguns titllen de neoliberal la postura del Govern, que confia que la mà invisible (i màgica) del mercat resoldrà les dificultats. És probable que més tost reveli la incapacitat de posar sobre la taula autèntiques reformes que dinamitzin el teixit econòmic i el mercat laboral, actitud compartida amb l’oposició.


Amb les pensions, tot és semblant: des del 2011 les despeses de la Seguretat Social superen els ingressos. El Govern ho atribueix a la crisi econòmica i no pren cap mesura, confiant que la remuntada de l’economia quadrarà els nombres de forma automàtica. Molt al contrari, el dèficit no para de créixer: si el 2012 fregava l’1% del PIB, el 2016 ha assolit l’1,7%, superior al de la suma de totes les comunitats autònomes. Els partits polítics reclamen la millora de les prestacions, però no expliquen com les pensen finançar. Confondre els desitjos amb la realitat és l’antesala de la frustració. L’envelliment demogràfic és un trencaclosques que més prest que tard demandarà accions que ningú vol explicar.


El següent gran repte nacional són les finances autonòmiques, una qüestió vital pels serveis que afecten més directament els ciutadans: sanitat, educació i benestar social. Des del principi, el sistema presenta importants mancances, que les successives reformes no han solucionat. La fórmula actual fou acordada abans de la crisi i ha generat fortes tensions. S’hi afegeix el fet que les balances fiscals de les autonomies presenten un gran desequilibri. El resultat de tot plegat és que els ciutadans dels diferents territoris tenen accés als serveis públics de manera molt desigual segons on viuen. És una incògnita com pensen abordar aquest espinós assumpte els polítics.

Pel que fa a l’educació (que, d’altra banda, mai és esmentada com un problema en els baròmetres del CIS), les comparatives internacionals sempre ens deixen en mal lloc: gairebé tots els països de la Unió Europa treuen més nota que els nostres fills en l’informe PISA. Aquí tampoc hi ha gaire idees, perquè quan al Parlament dissenyen una nova llei d’educació el major escull és l’assignatura de religió, que passa sense pena ni glòria a les escoles...


De fet, cada comunitat autònoma fa la guerra pel seu compte; algunes són brillants, com Castella-Lleó (que està entre les deu millors nacions del món) i altres són decebedores, com Balears,  bastant per davall de la mitjana. No es coneix cap proposta de les formacions polítiques de l’arxipèlag per millorar el balanç, fora d’augmentar els recursos. És cert que Balears està a la coa en la inversió educativa per habitant, però aquesta situació fa dècades que s’arrossega. L’organització del nostre sistema educatiu podria aprendre de les capdavanteres Castella-Lleó, Madrid i Navarra, però no consta que ningú s’hagi aturat a analitzar les raons del seu èxit.

Finalment, la Generalitat de Catalunya propugna des del 2012 la celebració d’un referèndumd’autodeterminació. Cada partit té la seva estratègia: acceptar la consulta per defensar la pertinença a Espanya, reformar la Constitució i negativa de pla, i el temps transcorregut no ha servit per acostar postures.


Amb els anys, l’anomenat “procés” s’ha acabat transformat en una confrontació entre el Govern de l’Estat, atrinxerat darrera de la Constitució per negar cap modificació en l’estructura territorial, i la Generalitat, que invoca el dret a decidir. Els unionistes aposten perquè la maniobra de desgast provoqui la deserció de la població per esgotament; els sobiranistes esperen un pas en fals de Madrid que els permeti saltar la banca i declarar-se independents.

Aquest conflicte entre legalitat i democràcia, ple de trampes per les dues parts, s’assembla cada vegada més als partits d’un mundial de futbol, on cada equip planteja una defensa numantina i l’error es paga amb la derrota. Al final, molts es resolen en la tanda de penals i només interessen a les aficions dels dos països, emocionades per la incertesa del resultat.

Desgraciadament, en política les solucions amistoses no estan definides abans de començar, sinó que han de ser construïdes pels adversaris. Potser un dia constataran l’empat i acordaran la manera de resoldre les divergències. És difícil, perquè, a diferència de l’esport, els jugadors no tenen un temps màxim fixat i han mostrat prou imaginació per prorrogar el final del matx, prometent que l’èxit està a girar de la cantonada.

Els ciutadans observam amb impotència com els grans problemes d’Espanya s’enquisten sense que cap polític sigui capaç de definir un pla que creï un horitzó de progrés. Al final hem tornat a allò de “vuelva usted mañana”.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. El diari La Nación (1934)

La Nación fou un diari madrileny fundat el 1925 a instàncies de Primo de Rivera. Durant la República arreplegava els monàrquics més radicals. Va tancar arran de l’atemptat que cremà la seva redacció el març del 1936. A partir del 1934 algunes setmanes publicava una secció sobre turisme. Menorca, i en sobre tot Ciutadella, hi va tenir una presència remarcable, amb nou aparicions (cinc articles i catorze fotografies).


De fet, es tractava d’una veritable campanya promocional de l’illa i, en particular dels viatges de l’agència “Instituto Español de Turismo”, amb seu a l’Avinguda Eduard Dato i idèntica denominació que una altra establerta al carrer Montera. El director general era Antonio Berjón, degà de la catedral de Ciutadella, la qual cosa explica l’interès en difondre els atractius d’aquest terme.

L’entitat, activa els anys 1933 i 1934, muntava tot tipus de sortides, normalment coincidint amb festivitats i esdeveniments, com les Falles de València o el Pilar de Saragossa, així com excursions als voltants de la capital (Toledo, el Escorial, Aranjuez). Com és lògic per la personalitat del director, predominen les de tipus religiós, com les peregrinacions a Roma, al monestir de Guadalupe, Lourdes i la Passió de Oberammergau o al Congrés Eucarístic de Buenos Aires, però no desdenyava els viatges a la costa Blava, París o a l’Exposició de Chicago.

El mes de gener encetà les expedicions a Menorca, via València i amb estada a Mallorca, i prest va anunciar l’organització d’un viatge a l’illa per assistir a les festes de Sant Joan. Donaven suport a aquesta publicitat uns escrits que lloaven Menorca, algun signat per A.B, és a dir el degà Berjón.


El diari El Iris de Ciutadella es va fer ressò de les activitats de l’agència el desembre del 1933, comentant l’establiment d’una delegació a Menorca, a càrrec de Joan Moll Casasnovas. El mes següent informava que la direcció de l’Institut havia fundat a la seva seu de l’Avinguda Dato la Casa de Menorca a la capital, amb les finalitats de mantenir vius els sentiments religiosos, fomentar la reunió dels menorquins i ajudar-los en els seus negocis i estudis, per aquest ordre.

El mes següent, El Iris donava compte de “la propaganda turística en favor de Menorca de l’I.E.T. en l’important diari La Nación”, fent menció de les cròniques i les fotografies que fins llavors havien estat publicades. Aquesta sèrie té un contingut bastant repetitiu i el major interès resideix en les imatges. La seva voluntat publicitària queda clara en els títols de les col·laboracions, que són autèntics eslògans turístics de Menorca, qualificada successivament com “isla de los ensueños”, “isla encantada”, “roqueta màgica”, “isla rosada” i “isla maravillosa”. Tot plegat sona a una emulació de la denominació d’illa blanca i blava que propugnava el Foment del Turisme.


La majoria de les instantànies acompanyaven als textos, tot i que algunes es publicaven soles, amb un expressiu peu de pàgina. Moltes són dels voltants del nucli de Ciutadella: el port, l’entrada amb el far i el castell de Sant Nicolau, els horts de sant Joan, així com el carrer Quadrado i la catedral i el molí des Comte. També destaquen les de la costa, amb tres vistes de Santandria, una de la platja de Son Saura i una altra del pont d’en Gil. Finalment, es troben les de coves de Perelleta i la taula de Torretrencada, que enceta la col·lecció. A banda només hi ha una postal d’Alcalfar i la taula de Talatí, en el darrer article.

Al principi, l’autor convida els turistes a visitar Menorca, illa germana de Mallorca, de plàcida quietud i que guarda multitud d’emocions estètiques. L’illa està preparada per oferir als forasters tota mena de comoditats, segons les possibilitats del confort modern. Menorca, per la seva estratègica situació a la Mediterrània, ha estat cobejada pels estrangers, que en diverses ocasions l’han raptat, “per la seva bellesa i gentilesa”, encara que mai se la van fer seva “pel decòrum, honor, noblesa i patriotisme”.


El turisme no consisteix simplement en admirar els encants ja coneguts de la natura i l’art, sinó, en especial, explorar el que és desconegut. El major atractiu de Menorca són les sorpreses que esperen al visitant. L’illa és la roqueta encantada; la vareta màgica del turista la farà obrir els seus encants i meravelles, per obsequiar-lo amb els seus tresors ocults i la possessió dels més purs amors. Berjón sol acabar els seus articles fent una crida als forasters perquè vagin a Menorca i es convencin que l’illa, tan explorada pels forasters com ignorada pels espanyols, és capaç d’omplir les més exigents demandes.

Menorca, per les seves privilegiades condicions climàtiques i el seus bonics paisatges de camps verds, és el paradís retrobat, la terra de promissió. En contra de tota la literatura de viatges, explica que és un verger, de vegetació exuberant, plena de fonts, el perfum de les flors i el cant dels ocells, amb possessions riques en jardins i tarongers.


En una de les cròniques aquest concepte es lliga al de l’illa blanca i blava, blanca per l’escuma i les flors de l’ametller, i blava per la mar, plana i tranquil·la, i el cel. Els horitzons serens i transparents són saturats d’una àuria llum meridional que escalfa el sòl, inflama la sang i infon en l’ànima l’alegria de viure. El religiós afegeix en aquests colors el rosat, per les roses dels jardins, entre les quals sobresurt la rosa mística que, en sentit metafòric, és la Mare de Déu, la moreneta, que té el seu tro i altar en les altures del Toro, aixecada “no en una humana construcció de pedra, sinó sobre els cors dels menorquins”.

Menorca té tres atractius principals. El primer són les platges, en forma de petxina; la seva blancor crea un bell i exòtic contrast amb les aigües blavenques del Mare Nostrum. Les nits estrellades d’estiu són llocs de misteri i somieig on la llum tèbia d’una lluna argentina reverbera de forma graciosa la seva cabellera fosforescent. Els peculiars monuments megalítics (navetes, taules, talaiots, dòlmens i menhirs), d’inapreciable valor com a font històrica i molt abundants, són signe del progrés de remotes civilitzacions i races prehistòriques. En darrer terme, les coves o grutes, algunes batudes per la mar, amaguen un bosc d’estalactites i estalagmites que les equiparen a les cèlebres d’Eboli i Elefantina. Constitueixen veritables ciutats subterrànies encantades, que sembla que alcin en calcaris peveters l’encens de les pregàries per fer descendir les benediccions divines i així entrellacen místicament allò terrenal amb allò celestial.


Així mateix no pot deixar d’esmentar l’afamada caldereta de llagosta que a Fornells, al peu del Toro, a la vorera de la mar, que allà sembla més bé un llac, espera als turistes, saturats de plaers i emocions.

A tots aquests elements materials s’hi afegeix el caràcter dels menorquins, que crea un ambient planer, ple de sinceritat, cavallerositat i gentilesa, i transforma els turistes en veïns. Hi regna la calma, el somni, l’alegria, la joia i la felicitat. Tot plegat fa que el cos es tonifiqui, l’esperit es sublimi, l’existència s’allargui, les malalties desapareguin, la mort s’allunyi i la vida llisqui en mig d’una pau octaviana, riallera i afalagadora.

En una de les ressenyes confronta les illes de Mallorca i Menorca: la primera, major en terra, la segona en aigües; major la gran en població, però la segona en tradicions; la primera en força, la segona en gentilesa i encant. Menorca és la germana menor, amb les mateixes gràcies naturals, i supera la gran en emocions i promeses. Mallorca és massa coneguda i per açò cal descobrir les belleses de Menorca, la qual cosa redundarà en benefici del seu comerç i la seva indústria. Per aquest motiu, acaba amb un text turístic suposadament recollit a Nova York: “Si Mallorca és atapeïda de turistes, no desesperin: Menorca els brinda la seva hospitalitat”.

La darrera col·laboració fou publicada a La Época, diari monàrquic llegit per l’aristocràcia més selecta. Després de recordar la propaganda de Menorca que ha realitzat els mesos anteriors l’Instituto Español de Turismo, explica l’excursió que planeja pel mes de juny, durant la qual, a més de veure les festes de Sant Joan, es visitarien les platges de Son Saura i La Vall, els monuments megalítics, les coves de Binigaus, Fornells, Maó i els pobles de l’illa, i acabaria amb un recorregut de tres dies per Mallorca.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Nuevo destino. La guerra d’Iraq i el drama dels sers humans superats pel seu destí

El relat no és un gènere excessivament popular entre nosaltres; als Estats Units, en canvi és una literatura major, que dóna excel·lents fruits. Amb Nuevo Destino, Phil Klay ens ofereix una visió de tots els angles que presenta un conflicte bèl·lic tan complex com el d’Iraq. Si l’autor s’hagués plantejat fer una cosa semblant a través d’una novel·la, hauria d’haver omplert centenars de pàgines i crear diverses trames paral·leles per confegir un d’aquells elefants literaris que, a l’estil de Guerra i Pau, avui en dia se’ns fan mal de digerir.


En aquest sentit, el recull que comentam podríem dir que és un llibre de contes total, perquè té l’ambició de mostrar-nos els diferents drames humans que provoca una guerra. La dotzena d’històries que inclou no vol descriure com es va gestar i desenvolupar el conflicte, sinó els seus efectes sobre els que hi participen a peu de carrer i la conclusió que en trèiem és que tant americans com iraquians, tots acaben essent víctimes. És a dir que el focus no està en els polítics, els generals i els caps insurgents, sinó en els soldats, suboficials, guerrillers i simples veïns que són arrossegat a una lluita en la qual, amb independència de les seves motivacions personals, reben ferides punyents en la carn i l’ànima.

Els relats expressen el punt de vista dels soldats dels Estats Units, destinats en diferents operacions de la guerra d’Iraq. Així i tot, són éssers humans i a través dels seus ulls va calant, com si fos la pluja, el patiment del poble iraquià, que veu com el seu país és destruït pels invasors, com es diu de forma freda i imparcial en alguna història. La narració mai és emfàtica, però està exposada des de l’horror i aquest horror uneix als dos bàndols en un destí comú.

Aquesta bidireccionalitat de la ruïna es pot apreciar en dos relats tan diferents com “Informe postmisión” i “Plegaria desde el horno de fuego ardiendo. En el primer, un marine no pot assumir haver matat un adolescent, malgrat que ha estat en defensa pròpia, ja que l’iraquià li estava disparant. Timhead mai diu perquè no es vol responsabilitzar d’aquesta mort, que li faria rebre les alabances dels seus companys, però ha captat la desesperació de la mare i dels germans petits, detalls que havia passat per alt el seu company, que accepta l’autoria del que tots convenen a anomenar “l’assassinat”, amb una cruesa típica no sabem si de la forma de parlar dels marines o de l’estil de Klay.

Aquest tema es reprèn en el segon conte, que explica com viu la guerra un capellà i rep la confessió d’un marine enfrontat a la mort d’iraquians, que, a més “no hauria d’haver matat”, la qual cosa porta al sacerdot ha fer un sermó en el qual de manera explícita uneix el patiment d’americans, provocades pels insurgents i els iraquians, i el compara amb el que viu el pare d’un infant copejat per un càncer mortal. Per aquesta via intenta que els soldats entenguin la universalitat del patiment humà que iguala a atacants i atacats. Tot i que el seu auditori no surt gaire convençut de l’homilia, el lector es pot fer càrrec del missatge.

Les relacions amb la població local són l’eix de “El dinero como sistema armamentístico”, en la qual es narra, amb una pàtina d’ironia, els infructuosos intents de reconstruir el país. És la història on l’autor hi posa més distància i deixa en ridícul alguns dels seus personatges, en aquest cas el donant de fons que condiciona els seus dòlars a la creació d’un equip de baseball d’infants iraquians. Aquest haurà de ser el peatge per aconseguir que segueixi funcionant una clínica mèdica, malgrat l’objectiu inicial de la missió era fomentar la creació d’empreses que donin llocs de feina a la població, especialment dones i, si pot ser, viudes. La millor idea és la cria d’abelles. L’apicultura en el desert és una altra de les magnífiques metàfores que ens ofereix l’autor per posar en evidència la insensatesa de la intervenció americana.

En general, l’actitud de Phil Klay envers les persones que descriu està tenyida per la commiseració respecte a éssers humans que pateixen una tensió insuportable i, per aquest motiu, acaben caient en un pou del que no poden ser rescatats, perquè ningú pot fer-se càrrec de les seves vivències. S’hi presenten els dilemes morals que els devoren i fins i tot el desconsol davant la impossibilitat d’obtenir un alleujament de Déu que “lo único que nos concede es que no suframos solos”. Tanmateix, està lluny de ser una pietat innocent, perquè els marines que ens mostra fugen d’aquest sentiment com de la pesta. Abans que ser objecte de pena, volen que la gent experimenti oi, odi, ràbia o qualsevol altre reacció.

A “Historias de guerra”, un soldat víctima d’una bomba que li ha cremat el cap i li ha omplert la cara de cicatrius, sense cabells ni orelles, tracta aquesta qüestió i arriba a la conclusió que el millor és que els seus amics s’aprofitin de la seva situació per impressionar les dones i obtenir sexe, una opció vedada per ell, ja que s’adona que fer-ho seria com dir-li a la jove que és tan lletja que pot acceptar les propostes d’un ser horrible. Com s’observa, no hi ha cap tema que no es porti a les seves darreres, i dramàtiques, conseqüències.

Algunes històries es refereixen a la sort que corren els veterans de guerra, tan tractat arran de la guerra del Vietnam, però s’allunya de l’estereotip del soldat incapaç d’assimilar la pau de la reraguarda que sembra de violència la ciutat. En “Nuevo destino”, el relat que dóna títol a la col·lecció, es narra la dificultat de desprendre’s dels hàbits d’autoprotecció contra un entorn permanentment hostil. El soldat veu com es tracten els cans a l’Iraq i, quan torna a casa amb la seva dona, ha de prendre una decisió respecte al seu ca malalt. Aquí es fa palès la impossibilitat de comunicar com és la guerra a qui no l’ha viscuda. Aquesta idea es pot manifestar de forma humorística, amb un acudit sobre els veterans del Vietnam, o tràgica: “No se le puede describir esto a alguien que no estuviera allí, ni tú mismo recuerdas cómo era porque no tiene casi sentido”.


La fractura que representa el retorn té el seu paral·lel amb la ruptura que suposa l’ingrés en l’exercit. Aquest doble procés és un dels temes que trobam a “Cuerpos”, on el marine trenca amb la seva companya abans de marxar a l’Iraq, ja que aquesta no pot comprendre que el protagonista necessita sortir de la petita població on viuen, que per ell és com una presó. La milícia serà una (dolorosa) via de promoció personal que li permetrà d’accedir a un conjunt d’avantatges quan es llicenciï, i així aconseguirà anar-se a viure a Nova York. Aquesta qüestió torna a tractar-se a “Siempre que no sea una herida aspirante de tórax”, on un ex-marine, gràcies a les beques de l’exèrcit, inicia una promissòria carrera com advocat. El protagonista tindrà sempre un complex d’inferioritat en relació als camarades en actiu i, sobre tot, aquells que van morir, alguns dels quals donant la seva vida per intentar salvar els seus companys i altres suïcidant-se després de la campanya.


Aquest esquinçament és vist d’una altra manera a “Operaciones psicològicas”, en el qual un jove copte d’origen egipci utilitza els insults com a esca per treure dels seus amagatalls els insurgents, que així poden ser abatuts pels seus companys. La descripció d’aquests insults al seu pare, una persona conservadora fins al moll de l’ós que considera aquest llenguatge una autèntica perversió, provoca una separació traumàtica amb la seva família, en una al·legoria genial dels esquerdaments que provoca el conflicte.

Phil Klay construeix els seus relats amb dos ingredients: personatges i paraula. Cadascun està encarnat en un conjunt d’éssers ficcionals, que es relacionen d’una forma totalment realista, ens expliquen les seves vivències i les conten a la gent que els envolta en vius diàlegs. La paraula està aquí present de la seva forma més primària, no en elaborades descripcions i exposicions, sinó a través d’històries que uns expliquen als altres o al lector. A quasi tots els contes el protagonista explica el que li ha passat, aquesta oralitat proporciona als textos una vivesa que enganxa al lector. La forma de resoldre els contes pot ser bastant original: en lloc de desxifrar el que pensàvem que era el conflicte apunta en una nova direcció, que ens desconcerta i ens obliga a reflexionar de nou sobre el sentit de la narració.
 
Phil Klay
La mort és un dels grans temes d’aquest llibre. És una situació que supera els marines i els crea un trauma insoluble. En “Diez kilómetros al sur”, la història que tanca el llibre, un artiller sent una curiositat extrema per veure com han quedat els membre d’Al Quaeda que han rebut l’impacte dels obusos del seu canó, per comprovar si són morts. Iniciarà un periple per la base que el portarà al dipòsit de cadàvers i s’acabarà trobant amb el taüt d’un marine mort que és remès a casa, davant del qual tots es queden ferms retent homenatge i sap que fins que arribi al seu destí tothom actuarà igual. Aquest respecte suprem envers la mort simbolitza el trauma insondable dels humans, ni que sigui una companya diària de la seva existència.

Davant de l’immens peatge en vides humanes de la guerra, en alguns relats sura la qüestió de si té algun sentit, que mai és exposat de manera explícita, però es desprèn de la inseguretat dels soldats sobre si ho han fet bé a Iraq, si han guanyat i han venut els dolents. Tot i que la resposta sempre és afirmativa, la manera com es plantegen les preguntes ens crea el dubte de si aquesta no és més que una justificació exterior del seu comportament, però internament no estan gens convençuts del resultat de la missió.


Molts dels traumes dels militars cristal·litzen en la seva sexualitat. A diferència del Vietnam, que és el punt de referència permanent, no hi ha prostitutes, la qual cosa provoca situacions entre hilarants i tristes, sempre sòrdides, com a “En Vietnam tenían putas”, quan una companyia agafa l’herpes de manera estrafolària. Al retorn a la base dels Estats Units, la visita a un club d’striptease permet de constatar la extrema banalitat d’unes relacions que no tenen cap més sentit que fer passar el temps i oblidar el lloc on s’està.

Sobre un bon nombre de relats sobrevola la impossibilitat dels marines, i de tots els que viuen el conflicte bèl·lic, d’assumir el que està passant. La majoria de les persones estan superades pels esdeveniments, van a remolc i són com a titelles d’una obra de teatre en la qual no veiem qui maneja els fils, sinó només el destí tràgic de tots els que hi actuen. Aquest aclaparament podria menar els textos cap a la tragèdia, però ho impedeix l’aire d’autenticitat que traspua la narració: la vida no és tràgica, té dies bons i dolents, plor i riure i l’humor no és absent d’aquestes històries.

La manera de narrar de Klay s’adiu amb aquesta actitud, ja que la commiseració, la ironia i el dolor mai són exposats de manera descarnada, i  s’han d’extreure del que s’està explicant. El pudor de l’autor fa que no s’expressi de manera oberta. Es tracta, per tant, d’una forma de narrar inspirada en Hemingway, en la qual els personatges i el narrador callen i ha de ser el lector qui s’interrogui sobre el que està llegint i hi vegi més enfora, en successives capes de significació. Així, malgrat un dels personatges afirmi que no hi ha cap pel·lícula antibel·licista, aquests relats, que en ocasions poden semblar en favor de la guerra, ens acosten tant prop dels seus horrors que és difícil que ningú després de llegir-los accepti de grat un conflicte armat.

dimarts, 27 de juny de 2017

Menorca, l’illa desheretada de les Balears, segons Anna Eva Bergman

L’artista noruega Anna Eva Bergman (1909-1987) el 1932 vingué a Menorca amb el seu marit, el pintor Hans Hartung. Es van fer una casa a Tirant, però, acusats d’espionatge, el 1934 van haver de partir. La seva carrera, inscrita en l’expressionisme abstracte, transcorre a França. El 1935 Bergman publicà a la revista Magasinet, d’Oslo un article il·lustrat sobre l’illa, que va donar a conèixer Emili Balanzó del Foment del Turisme i del qual la fundació dels artistes ens ha proporcionat la traducció al francès.


Segons l’autora, Mallorca i Eivissa estaven plenes d’estrangers vinguts de tot el món i no es trobava la vida tranquil·la i barata, en una platja davall de les palmeres, que cercava, per la qual cosa s’anà a Menorca. L’illa té fama de ser lletja,  sempre fa vent i no creix ni un arbre. Es diu que la gent és desagradable i són un mescla de tot: àrabs, anglesos i negres, excepte espanyols.

Els menorquins, en canvi, creuen que la seva terra és la més bella del món. Se senten com fillets desheretats i no comprenen que no se li tengui la mateixa consideració que a les altres Balears. Per Bergman, és cert que la natura de Menorca no és tan impressionant com la de Mallorca, amb les seves muntanyes dominant un paisatge fèrtil, ni es poden veure els vestits tradicionals d’Eivissa, però és l’única illa sense turistes, on els seus hospitalaris habitants han conservat la innocència original.

A l’arribada al port de Maó, es van precipitar damunt d’ella els guies dels dos hotels de la població; l’escollit fou el Central i l’empleat va pujar les maletes pels carrers estrets i en costa, vorejats per petites cases blanques com la neu. En arribar, al menjador de l’establiment alguns clients prenien el berenar en pijama i el propietari, també en pijama i sabatilles, li mostrà l’habitació.

A l’oficina d’informació del Foment del Turisme el president va estar encantat amb la seva arribada. Li proporcionà un mapa de Menorca i durant tres dies la va acompanyar a fer esplèndides excursions per la costa. Aquí i allà s’aixecaven velles torres àrabs i en algunes cales s’arraulien les petites cases blanques dels menorquins. Els pares de família hi passen el cap de setmana amb els seus fills. Pesquen i preparen el menjar, mentre les dones es queden als pobles.

Menorca no és tan plana com es diu a Mallorca. Al mig s’alçà “Monte Toro”, d’uns 300 metres d’alçada. Al cim hi ha una vella església, destí dels pelegrins per primavera, i una hostatgeria, on una amable matrona, que la va fer pujar a una torre des d’on es pot veure tota l’illa, serveix truites i un vi excel·lent.

La costa nord és salvatge i retallada, plena de penyals negres foradats per coves que adopten les formes més curioses. De tant en tant es descobreix una cala bordejada per una llarga platja d’arena, plena de corall vermell i d’esculls serrats. Aquí, la mar és violenta i el vent bufa quasi contínuament.

El camp està esquitxat de possessions blanques de calç rodejades per quilòmetres de parets que serpentegen en totes direccions. Als petits costers coberts d’una herba curta i mates marronoses pasturen bens, cabres i porcs. Res fa pensar en un paisatge meridional; al contrari, es pot creure que som als terrenys muntanyosos d’un país del nord. Cap palmera ni perfums de mimosa; només troncs torts i quasi sense fulles.

La costa sud és plana i avorrida, però més fèrtil. En aquesta part de l’illa hi ha pobles blancs dispersos, el més característic dels quals és Sant Lluís, amb els seus molins de vent blancs. Alaior, es Mercadal i Ferreries són al peu del Toro i s’hi fa un vi vermell que els menorquins diuen que és el millor del món.

El tret més remarcable de Menorca és la seva arquitectura, tan bella com original i molt propera de l’àrab. Les cases són baixes i quadrades, tenen arcades i els murs blancs. Tot és passat per la calç: les ciutats, els pobles, els llocs i els pous. Fins i tot les teulades són blanques i arreu s’alcen velles torres àrabs.

Al Teatre Principal de Maó es fa cinema i una o dues vegades l’any una companyia fa representacions de teatre. L’Ateneu té un museu, una biblioteca on es poden llegir diaris i revistes i una sala de conferències on també es fan exposicions de pintors menorquins.

La noruega va visitar les cases del país, ascètiques tant a l’interior com a l’exterior, però presidides per un gran ordre i neteja. Cada dissabte totes les dones, joves i grans, les emblanquen mentre canten cançons alegres. Aquesta netedat a les morades dels pescadors i els obrers només té el seu paral·lel a Holanda.
 
Serenata a Fornells. Dibuix Anna E. Bergman
També passà uns dies a Fornells, un petit poble de pescadors al nord de l’illa. Els seus habitants no suporten els de Maó i Ciutadella, que consideren grans poblacions plenes de perills, brutes i cares. Poca gent ha estat a Palma i només un o dos a Barcelona, on un s’arrisca a ensopegar amb assassins i bandits armats. Es mengen tots els productes de la mar (excepte l’anguila, reputada com a repugnant), que es fan bullits o fregits amb tomàtics, cebes, patates i arròs. Bergman va estar sotmesa a aquesta dieta: pops, peixos voladors, bogamarins, mòlleres, cap-roigs, ortigues de mar i per postres caragols, de mar i de terra. Els aperitius se servien al final del dinar.

Els pescadors de Fornells asseguren que aquí s’agafa el millor peix del món i no se’ls pot dur la contrària si no es volen tenir grans problemes. Quan l’artista explicà que el peix de Noruega era comestible i més barat que el d’allà li van fer explicar durant una llarga nit la pesca al nord: les tempestes, el fred i els seus tipus d’embarcacions. Mentre referia la captura de la balena amb arpó la miraven amb desconfiança i pensaven que exagerava.

El capellà és un bon jan de cara redona. El seu gran pecat, i alhora motiu d’orgull, és fumar tabac de contraban. La sensació del poble és l’alemany Karl Schulz, que havia anat a col·leccionar insectes i sargantanes per a un museu. També hi havia un pintor, Ramon, de desset anys i una llarga cabellera rinxolada, que passava el temps trescant pels carrers i entrant i sortint de la fonda.

Aquesta és l’únic lloc on la brutor és permesa: s’escup a dreta i esquerra i les llosques s’arrosseguen entre les peces d’escacs i els diaris. És el paradís dels homes, que canten el fosquet i on les dones no s’atreveixen a entrar. Cada nit els carrers s’omplen amb la melopea monòtona i rítmica dels joves, que donen un concert davant de la finestra de les seves estimades, acompanyats de guitarres.
 
Pescadors de Fornells. A.E. Bergman
Bergman s’allotjà a la casa d’en Ricardo, un pescador que al matí feia mitja hora de gimnàstica. Fanàtic de la neteja, cada dia es donava un bany en un cubell d’aigua. Per sopar devorava sis taronges i roncava tan fort que no deixava dormir ningú. La casa era molt neta i fins i tot tenia cambra de bany. A primera hora anava a vendre el peix i el capvespre sortia a pescar, però només si el temps era bo i la mar plana com una bassa d’oli.

Ciutadella és la ciutat més antiga, bella i interessant de Menorca, per les seves arcades, carrers estrets, les tavernes dels soterranis i els monuments. El 24 de juny, Sant Joan, s’hi celebra una gran festa on s’apleguen tots els menorquins. L’autora hi va anar en òmnibus amb un grup de quinze amics d’en Ricardo.

Quan arribaren, una multitud en deliri que feia un fort enrenou es bombardejava amb avellanes, confeti i serpentines. Al cap d’una estona va comparèixer un grup de cavallers precedits per la música. Després assistiren a la tradicional cursa de cavalls que Bergman pensa que és d’origen germànic. A la plaça, cavalls salvatges, vestits de vellut i decorats amb plomes, renillaven i s’encabritaven. Els cavallers queien i tornaven a muntar. La música era eixordadora i els cavalls saltaven i aixecaven les potes de davant i de darrera. Al final venia el capellà damunt d’un ase guarnit graciosament.
Festes de Sant Joan. A.E. Bergman

Estendards, torxes i banderoles onejaven al vent; la xaranga esclatava i la gent cridava cada vegada que un cavall s’embalava. Així va passar la cursa de cavalls més desordenada que es pugui imaginar. Els genets queien contínuament i havien de perseguir la seva muntura; un cavall es va precipitar a la mar i un altre fugí pels carrerons i el trobaren més tard dins d’un cafè. La vila era un caos: tothom cridava, cantava i ballava com només ho saben fer al sud. Els focs artificials esquinçaven el cel i els cavalls amb els seus cavallers eren convidats a les cases on els donaven sucre i carícies.

dimecres, 21 de juny de 2017

La nova política econòmica: entre la Trumpòmics i la Macronòmics

La crisi econòmica ha posat el món occidental de cap per avall. Els vells partits polítics s’enfronten a la competència de noves formacions que estan fent trontollar l’statu quo. En les darreres eleccions, Trump ha vençut als Estats Units amb l’oposició de l’aparell del seu partit i Macron a França amb el moviment En Marche!, acabat de fundar. Un dels punts crucials dels seus programes és l’economia, on s’apunten canvis importants.


Tanmateix, cal tenir en compte que, en aquest aspecte els bancs centrals ja havien trencat amb l’esquema imperant. Des de la crisi del petroli de 1973-1981, i fins el 2007, controlaven fèrriament la quantitat de diners i establien uns tipus d’interès alts, per intentar embridar una inflació sempre amenaçant. Enfrontats a la Gran Depressió, la Reserva Federal americana, primer, i el Banc Central Europeu de Mario Dragui, després, van actualitzar les polítiques monetàries expansives i els interessos ínfims per estimular el creixement econòmic, sense que la inflació donés cap ensurt; al contrari, s’ha mantingut a uns valors històricament moderats.

Aquesta nova política monetària ha suposat el retorn al sistema vigent entre 1945 i 1980, bandejat pels economistes neoliberals i que arribà a ser acceptat per la gran majoria de les universitats. La seva reintroducció pràctica per les institucions que governen les finances mundials demostra que, al capdavall, l’economia té més d’art que de ciència i els seus models molts cops segueixen la realitat i la justifiquen a posteriori.
 
Ben Bernanke, expresident de la Reserva Federal
Avui en dia, el principal desafiament consisteix a traduir la recuperació econòmica en benestar per a unes classes mitjanes que la recessió ha copejat amb duresa. Per aconseguir-ho, el flamant president americà Donald Trump malda per deixondir la potència industrial americana, perquè els obrers millorin els seus salaris. La seva estratègia tampoc no és nova, sinó que suposa el revifament d’un proteccionisme que moltes nacions han posat en pràctica fins fa poc i que va tenir el darrer floriment entre les dues guerres mundials, del 1918 al 1939.

El nacionalisme econòmic és d’efectes previsibles: proporciona beneficis al país que el practica a costa dels altres, i per aquest motiu fomenta guerres comercials que perjudiquen tothom, fins al punt que el que ha començat pot acabar pitjor que abans. Per a l’economia mundial el resultat és dolent i les potències dominants, primer el Regne Unit i, després de la Segona Guerra els Estats Units, l’han rebutjat, ja que en el fons és un signe de debilitat: la fortalesa d’una economia no hauria de precisar d’aquest comodí, sinó que s’hauria de basar en la seva competititvitat internacional.


Daltra banda, Trump pretén reduir els impostos i augmentar la despesa, militar i en infrastructures, en detriment de la de caire social. Aquest plantejament és una resurrecció de la corba de Laffer que invocà un altre president republicà, Ronald Reagan, i defensa que una disminució de la càrrega fiscal estimula l’economia i per tant s’autofinança. Tanmateix, la realitat va desmentir aquest particular compte de la lletera i va haver de ser abandonada després de menar el país a un dèficit públic astronòmic.

A l’altra vorera de l’Atlàntic, el nou president francès, Emmanuel Macron, conjuga una sòlida formació humanística (es va doctorar amb una tesi sobre el filòsof alemany Hegel), política (graduat en Ciències Polítiques) i econòmica (inspector de finances per l’ENA, la millor universitat) amb una brillant experiència professional a la banca privada d’inversions i com a Ministre d’Economia.

Les seves idees encaixen en el corrent sòcio-liberal, que creu que el mercat és l’instrument més eficaç per assolir el progrés econòmic i deixa a l’estat la funció d’evitar els seus excessos i redistribuir la riquesa. En el fons, es tracta del vell somni de l’economia mixta, on s’aprofiten les millors qualitats dels dos per atènyer el major benestar per a la població. En la seva formulació moderna ha estat la base de les polítiques econòmiques socialdemòcrates d’arreu, a Espanya (Felipe González), el Regne Unit (Tony Blair) i Alemanya (Gerhard Schröeder).
 
Oficina d'atur francesa
França afronta dos reptes cabdals: el primer, una taxa d’atur que des de fa dues dècades frega el 10%, el doble de la de les grans estats (Alemanya, Regne Unit o els Estats Units). En paral·lel, el creixement francès és inferior al dels seus rivals. Fins ara, la societat gal·la s’ha oposat a les reformes necessàries per revitalitzar l’economia, però l’elecció de Macron, amb una aposta clara per aquestes, sembla haver canviat el panorama. Al seu favor juga la sinceritat: Hollande, el president anterior va prometre una política clàssica d’esquerres, que en arribar al poder baratà per un programa liberal que enfurismà els seus partidaris.

La postura de Macron, que inclou un missatge positiu envers la Unió Europea i el comerç internacional, s’ha imposat als seus adversaris, a dreta i esquerra. Aquests darrers insisteixen en la defensa dels drets socials i econòmics, inhàbils per treure França de la mediocritat i que té punts en comú amb el tancament que patrocinen Trump i Le Pen. Convindria que tinguessin en compte els ensenyaments de l’especialista francès en la desigualtat, Thomas Pickety, qui, alhora que propugna l’augment dels impostos al capital, assenyala que el progrés econòmic ha estat la força clau per promoure l’avenç de les classes treballadores.

L’ideari sòcio-liberal és una línia gruixada, que admet diverses variants. Macron segurament evitarà els excessos en la desregulació d’alguns mercats (immobiliari i financer), i recobrarà una política industrial, bàsica per impulsar la productivitat. També serà crucial modular les polítiques en el temps, per aprofitar les oportunitats que es presentin i evitar les amenaces a l’aguait.

El joc ha començat: nacionalisme i sòcio-liberalisme es disputen l’hegemonia.

dimarts, 13 de juny de 2017

Menorca en els periodistes viatgers.
La revista Nuevo Mundo (1933)

La segona aparició de Menorca a les pàgines de Nuevo Mundo, el 1933, va suposar un canvi de consideració. Si un any abans l’atenció se centrava en l’interior de Menorca, ara el punt d’interès es trasllada a la costa. En efecte, l’article, d’una sola pàgina, incloïa fotografies de les platges de Son Bou, Pregonda, Algaiarens i cala Galdana. Aquesta darrera, un capvespre d’estiu amb uns fillets a contrallum, una composició que la promoció publicitària utilitzaria en nombroses oportunitats a partir del 1970.
 
Atardecer en la playa de Santa Galdeana (Menorca)
L’article el signava Francesc Pou Morales, qui havia estat contractat feia uns mesos com a cap d’oficina del Foment del Turisme, i per tant, com en l’anterior ocasió, respon a la tasca d’aquesta institució per promocionar l’illa entre el públic espanyol. De fet, la col·laboració es titula “Menorca, la isla azul y blanca (playas de luz y calma)”.

L’autor s’estalona decididament sobre les imatges, tot comentant que “reprodueixen alguns dels infinits panorames que les costes de Menorca ofereixen als seus visitants”. Aquests brinden llocs plàcids per reposar del desgast que suposa viure en les grans ciutats, de manera que es mostra l’illa com un destí estival, la qual cosa implica una novetat respecte als plantejaments precedents, on se la donava a conèixer com una estació hivernal, seguint la pauta que havien marcat fins aquell moment els principals destins turístics i tots els que intentaven seguir la seva estela, ja fos Mallorca o Barcelona.


El text, d’un cert amanerament però bastant breu, presenta Menorca com l’illa blanca i blava, però, de forma un tant incongruent només es refereix al blau de la mar i el cel, però no explica què li confereix el color blanc, segurament per l’absoluta preferència que es dóna a les platges i la natura, en detriment de les poblacions. No s’oblida, en canvi, d’esmentar els monuments prehistòrics, ni que sigui de passada.

Tanmateix, l’èmfasi es posa en la “terra mediterrània” i la “llum incomparable del cel balear”, en aquest cas matisats per la gràcia i la placidesa. Aquest aspecte lluminós l’hem de lligar al gaudi de l’aire lliure i el litoral: es comenta que la llum tenyeix de color de plata els penyals del nord i de metall líquid les aigües meridionals, “que besen cadenciosament les arenes d’or d’aquestes platges, plenes de bucòlic encant”. Com es veu, es tracta d’una descripció que es podria trobar a qualsevol fullet publicitari, fins i tot avui en dia. Per arrodonir-ho, les brises refresquen constantment aquells paratges els dies de màxima canícula estival.


A continuació, es referma la idea de la dualitat nord-sud de l’illa indicant que les platges de tramuntana són llocs de sortilegi, entre penyes i espadats grisos i brillants, mentre que les de migjorn apareixen entre les fulles de pins i mates. El major encís d’aquestes resideix en la vegetació que adorna les seves vessants, on predomina la flor del fonoll marí, el romaní i la cèlebre camamil·la (que és exportada a tot el món), els perfums dels quals, acres i salvatges, embalsamen l’ambient menorquí.

D’aquesta manera, si Mallorca és justament anomenada l’illa d’or, es reclama que Menorca és l’illa de plata. Per justificar aquesta denominació s’assenyala, en unes atapeïdes línies finals, els atractius que posseeix i que “pregonen a tots els vents els turistes que vénen”. S’entreteixeixen el seu aspecte físic: les caletes i platges, la llum, el sol rabiós sense núvols ni boires, i l’humà: l’hospitalitat, generositat i simpatia de la gent, així com la neteja i la barator del cost de la vida.

Per damunt de tot es destaca la calma i la pau, conceptes reiterats en tot l’article i que converteixen l’illa en un refugi de pau espiritual i un dolç refugi acollidor. Tot plegat es remata amb una cita de l’escriptora catalana Alícia Davins: “hallaréis la paz dentro de la misma vida”. Convé assenyalar, d’altra banda, que aquesta autora és la inventora de l’eslògan “Menorca, l’illa blanca i blava”, que fou el títol del llibre que edità el 1925.

dimarts, 30 de maig de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. La revista Nuevo Mundo (1932)

Nuevo Mundo, de periodicitat setmanal i editada a Madrid, fou una de les revistes il·lustrades més importants d’Espanya el darrer terç del segle XX. Hi publicaren escriptors de la talla de Miguel de Unamuno i Ramiro de Maeztu. Funcionà entre el 1894 i el 1933 i representava un nou tipus de publicació d’actualitat que recorria als mitjans més recents, com els reporters gràfics i la fotografia, de major impacte que els gravats que s’utilitzaven amb anterioritat.


El desembre del 1932 treu un nombre, la portada del qual és ocupada per una gran fotografia de “La cala del Rafalet, en Menorca”, acompanyada d’un breu text on s’explica que es tracta d’un paratge de penya-segats abruptes que la mar furga els dies tranquils i fueteja els dies de còlera. Dalt dominen mates, ullastres i la camamilla expandeix el seu intens perfum, que poden aspirar els passatgers que van i vénen del sud de França a les costes algerianes. A continuació s’indica que a les pàgines de la publicació hi ha una extensa informació de la meravellosa illa de Menorca.

L’aparició d’aquest nombre està estretament vinculada a la fundació del Foment del Turisme uns mesos abans, ja que els autors dels articles eren menorquins vinculats a la institució. Sintes Seguí apuntava que l’objectiu era que Menorca es beneficiés del “corrent d’or” que generava a Mallorca el  creixent flux de turistes. La revista Nuevo Mundo podia, gràcies a la seva autoritat, donar a conèixer les belleses de l’illa: el port de Maó, l’aire, el sol, l’arqueologia i “la hidalguía de los menorquines”.


Els reportatges estaven il·lustrats per un mapa amb la distància de Menorca a les principals ciutats d’Europa, un altre de l’illa i un plànol de Maó, així com un ampli ventall de fotografies: de Maó, cales Pous (Ciutadella), l’església des Migjorn, un paisatge de l’interior de l’illa, una casa de pagès, la plaça del Born de Ciutadella, el port de Maó, cales Coves, la taula de Torralba i les coves de Parelleta. També havia anuncis del Foment del Turisme de Menorca i l’Hotel Central, així com de fabricants de calçat (Luis Esteban, Pedro Marquès, Casa Mayans, Lorenzo Pons, Codina i Tomàs Pons), bijuteria (José Félix), i altres indústries i comerços.

Josep Cotrina, president de l’Ateneu de Maó i membre de la comissió organitzadora del Foment, fa notar que a Menorca no existeix el turisme, “en termes de positiva eficàcia”, sinó que només en l’ordre de la bona voluntat existeixen a Maó entitats que se’n preocupaven, enmig de la indiferència més incomprensible.

Al seu parer, el primer interès del Foment del Turisme hauria de ser el puig del Toro. Al seu cim hi ha, com a molts altres, una ermita, però destaca per ser la muntanya més alta de l’illa, la qual cosa li confereix una magnífica panoràmica. Refereix la història del descobriment de la Mare de Déu, que, per aquest motiu, fou proclamada patrona de Menorca i la fa objecte de romeries i visites. Afegeix que és el Montserrat menorquí, però sense la grandiositat de les construccions d’aquella, que reflecteixen la populositat de les ciutats properes, mentre que el Toro expressa la humilitat i modèstia de Menorca i el plàcid atractiu d’un lloc tranquil, que presideix un territori on la calma mai es veu pertorbada.

Convida el visitant a anar as Mercadal per llogar un ase i pujar el turó. Així anirà veient aparèixer la mar, la costa nord i els accidents de l’illa, una estora verda en la qual els pobles, les tanques i els camins dibuixen figures pròpies d’un esplèndid tapís. Dalt l’acollirà un capellà i un hostaler que el tractaran amb suma cortesia i podrà visitar la capella —s’estava adobant el convent— i ascendir a la torre de defensa. Al capdamunt es copsa la grandiositat de la natura; el poeta sent l’alè diví de la inspiració i tots el recolliment imponent que produeix l’extraordinari en la seva sublimitat.

Seguidament, Cotrina descriu una excursió de Maó al barranc d’Algendar. La primera part transcorre entre camps verds dividits en tanques bordejades per parets de pedra i edificis aïllats. La carretera passa per tres poblacions. Alaior, és un poble polit i gran damunt d’una eminència, rodejat de casetes d’esbarjo, amb hortes i jardins de dimensions reduïdes. Es Mercadal, tan petit com bell, és el nus de comunicacions de l’illa. Al carrer principal hi ha una confiteria i un restaurant on es pot prendre un refrigeri. Ferreries, al fons d’una vall, té el mateix aspecte que els altres dos: un conjunt d’edificacions el color blanc de les quals domina sobre les altres tonalitats i es mostra brillant, tot ferint alegrament la vista del viatger.

De Ferreries parteix un tortuós camí, que es recomana fer damunt d’una muntura amb un guia local. L’excursió passa per terrenys de secà on el sol fa sentir la seva força ardorosa i es va endinsant entre roques encaixonades, com si s’entrés en un estret passadís, a la manera que el Quixot penetrà a la cova de Montesinos.

Quan l’espai s’eixampla, es descobreix una vegetació exuberant i se sent el cant dels ocells i la remor de l’aigua d’un torrent que travessa l’indret, envoltat d’hortes fertilíssimes. Tot queda arredossat per enormes muralles de roques foradades per coves que semblen l’alberg d’un tità, on tenen eco les més imponents ressonàncies. Al barranc totes les flors brillen i tots els fruits s’ofereixen amb una esplendidesa singular. El cor s’expandeix i l’esperit es demana si ha arribat al jardí de les Hespèrides. El turista gaudirà a Algendar del panorama més digne de ser admirat, la superba obra de la natura. Allà s’apleguen els vestigis d’una població troglodita i els afanys d’una comunitat moderna i l’ànima es mostra satisfeta d’haver pogut presenciar tan suggestiu espectacle. Com a complement, Antoni Cursach reprodueix la descripció que en féu de l’indret l’escriptor francès Gaston Vuillier.

Lafuente Vanrell escriu una col·laboració que contrasta amb l’anterior. Comença indicant que, si bé Mallorca és el centre administratiu i turístic de les Balears, pel que fa a la política i la diplomàcia, la capitalitat li correspon a Menorca, o millor dit, al port de Maó, per la seva importància militar. Ja durant el segle XVIII l’illa fou el centre de les baralles d’Anglaterra, França i Espanya. En aquells moments (1932) les disputes internacionals havien mogut el Govern espanyol a aprovar un crèdit de sis milions de pessetes per reforçar-ne la defensa.

Tanmateix, és una desgràcia que només es parli de l’interès bèl·lic de Menorca, perquè té molts aspectes pacífics, com el turisme. Per l’autor, a les cases rústiques de l’illa, “còmodes, sense luxes i endreçades com les de Bèlgica i Holanda”, es troba tot el benestar que pot oferir una llar modesta. D’aquesta manera, expressen l’ideal clàssic de l’aurea mediocritas, el daurat punt mitjà que impera en tota l’ordenada vida menorquina. El seu centre és la cambra, els porxos on s’emmagatzemen les provisions per passar l’hivern: blat, formatge, embotits, sèu, mantega, confitura, mel, conserves, figues seques (la fama de les quals arribà a Lluís XV), ametlles, patates, i “a vegades el bon vinet de collita pròpia, capaç de satisfer a tastadors de bon paladar”.

Finalitza recordant les paraules de Pin i Soler, qui lloava el sentiment d’humanisme, educació i tolerància que regnava a l’illa, i permetia que hi convisquessin tot tipus d’homes, qualsevol que fos la seva nacionalitat, costums i creences, de forma que tota nota de violència era vista amb desgrat. Les blanquíssimes porxades de les cases són el símbol d’aquest estat de coses, amb la pau arcaica del qual desentonen les esquadres que intenten guardar l’equilibri a la Mediterrània.