dimarts, 23 de juliol de 2019


El 1978, les illes Balears van engegar el camí per constituir-se en comunitat autònoma. Des del començament, un dels temes que van estar damunt la taula va ser la protecció de les zones que encara no havien estat afectades pel desenvolupament turístic. La crisi econòmica del 1973 havia aturat alguns projectes, però la recuperació econòmica amenaçava amb reiniciar el procés urbanitzador. L’èxit aconseguit el 1974 amb la paralització de Shangri-la, a s’Albufera des Grau, i les noves possibilitats que oferia la incipient democràcia van possibilitar l’aixecament d’un ampli moviment social d’oposició a la transformació del litoral, que tingué com a principals fites les que anomenam “platges verges”, que ara són les principals bases de la promoció turística. En la majoria dels casos, la seva preservació es va aconseguir gràcies a la declaració com a àrees naturals d’especial interès (ANEI).


Un dels primers punts de xoc van ser cala en Turqueta i Macarella. El projecte d’urbanització de la primera venia d’enfora: el 1967 s’havia aprovat el seu pla de promoció turística, presentat pel senyor del lloc, Francesc Vivó, qui el 1969 va vendre els terrenys a un grup d’inversors, majoritàriament catalans i mallorquins, la cara visible dels quals era Joan Casals, però l’autorització del centre d’interès turístic nacional es va dilatar fins el 1975.

L’Ajuntament de Ciutadella no l’inclogué la zona al Pla General d’Ordenació Urbana, però el 1978 la promotora va presentar el pla parcial. Quasi al mateix temps s’iniciava el tràmit dels terrenys del lloc d’Alpara que abracen les cales de Macarella i Macarella, que el Pla General declarava urbanitzables. Aquestes iniciatives foren contestades amb la recollida de firmes i la convocatòria d’una manifestació a Ciutadella per al dia 11 de novembre. Es va constituir la Coordinadora per a la Defensa del Territori, que els anys següents organitzà diversos actes reclamant que no s’urbanitzessin les platges de la costa sud.

El 1980 el Ple del Consell Insular va acordar per unanimitat encarregar un estudi jurídic que analitzés la possibilitat de frenar el desenvolupament de cala en Turqueta, mentre es tramitava un nou PGOU de Ciutadella, afegint que aquesta iniciativa era “profundament polèmica” per a amplis sectors de la població de l'illa.


La promotora va reclamar a l’Ajuntament l’aprovació inicial del projecte el setembre del 1980 i l’abril de l’any següent, davant del silenci del Consistori, va reclamar davant dels tribunals, que el mes d’abril del 1983 li donaren la raó. La Corporació apel·là davant del Tribunal Suprem, però el Govern Balear li va concedir el permís d’explotació sense esperar el veredicte definitiu, decisió que l’Ajuntament va recórrer. La sentència final fou favorable a les tesis municipals i determinà que el consistori tenia dret a denegar el pla especial i que, en cas de conflicte entre normes prevalia el Pla General. La zona fou desclassificada definitivament amb la seva declaració com ANEI, el 1991.

Pel que fa a Macarella, el 1982 el propietari, Bernat de Olives, va ordenar l’àrea propera a la platja, on la proliferació de campaments estivals havia propiciat l’acumulació de residus i s’havien produït problemes d’ordre públic amb l’ús de les coves. Es va netejar el paratge i es va delimitar un espai per acampar, amb aigua potable i serveis sanitaris, així com un aparcament.

El 1984 la promotora demanà l’aprovació del pla parcial. L’Ajuntament el denegar emparant-se en els informes tècnics. L’oposició, d’Alianza Popular, acusà l’equip de govern progressista d’obstaculitzar la creació de llocs de treball i empobrir la població. La Comissió Provincial d’Urbanisme no acceptà la petició de subrogar-se la competència per autoritzar el projecte. El Consell Insular proposà declarar la zona compresa entre Macarella i cala en Turqueta àrea natural d’especial interès, exercitant la iniciativa legislativa al Parlament de les Illes Balears, el qual, amb la majoria d’Alianza Popular, la va rebutjar.


Macarelleta. Publicitat de l'IBATUR, 2001


La promotora impugnà els acords i va atènyer sentències favorables, tant a l’Audiència Territorial, el 1985, com al Tribunal Suprem, el 1987. Aquesta resolució va provocar un enfrontament a l’Ajuntament de Ciutadella entre la majoria d’esquerres, que aprovà inicialment el Pla, però sotmès a prescripcions, i l’oposició de dretes, que era partidària de permetre la urbanització del paratge sense cap trava. L’equip de govern va impulsar, amb el Consell Insular, la tramitació per segona vegada de la declaració d’ANEI, que en aquesta ocasió vegada s’arribaria a materialitzar, impedint l’aprovació final del projecte. La polèmica continuaria amb la promulgació de la Llei d’espais naturals del 1991, en la qual es va desprotegir una part important del sector; malgrat tot, l’Ajuntament no modificà els seus límits.

Un cas similar es va suscitar a Talis. El 1976 la promotora va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial per crear una àrea residencial turística de catorze hectàrees i una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. El GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.

El cas dets Alocs, de Ferreries, també presenta un fort paral·lelisme. El pla parcial havia estat autoritzat el mes de maig del 1977, però la tramitació quedà aturada fins a mitjans anys vuitanta. El febrer del 1986 l’Ajuntament va denegar la seva aprovació per les deficiències en l’abastament d’aigua. Tres anys més tard, una entitat bancària alemanya es va fer amb la propietat i proposà dur l’aigua amb una captació situada a dotze quilòmetres. El nou projecte pretenia construir una ciutat residencial per a la tercera edat. Al final la zona fou inclosa en la Llei d’espais naturals com ANEI.




A Trebalúger, tot i que el 1971 s’havia presentat un projecte, aquest va quedar frenat per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 una empresa forastera comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril demanà permís per aixecar denou xalets. El GOB va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà a favor i l’Ajuntament des Mercadal concedí la llicència. El grup ecologista va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència i el 1992 fallà la seva il·legalitat. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament, de manera que, a pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar.

Cala Mitjana a un cartell del 1987
A cala Mitjana, eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions també fou rebutjat.

dimarts, 9 de juliol de 2019

El llibre blanc del turisme (1987)


La Comunitat Autònoma de les Illes Balears va començar a funcionar a ple rendiment el 1983, després d’uns anys de govern “preautonòmic”. L’any següent, l’Estat Central li transferia la competència de turisme i iniciava una nova era, que suposava passar d’un plantejament únic a que cada territori decidís les seves estratègies turístiques.


El Govern Balear es va trobar amb un panorama bastant complicat: els touroperadors pressionaven perquè s’ampliés l’oferta, fonamentalment amb apartaments, i una de les primeres tasques de la Conselleria de Turisme va ser ordenar aquest sector i marcar les regles del joc. En general, a tot l’arxipèlag encara eren perceptibles els estralls del creixement esbojarrat dels anys del boom (1955-1973). Part de l’oferta estava obsoleta i calia una reconversió que assentés el desenvolupament sota bases més sòlides. D’altra banda, la població demanava que es limités l’expansió urbanística, preservant la part de la costa on encara no s’havia construït.

Per aquest motiu, els anys vuitanta es van aprovar les lleis d’ordenació i modernització del sector turístic, de reforma de les urbanitzacions i de creació de les Àrees Naturals d’Especial Interès. Aquesta darrera vetava la introducció de nous nuclis residencials en aquestes zones.

L’esforç normatiu va venir acompanyat d’una profunda anàlisi del sector. La Conselleria de Turisme encarregà a la Universitat de les Illes Balears la redacció d’un llibre blanc, que va veure la llum el 1987. El seu impacte va ser enorme, ja que marcà l’orientació de la política turística durant tres dècades, fins que la crisi del 2008 i la consolidació de les noves realitats del segle XXI (internet, companyies de baix cost, lloguer vacacional) transformessin el panorama turístic i plantegessin nous reptes que exigeixen una resposta diferent. No debades, fins el 2009 no es va elaborar un altre Llibre Blanc, el qual, tanmateix, no fou encarregat pel Govern Balear, sinó que sorgí de la iniciativa privada (Sa Nostra i la UIB).


El Llibre Blanc del 1987 comença realitzant una revisió exhaustiva de la situació d’aquell moment, la qual permet als autors d’obtenir un conjunt de conclusions de gran volada. Si bé l’articulació del discurs en aparença es basa en la juxtaposició d’arguments, en realitat la seva concepció es fonamenta en la teoria moderna de la Hisenda Pública, que es pot resumir en la idea de què el lliure mercat és una font de distorsions que l’Estat té la missió de contrarestar. 
En concret, es parteix de la base que l’activitat turística crea desequilibris. Aquests tenen diferents causes. En primer lloc, hi ha la seva dependència de factors externs (tipus de canvi, situació econòmica dels països emissors, actuació dels majoristes). En segon lloc, l’oferta turística és constant a curt termini i per açò l’ajust davant les variacions de la demanda, en especial a la baixa, s’ha de fer via preus. Finalment, el monocultiu turístic fa que la inestabilitat del sector es traslladi a tota l’economia balear. Així mateix, el turisme utilitza el medi ambient com un factor de producció bàsic i genera efectes externs negatius: degradació de l’entorn, contaminació,...

Per apaivagar els desequilibris que crea l’activitat vacacional es defensa que la millor opció és un turisme de major qualitat, que hauria de ser l’objectiu de la política turística. En aquest sentit, si els visitants atrets pel factor preu són poc fidels, els de major poder adquisitiu són més constants. Així mateix, els beneficis socials només superen els costos socials en productes de qualitat.


D’altra banda, la demanda turística està sotmesa a canvis. En general, les arribades de visitants tenen una tendència decreixent, ja que el seu increment percentual és molt menor que en els anys seixanta. El mercat vacacional està segmentat i mentre els turistes de renda baixa responen als preus, els de renda més alta tenen altres motivacions, més diverses, i depenen de l’existència d’una oferta adient. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (que s’acabava de produir el 1986), es preveia que es reduirien les diferències de preus i seria més difícil competir amb aquesta arma.

Aquesta visió pessimista sobre el futur turístic de la Comunitat Autònoma, que també remetia de forma implícita al concepte de cicle del producte turístic, que arriba a un màxim després del qual ve una fase de maduresa, és clar que no es va acomplir. En contra hi van jugar l’augment imparable del nombre de turistes a tot el món i en particular a Europa, i la renovació del producte turístic balear que, gràcies a la modernització empresa aquests anys, es va rejovenir, la qual cosa li va permetre d’absorbir quantitats de visitants molt superiors a les ja altes xifres d’aquells anys.

Per aquest motiu, cal planificar l’augment de l’oferta. En el pla quantitatiu s’opta per una contenció global. Al mateix temps, s’han de preservar les zones amb major valor natural. També es proposa subordinar la planificació municipal a la turística, per evitar desenvolupaments indesitjats en productes com els apartaments turístics. Alhora, es fa notar la necessitat de tenir en compte la disponibilitat dels recursos naturals, sobre tot l’aigua. En el pla qualitatiu s’aposta per l’increment dels hotels de luxe i dels agroturismes com a via de regeneració de l’activitat agrària. Paral·lelament, es defensa la potenciació de productes de qualitat com els camps de golf i els ports esportius, si bé en aquest darrer cas, prèvia ordenació del litoral. En darrer terme s’havia de diversificar el producte turístic, perquè els visitants d’elevat poder adquisitiu estan guiats per motivacions variades, més enllà del sol i platja.


Dos factors rellevants per a la política turística són la promoció i la formació. La primera, tant la pública com la privada, és menor de la que caldria, en especial si es vol captar un turisme de qualitat. L’oferta de formació no era adequada en cap dels nivells educatius i la demanda era baixa. Tanmateix, aquest element és clau per millorar la qualitat dels serveis.

Per finalitzar s’introduïen dues reflexions de gran calat. Per un costat, es feia constar que el turisme té una baixa capacitat de creació de renda, per la qual cosa era important la redistribució, indicant de forma implícita la conveniència de transferir rendes des del sector al conjunt de la població. Per l’altre, es remarcava que el finançament de la Comunitat Autònoma era insuficient per cobrir els requeriments de les activitats turístiques, principalment pel que feia a infraestructures (depuració d’aigües, carreteres, conservació de platges), promoció, formació, i protecció de zones costeres. Per aquest motiu es proposava la creació d’un impost que recaigués sobre els turistes, assenyalant en aquest sentit com a punt més convenient el hàndling dels aeroports.

Aquesta idea va tardar més d’una dècada en fructificar i el 2002, després de dos anys de debats, es va implantar el primer tribut d’aquest tipus. Tot i que es va estudiar la seva imposició als aeroports, la manca d’encaix legal i l’oposició del Govern Central van determinar que s’acabés fixant sobre les estades en establiments turístics (com a la majoria dels països on existeix aquesta figura). L’experiència només durà dos anys, però ha estat ressuscitada el 2016 i encara perviu. Tanmateix, en general, les despeses finançades amb aquests fons s’han allunyat de les propostes del llibre blanc, que se cenyien a les connectades d’alguna manera, ni que fos indirecta, amb l’activitat turística.


En resum, el Llibre Blanc del 1987 incidia en els mateixos elements sobre els quals apuntava la normativa, sobre tot l’aposta per la qualitat de l’oferta i la protecció el medi. No totes les seves propostes es van portar a la pràctica en el seu moment, com la limitació de l’activitat urbanística municipal, per frenar el turisme residencial o la introducció d’un impost turístic, però aquestes qüestions continuen formant part del debat turístic del segle XXI.

dimarts, 25 de juny de 2019

Joan Hernández Mora: el turisme, la història i Josep Pla


Hernández Mora, a la seva conferència del 1959, remarca que els turistes d’abans, escassos i intel·lectuals, han estat substituïts pel turisme actual, “massiu i gregari”, constituït per gent poc preparada, aliena a l’estudi i que només desitja gaudir de la vida, fruir de les nostres platges, del nostre sol i el nostre clima. Per aquest motiu, la història ofereix un interès molt limitat per a la majoria de visitants, que no estan preparats per entendre-la.

­­­­­­­­­­­­­­­­­­
Joan Hernández Mora

Açò obliga al guia turístic a conèixer bé el seu ofici i dosificar els temes que cada grup pot assimilar. Així mateix, no es pot oblidar que tot país no és només el seu present, sinó també el seu passat, fins al punt de poder-se afirmar que Menorca és Història. Com que la història dels menorquins no pot atreure els turistes estrangers no especialitzats, és essencial que els visitants puguin veure la història que queda en el present, és a dir no la història interna, insignificant cadena de minúcies domèstiques, sinó la història externa, que ens lliga als grans fets de la Història Universal.

Per al turista, la història de Menorca no pot ser mai un tema d’estudi, sinó una història per veure, per ser vista. Hernández propugna que s’ofereixi als visitants una història espectacular de l’illa, una història que els entri pels ulls, per a la qual cosa és molt útil l’Arqueologia, així com certs elements immaterials, com l’idioma o alguns costums, que també es veuen a simple vista. En aquest sentit, les dues èpoques més vistoses de la nostra història són la cultura talaiòtica de l’Edat del Bronze i el segle XVIII, sense descartar tampoc els temps paleocristians –segles IV i V–, il·lustrats per les basíliques que s’havien descobert aquells anys. Per aquest motiu, alliçona els guies perquè coneguin de primera mà tots els poblats i restes talaiòtics, així com els llibres i estudis més importants de la seva extensa bibliografia.


Especial atenció li mereix el segle XVIII, que considera “essencialment turístic”, un període que es veu i es viu amb plenitud de visió i amb plenitud de vida per la quantitat, volum i significació dels records que ens queden: dos pobles (es Castell i Sant Lluís) i les ruïnes del castell de Sant Felip, imponent monument d’arqueologia militar, una zona important de la ciutat de Maó, nombrosos edificis de l’antic Arsenal, reconeixibles sota la forma moderna de l’Estació Naval, vies de comunicació, làpides, mapes, gravats, pintures i altres vestigis de caire material i espiritual, els quals permeten d’efectuar una perfecta immersió en l’època més agitada i transcendent del passat menorquí. Del segle XIX només perdura l’orgue de l’església de Sant Maria de Maó, la visita i audició del qual ha estat considerada d’obligació per a nacionals i estrangers durant una centúria i mitja.

Finalment, no deixa de remarcar que els estrangers cerquen allà on van les petjades de la seva nació i, en aquest respecte, anglesos i francesos poden quedar plenament satisfets de Menorca. Els primers reviuran les glòries de l’Imperi Britànic, que confereixen al seu viatge un alt valor sentimental, augmentat pels abundants mobles originals d’estil anglès de l’època; els segons no seran indiferents al relat dels fets d’armes del seu país i al poble de Sant Lluís. Pel que fa a la resta, els italians apreciaran el Teatre Principal de Maó, ja que al seu llarg segle consagrat a l’òpera hi veuran una projecció cultural de la seva pàtria. Els grecs han de ser il·lustrats en relació a la presència d’una colònia de compatriotes al segle XVIII, de la qual es conserva el seu temple a l’església de la Concepció de Maó, i els turistes del món àrab podran anar d’excursió a la muntanya de Santa Àgueda, sentir certes llegendes del nostre folklore i algunes particularitats de la nostra toponímia.


No seria la darrera oportunitat en què Hernández Mora escriuria al voltant del turisme. El 1964, un text seu antecedia el llibre de fotografies Menorca L’illa desconeguda, de Jacques Leonard, editat en castellà i català. En aquest, assenyala que Menorca, com a realitat geofísica, i no els seus habitants, és l’únic protagonista permanent del drama de la història. També remarca amb insistència que els menorquins són els descendents de la bona gent catalana, part integrant de la comunitat catalana, considerada aquesta en el seu vast conjunt i integrant de l’àrea lingüística del català, que engloba les altres illes baleàriques i el país valencià.

Per finalitzar, passa revista als articles que es fan a l’illa: formatge, calçat i bijuteria, així com la sobrassada, que és un dels millors productes típics que es poden oferir al visitant perquè tasti el “sabor de Menorca”. Tot plegat li dona peu a concloure indicant que aquestes mostres d’activitat i de geni creador donen la mesura de l’esforç dramàtic que el poble menorquí ha de desenvolupar constantment per poder subsistir i perdurar sobre la superfície limitadíssima d’aquesta roqueta.

El darrer escrit de Joan Hernández que es relaciona amb el turisme és el pròleg que va dedicar a l’edició que va fer l’editorial Nura el 1979 de la part relativa a Menorca de la guia de les Illes Balears de Josep Pla del 1948. En aquesta, l’autor es concentra en la figura de Josep Pla i els seus vincles amb Menorca.


Des del principi, Hernández Mora testimonieja la seva profunda consideració per l’escriptor empordanès, creador d’un “immens panorama literari, ple d’un extraordinàriament variat i sucós contingut”, que, al seu parer, reclama que sigui objecte d’investigacions i estudis, del tipus de tesis doctorals, que es veuran afavorides per la publicació de les seves obres completes. Joan Hernández fa un esbós de la presència de Menorca i els menorquins a l’obra de Josep Pla i detalla amb precisió d’erudit les repetides vegades que hi apareix en diversos volums. De forma paral·lela, fa referència a la mitja dotzena de vegades que Pla vingué a l’illa.

La seva curiositat per Menorca venia d’antic, i hi tenien força pes els aspectes gastronòmic i l’intel·lectual. En aquesta simpatia hi ajudava la semblança entre la terra empordanesa i la nostra illa, semblança que abastava el paisatge, la costa i la manera de parlar. Pla vingué per primera vegada quan tenia poc més de vint anys –el 1920– i va descobrir el formatge de Maó, que diu que és una cosa molt agradable i, de bon tros, el primer del nostre país. La intel·lectualitat d’aquella època la sintetitzava en tres personalitats: el metge folklorista Francesc Camps i Mercadal, l’historiador Francesc Hernández Sanz i el lluitador en el camp de les idees àcrates Joan Mir i Mir. Pla va deixar escrit que fou la lectura de la Història de Menorca de Francesc Hernández, el pare de Joan, el que “excità la pròpia curiositat envers les coses de la nostra terra” i que el llibre era una meravella d’interès i claredat. L’autor en persona “l’havia rebut, acompanyat i orientat, portant-lo a l’Ateneu de Maó i posant-lo en camí de conèixer l’Illa.”


Sobre el viatge que realitzà per redactar la guia del 1948, les pàgines de la qual estava prologant, Hernández Mora fa notar que va fer de cicerone de Pla i que aquest hi va esmerçar la més intensa dedicació: “va venir el mes de març i no va parar ni un minut”. Així mateix, glossa una carta que li adreçà el 12 de juliol d’aquell any –i que reprodueix íntegrament– en la qual l’empordanès li agraeix la correcció que havia fet de la part menorquina l’expresident de l’Ateneu de Maó, Josep Cotrina, qui, després d’apuntar unes breus correccions, havia aprovat el text sense reserves. En aquesta lletra, Pla posa de relleu que, sense la col·laboració de Joan Hernández i el seu pare, la guia no hauria pogut veure la llum. Hernández, al seu torn, expressa el seu reconeixement per Josep Pla, i li dedica una cordial i afectuosa salutació.

dissabte, 15 de juny de 2019

El salze cec i la dona adormida. La bellesa trista de Haruki Murakami


Murakami és un autor que enganxa. Basta llegir el començament d’un dels seus contes per saber perquè: “En el periódico que compré en el puerto había un artículo sobre una anciana devorada por sus tres gatos”. L’inici arravatador de Los gatos antropófagos ens mostra el nervi narratiu del japonès que, si una cosa té, és el do d’explicar una història, introduir al lector i no deixar-lo fins que arriba al final. En un dels seus contes, precisament parla d’un personatge que no sap narrar.

Haruki Marukami, que enguany ha complert setanta anys, és conegut sobretot per la seva vessant com a novel·lista. Tanmateix, tal i com explica ell mateix en el pròleg de l’obra que comentam, combina aquesta faceta amb la dels relats. De fet, en aquest llibre demostra la mestria d’un autor de primera fila: alguns dels contes són veritablement genials. En realitat es tracta d’una col·lecció d’històries publicades al Japó al llarg de vint-i-cinc anys, des de 1979-1983 fins al 2005. D’aquesta darrera data són cinc textos editats al seu país sota el nom de Contes estranys de Tokio. La diversitat del contingut fa que el resultat sigui a estones desigual. Açò no obstant, després d’algun relat anodí sempre acabam recuperant històries enlluernadores que assoleixen un elevadíssim grau d’excel·lència.

Però, ¿què té Murakami que fa que per als lectors sigui com una obsessió, que no puguis deixar ni de llegir-lo ni de pensar en les seves històries? És difícil de saber-ho i possiblement, cadascú hi troba coses diferents. Per a mi, un dels trets més remarcables és l’atenció que presta a l’ésser humà, a les dificultats de l’existència, a la nostra identitat com a persones. Un personatge del conte La tragedia de la mina de carbón de Nueva York explica que, quan de nit pensa que es va a deprimir, renta tots els plats i fa neteja general. Després de dormir ni se’n recorda del que estava pensant. No totes les històries tenen aquest valor terapèutic, encara que sobre moltes hi sobrevola la inquietat sobre el nostre estat d’ànim. A La tía pobre, els protagonistes estan d’acord en què “Vivir es muy duro”. A vegades algú s’oblida del seu nom, una forma de referir-se a la qüestió de la identitat, què ens fa ser com som, i a la por de perdre’ns en la confusió del món.


El tema d’un bon gruix dels contes són les relacions sentimentals. Murakami va explorant les arestes i benediccions que amaren els lligams entre homes i dones, habitualment joves, de vint a trenta anys. Hi trobem els amors fugaços i intranscendents dels primers anys –Sauce ciego, mujer dormida, el text que dona nom al recull–, l’enamorament més estrany que un es pugui imaginar –L’home de gel–, i, en especial, amors impossibles –El folklore de nuestra generación, la luciérnaga, La piedra con forma de riñón,…

Convinguem que la nota predominant dels contes de Murakami és la tristesa. L’autor n’és conscient i algun dels seus personatges ens avisa que el que segueix és una història trista. El protagonista d’un relat es troba Como una sandía que se hubiera caído al fondo de un pozo”, una d’aquestes frases que defineixen tota una narrativa. Els éssers de l’univers Murakami tenen grans dificultats per expressar els seus sentiments. Poden viure junts, tenir relacions sexuals, però cadascú o, almenys un d’ells, viu en una dimensió diferent que impedeix una autèntica comunicació. La consciència de la impossibilitat d’una entesa acaba menant les relacions a un carreró sense sortida i dota les aventures d’un to melangiós, i de manera especial els finals. Tanmateix, en una història el protagonista troba: “alguien con quien podamos comunicarnos a la perfección. Es casi un milagro, o una suerte inesperada, hallar a esa persona”...tot i que conclou que aquell vincle “no tiene nada que ver con el amor”, encara que no hi renunciarà per res del món.


En alguna ocasió la història s’atura en un moment determinat i no arriba a cap final definit. Aquesta manca de contundència és una delicadesa que contribueix a remarcar la subtilesa de la narració, que se’ns presenta dibuixada amb pinzellades delicades, com una aquarel·la oriental. L’autor mateix no renuncia a aquesta imatge: “Tres o cuatro nubecillas blancas flotaban a lo lejos como unos exquisitos signos de puntuación puestos con cuidado.”

No sempre és així. Potser perquè estem davant d’un replec de contes de diverses procedències, també hi trobam alguns dels finals més memorables de la contística universal –impossible no recordar la manera com acaba La tragèdia de la mina..., un dels millors relats–. Una de les característiques de Murakami és el risc que corre a l’hora de concloure una narració, a la qual cosa hi contribueix el fet que en molts casos es tracti de finals oberts que requereixen de la implicació del lector. Enlloc de donar-li un acabament clàssic, en la línia del que ha estat la història, li imprimeix un darrer gir que apunta cap a una altra banda. Sempre deixa el lector sorprès i, quan dona en el clau, ens deixa meravellats.


A Murakami li agraden els zoològics –el primer conte comença en un–, i per extensió, els animals. És coneguda la seva tirada pels moixos, que donen títol a l’inoblidable Los gatos antropófagos, on els felins hi són presents en dos episodis: un, amb el qual arranca el relat, s’esdevé en el moment de la narració, i l’altre té a veure amb la infantesa del protagonista. En un altre conte, un moix és exposat en un zoològic. Murakami ens explica a la introducció la simbologia dels corbs a Conitos. També hi ha cangurs i, a la darrera història, El mono de Shinagawa, l’animal té un paper important en la trama. Les abelles i les mosques són altres dels habitants d’aquest particular bestiari. Tots ells contribueix a crear el clima i a subratllar els temes de què ens vol parlar l’autor.

En tot cas, convé tenir en compte que el llenguatge de Murakami és fonamentalment simbòlic i els animals de què acabem de parlar no en són una excepció. Així mateix, les narracions estan acompanyades de visions i anècdotes, que són al·legories o metàfores del que ens està explicant. En dues històries el protagonista es queda sense rellotge, el que contribueix a reforçar la sensació de desorientació. En una altra, investiga la desaparició d’una persona de ca seva. En algunes narracions una part de les peripècies transcorren a una nit de lluna plena, que projecta una llum espectral. L’autor no defuig la tècnica de la personificació, com a la inoblidable La tía pobre, on aquesta peculiar parenta es converteix en una metàfora de l’escriptura. En el darrer relat, una mona adopta un aspecte simbòlic i queda per al lector desentranyar-ne el significat. A través d’aquestes figures, el narrador obre una escletxa en la realitat i ens mostra com pot estar imbricada amb l’estrany i l’extraordinari.

D’entre els elements amb què Murakami atapeeix els seus contes hi trobam articles de la societat de consum, en especial begudes, com la Coca Cola, diverses marques de whisky, i també de tabac, la qual cosa li ha valgut la denominació enganadora d’autor pop, enganadora perquè, com veiem, el to de les seves històries està prou allunyat de l’optimisme intranscendent d’aquest corrent. Un altre element a destacar és la música, en ocasions clàssica –Mozart, Strauss, Verdi, Poulenc–, però de forma més marcada el jazz i, en particular, els pianistes blancs dels anys cinquanta i seixanta. El narrador confessa la seva afició i es declara col·leccionista d’aquests discos. Algunes històries són protagonitzades o compten amb l’aparició de músics de jazz i l’autor no s’està d’oferir-nos llistes dels seus músics preferits, la qual cosa fa pensar en Rayuela de Cortázar, un altre gran contista.


No debades, Murakami està impregnat de literatura i referències literàries. Hi podem trobar relats amb el sentit oníric del que és meravellós propi de Cortázar, altres amb la vena gòtica de Poe i alguna història de tall psicològic de l’estil de Henry James, amb picades d’ull com un personatge en cadira de rodes (com a La vida privada o Els papers d’Aspern).

Per finalitzar, cal deixar constància del profund sentit de la bellesa narrativa del japonès. Els contes més reeixits, a més d’oferir una història intrigant i uns personatges peculiars, són molt ben construïts. És freqüent que tenguin tres parts, una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que és trencada per un inici in media res, amb els seus corresponents flashbacks. En algun relat, cada part es divideix en tres. En altres històries, Murakami comença situant l’acció a ple dia i l’acaba de nit tancada, o transcorre des de l’inici de l’estiu al final de la tardor. Tots aquest elements contribueixen a dotar els contes d’una harmonia, un equilibri i una plenitud complets.


Per descabdellar les narracions de Murakami caldrien moltes planes, molts llibres, però serà suficient dir que aquest aplec inclou històries genials que perduraran indefinidament en la imaginació del lector.

divendres, 7 de juny de 2019

Presos polítics: el mal ja està fet


Una de les senyes d’identitat del sobiranisme català és la reivindicació de la llibertat dels presos polítics. El caràcter polític dels empresonats per la seva actuació durant la temptativa secessionista del mes d’octubre del 2017 ha rebut el suport d’un ample espectre de personalitats, entre els quals es troben artistes com Santiago Sierra, qui li dedicà la instal·lació “presos polítics a Espanya”, que inclou també anarquistes, partidaris d’ETA i activistes de diferent signe. Els independentistes intenten que els organismes internacionals i els parlaments de diversos països facin seva aquesta idea per així legitimar-se.

Presos políticos en España. Santiago Sierra

Vagi per endavant que tenc la convicció que totes persones que són en presó preventiva pels fets del procés haurien d’estar en llibertat. Si, al principi, tal vegada hi havia arguments per sotmetre’ls a la màxima pena que admet el dret espanyol –la privació de llibertat– el pas del temps ha esvaït qualsevol raó per mantenir-los-hi. La convocatòria de les eleccions generals, europees i locals ha provocat una col·lisió amb el seu dret al sufragi passiu i l’exercici de la seva activitat política, un dret constitucional que no ha quedat protegit de forma suficient. L’exculpació de l’expresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, després d’haver complert 643 dies en presó preventiva, hauria d’haver fet reflexionar al tribunal sobre els riscos de mantenir en una situació excepcional a ciutadans que estan emparats per la presumpció d’innocència fins el moment que es dicti sentència ferma.

Reclamar la llibertat dels polítics catalans no significa admetre que el seu empresonament tengui un caràcter polític. Segons la unitat d’intel·ligència de The Economist, Espanya forma part dels vint països amb democràcia completa del món, i s’hi manté en altres classificacions. Em sembla inconcebible que en un règim plenament democràtic, és a dir on es reconeixen els drets fonaments i les llibertats públiques, es pugui considerar presos de consciència individus jutjats per tribunals que els atorguen totes les garanties jurídiques. Només en estats amb democràcies febles o que freguen l’autoritarisme hi ha persones que són a la presó per les seves idees; a la resta el que compten són els fets.


I tanmateix, és cert que l’expressió ha fet fortuna. A Catalunya, capes molt àmplies de la societat la consideren una veritat incommovible i a la resta del país molta gent, i no només en el si dels nacionalismes basc, gallec, valencià i balear, hi està d’acord. D’aquesta manera ha pres carta de naturalesa i com que les paraules no són més que etiquetes que la societat assigna a les coses, s’ha ampliat el sentit original del terme –detinguts per exercir els seus drets fonamentals– per incorporar els que ho són per tot tipus d’actuacions de caire polític. Així s’esvaeix la naturalesa il·legítima que tenia originalment.

Per aquesta raó, no seria estrany que qualsevol dia un llibre escrit per un historiador revisionista es referís a Tejero i Milans del Bosch com els primers presos polítics després de l’amnistia de l’octubre del 1977. És més, és possible que una associació no governamental d’adscripció islàmica censuri les condemnes per gihadisme i exigeixi la llibertat per a presos polítics que, al seu parer, només s’han dedicat a defensar les seves idees utilitzant les xarxes socials. Segur que molts pensaran que açò és una exageració. Deia Octavio Paz que per caure antipàtic només cal “tener razón antes que los demás”.

Banski. La banalitat del mal
Hannah Arendt va introduir el concepte de “banalitat del mal” quan, durant el judici del nazi Eichmann, acusat de complicitat en l’extermini dels jueus, remarcà que, més que un malvat odiós, el condemnat era un mediocre funcionari. Reconeguem que aquesta idea és molt pertorbadora, perquè ens fa candidats a tots a la comissió d’actes horribles.

El cert és que, acceptant que a un país plenament democràtic hi pugui haver presos polítics, hem banalitzat aquest concepte que, fins fa pocs anys, reservàvem pels casos de tortures a règims dictatorials i periodistes i activistes engarjolats a països que, a pesar de convocar periòdicament eleccions, no atorguen als seus ciutadans els drets i les garanties que aquí tots tenim. A Turquia, Rússia, Egipte o Nicaragua, el president és elegit per sufragi popular, però els drets humans queden difuminats i els tribunals actuen per complaure els governants. Llegir els informes d’Amnistia Internacional de la majoria de les nacions del món és un exercici trist que deixa palès que són ben enfora de gaudir dels drets d’expressió, manifestació i associació que aquí exercim amb una àmplia llibertat.

És cert que la democràcia, més que un règim polític, és l’aspiració a l’autogovern ple de les persones. Per aquest motiu, tots els règims pluripartidistes són imperfectes i és la nostra obligació demanar el seu aprofundiment. Les institucions són el pilar de la nostra forma de govern, però aquestes no se sostenen sense una cultura democràcia que ens faci gelosos de les nostres llibertats i vigilants de qualsevol retrocés. Arreu del món, les amenaces del terrorisme i la conflictivitat social han generat una erosió de l’exercici dels drets fonaments. A Espanya, fruits d’aquesta deriva són la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015 i l’enduriment del codi Penal, els elements regressius dels quals és una exigència democràtica que es deroguin.


La democràcia s’enforteix lluitant pel seu desplegament efectiu. En normalitzar expressions com la de “presos polítics”, l’únic que hem fet ha estat contribuir a la seva banalització. Ara el mal ja està fet, i estic convençut que els que en trauran més profit seran els enemics de la democràcia, que qualsevol dia l’utilitzaran en contra nostra. Llavors ens adonarem que, per molt que protestem que no volíem dir açò, som presoners de les nostres paraules.

dimarts, 28 de maig de 2019

Joan Hernández Mora, pioner del turisme


Entre les personalitats menorquines que han estat atretes pel turisme cal destacar Joan Hernández Mora, tal i com s’ha preocupat d’apuntar Joan Hernández Andreu al llibre que li ha dedicat recentment.

Joan Hernández Mora en la seva joventut

Així, just acabada la II Guerra Mundial, i segurament conscient del que significava la reinstauració del Foment del Turisme, escrivia una nota històrica per al programa de festes de sant Jaume del 1948, en la qual es dirigia als “veïns, estrangers i visitants”. Tres anys més tard, en el programa de les festes del 1951, a una nota sobre “un general anglès”, comentava que aquest era “com un turista més que ve a aquestes festes” i en el de les festes de Gràcia del 1953 la seva atenció a la presència de turistes torna a quedar patent.

Fruit d’aquest interès, el 1959 va dictar una conferència als aspirants a guia intèrpret, que fou publicada el 1963 a la Revista de Menorca (que també l’edità de forma separada) sota el títol de La Historia de Menorca y el turismo. Hernández Mora té clar que les persones que visiten un lloc precisen ser ateses de forma professional. Comença explicant als futurs guies qüestions  evidents: han de ser “persones educades i correctes i tractar de forma amable els visitants” i han de tenir el millor coneixement possible d’algun idioma estranger, a més de ple domini de l’espanyol. Dona una passa més en indicar que cal que coneguin perfectament l’organització nacional del turisme, en els seus aspectes legislatius i pràctics. Finalment els reclama que estiguin dotats d’una certa cultura en matèria de geografia, història i art, al menys d’Espanya, amb l’objecte d’aplicar aquests coneixements a “l’escàs territori d’aquesta illa”.

Hernández demostra estar al corrent del fet turístic, que defineix com el desplaçament col·lectiu d’individus d’un país a un altre durant un temps limitat. No s’engana sobre els seus trets i té bon olfacte per preveure’n l’evolució: davant dels que consideren excessiu qualificar de massiu el trànsit de persones que tenia lloc aquells anys, ell sentència que “no cabe duda de que el turismo es, hoy, un fenómeno de masas”.

Mostra la mateixa perspicàcia respecte al desenvolupament del turisme a la nostra illa. Així els guies són necessaris per ”la aparición periódica y masiva de visitantes extranjeros y nacionales que llegan a Menorca en número creciente”. El fenomen s’havia iniciat els darrers anys. Una data important en el seu progrés havia estat l’any 1956, potser per mor de la inauguració de l’hotel Port Mahón. Tanmateix, no pot deixar d’anotar que els antecedents immediats ja eren promissoris i es remuntaven, si bé amb un volum menor, a molts anys enrere. Encara fa una darrera distinció cronològica, assenyalant que feia una mica més de vint anys havien començar a arribar els veritables turistes, ja que abans s’havien fet presents alguns viatgers, però, només es tractava d’un nombre reduït d’intel·lectuals.

D’aquesta manera, entre el darrer terç del segle XVIII i la Guerra Civil va passar per l’illa “un brillante desfile de historiadores, de naturalistas, de arqueólogos, de juristas y de literatos”, que venien animats amb la intenció de realitzar algun estudi o investigació, preparar un llibre, redactar una monografia de la seva especialitat o simplement cercar algun motiu d’inspiració per a una novel·la o un llibre de viatges.

L'Arxiduc Lluís Salvador

Hernández Mora ofereix una molt documentada relació de personalitats il·lustres, que encapçala per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que vingué a preparar la seva monumental obra Die Balearen. Li segueixen l’arqueòleg francès Cartailhac, que va explorar personalment els nostres camps en cerca de material per al seu tractat Els monuments primitius de les illes Balears; el viatger de la mateixa nacionalitat Gaston Vuiller, que descriu amb simpatia Menorca al seu llibre de viatges Les Illes oblidades, i l’historiador Guillon, autor de l’important estudi Port-Mahon. França a Menorca sota Lluís XV (1756-1763). Més tard van comparèixer l’arqueòleg català Martorell i Peña, que inclogué els monuments de l’illa a la seva obra Apuntes arqueológicos i Josep Pin i Soler, català com l’anterior, que al seu llibret Varia II ens va llegar la seva visió de la Menorca de principis del segle XX, que també va incorporar a la novel·la Alicia. Pels mateixos anys es feu present el professor Lemaire, de la Universitat de Bordeus, qui redactà la completa monografia Les ocupacions militars de l’illa de Menorca durant les guerres de l’Antic Règim.

Continua la nòmina amb els arqueòlegs Fritz Kessler i Albert Mayr, que van estudiar la nostra prehistòria i l’escriptor suec Frank Heller, qui situà a Menorca els personatges de la seva novel·la Les Finances del Gran Duc. No sabem d’on treu Hernández aquesta notícia ni si estava al corrent que el 1924 el cineasta Murnau s’havia inspirat en aquesta obra per filmar la pel·lícula del mateix nom, els exteriors de la qual va situar a la costa Dàlmata. L’historiador anglès Brian Turnstall vingué a documentar-se per a la redacció del seu llibre L’Almirall Byng i la pèrdua de Menorca, moderna i completa lectura del dramàtic tema (que li va costar la vida al seu protagonista). Frederick Chamberlin, un altre anglès, va concentrar la seva atenció a la nostra illa en la seva monografia Les Balears i les seves gents. D’altra banda, l’artista francès Eugène Dabit ens va deixar una curiosa interpretació de Ciutadella al seu relat L’illa. En tots els casos Hernández anota els títols que esmenta en la seva llengua original.

Francesc Cardona i Orfila
Aquesta llarga sèrie de savis i homes de lletres també tingué els seus guies: els propis intel·lectuals i erudits menorquins. Hernández aprofita per deixar constància dels noms més rellevants de la tradició cultural de l’illa, al cap de la qual col·loca, com és lògic, Joan Ramis i Ramis, així com els seus germans. A la mateixa època situa el botànic Andreu Hernández i Basili i el seu fill, el metge Rafael Hernández Mercadal. Posterior a ells és el ciutadellenc Rafael Oleo i Quadrado, historiador i naturalista.

Tot seguit destaca el triumvirat intel·lectual que a la segona meitat del segle XIX van formar a Maó els naturalistes Francesc Cardona i Orfila i Joan Joaquim Rodríguez Femenías i l’historiador i propietari d’un notable museu particular Joan Pons i Soler, que foren succeïts pel pare de l’autor, Francesc Hernández Sanz, qui durant mig segle va assessorar innumerables investigadors. No pot deixar d’esmentar el maonès Pere Ballester i Pons, jurista de projecció nacional i estudiós dels costums illencs. Finalment, anota l’arqueòleg Joan Flaquer i Fàbregues, que va prestar grans serveis com a orientador de visitants especialitzats.

Sir David Beatty

Tots ells són els guies més valuosos que ha tingut Menorca, i constitueixen l’antecedent extraprofessional dels guies moderns, dels quals són mereixedors del major respecte, com a exemples de com servir amb dignitat i competència la professió. Més endavant, Hernández Mora també s’ubica en aquesta tradició i recorda el seu paper de guia de l’Almirall Beatty, primer Lord de la Marina Britànica, distingit durant la I Guerra Mundial, a qui va acompanyar durant la seva visita del 1925 i del qual recorda una anècdota. L’anglès va llegir en posició de salutació militar la làpida commemorativa de l’obertura del camí d’en Kane, primer en llatí i després traduïda a l’anglès, enmig del silenci respectuós de tots els acompanyants, com homenatge al governador Richard Kane.

dimarts, 21 de maig de 2019

Els peixos no tanquen els ulls. La mirada pietosa d’Erri De Luca


A mesura que avançava el segle XX, la novel·la es va anar decantant envers la mirada subjectiva. El narrador en tercera persona havia dotat la narrativa decimonònica d’una pretensió de totalitat i d’objectivitat que pretenia explicar, de forma una mica ingènua, però amb una gran ambició, la totalitat del món. El narrador en primera persona es resigna a descriure el que veu, el fragment d’un gran quadre –pensem en Conversaciones en la Catedral de Vargas Llosa– o la petita porció que ens ha tocat de viure, com podria ser el cas de Cees Nooteboom.


Al segle XXI aquesta estratègia narrativa ha donat una nova volta de rosca amb l’autoficció, amb la qual l’autor renuncia a donar compte de res que no hagi viscut o, com a mínim hagi indagat, travestint-se d’investigador o de periodista, segons els casos. No es que es tracti d’una idea totalment nova, ja que diversos escriptors l’havien desenvolupat amb anterioritat, el que és inèdit és el predomini que adopta aquesta tècnica dins del conjunt de la narrativa contemporània.

Amb Els peixos no tanquen els ulls, Erri De Luca ens ofereix la seva versió de la literatura autoreferencial: el narrador, un home que, amb el pas de les pàgines, sabem que té seixanta anys, ens va desgranant el moment central de la seva vida, que va tenir lloc cinquanta anys abans, quan en tenia deu: “Eva y su esposo, saliendo del jardín, habían vivido ya todo el bien del mundo. La vida añadida más tarde, lejos de aquel lugar, no fue más que una divagación”.


Tots els escriptors tenen els seus referents literaris. Erri De Luca ens presenta els seus, que resumeixen la seva experiència de lector. Al començament, el nen desgrana els pensaments que el van assaltar quan va llegir El Quixot: “Me asaltaban lágrimas de rabia ese escritor que abollaba a golpes a su criatura. […] Y, por el contrario, era él quien tenía razón, Quijote, según mis diez años: nada era lo que parecía.” Ja a prop de la conclusió del llibre, l’autor deixa escrit que fa molt de temps que llisca sobre les escriptures sagrades, sense fe, que a més paladeja en hebreu antic, que per a ell fa gust de mannà. De la Bíblia, com hem vist, ens reconta la història de la primera parella al paradís, que assimila a la seva. Altres al·lusions resten implícites. La deliberació que fa a les pàgines finals sobre la justícia: “Puede ser verdad para los demás, útil para una comunidad y para su sistema de contrapesos a los agravios, pero para mí era inservible” sembla un ressò de l’estirabot camusià: “entre la justícia i ma mare, jo triï ma mare”. Aquest eco es referma per l’atmosfera del llibre, la seva mescla de llum i violència, que recorda l’inici de l’Estranger.

De fet, De Luca invoca el seu territori vital: el sud, un espai lluminós, amb una gent dotada d’un llenguatge viu: “el napolitano sabe azotar. En ningún otro idioma siento la úlcera de un insulto. Quien me lanza uno en italiano es como el que tira una piedra a la sombra en vez de al cuerpo”. Dit sigui de pas, aquí i allà la novel·la va deixant petites reflexions sobre el llenguatge, un altre dels focus d’interès de l’autor: “Hoy creo que las revistas de pasatiempos son una buena escuela de escritura, adiestran en la exactitud del vocablo.”


Tanmateix, la ciutat de Nàpols queda en la recambra, amb unes pinzellades breus, però sentides, de les vivències de la guerra i la fosca postguerra. El que l’escriptor vol remarcar és la lluminositat meridional de l’illa, aquesta illa propera a la gran ciutat on transcorre la major part de l’acció. La novel·la arrenca amb una potent escena de pesca, en la qual ja ens enfrontam als horitzons plens de llum i de mar que donaran el to a tota la narració. Els moments viscuts a la platja, sota el sol i els para-sols i a la platja dels pescadors, entre les barques, són les més vívides, les que es queden en el record del lector.

Els peixos no tanquen els ulls és una petita novel·la, o un conte llarg, una narració que avança a mig camí entre el pas llarg de la novel·la i el pas curt del relat. De la primera conserva el gust per l’estructura, pel desenvolupament de la història i el dibuix dels personatges, mentre que del segon traspua la intensitat. Aquesta intensitat, així com un cert gust per triar les paraules i per confegir frases dotades d’un apreciable enginy i una gran capacitat d’evocació, “en el ápice del verbo [amar] los adultos se casaban, o bien se mataban”, “los pensamientos, que llegan desde lejos y se van al mundo de las olas con la barca”,la cara colorada bajo la prensa del sol”, tot plegat dota a la prosa de De Luca d’una qualitat poètica. En bastants altres moments, i en especial cap al final, ens sentim embolcallats per un lirisme que sembla voler transcendir les barreres de la prosa amb l’aspiració de crear un poema.


Potser una de les formes de dotar d’un alè poètic és la indeterminació dels personatges i els llocs. No sabem ni el nom del narrador, que resta com un implícit “jo”, ni de la resta de figures, que són la mare, el pare, els avis, l’al·lota, els companys de classe, els pescadors, els veïns,... essers anònims, el que no equival a prototipus, ja que cadascú està animat pels seus trets particulars. L’espai també està poc definit. S’esmenten les terres llunyanes: Nàpols o els Estats Units (o Amèrica), Bòsnia, la ciutat del Danubi i el Saba, Itàlia, Grècia, però no sabem quina és l’illa on els personatges deixen la seva empremta.

Remarquem que hi ha una història, una aventura, tots els ingredients d’una novel·la. Erri De Luca utilitza una bona estratègia narrativa, que el porta a entrellaçar dos fils textuals: la relació amb el seu pare i el descobriment de l’amor, que al seu torn s’enreda amb la percepció de la violència. Ho fa amb prou traça per menar la trama a un punt culminant en què culminen les dues històries. En l’escena més inoblidable del llibre conflueixen la resolució del conflicte patern amb la de l’afer amorós.


En un cert sentit es tracta d’una novel·la d’aprenentatge en la qual el protagonista esbrina el significat de l’amor, que a l’inici és una simple paraula, un ingredient de les novel·les, el tema de la primera declinació llatina i que, en conèixer l’al·lota s’anirà omplint de contingut, d’experiències vitals, i que també acabarà lligat a la bellesa. Com a contrapunt, De Luca desplega la història del seu pare, plena d’esperances frustrades, d’anhels d’un inassolible futur. La vida no és tan sols amor; s’hi acumulen penes, compromisos ineludibles, com diria Lennon “les coses que passen mentre nosaltres estem ocupats fent plans”.


De Luca ha escrit una novel·la curta, aparentment senzilla, però sota la qual hi batega tota una geologia de capes de significat. Les dues històries són clàssiques, encara que la mirada del narrador, que una vegada i una altra reprèn la seva identitat present i passada, les ferides que li han anat deixant el pas dels anys, li atorguen un pes considerable. En una pàgina sabem que ha treballat de paleta en la construcció, en una altra que ha vist la guerra de Bòsnia, més enllà que ha participat en manifestacions i revoltes, sabem que ha viscut amb moltes dones, que no té fills, li agrada pujar muntanyes,... circumstàncies totes que remeten a la biografia d’Erri De Luca i que ens deixen la impressió d’un home que ha transitat per moltes vies, està cansat, i, instal·lat en la vellesa, mira l’existència amb els ulls tenyits de tristesa o més bé de pietat, amb el cor ple d’humanitat.