dimarts, 31 de març de 2020

Traient doblers de davall les pedres: el finançament del passeig d’Isabel II


El mes maig del 1848 el batle Méndez de Vigo havia enviat una sol·licitud al cap polític de la província en la qual li demanava permís per destinar sobrants de fons existents a l’Ajuntament a la construcció d’un passeig dedicat a S.M. Isabel II. Paral·lelament, va remetre un segon escrit a la reina, per conducte del capità general, per aconseguir més doblers, que és summament revelador sobre el funcionament de l’administració al segle XIX.


Aquests dos documents, i la resta que anirem referint, es troben a l’Arxiu Històric de Menorca, als empleats del qual hem d’agrair la col·laboració en la seva localització, no sempre senzilla.

El batle comença indicant que, entre les necessitats de Maó, es troba la d’un passeig “preciso al necesario recreo y justo solaz de estos habitantes”. Aquesta sentida aspiració s’enfronta als limitadíssims recursos de l’Ajuntament, que està carregat d’obligacions, així com a la migrada riquesa dels seus habitants. Tot açò constitueix un obstacle insuperable per culminar un desig seu i de tota la població: la construcció d’un passeig dedicat a Sa Majestat, en el qual s’aixecarà una estàtua que eternitzi l’amor i lleialtat que li professen els seus naturals. D’aquesta manera s’aconseguirà que a la població no hi hagi únicament records dels “dominadors estranys”, sinó el de S.M., que els superarà a tots. Com es veu, el batle s’esforçava a donar un to patriòtic a la seva petició, en la confiança que aquesta estratègia li obriria moltes portes.

Per superar l’escassetat econòmica, Méndez de Vigo demana que se li concedeixi “l’aplicació a l’objecte de necessitat i ornament del passeig de 25 canons de ferro que hi ha al castell de Sant Felip del port, que han estat declarats inútils per al servei nacional”, afegint que s’estan allà sense cap ús i la seva aplicació material a un altre destí seria extremament costosa per al Govern.

Sol·licitud relativa als canons 1848. AHM

En definitiva, el batle havia cercat tots els mitjans imaginables per fer realitat la idea i sumava a la utilització dels fons municipals ociosos el d’uns canons obsolets de l’antic castell de Sant Felip, que l’estament militar li devia d’haver avançat que eren susceptibles de ser cedits. A primera vista, sembla que els canons es volen destinar a l’ornamentació del passeig, però açò casa poc amb la importància que se’ls dona per culminar l’obra i al fet que es parli d’ells quan es refereix a la migradesa dels recursos municipals. De la resta de la documentació s’acabarà veient que realment es volia vendre el ferro per obtenir els doblers imprescindibles per a l’execució de l’obra.

El capità general de les Balears, en rebre la petició la va remetre a la reina, fent constar que li donava tot el seu suport i corroborant que els vint-i-cinc canons havien estat declarats “sospechosos de inútiles”. Lògicament, la reina no va decidir sobre el seu destí, sinó que de l’afer es va encarregar el director general d’Artilleria, que el 22 d’agost va emetre un dictamen que concretava el material fora de servei en sis canons de ferro de a 18 (lliures), dos de a 16, 12 de a 12 i cinc de a 8, tots els quals informava que havien resultat inútils en el darrer reconeixement. Pel seu calibre, les peces que es donaven per al passeig eren peces petites i mitjanes.

En base a l’anterior informe, el ministre de la Guerra, va dictar una Reial Ordre (de la qual, seguint el formulisme legal “es donava compte a la reina”), que fou tramesa el 31 d’agost al cap polític de Balears, qui, al seu torn, la va reexpedir al 19 de setembre a l’Ajuntament de Maó i també se’n va fer arribar a la Comandància General de l’Illa de Menorca. L’Ajuntament el dia 29 acusava rebut de l’escrit i es dirigia al comandant general per fer-li saber que havia nomenat els regidors Joaquim Alberti i Joan Ladico per fer-se càrrec dels canons i posar-los a disposició de la Junta directiva del passeig.


Com es pot comprovar, Espanya era, en aquella època, un país del tot centralitzat on totes les decisions es prenien als ministeris de Madrid en nom de la reina i totes les sol·licituds havien de seguir el conducte reglamentari, que passava per la capital de la província i d’allà saltava directament a la capital, seguint després idèntic recorregut de tornada. Així i tot, els afers es despatxaven amb una relativa celeritat, ja que els informes es limitaven a unes poques línies i no s’entrebancaven amb cap cos legal. Com que encara no s’havia encetat la febre legisladora que tant patim en l’actualitat, els dictàmens eren redactats per personal tècnic que coneixia la matèria, sense la intervenció de cap aparell burocràtic digne d’aquest nom. Durant un segle, tots els afers se resolien d’aquesta expeditiva forma, fins i tot les llicències municipals d’obres.

Un cop Méndez de Vigo havia despatxat les primeres sol·licituds, i quan encara no havia aconseguit els recursos que haurien de donar viabilitat al projecte, va obtenir l’autorització de l’Ajuntament. La sessió del Ple de 15 de juliol aprovava el projecte de construcció d’un passeig a l’Esplanada de la ciutat, amb el pla presentat per a la seva execució pel primer batle corregidor. En una diligència es fa constar que el projecte inclou un plànol que no hem pogut localitzar i demostra la serietat de l’escomesa.

Així mateix, l’Ajuntament ratificava les gestions efectuades pel batle corregidor en relació als canons i als 6.000 rals. És més, el Ple acorda donar-li les gràcies per la seva idea i li manifesta el seu agraïment per les ofertes que havien fet el capità general de la província i el diputat de districte, amb la qual cosa tornam a comprovar que Méndez de Vigo havia mogut els fils amb prou diligència. Finalment, es creava la Junta que el batle havia anunciat al cap polític de Balears per supervisar l’execució del passeig i la distribució i inversió dels fons que s’hi dediquessin. Presidida pel batle, es van nomenar vocals els regidors Narcís Mercadal i Joaquim Alberti i els veïns Joan Font i Gabriel Frontí.

Carta signada per Ignacio Méndez de Vigo.1849. AHM

Un cop adoptat l’acord, l’Ajuntament va remetre un ofici al batle per donar suport als tràmits que havia iniciat dos mesos abans, que aquest va enviar al cap polític de Balears. En aquest escrit, la Corporació feia seus els raonaments del batle, cosa que avui en dia ens sembla una mica absurda, ja que el batle és el representant de l’Ajuntament, però no hem d’oblidar que llavors era nomenat pel Govern, mentre que als regidors els elegien els veïns, motiu pel qual no era debades que aquells ratifiquessin l’actuació del cap del municipi de construir un passeig a l’Esplanada que servís “de solaz y punto de reunión del vecindario.”

Pel que fa a la part crematística de l’escrit, s’assenyala que els 6.200 rals corresponen a les contribucions recaptades abans de l’establiment del nou sistema tributari i que l’Ajuntament està al corrent de pagament amb la Hisenda Pública, fins al punt que la Subdelegació de Rendes del Partit ja ha liquidat els seu compte. A continuació es remarca que les economies i estalvis fets sobre la recaptació no poden tenir una destinació més útil que el d’esmerçar-los en el passeig, una obra que consignarà la gratitud dels maonesos amb la seva augusta reina alhora que satisfà una necessitat reclamada des fa molt de temps “por todas las clases de esta culta población.”

Alejandro Mon. Ministre d'Hisenda 1845

Val a dir que la reforma tributària esmentada és la de Mon-Santillan, la qual va eliminar definitivament l’enrevessat i poc eficient sistema impositiu de l’Antic Règim, en què els diferents territoris (Aragó, Navarra, País Basc i Castella) tenien tributs diferents, molts dels quals entrebancaven el tràfic mercantil, perquè abundaven els que s’exigien per l’entrada de productes d’altres regions, de manera que a cada ciutat existia la corresponent duana. Aquest maremàgnum fou substituït per uns impostos moderns, basats en la doctrina econòmica liberal, que volia garantir la suficiència de recursos de l’Estat sense impedir el desenvolupament econòmic. El sistema, implantat el 1845, perviuria pràcticament fins a la reforma de Fuentes Quintana del 1979, que introduí els  impostos actuals.

En conseqüència, el que l’Ajuntament indicava era que de la liquidació dels vells drets medievals havien quedat uns romanents i demanava autorització per gastar-los en l’obra del passeig d’Isabel II.

dilluns, 23 de març de 2020

Confondre desitjos i realitats: la impotència del Banc Central Europeu


Una de les primeres víctimes de l’epidèmia del coronavirus és l’economia, que ja fa dies que és ingressada a l’UCI amb símptomes preocupants. La borsa ha experimentat caigudes superiors a les que va patir a la crisi del 2008; el preu del petroli s’ha enfonsat i ha provocat una guerra comercial entre Rússia i Aràbia Saudita; la que enfronta els Estats Units i la Xina s’està revifant.


El mercats financers estan anticipant les pèrdues de les empreses. Com que els ciutadans estem confinats, les nostres compres es redueixen al mínim. L’economia és un circuït, de manera que la volatilització de la demanda ha posat en marxa la roda de la depressió, on aniran caient ràpidament el comerç, l’automòbil i el turisme; sense consum l’atur pujarà i açò agreujarà la recessió. Esperem que sigui curta, tot i que ofereix signes inquietants, perquè ja fa mesos que l’activitat mostrava signes d’esgotament i aquesta manca d’energia és un indici que el daltabaix pot ser intens.

Un dels problemes de l’economia és que la majoria dels analistes confonen els seus desitjos amb la realitat. És comprensible: aquest és un dels escassos terrenys on les males notícies no venen.


El pitjor senyal el donen els governs, que tothora venen optimisme, ja que les dificultats econòmiques són valorades per l’oposició i els ciutadans com a signe de mala gestió, quan, com ara veiem,  en la majoria de les ocasions els polítics no tenen gaire influència en la capficada econòmica. Les seves “previsions” econòmiques són, si em permeten l’expressió “recaditos a la Virgen” o, en termes més literaris, “brindis al sol”. No calculen com evolucionarà l’economia, sinó que proposen objectius possibles, però moltes vegades improbables.

Els instituts d’anàlisi, molts d’ells finançats pels bancs, els segueixen la roda, perquè no volen contradir el ministre d’economia ni patir pèrdues en els seus balanços. Tal i com ens han ensenyat els economistes més lúcids (“El cigne negre”, de Taleb) sobreestimam els guanys i infravaloram els pèrdues, en especial les que es produeixen de forma sobtada. Si mirem enrere comprovarem que, tot i que per causes completament diferents, les depressions solen començar per un fet que ningú podia preveure, ja fos la crisi del petroli dels anys setanta o la caiguda de Lehman Brothers fa una dècada.


Des de fa més d’un segle sabem que l’economia oscil·la en cicles. Com a la Bíblia, períodes de vaques flaques sempre acaben essent el colofó dels anys de vaques grasses. Per aquest motiu, és necessari que els estats es dotin d’institucions que ajudin el país quan entra en recessió. L’assegurança contra l’atur és el més conegut d’aquests mecanismes. Els governs tenen la missió de combatre els aspectes reals de la crisi (atur, disminució de la producció) i els bancs centrals la seva vessant financera .

Tanmateix, la majoria dels governs hagin desatèsaquesta funció. Els ciutadans sempre tenim demandes que ens semblen indefugibles i açò fa que el pressupost de l’Estat estigui en dèficit permanent. Així que, quan arriba una recessió, el govern, que ja ha de pagar la factura de la gent en atur i deixa de cobrar els impostos dels treballadors desocupats i les empreses en pèrdues, es veu fermat de mans i no pot donar una major empenta: sempre queda curt.

Els bancs centrals no es veuen tan pressionats com els governs i solen disposar d’un major marge de maniobra, per la qual cosa tenen la capacitat de reduir els tipus d’interès i facilitar fons als bancs per alimentar el crèdit, vital per ajudar empreses, autònoms i persones en dificultats. La majoria dels països, com els Estats Units o Anglaterra, ara ho estan fent així, perquè partien d’una situació normal, no és el cas d’Europa, on els interessos encara són negatius, una situació excepcional i susceptible de causar danys al sistema bancari.


La crisi del 2008 fa anys que va quedar enrere. Per tant, el Banc Central Europeu hauria d’haver abandonat la política monetària laxa, com han fet els americans. Malgrat la seva teòrica independència, el BCE s’ha plegat a l’agenda política i no ha fet el que tocava. Paguen justos per pecadors: súper Mario Dragui s’ha retirat envoltat d’aplaudiments, després de mantenir massa anys una situació financera extraordinària i la seva successora Christine Lagarde rebrà totes les crítiques, quan l’han deixada sense armes.

És cert que, malgrat els anys de recuperació, la situació econòmica no és per tirar coets: a finals del 2019 la taxa d’atur d’Espanya fregava el 14%; Itàlia i França rondaven el 9%. No cal ser economista per saber que açò és dolent, però és que al mateix temps a Alemanya els desocupats només són el 3,5%, al Regne Unit el 4% i a Portugal el 7%. Les dades demostren que la majoria de països europeus són en una situació de normalitat; en conseqüència, els nostres problemes no tenen a veure amb el cicle, sinó que són estructurals.

El punt clau és que s’ha emprat la política monetària per intentar curar les nostres xacres –atur i baixa productivitat–, quan és impossible. A tots ens agradaria una autèntica recuperació, però no podem esperar que el Banc Central Europeu obri el miracle i caldrà fer canvis substancials en la nostra estructura econòmica que ens acostin a Portugal, Holanda o Dinamarca.

Aquesta confusió del BCE, que ha perllongat de manera excessiva una medicina pensada per a dificultats conjunturals per lluitar de forma ineficaç contra problemes estructurals, l’ha menat a una situació d’impotència per combatre una veritable situació de crisi.

diumenge, 22 de març de 2020

Unes reflexions sobre els primers dies de confinament


Perdonau-me si avui les meves reflexions no us ajuden gaire, però aquests primers dies de vida tancada no puc evitar que la situació em sembli, per damunt de tot, trista.
És trist veure els carrers buits. Visc a s’Arraval i mai hauria pensat que enyoraria el pas dels cotxes, que els seu renou em despertés el matí, les seves llums m’enlluernessin de nit i els fums m’envaïssin només sortir al carrer.

És trist saber que tothom està tancat a casa, fent cadascú el que bonament pot per matar el temps.
És trist anar a comprar i evitar la gent que ve de cara; és trist caminar pel carrer amb la bossa de la compra i tenir mala consciència per no estar tancat a casa; és trist tenir l’angoixa d’haver d’explicar a un policia que venc de fer una compra; és trist que sortir al carrer més que un alleujament, sigui un motiu d’angoixa.
És trist envejar els que tenen cans, perquè els poden treure a passejar; és trist que passejar s’hagi convertit en una cosa clandestina, insolidària.
És trist pensar que dimarts hauria anat a la tertúlia en anglès, dimecres al taller d’escriptura, divendres a una conferència o la presentació d’un llibre i avui dissabte a un concert, i no haver pogut anar i no saber quant hi podrem tornar a fer-ho.
És trist saber que la gent mor cada dia per una malaltia de la qual fa poc ens burlàvem una mica, una altra cosa que, ara, em voldria fer perdonar.
Em sap greu, perquè les meves paraules haurien de servir per donar-vos ànims i, tanmateix, per a mi, aquests dies de final d’hivern, amb el seu aire fresc, el cel gris i la nit fosca, han estat, sobretot, tristos.

És trist com sortim a les vuit del vespre a aplaudir el personal sanitari. És trist que s’hagi convertit en una part de la nova rutina que estem creant cada dia. És trist com la gent se saluda quan acaba d’aplaudir. És trist i, a la vegada, és esperançador veure com, malgrat tot, anam trobant excuses per donar-nos coratge. Aplaudim els sanitaris i ens aplaudim a nosaltres mateixos per anar passant, per anar superant, aquests dies tan tristos.

dimarts, 17 de març de 2020

Un passeig dins d’una plaça: El passeig d’Isabel II de l’Esplanada


Al llarg de més d’un segle, el principal punt de reunió de Maó era el passeig d’Isabel II, a la part baixa de l’Esplanada, el qual havia estat fruit de l’empenta personal d’un dels primers batles de la població, Ignacio Méndez de Vigo, qui no era menorquí, ni havia estat elegit pels veïns, sinó que fou nomenat pel govern. Com que s’inscriu en l’estructura de l’administració que s’instaura en el període liberal, serà útil fer-ne cinc cèntims, ja que el seu funcionament era ben diferent de l’actual.

Ignacio Méndez de Vigo y Valdés

Durant el regnat d’Isabel II es va posar fi a l’organització tradicional, l’Antic Règim, i s’inicia la construcció d’un estat modern. El 1833 es van crear les províncies, que amb el temps assolirien un gran pes i, pel mateix temps, s’eliminà el sistema municipal medieval, que a Menorca se sustentava sobre les Universitats, que van ser substituïdes pels ajuntaments. A partir de la Constitució del 1837 els regidors eren elegits per votació popular (abandonant l’ancestral sorteig entre els membres de l’oligarquia), tot i que al començament només eren electors els caps de família amb un cert patrimoni.

La corporació era dirigida pel batle, que en els primers moments, s’identificava en alguns municipis, com a Maó, amb el “corregidor”, i era designat pel govern (en els municipis de més de 3.000 habitants directament pel Ministre de la Governació) i depenia jeràrquicament del governador civil. El corregidor, que habitualment es nomenava a districtes, no a ciutats, tenia una categoria i un sou superior al del batle, per la qual cosa quan va cessar Méndez de Vigo l’Ajuntament va sol·licitar amb èxit la supressió del càrrec i a partir de llavors compta amb un simple batle.

Per donar cos a aquest entramat es va crear un col·lectiu d’alts funcionaris que el Govern destinava als càrrecs de l’administració, des dels petits municipis, fins als Governs Civils de les grans capitals. Ignacio Méndez de Vigo i Valdés en formava part, en concret era segon cap del Cos d’Administració civil. La primera vegada que l’hem localitzat era secretari del Govern Superior Polític de la província de Biscaia i, exercint aquestes funcions, va aixecar acta de la inauguració del pont de ferro de l’Arenal de Bilbao, el 23 de gener del 1848, tot fent constar que havia estat nomenat cap civil del districte de Maó.

Va prendre possessió el 9 de març. El 8 d’abril del 1850 seria cessat i possiblement fou destinat a un altre municipi. La seva destitució fou atribuïda al fet de no haver prestat suficient suport al candidat ministerial en les eleccions a diputats provincials, que fou derrotat per la candidatura conservadora. A Maó va causar una bona impressió i se’l reconeixia per haver construït el passeig d’Isabel II i haver sanejat la hisenda municipal, que duia una dècada “totalment exempta de caudals”. Aquí es va casar amb Paula Garcia de Luna, filla d’un brigadier, exgovernador militar de Balears.


A partir del 1856 fou nomenat governador civil de diverses capitals en un cursus honorum que començà a Àvila, passà per Lleó i Còrdova, per arribar a Saragossa el 1858 i, després de ser destinat a Cadis i Granada, retornar a Saragossa en qualitat de president de la Diputació Provincial. El 1866 va ser designat governador de la província de Barcelona, càrrec que exercí sis mesos, durant els quals presidí els Jocs Florals i va deixar un grat record. Com es veu, la tònica era de mandats molt curts, que hem de relacionar amb la inestabilitat política de l’Espanya de l’època. Políticament era del partit liberal i, segons Deseado Mercadal, va escriure el poema en català “Lo tusó trencat”, que no devia ser publicat, perquè no figura en cap catàleg. Va morir a la vila de Gràcia de Barcelona el 1873. Tot i que no es pugui descartar un parentiu llunyà, no té vinculació familiar amb I’exministre Íñigo Méndez de Vigo.

El 1848 va engegar les gestions per construir un passeig a l’Esplanada de Maó, llavors un simple terreny on els militars dels quarters realitzaven els seus exercicis. La idea era atractiva, però l’Ajuntament no disposava de mitjans per emprendre-la. A més, en aquell moment l’administració local estava totalment tutelada per les autoritats superiors, de forma que, com veurem, qualsevol actuació en matèria financera havia de ser autoritzada per l’organisme competent. Ja fos per simple patriotisme o pel càlcul polític que el nom ajudaria a aconseguir el suport necessari, des del principi Méndez de Vigo pensà a batejar el passeig amb el nom d’Isabel II.

La reina, que havia pujat al tron el 1833 a l’edat de tres anys, a la mort de son pare Ferran VII, havia estat declarada major d’edat el 1843, posant fi a una turbulenta època de regències, marcada per la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Al mateix temps s’havia encetat la modernització del país, la qual començava a donar els seus primers fruits, amb obres com la primera línia de ferrocarril (Barcelona-Mataró), inaugurat aquell mateix any de 1848. Pacificat el país i amb els primers símptomes de prosperitat, la reina es trobava en el punt més alt de la seva popularitat, la qual, dit sigui de pas, s’aniria erosionant amb el pas dels anys, fins al punt de forçar la seva abdicació el 1869.

La reina Isabel II

Recordem que, també el 1848, es va instal·lar a la Mola una bateria de campanya per evitar l’entrada de vaixells francesos al port. La tensió entre França i Anglaterra amb motiu de la carrera per colonitzar l’Àfrica (el 1830 França havia iniciat l’ocupació d’Algèria) va forçar el govern espanyol a refer les defenses del port, eliminades des de la destrucció del castell de Sant Felip. Com a resultat, el 1850 es decidiria el bastiment de la fortalesa també anomenada d’Isabel II, en un moment en què el passeig de l’Esplanada ja estava acabat.

Méndez de Vigo devia ser una persona resolutiva ja que, arribat el mes anterior, va gestar el projecte el mes d’abril, la qual cosa també evidencia que va ser la seva primera prioritat. L’onze de maig del 1848 dirigia un ofici al cap polític de la província per sol·licitar permís per destinar uns sobrants de fons existents a l’Ajuntament a la urbanització del passeig. Per fonamentar la seva petició indicava que “Con miras a satisfacer una de las necesidades de esta hermosa población, la construcción de un cómodo y elegante paseo dedicado a nuestra excelsa Reina, paseo que será al propio tiempo un monumento erigido a la 2ª Isabel, para perpetuar la memoria de su reinado; el periodo de paz que con asombro del mundo estamos gozando.

A continuació feia notar que s’oposava al projecte l’estat de penúria de la tresoreria municipal. Per aconseguir els recursos necessaris venia realitzant diverses gestions des del mes d’abril, que li havien proporcionat el suport privat del cap polític de Balears i del capità general de la província. La col·laboració del primer, el seu interlocutor, arribà fins a l’oferiment de “cien duros de su bolsillo”. Però lògicament, aquesta i altres aportacions eren completament insuficients, perquè “el plan es extenso”, per la qual cosa, Méndez de Vigo li remet la còpia de l’escrit que ha enviat al capità general, que veurem més endavant, perquè l’ajudi en la seva resolució favorable. En particular, li demana autorització per destinar a les obres del passeig 6.200 rals de billó, procedents de contribucions diverses, ja que totes les obligacions de l’Ajuntament envers la Hisenda Pública han quedat cancel·lades, segons s’explica en una memòria adjunta. Finalment el batle assenyala que compta amb els mitjans que obtindrà amb una subscripció voluntària, a la qual ell serà el primer de contribuir, i que pensa que produirà fons suficients per acabar l’obra. Així mateix, apunta que aquests mitjans seran suplementats “con mi constancia unipersonal en los trabajos.

A l’escrit, Méndez de Vigo també comenta que obstaculitzaven el projecte “un cúmul de preocupacions més o menys respectables, però difícils de vèncer (sic)”, les quals ha rebutjat. Deseado Mercadal indica que el batle es va haver d’enfrontar a una gran resistència de persones contràries al projecte, no sabem si perquè volien donar un altre destí als fons municipals o per algun tipus d’interessos personals en la urbanització de la zona o altres circumstàncies que ens són desconegudes. El destorb fou prou important perquè el batle l’esmentés en la seva primera carta, ni que fos de passada.


En definitiva, Méndez de Vigo demana al cap polític de Balears que sancioni el seu projecte, ja que sense el seu suport aquest serà irrealitzable. Al mateix temps l’informa que pensa crear una Junta inspectora i auxiliar a la qual donarà compte i demanarà ajut. La Junta, que presidirà ell mateix, estarà formada per cinc persones: tres regidors i dos particulars “aficionats a les belles arts”. D’aquesta manera el batle intenta tranquil·litzar el seu superior tot establint un organisme de control que eviti el desviament dels fons, una pràctica no gens estranya en la corrupta administració de l’època.

divendres, 6 de març de 2020

Santiago Pons Quintana. La reconversió com a palanca de futur



En el món actual i al nostre país, la indústria no ho té fàcil. Els industrials han de suportar uns costos laborals i fiscals elevats i han de competir amb fabricants de tots continents, que gaudeixen de condicions econòmiques i institucionals més favorables. Tampoc disposen de cap avantatge competitiu evident, com a Menorca el sector del turisme, que es beneficia d’una clima benèvol i un patrimoni natural caigut del cel.


En aquestes condicions, quan un empresari aconsegueix que l’empresa que ha fundat superi la prova del temps, l’hem de qualificar d’empresari exemplar. Santiago Pons Quintana ha estat un d’aquests elegits que ens mostren quines són les qualitats que ha de tenir un emprenedor per poder veure com la seva obra perdura any rere any o, com ell diria, una temporada darrere l’altra.

Quan va fundar la seva empresa, el 1953, era un de tants. No procedia d’una família acomodada i els seus pares no li van deixar cap gran negoci en funcionament, sinó tan sols l’exemple de la laboriositat menorquina i les regles bàsiques de l’ofici dels sabaters, llavors molt nombrosos al seu Alaior natal. Tanmateix, no va descurar la seva educació i va estudiar batxillerat, rebent classes de Joan Hernández Mora. Els seus inicis no els va fer amb cap producte glamurós, sinó amb senzilles sabatilles infantils, que venia amb la marca “Chicarro”.

Molt prest va donar mostres de la seva sagacitat, tocant la porta de Ramon Areces per aconseguir col·locar els seus articles a El Corte Inglés. La relació comercial s’ha perllongat durant dècades, un fet que diu molt de la capacitat empresarial de Pons Quintana. L’associació va ser fructífera: a requeriment dels grans magatzems, va començar a produir sabatilles de dona, les quals li van obrir nous mercats.


Al llarg del temps Pons Quintana va innovar, llançant nous articles, el primer dels quals van ser les babutxes, que es veien a totes les cases d’Espanya. Els anys setanta implantaria noves tècniques de fabricació i nous productes, demostrant que la renovació permanent és un altre dels ingredients de l’èxit. També va comprendre que la comoditat de vendre a un mercat protegit com llavors era l’espanyol no duraria sempre, i va optar per una internacionalització primerenca que el va menar fins als Estats Units.

Va aconseguir interessar els seus fills en l’empresa familiar, una cosa no tan fàcil com sembla. Amb l’ajuda d’aquesta nova fornada d’emprenedors va adoptar una estratègia per alguns sorprenent: quan els anys vuitanta el vent va girar i tantes indústries de Menorca van començar el seu declivi, es va reconvertir, encetant la fabricació de sabata de dona, després d’invertir un important capital en la renovació de la maquinària. L’èxit de la iniciativa va venir de la mà de la introducció d’un nou article: la sabata trenada, que els clients li llevaven de les mans i encara és signe d’identitat de la casa. Sota aquestes bases, la firma va avançar en el dur terreny de la competència global trepitjant amb força: no només es defensava fermament al mercat local, sinó que s’expandia per Europa i els Estats Units.

Santiago Pons Quintana personifica totes les bones qualitats de la indústria de Menorca: inventiva, compromís, exportació, reinversió dels capitals a l’empresa, formació, treball en equip i una bona dosi d’esperit familiar.

dimarts, 3 de març de 2020

La creació de l’Esplanada de Maó

Els espais urbans que podem veure avui en dia no han estat sempre així. De fet, en molts casos tenen al seu darrere una llarga història que ens il·lustra sobre les diferents activitats que s’hi han desenvolupat. En moments de canvi com l’actual, en què l’èmfasi està retornant dels vehicles a motor als vianants, és especialment escaient de conèixer els seus usos al llarg del temps.

Aquarel·la Col·lecció Ajuntament de Maó (Enciclopèdia de Menorca XVI)

La història d’una plaça o un passeig també és reveladora de com es va modificant la forma de viure, pensar i treballar de les persones. A l’ombra de la història oficial, de dates, polítics i guerres, la societat evoluciona i la mentalitat i la forma de viure de la gent van mudant. A través de l’estudi de la transformació d’alguns espais emblemàtics de les nostres ciutats creiem que és possible copsar aquesta història social.

Pocs indrets de Maó han experimentat tantes alteracions al llarg del temps com la plaça de l’Esplanada. Les persones d’edat encara es recorden dels més recents. Intentarem descriure els més antics, dels quals se n’ha perdut la memòria.  

En realitat, la plaça forma part del programa d’ampliació de la ciutat que van emprendre els il·lustrats governants britànics al segle XVIII cap a la plana que s’estenia al sud-oest, més enllà de les muralles. La primera fase va ser empresa per iniciativa del governador Richard Kane, amb el desig d’oferir un lloc d’esbargiment als habitants de Maó, de major capacitat que el pla de sa Parròquia, l’únic llavors existent. Es va fixar en uns terrenys d’aprofitament comunal que hi havia més enllà del portal d’Hannover (dalt de l’actual carrer d’aquest nom) i que rebien el nom de “la Quintana Gran”. Aquí va delimitar el 1722 una via ampla, regular i ben traçada, al qual va donar el nom de “Reial Hannover” (l’actual carrer de les Moreres), on el 1725 s’aixecaven les primeres cases. Aquest passeig fou flanquejat per un carrer paral·lel a cada banda (sant Jordi i sant Albert), conformant una petita expansió de la ciutat.

Carrer de ses Moreres devers 1918. Postal J. Pons

La segona fase tingué un objectiu ben diferent. Les tropes britàniques no disposaven de cap edifici per allotjar-se i vivien a les cases particulars dels maonesos, amb les lògiques molèsties per aquests i manca de practicitat per als militars. Tampoc existia cap plaça d’armes o camp d’instrucció, una necessitat important per als exèrcits de l’època. Per aquest motiu, els governadors britànics van posar els ulls en l’àmplia extensió de terreny, bastant planera, llevat del seu extrem, que s’obria al final del Reial Hannover i que els anglesos denominaven “Moorfield” o camp del moro i van exigir a la Universitat que l’expropiés. Aquest gran espai lliure serviria alhora pels exercicis i les desfilades de les tropes i de nus de comunicacions i punt d’arrancada dels camins que anaven a les riques terres agrícoles (amb força vinyes) situades al sud i l’oest de la població.

De res van valer les queixes dels propietaris que vivien del que obtenien en aquestes parcel·les: el 1748 van ser taxats i foren adquirits entre aquesta data i el 1752. Aquest any, la Universitat de Maó aprovava el projecte del pintor Giuseppe Chiesa per a l’edificació d’un quarter, més econòmic que el que havia proposat un enginyer anglès, i suficient per a les necessitats de la tropa. Les obres no van començar tot d’una, al principi per l’escassetat de recursos de la Corporació, que devia d’haver quedat escanyada després de les anteriors compres, i més tard perquè el 1756 els francesos es van possessionar de l’illa.

Un cop aquests retornaren Menorca als anglesos, el governador Thownshend va autoritzar que es destinessin els recursos provinents de l’estanc de l’aiguardent per cobrir les despeses d’explanació de la plaça d’armes i construcció de la caserna. La primera pedra es va posar amb molta solemnitat el dia 4 de juny del 1765, però les obres van ser molt lentes. Riudavets indica que el 1827 encara es pagava renda d’una part dels terrenys a Don Rafael Pons. Com en el cas anterior, la plaça també formava part d’un conjunt urbanístic, ja que paral·lelament es van construir els carrers adjacents: l’Arrovellada de dalt, o de Cifuentes, que amb l’Arrovellada de baix, o de Ramis,  i les seves travessies (Forn i Negres) comuniquen amb el de l’Arraval.

L'Esplanada 1914. Foto: Maria Florit Barber

L’Ajuntament va haver de concertar un préstec de 2.000 lliures per fer front a les despeses, però els anglesos no veurien finalitzar l’edifici, ja que quan van ser expulsats pels espanyols el 1782 encara no estava acabat. El 1793 el govern d’Espanya va autoritzar a detreure novament fons de l’estanc de l’aiguardent per continuar la fàbrica de la caserna, que per fi va quedar llesta el 1797, just a temps perquè els britànics en fessin ús durant la seva darrera dominació, entre 1798 i 1802.

L’Esplanada va ser objecte d’un quadre, atribuït a Giuseppe Chiesa, i que podria formar part del projecte que havia realitzat per als quarters, que té com a títol “Vista d’ocell de la plaça d’armes de la Ciutat de Maó, que ocupa 600 peus en quadro, amb els Quarters i Pavellons per a batallons, segons el plànol que S.M.B. aprovà el 1765 i representa el 4 de juny, aniversari del rei Jordi III”.

L’aquarel·la mostra com quedaria l’espai un cop finalitzat. En primer pla apareix una multitud de curiosos que contemplen l’espectacle que ofereixen al centre de la plaça les tropes angleses, en formació de gran parada. Al fons està el quarter, amb una terrassa més estreta que l’actual i una sola rampa central. Al segle XX, abans del 1921, la terrassa fou ampliada i es van afegir les rampes laterals.

Al quadre figuren les construccions laterals, que eren al projecte aprovat, però que no es van arribar a construir mai. Per Lafuente Vanrell, l’arquitectura dels pavellons projectats era típicament anglesa i guardava gran similitud amb el Govern Militar i, principalment, el pati de l’Hospital Militar. Es composava de dos pisos: el baix formava un pòrtic corregut d’arcades de mig punt i l’alt era tancat amb finestres de persianes verdes.

Aquarel·la Giuseppe Chiesa. Col·lecció Sancho

Els espanyols van destinar el quarter a l’arma d’Infanteria i una part a Artilleria. A finals del segle XIX la gent encara els anomenava Es Berics, corrupció de la paraula anglesa barracks, és a dir allotjament per a la tropa. Segons el tom XVI de l’Enciclopèdia de Menorca, es tracta d’un edifici de considerables dimensions, però d’estructura molt senzilla: una gran nau rectangular de 140 metres de longitud i 20 d’amplada, dividit en dues plantes, al llarg de la qual es disposen les diverses obertures, amb un total de quaranta-cinc per pis. Per mitigar la monotonia del conjunt, la façana es divideix amb pilars encoixinats, que divideixen el parament en nou espais, i per dues cornises horitzontals. En el disseny original, la façana exhibia un color, mentre que pilastres, cornises i motllures eren blanques, la qual cosa donava més presència al conjunt.

Els autors de llibres de viatges ens mostren com era l’Esplanada el segle XIX. El diplomàtic francès André Grasset de Saint Saveur, diu el 1807 al seu Viatge a les Illes Balears i Pitiüses que els carrers de Maó són estrets i estan mal traçats. L’únic espai públic digne de menció és el petit passeig de la Alameda, al port i la plaça d’armes, precedida d’un passeig (el de les moreres) “d’arbres de poca altura i xerecs, com és generalment tot el que es veu en aquesta illa”.

El 1869, la guia de viatges anglesa editada per Murray comenta que el passeig més de moda de Maó, especialment els diumenges i els dijous, quan toquen les bandes militars, és el d’Isabel II. A l’altre costat hi ha el camp d’instrucció i més enllà els quarters aixecats pels anglesos. L’autor s’està referint al passeig construït feia poc a la part nord de la plaça de l’Esplanada, el qual suposà un gran canvi que perduraria fins a la reordenació urbanística que desplegà l’arquitecte Claret després de la Guerra Civil.


A l’Esplanada tenien llocs els exercicis militars de la guarnició. El 1881 la premsa remarcava com els quintos d’artilleria i del regiment d’Almansa eren instruïts en operacions de tàctica militar i que, en els pocs dies que duien, ja havien adquirit un cert aire marcial, com si fossin veterans. Mentre es feia la instrucció, la banda del regiment executava peces del seu repertori.

Així mateix, la plaça era el lloc on desfilaven els militars en les grans ocasions. El 1860, amb motiu de “la gloriosa batalla i presa de Tetuan”, va tenir lloc una gran parada de la guarnició, de gran gala. Quatre anys més tard el general va revisar les tropes, també en ordre de gran parada, que es van distribuir pels quatre fronts de l’Esplanada, així com al carrer de les Moreres.

Amb el temps en aquest l’espai, a més de les activitats castrenses, es van anar realitzant funcions i activitats civils, fins al punt que el poble el va anar assimilant, considerant-lo com a propi.

dimarts, 18 de febrer de 2020

La creació dels passejos i les places de Maó. L’Alameda


A les nostres ciutats, places i passejos són els punts centrals de la vida social. Els passejos es van expandir durant la Il·lustració, emparats de les idees de progrés i raó, amb l’objecte de crear espais higiènics on les persones poguessin viure en comunitat fora dels recintes tancats, esglésies i muralles. A Menorca aquestes idees van arribar, primer de la mà dels governants anglesos i francesos i, més tard, dels espanyols: la Il·lustració fou un moviment paneuropeu.

Port de Maó i l'Alameda. Foto: Joan Bagur Truyol 

Segons s’explica al llibre La ciutat al carrer (1983), durant l’edat mitjana a Maó existien dues places. El Pla de la Parròquia, amb l’església i l’ajuntament, era el lloc d’esbarjo i representació on la gent anava a passejar i es feien festes, processons i desfilades militars. En canvi, la plaça del Padró i el Padronet constituïa un espai de serveis, en el qual es trobava el mercat de la verdura. Els de la carn i del peix estaven en una situació perifèrica per motius higiènics.

Quan la ciutat va començar a créixer durant el segle XVIII aquest esquema esdevingué insuficient per a les noves necessitats urbanes. Els governants anglesos van promoure la creació del carrer de les Moreres i de l’Esplanada, però aquest sector evolucionà lentament pels successius conflictes militars.

El Port de Maó i l'Albereda. Foto: Ferran Lagarta

Els espanyols, en prendre l’illa el 1782 van recuperar la idea de dotar la població d’un passeig, que adoptaria la forma d’una “alameda” (en català albereda). Aquest tipus de vies tenia una llarga història des de l’edat moderna, com indrets enjardinats, plantats amb àlbers i altres arbres propis de les voreres dels rius, per crear un espai ombrejat, en moltes ocasions al costat de les muralles de les ciutats. Els diferents països europeus les van adoptar amb noms diversos: a França són les “allée”, a Alemanya “Alle”, a Anglaterra “mall”. El passeig del Prado de Madrid també segueix aquest patró. Ja al segle XIX, els llocs que quedaven lliures amb la demolició de les muralles donarien lloc a França als bulevards, una concepció que s’estendria arreu del món.

Segons Riudavets, el comte de Cifuentes, per celebrar la conquesta de l’illa per Espanya el 1782, va manar construir un passeig d’aquesta mena a la vorera del port, que anomenà “la Alameda” i els maonesos prest van conèixer com Hort Nou. També es va aixecar la costa que el comunica amb la ciutat, que substituí l’antiga costa vella.

El passeig fou inaugurat el 6 de juny del 1785, la qual cosa es va commemorar amb una placa de marbre, on figura l’escut d’armes del comte i una inscripció d’agraïment de la ciutat de Maó. Fou emplaçada en un petit xalet de línies clàssiques, on seien les autoritats els dies de festa, al costat del qual es van alçar dues fonts. També es van plantar flors i es col·locaren bancs de pedra per als vianants. El seu artífex fou el capità d’enginyers Francisco Fernández de Angulo, autor del Principal de Guàrdia i de la reforma de la façana de l’Ajuntament que li conferí la seva forma actual.

Palau de s'Hort Nou amb la làpida i l'escut del comte de Cifuentes

Aquest espai fou promocionat pels espanyols, orgullosos d’haver donat a la ciutat un passeig tan airós. Amb aquest objecte s’organitzaven nombroses activitats lúdiques i festives, entre les quals cal destacar l'anomenada “es capellet”, cucanya marítima que es va inaugurar el dia de Sant Pere del 1795 i que encara es porta a terme avui dia. Altres activitats que congregaven un públic nombrós eren les curses de cavalleries, les regates de rem i vela, les proves de natació, els focs de pirotècnia i els concerts.

Els primers viatgers que passaren per Menorca van fer complida referència d’aquest racó. El primer fou el francès André Grasset de Saint Saveur, que el 1807 publicà Viatge a les Illes Balears i Pitiüses. Al seu parer, Maó no té cap edifici públic que cridi l’atenció. L’únic espai públic digne de menció és el petit passeig de l’Alameda, al port, on no va gairebé ningú. El 1811 l’anglès John Carr indicava que el passeig de l’Alameda era bonic, però no gaire sovintejat.

Les guies de viatge també fan notar la seva presència. La francesa Guide Joanne el 1859 explica que al fons del port de Maó hi ha l’Alameda, passeig plantat de moreres i acàcies. El 1869 l’anglesa guia Murray s’expressa en termes semblants. L’Arxiduc Lluís Salvador assenyala al Die Balearen (1890) que el passeig públic de s’Alameda, vorejat d’arbres, a l’hivern és molt fred i hi va poca gent; al centre hi ha una graonada que duu al carrer superior.

S'Hort Nou. Foto: German Sintes Lluch

Al segle XX, l’escocesa Mary Stuart Boyd, al llibre The Fortunate Islands (1911), escriu que “l’Alameda és un petit passeig encisador d’estil italià on la societat maonesa es congrega els horabaixes d’estiu”. Finalment, la barcelonina Revista de Oro, el 1926 apunta que era tan bell com freqüentat.

L’Ajuntament li dedicava prou recursos. Comptava amb un guarda permanent amb un sou anual que el 1850 pujava a 1.450 rals; el del passeig de l’Isabel II, a l’Esplanada, només en guanyava 800. El juny del 1868 la premsa feia notar que era el passeig millor conservat de la població, ja que convidava a passejar-hi la seva excel·lent situació a la vorera del port i les belles flors que l’adornaven. Aquells dies es veia molt concorregut, però calia que es tirés terra al sòl, ja que estava cobert de petites pedres que destorbaven el pas.

El 1885 es va aixecar una plataforma perquè les bandes de música tinguessin un lloc més espaiós per actuar. El diari El Bien Público, tot i reconèixer que l’actuació contribuïa a embellir l’indret, remarcava que, atès que la música només sonava tres vegades a l’any, els diners es podien haver destinat a obres de major utilitat.

Les festivitats a què es feia referència eren Sant Joan, Sant Pere i la Mare de Déu de Gràcia. En la primera, l’única actuació estava a càrrec d’una banda militar (la població no va comptar amb una banda municipal fins el 1902). Per Sant Pere solia haver carreres de barques (alguns cops amb premis en metàl·lic) i el joc del capellet (qualificat de “popular, divertit i antiquíssim”), que es feia des d’una embarcació, engalanada per a l’ocasió. Els participants que aconseguien atènyer el capell rebien una petita retribució. Les regates o desfilades de barques eren molt apreciades: el 1859 un periodista comentava, de forma potser una mica exagerada, que milers de bots travessaven el port. La banda de música també amenitzava la festa, que podia finalitzar a altes hores de la matinada.


Des del 1864, per les festes de Gràcia es realitzaven carreres de cavalls al Cos Nou, situat a l’altra banda del port, on actualment hi ha les instal·lacions de la central elèctrica. Els guanyadors de les diferents proves (cavalls, egües, poltres i ases) obtenien un premi. La banda actuava al passeig de l’Albereda, que era el lloc des d’on molta gent gaudia de l’espectacle. Aquesta activitat es va mantenir quan, a partir del 1890, aquesta efemèride va substituir la de Sant Joan com a festa patronal de Maó. En aquesta festivitat també es podien realitzar regates al port. Alguns anys també es disparaven focs artificials aquàtics, que eren amenitzats per una banda militar.

Qualque vegada també s’hi va celebrar la festa del Carme, amb un programa similar al de Sant Pere. En aquestes ocasions, la concurrència era molt nombrosa. Algun any especialment lluït, com el 1864, en què s’inaugurava el Cos Nou, la premsa parla de la presència de 6.000 persones, que havien baixat per veure la desfilada de més de dos-centes barques i les curses de cavalls, que feia molts anys que no s’organitzaven.

A banda, a l’Albereda tenien lloc determinades celebracions. El juliol del 1833 fou un dels punts on es festejà  l’entronització de la reina Isabel II. Es va fer el joc del capellet, que partia d’un bergatí-goleta ricament adornat. Alhora, tocava la banda de música i una comparsa graciosament vestida executava “el difícil i divertit ball anomenat el Cosil”. A la posta de sol les barques dels pescadors van fer una cursa. El 1837, per celebrar la promulgació de la Constitució, es va realitzar festa del capellet, amenitzada per una banda de música.


El setembre del 1860, arran de la visita de la reina Isabel II, al seu davant es va fer construir un moll. La monarca va embarcar a la falua encarregada per la ciutat de Maó, des de la qual va complimentar un per un els vaixells de l'esquadra i, finalment, la fortalesa de la Mola, que portava el seu nom.

El maig del 1905 va ser el lloc més destacat de l’arribada de la regata que, procedent d’Alger, es dirigia a Toló. Aquí es va fer la “batalla de flors”, que, segons la premsa, fou un espectacle preciós. El guanyador de la primera etapa i madame du Gast, una celebritat parisenca, van ser rebuts a bord de les seves embarcacions per una multitud que els dedicà una salva d’aplaudiments.