dissabte, 7 de desembre de 2019

La política a Espanya: “Els rumors sobre la meva mort són exagerats”


Segons una història, potser apòcrifa, quan un diari publicà la necrològica de Mark Twain, l’escriptor la va desmentir afirmant que “els rumors sobre la meva mort són una mica exagerats”. La frase m’ha vingut al cap amb motiu d’una campanya de solidaritat amb Guatemala que apel·la a “l’emergència climàtica”. Sense voler menystenir en absolut els problemes d’aquest país centreamericà, a la col·lecta en favor del qual anim a contribuir, sí que em crida l’atenció que per atreure l’interès del públic s’utilitzin expressions tan pujades de to.

El món és conscient de l’alteració que els humans estem provocant en el clima des de finals dels anys vuitanta, idea que va cristal·litzar en la cimera de la terra del 1992. Des de llavors s’han emprés accions, útils, però insuficients, per frenar el deteriorament climàtic. Tanmateix, no crec que es pugui parlar d’“emergència climàtica”, concepte que no ha estat encunyat pels científics. Si bé fou utilitzat per primera vegada a Austràlia el 2016, el seu ús s’ha estès com la pólvora d’ençà l’activista Greta Thunberg el va llançar a principis de l’actual 2019. Des de llavors, moltes institucions han declarat l’emergència climàtica, des de l’Ajuntament de Logroño al Parlament Europeu.

Estic convençut des del primer dia que és un problema crucial i de la peremptorietat d’adoptar mesures per retallar les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte hivernacle: és irresponsable que la humanitat provoqui l’elevació de la temperatura del planeta. Així i tot, no crec que l’ús de la paraula “emergència” sigui adient, ja que ens remet a situacions sobtades que demanen accions immediates, com un terratrèmol, un incendi o el servei d’emergències mèdiques d’un hospital. En el clima, les actuacions tenen efectes a molt llarg termini. Aplicar-hi el concepte d’“emergència” suposa d’una sobrerepresentació que erosiona el valor del llenguatge, i fa que el terme perdi la capacitat per definir les situacions on el temps és autènticament vital.

No és un fet aïllat, sinó que, des de l’inici d’aquest segle, que prest podrem definir com “el segle de l’exageració” una allau d’expressions hiperbòliques han omplert els mitjans de comunicació i els discursos públics. En la vida política, en particular, l’excés s’ha convertit en la regla, fins al punt que és difícil trobar un dirigent que parli d’un tema amb naturalitat i precisió, sinó que, pel cap baix, tots marquen les seves “línies vermelles”.

Tot i que abans la tendència ja existia, és possible que l’exemple dels Estats Units l’hagi agreujat. Quan, a la campanya electoral del 2016, el candidat Trump es dirigia a Hilary Clinton dient-li: “quina dona més fastigosa” o “hauries d’anar a la presó”, els seus partidaris, lluny de retreure-li l’exabrupte, aplaudien a cor que vols. Més endavant ha delectat l’afició amb perles com “els immigrants mexicans són violadors; encara que hem d’acceptar que qualcun és una bona persona” o “l’escalfament global és un invent de la Xina perquè l’economia estatunidenca no sigui competitiva”.


Al nostre país no ens quedem curts. Pedro Sánchez ha estat titllat d’“el mayor felón de la democracia española” i a Rajoy li van reclamar: “saque sus sucias manos de Cataluña”, entre crits creuats de “feixista” i “colpista”. En ple deliri preelectoral s’ha acusat el president de ser “partícip i responsable d’un cop d’Estat”, que el Tribunal Suprem ha rebaixat a un esquer per forçar una negociació. Altres escridassaven contra un “govern Frankenstein”, demanaven aplicar un “155 preventiu” –figura a totes llums anticonstitucional– o “blindar Catalunya amb tots els agents de la policia que facin falta”, frase que recorda la petició de Fraga d’enviar l’exèrcit al País Basc el 1979, encara que llavors era per enfrontar-se a una onada sangonosa d’atemptats d’ETA,...

Alguns han tingut més gràcia, com el que va censurar que “a Espanya governin els majordoms dels poders econòmics”. La història també dona per molt i així n’hi ha que denuncien que “Espanya és el segon país, després de Cambotja, amb més morts a la vorera dels camins”, als quals hauríem d’enviar a l’institut a estudiar la història del segle XX on, només a l’Iraq, Sadam Husein va fer enterrar centenars de milers de cossos i tant Hitler com Stalin van deixar sota terra milions de persones. La llista és massa macabra per continuar.


Trump i la seva cort de polítics espanyols no creuen en la literalitat del que diuen, sinó que, com la Bíblia, són metàfores perquè els creients acceptin el missatge salvador. D’aquesta manera el debat polític raonable queda convertit en una carrera de predicadors, com a les esglésies de dècades enrere. Aquesta destrucció creativa del llenguatge, a través de la hipèrbole i l’al·legoria, ens mena a una societat on els sentiments desplacen la reflexió racional.

Segurament hi ha factors de la nostra època que afavoreixen aquesta dinàmica. Avui coexisteixen un bombardeig constant de notícies, que ens fa la generació més informada de la història, amb l’esmicolament de la veritat per les xarxes socials, on les mentides, els comentaris degradants, els rumors sense fonament i les teories de la conspiració ens tanquen en el nostre món feliç.

Bronca al Parlament basc. Abril 2019

L’exageració no és gratuïta: provoca crispació. Una amiga que viu a Paris em diu que la tensió es nota al metro, al carrer i a tots els espais públics. Aquí, moltes persones han desistit de parlar de política amb els familiars o els amics. No perquè hagin d’arribar a les mans, sinó perquè no volen perdre les amistats. Fins i tot Mark Twain pensaria que tot plegat és massa exagerat.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

Portugal: Porto i la meravella de la Vall del Duero

Porto

Porto, la capìtal del nord de Portugal, s'ajeu a la vorera del Duero, uns pocs quilòmetres abans de la desembocadura.


Els carrers que volten el riu són veritablement pintorescos. Allà es poden veure els rabelos, antigues barcasses que abans transportaven el vi riu avall fins a la ciutat, on s'envelleix fins a convertir-se en l'afamat Porto.


Dominant la ciutat s'aixeca la Sé, la catedral romànica.


Al davant hi ha el palau episcopal, amb unes vistes privilegiades al riu i un interior considerablement sumptuós.


La ciutat és plena de fonts i algunes esglésies estan folrades de la característica rajola portuguesa.


A la part alta s'hi troba la llibreria Lello, que la saga de Harry Potter ha fet famosa, amb raó.


Museu d'Art Contemporani de la Fundació Serralves

Prop de la desembocadura, s'hi troba el museu d'Art Contemporani de la Fundació Serralves, dedicada bàsicament a autors portuguesos. La col·lecció d'escultures dels jardins és prou singular.


Aquesta part, que l'autor titulà "rellotge solar", té un mirall que realça la bellesa de l'indret.


Als jardins també es troba la casa Art Deco rosada, que és una monada


Aveiro

Uns quants quilòmetres al sud de Porto, a la vorera de l'Atlàntic, s'hi troba el poble d'Aveiro, amb els seus canals i les cases dels pescadors.


Coimbra

La ciutat de Coimbra és famosa per la seva universitat, durant alguns segles l'única de Portugal i que ocupa uns bells edificis al voltant del pati de les Escoles.


Allà hi ha la capella de Sant Miquel, que té un bellíssim retaule, amb el característic daurat del nord de Portugal.


Baixant de la Universitat cap a la ciutat baixa es troba l'antiga catedral (Sé Velha), que té un bon claustre.


Mata de Bussaco

El bosc o "mata" de Bussaco és un bosquet encantador que van confegir els monjos benedicitins. Al costat del convent, a principis del segle XX es va aixecar un fastuós hotel modernista.


La seva arquitectura neogòtica és espectacular.


L'interior està en harmonia amb l'exterior. Té molts plafons amb escenes fetes amb rajoles. La de l'escala principal és impactant.


El bosc que van organitzar els monjos tampoc deixa res que desitjar. Passejar pels camins que pugen pel turó és com anar per un país de conte.


A la part baixa hi ha un lloc encantador, amb unes escales fabuloses,...


I  un llaquet ideal.


Viseu

Al nord de Coimbre es troba Viseu, capital de comarca i amb alguns monuments interessants, com la Sé (catedral), que compta amb un claustre ben polit.


L'Església de la Misericòrdia té l'aspecte fastuós que trobamb en diversos temples del nord de Portugal.


Lamego

Una dotzena de quilòmetres abans d'arribar al Duero hi ha Lamego, interessant població dominada pel santuari de Nostra Senyora dos Remédios, que s'alça al capdamunt d'un enfilall d'escales del segle XVIII.


L'ascensió es veu alegrada per jardins, fons i plafons de rajola blava i, malgrat els sis-cents esglaons és una excursió molt agradable.


La darrera esplanada té fonts i un curiós conjunt d'escultures.


La zona vitícola del Duero

El poblet de Pinhao és el centre neuràlgic de l'Alto Douro. Allà hi ha cellers i es pot agafar una barca per fer el meravellós trajecte fins a Tua.


Les vinyes sembrades prop del riu creen un paisatge increïble.


Les vistes de les voreres del riu van in crescendo.


De fet és la imatge més propera al paradís terrenal que un es pugui imaginar.


Les vinyes formen combinacions canviants, com en un calesdoicopi gegant.


Sortint del riu, hi ha valls laterals que també ofereixen la meravella de les vinyes


Petites poblacions voltades de vinyes creen un paisatge que no desmereix a la Toscana.


Al final sempre s'acaba tornant al Duero, però la visió de les vinyes és omnipresent.


A Pinhao vam visitar el celler de Quinta de Bomfim on es fa el vi del qual s'obtenen els prestigiosos Portos de Cow's, Graham o Cockburn.


Tornant de Pinaho cap a Peso da Régua el paisatge tampoc deixa indiferent al viatger.


Amarante

És una notable població que constitueix l'entrada de l'Alta Douro si es ve de Porto i en aquest cas serà la despedida d'aquesta zona.


A l'església es pot admirar un artístic orgue


Vila Real: Casa Mateus

Vila Real és situada a pocs quilòmetres al nord del Duero. Prop de la ciutat hi ha el palau Mateus, on es fa el vi del mateix nom.


Es tracta d'un elegant palau del segle XVIII, envoltant per uns artístics jardins


El conjunt és realment harmoniós.


Una visita que val la pena de veritat.


El Nord de Portugal

Al nord de Portugal s'hi troben ciutats i terres plagades d'història.

Chaves

Tot i que cau enfora dels circuïts més transitats, la ciutat de Chaves ofreix un important patrimoni monumental, entre el qual descombrim un castell i la Cámara Municipal (Ajuntament)


Els seus carrers tenen racons encantadors.


L'església de santa Maria la Major té un bon exemplars dels artístics, i per a mi intrigants, orgues portuguesos.


També és remarcable el pont romà, construït en temps de Trajà.


El parc nacional Peneda-Gerês

Situat a la frontera amb la província d'Orense, el parc nacional de Gerês (també reserva de biosfera), és un encantador espai natural que s'estén més enllà de l'embassament de Caniçadas.


El passeig per les carreteres i camins del parc ofereix racons encantadors.


Un dels principals atractius turístics són les cascades, si bé són prou modestes.


Les roques i la vegetació es combinen en indrets d'exhuberant bellesa.


Alguns camins ofereixen estampes fantàstiques.


Braga

Braga és una bella ciutat situada a uns cinquanta quilòmetres al nord de Porto. Hi destaquen les seves places, ornades amb fonts i jardins.

Campo das Hortas

El palau conegut com Museo dos Biscaínhos té uns fastuosos jardins.


La plaça de la República, amb el cèlebre cafè Vianna, és el cor de la ciutat antiga


A la catedral de Braga són admirar els frescos dels sostres i els seus orgues.


El Palácio do Raio mostra la pompa portuguesa, amb la seva exhuberant decoració arquitectònica i les rajoles blaves.


Pels carrers de la ciutat es poden veure elements ben curiosos.

Estàtua a un balcó de Braga

El Theatro Circo és un dels més artístics d'Europa.


La joia de Braga és l'escalinata i el santuari do Bom Jesus, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.


Les fonts que es troben a cada replà són totes diferents i ofereixen escenes ben curioses.


 Davant del santuari s'obre una plaça amb jardins i escultures.


Guimaraes

A escassa distància de Braga es troba Guimaraes, cuna del primer rei i primera capital del país. El seu castell ofereix un recordatori d'aquells antics temps.


El paço dos duques de Bragança, del segle XV fou manat aixecat per un noble d'origen francès i per aquest motiu la seva arquitectura recorda la dels castells de la vall de la Loira.


Reconstruït a principis del segle XX, el seu claustre ofereix un aspecte ben harmoniós.


Tot el nucli antic fou declarat Patrimoni de la Humanitat. L'aspecte de les seves places i carrers és bellíssim.

Praça de Sao Tiago

Balcons i finestres són fets amb un gust exquisit.


El conjunt de monuments ofereix una serena harmonia.


I alguns detalls que fan somiar amb llunyans temps de cavallers i princeses.


A l'església de la Misericòrida hi ha un altre exemple dels artístics orgues d'aquesta zona.


L'església de Sao Francisco, pel seu costat, ofereix una nova mostra de la pompa barroca d'ornaments de pedra i rajola blava d'aquesta part del país


Per finalitzar, l'Església de Nossa Semhora da Consolaçao ofereix una estampa magnífica al final del Largo de la República del Brasil


A un turó que domina Guimaraes, la senyora de la Penya ofereix una viu contrast amb la ciutat barroca.


Ponte da Lima

Ponte da Lima és una ciutat emmurallada que compta amb el pont medieval més bell de Portugal.



Viana do Castelo

Viana do Castelo, molt a prop de la desembocadura del riu Limia, és una ciutat monumental, amb una bella plaça.


L'església de la Misericòrdia, amb el seu pòrtic amb atlants és impressionant.


A l'Avinguda 25 d'abril hi ha potents convents i esglésies que ens donen la despedida d'aquesta bella regió de Portugal.