dimarts, 12 de juny de 2018

El gran salt endavant del turisme de Menorca: 1986-1988

Encara que els primers anys vuitanta l’increment del nombre de visitants a Menorca no va ser menyspreable, i molt superior al de la resta de les illes, el gran salt endavant es va produir entre 1986 i 1988, fins al punt que el 1988 el nombre de turistes ultrapassava en un 68,4% els del 1984.

Publicitat turística de l'època

Aquesta forta empenta fou àmpliament comentada tant pel sector turístic com per la societat insular. El 1986 la premsa parlava de polèmica i rècord de visitants; el 1987, en la presentació del Llibre Blanc del Turisme de Balears, es comentava que Menorca era l’illa que durant els anteriors sis anys havia experimentat el major creixement, el que es definia com “una altra volta de rosca del turisme”. A principis de l’any següent el Diario de Mallorca indicava que el boom turístic “balearitzava” Menorca i a final d’any s’informava que era l’illa de la Mediterrània que millor es venia al World Travel Market.

Com a part d’aquesta allau, a partir del 1983 Menorca rep la visita de diversos personatges del món de la política, la cultura i els negocis. Tot i que aquest fet no era nou, ja que, sense anar més enfora, el 1978 el ministre d’Educació havia estiuejat a l’illa, sí que fou notable la seva concentració. El punt més alt potser va ser el 1986. També són els anys en què adquireixen una segona residència Joan Manuel Serrat, Ana Belén i Victor Manuel, Mercedes Milà i Iñaki Gabilondo. En tot cas, el 1987 el ministre Maravall, que duia quatre anys venint a Menorca, es queixava de la massificació. Aquest devia ser el motiu que la presència d’aquestes celebrities deixés de ser tan freqüent.


La consistència d’aquest procés es constata pel fet que, després de dotze anys en blanc, el 1986 s’inaugurés un nou hotel (el Mediterrani a Cala Blanca, de 342 llits) i posteriorment es van seguir obrint establiments, majoritàriament al terme de Ciutadella i de tres estrelles: el 1987 el Club Falcó, de Son Xoriguer, amb 927 llits i el Victoria Playa de Sant Tomàs, d’unes 500 places. L’any següent va arribar el torn del Prinsotel sa Caleta, amb 427 llits, així com el Patricia, a Ciutadella, de quatre estrelles i 90 places. El 1989 marcaria el punt àlgid amb l’hotel San Valentín de Torre Solí Nou, de més de 700 llits, el Menorca Stars de cala en Bosc i l’hotel Royal de Son Bou. El 1990 s’inaugurava l’aparthotel Mar de Menorca de Canutells i l’aparthotel Rock Oasis Park de Cales Piques i el 1991 l’Hotel Mirador des Port, a Maó, amb 150 places.

Aquest increment de la capacitat d’allotjament de l’illa va ser assimilat amb dificultats creixents. El 1988 el director de l’agència de viatges Iberia denunciava que l’oferta de places superava la demanda, la qual cosa era aprofitada pels tour operadors, immersos en una guerra de preus, per demanar rebaixes de preus als establiments de Menorca que, d’aquesta manera s’havien “balearitzat”. A començaments del 1991, altres fonts informaven que l’excés de places hoteleres s’havia convertit en un problema: els dos anys anteriors, a pesar de l’augment de llits, s’havien reduït els clients i la facturació.


Malgrat tot, l’ampliació de l’oferta no va venir protagonitzada pels hotels, sinó pels apartaments. Mentre que els primers entre el 1986 i el 1992 van afegir 5.876 places (un 40,5% més), els apartaments aportaven 11.383 nous llits, multiplicant per quatre els valors inicials (si bé una part constituïen legalitzacions de places construïdes anys enrere). La capacitat dels hotels no tornaria a pujar fins el 1996, mentre que els apartaments encara sumarien 5.423 places entre el 1992 i el 1994, i així igualaven l’oferta hotelera, una situació extraordinària i molt enfora de la realitat balear: a Mallorca només suposaven el 23% del total i a Eivissa el 32,3%.

Un estudi encarregat pel Foment del Turisme a Gabriel Cortès xifrava l’oferta total real del 1989 en 51.300 places, de les quals el 41,8% eren d’hotels, el 38,8% d’apartaments turístics i un no gens menys preable 19,4% de cases. En comparació amb les dades oficials, el valor dels hotels és similar, mentre que el nombre d’apartaments era superior en 5.200 llits. Els habitatges d’ús turístic no eren recollits en les estadístiques. A banda, el turisme residencial afegia 20.700 llits. Segons aquest treball, l’oferta que es podia anomenar amb propietat com il·legal eren com a màxim unes quinze mil places, mentre que la resta la formaven els propietaris de xalets i apartaments.

        Oferta turística real de Menorca (1989). Nombre de places             
Concepte                                 Urbanitzacions Nuclis urbans  Suma
Hotels                                        19.000                2.427 21.427
Apartaments                                19.470                   438 19.908
Oferta convencional                       38.470                2.865 41.335
Habitatges turístics vacacionals  6.642                3.323   9.965
Oferta turística                        45.112               6.188        51.300
Habitatges en propietat                19.388               1.312        20.700
Total                                        64.500               7.500        72.000
Font: Cortès (1990), pàg. 60-66

En relació a la qüestió dels habitatges vacacionals, avui en dia en vies de regulació, es documentava l’existència de 30.665 places (9.965 en règim d’arrendament i la resta en propietat), de les quals 26.030 s’ubicaven en les urbanitzacions i 4.635 als nuclis urbans.

Aquest pols dels establiments extrahotelers no era exclusiu de Menorca i responia als canvis en la demanda, especialment al Regne Unit. En efecte, des de la meitat dels anys setanta, els tour operadors van llançar amb un èxit creixent productes (principalment a Espanya), on l’allotjament s’oferia per imperatiu legal, però sense cap compromís per als clients de fer-ne ús i, en ocasions, sense que respongués a un llit existent en la realitat. Així mateix, entre els turistes anglesos es va suscitar un allunyament dels clàssics paquets hotelers i una progressiva recerca de l’autoconsum o els menjars a restaurants. Segons Lunn-Poly, si el 1987 una quarta part dels britànics optaven per xalets i apartaments, a meitat de la dècada següent, la proporció havia crescut fins quasi el 50%.

dilluns, 4 de juny de 2018

El maig del 1968 i la renovació del debat entre dreta i esquerra

Estem acostumats a parlar de polítics de dreta i d’esquerra, però des del maig del 1968 el sentit d’aquestes dues opcions ha canviat de forma total. Qüestions de les quals es feien bandera han passat a ser marginals i constantment en surten de noves que susciten aferrissats debats.


La divisió entre dreta i esquerra va arrelar arran de la Revolució Francesa, quan els jacobins republicans es van agrupar a l’esquerra de l’hemicicle, mentre els monàrquics ocupaven el cantó dret. El 1830 Stendhal titulava una cèlebre novel·la El roig i el negre, marcant la separació entre els revolucionaris i els clericals.

En els seus orígens, a un costat de la barrera es trobaven els defensors de la monarquia absoluta, d’un rei de dret diví dotat de poders il·limitats. A l’altra, els republicans advocaven per la sobirania popular: la sobirania emanava del poble i els governants tenien una potestat limitada, que deixava pas als drets dels ciutadans, que veien reconegut el seu àmbit de llibertat cívica i econòmica.


Aquesta dicotomia explica la vida política de tot el segle XIX, on els liberals disputaven la partida als monàrquics. L’eslògan dels carlins era “Dios, Patria y Rey”. Els papes exclamaven que el liberalisme era pecat. En clara oposició, l’esquerra era republicana i anticlerical.

Amb el pas dels anys, els moviments socials, anarquisme i comunisme, van posar en el centre del debat l’economia, en exigir millores laborals i la propietat pública de les fàbriques i els mitjans de producció. Al principi, la seva veu era minoritària i només tenia impacte quan els proletaris s’alçaven en armes, seguint l’estela de la Comuna de París del 1871. Aquests nous partits en ocasions pactaven amb els vells per intentar avançar en la justícia social, fins que al segle següent van anar imposant els seus postulats.

Les revoltes obreres arribaren al seu punt culminant el 1917, quan els comunistes van prendre el poder a Rússia i dugueren a terme el seu programa de màxims: l’expropiació de la propietat privada. El seu èxit desencadenà la irrupció dels partits feixistes, que propugnaven la militarització de la societat com expressió d’un nacionalisme agressiu. Ambdós constituïen les visions més extremes de l’eix dreta-esquerra i deixaren un trist balanç de milions de morts.

Passada la II Guerra Mundial, mentre l’Estat del Benestar incorpora algunes demandes dels treballadors, altres assumptes salten a escena. El primer fou el colonialisme. L’esquerra va donar suport a l’alliberament dels països dominats per les potències europees. A França, les protestes contra la guerra d’Algèria obriren la porta a la seva independència, el 1962, que seria el preludi de la de la resta de nacions africanes.


La lluita en favor de l’autodeterminació de les colònies explica l’aparició dels partits nacionalistes d’esquerres. Els nacionalismes havien emergit al segle XIX entre les classes dirigents per defensar les particularitats de cada poble i reclamar la seva independència. Així van néixer Itàlia, Alemanya i una munió d’estats, des de Polònia a Irlanda, es van segregar dels imperis (Àustria-Hongria, Rússia i Gran Bretanya). La causa de la condició nacional de diverses regions la dècada del 1960 és assumida per moviments d’esquerra, freqüentment en clau revolucionària, com a Irlanda del Nord o el País Basc.

Les transformacions socials de la postguerra van cristal·litzar en les revolucions del 1968. Pacifisme i drets sexuals, enllaçats en l’eslògan “fes l’amor i no la guerra” suposaven un trencament amb la moral tradicional. Els partits d’esquerra van estalonar el reconèixer del divorci, els anticonceptius i l’avortament. Ja al segle XXI, el matrimoni homosexual i l’acceptació social dels gais, lesbianes i transsexuals. En paral·lel, el feminisme reivindicava la plena equiparació legal i social de les dones, mentre als Estats Units, Àfrica del Sud i arreu les minories ètniques aconseguien l’eliminació de la discriminació racial.


Amb la crisi econòmica de 1973-1981, la dreta reacciona. Thacher i Reagan van ser pioners en rebutjar la intervenció pública en l’economia i assumir els postulats econòmics liberals, engegant un ampli programa de privatitzacions i desregulació dels mercats. La caiguda del mur de Berlín fou vista com la confirmació de la bondat d’aquest ideari, que es va fer dominant i ha permès que els conservadors consolidin el seu poder. Així mateix, des dels anys noranta, moviments extremistes de dreta promouen un reafermament nacional que repudia l’arribada d’immigrants i segons els països, la Unió Europa, l’euro o el lliure comerç.

L’esquerra, per la seva banda, estalona les noves iniciatives que van sorgint en l’estela del maig del 1968: col·lectiu LGTBI, acolliment d’immigrants i refugiats, animalisme, així com un impuls renovat del feminisme i determinats drets socials, en matèria d’habitatge o contra la desigualtat econòmica (renda mínima, nous impostos).

El resultat és un esclat de diversitat i desconcert. Treuen el cap nous partits, que els vells qualifiquen de populistes. Part dels antics votants d’esquerra no se senten gaire atrets per les noves demandes socials i giren envers el programa radical de la dreta, que ofereix una resposta a les seves inquietuds econòmiques. Aquest fet provoca que, a tota Europa, el vot dels cinturons rojos obrers ja no estigui tan definit i sigui substituït per segments de les classes mitjanes urbanes.


En definitiva, l’associació de la dreta amb la tradició i l’esquerra amb la modernitat es difumina o pren un significat diferent del que tenia fa vint-i-cinc anys. Els ideals del segle XXI no acaben d’enterrar els de la centúria anterior i donen peu al maremàgnum polític actual.

dimarts, 29 de maig de 2018

Els apartaments turístics: de la ignorància a la legalització (1975-1985)

El 1982 s’avaluava que a Menorca existien 25.000 places extrahoteleres (apartaments i altres edificacions), que superaven l’oferta hotelera, xifrada en 15.000 llits. Val a dir que, com passa amb els habitatges vacacionals, el seu ús estava molt concentrat en els moments punta de la temporada turística.


El delegat insular de Turisme comentava que a partir del 1973 s’havien deixat de construir hotels, però “ha surgido el fenómeno de las urbanizaciones, en su mayoría anárquicas y sin infraestructura, por ejemplo en Cala’n Porter se encuentran hasta 5.000 apartamentos, ese dinero se va en su totalidad a Inglaterra, ya que los turistas vienen con todos los gastos pagados desde allí”. De fet, la major expansió dels nuclis residencials, i notablement de l’esmentat, un dels més primerencs, s’havia produït abans de la crisi. Només la progressiva competència que feien als establiments oficials havia canviat la valoració de les autoritats i altres actors del món turístic.

L’estimació del volum del turisme residencial havia anat creixent, des dels 17.500 llits del 1975 als 25.000 que suposaven el 1982. Durant tots aquests anys els hotels no van experimentar grans variacions, mentre que el nombre de turistes va passar dels 223.048 del 1975 als 391.755 del 1984 (augment del 75,6%). L’expansió sostinguda del nombre de visitants que rep Menorca a partir del 1979 hauria estat impossible sense la construcció de nous allotjaments, bàsicament apartaments no declarats. La presa de consciència sobre aquest tipus d’habitatges va de la mà, per tant, de la constatació d’un increment del seu pes en l’oferta global de l’illa i de la percepció que eren una barrera per a l’obertura d’hotels i una competència deslleial que calia combatre.


Els locals sorgien a la llum del dia. Des de la segona part dels setanta es publiquen anuncis on s’ofereix específicament aquesta classe d’edificacions. Així van començar a proliferar les promocions immobiliàries, com el 1976 el Parc Residencial Sa Roca, on s’oferien xalets; l’any següent estaven a la venda apartaments de luxe a l’edifici Aquarium de la platja de cala Blanca. El 1982 s’oferien apartaments a Sant Jaume i construccions en règim de multipropietat a Sant Tomàs. El seu lloguer no era tan notori, però no passava desapercebut dins dels cercles turístics.

Tots els agents turístics eren conscients de la il•legalitat d’aquest sector. El 1976 la Junta del Foment del Turisme denunciava com, encara que no es podien trobar impresos per a legalitzar apartaments i bungalous, se’ls imposaven multes de 90.000 pessetes. Després del llarg compàs d’espera que, en matèria d’ordenació turística, va viure el país entre el 1975 i l’assumpció de la competència per les comunitats autònomes, l’Estat va regular l’oferta extrahotelera, en un Reial Decret de novembre del 1982, el qual es referia a l’ampliació que havia experimentat aquesta els darrers anys per mor de les noves tendències i les modificacions en els comportaments dels turistes. Es distingia entre els apartaments turístics, que es regulaven amb un cert detall, i els habitatges turístics vacacionals (qualsevol unitat, casa o xalet aïllat), per als quals només s’exigia la notificació a l’administració; en cas contrari, l’oferta es considerava “clandestina”.


Tanmateix, l’aprovació de l’esmentada norma i les actuacions de l’administració no van permetre d’aflorar aquests establiments. Com a resposta, la Comunitat Autònoma es va prendre el tema seriosament. L’agost del 1983 el conseller d’Economia va plantejar la qüestió en una visita a l’illa. En finalitzar la temporada, el conseller de Turisme es reuní amb la patronal hotelera, fent especial esment al problema dels “apartaments clandestins” i s’acordà constituir una comissió per incitar els propietaris a legalitzar la seva situació.

Es va obrir un registre d’allotjaments en tràmit de legalització amb un termini d’amnistia, però una gran part dels que van iniciar les gestions no les van culminar. Les estadístiques oficials només recolliren els apartaments. Menorca va ser l’illa on menys es van regularitzar: 907 el 1982 i 174 el 1983. En canvi, a Eivissa van ser 14.913 i 3.009, respectivament, i a Mallorca 22.294 i 1.662. Els habitatges legalitzats suposaven el 6,3% de la capacitat total de Menorca, el 26,6% d’Eivissa i l’11,4% de Mallorca.

Conscient del fet, i del manteniment de la tendència a l’alça d’aquesta activitat, el Govern Balear emprengué un seriós intent d’ordenar-lo. La Llei 2/1984 donava quatre mesos per legalitzar els apartaments turístics, alhora que prohibia a agències de viatges i operadors turístics que oferissin els que no comptessin amb l’autorització legal. S’amenaçava els locals no regularitzats amb una ordre de clausura i, aquells que l’incomplissin, a multes d’entre un i vint-i-cinc milions de pessetes. Balears era la primera Comunitat Autònoma en legislar sobre el tema.

Apartaments turístics de les Illes Balears (1982-1985)
Mallorca Menorca Pitiüses
Any Núm. % s. total Núm. % s. total Núm. % s. total
1982 22.294 11,4% 907 6,3% 14.913 26,6%
1983 23.956 12,1% 1.081 7,0% 17.922 29,7%
1984 31.123 15,1% 1.708 10,6% 19.326 31,1%
1985 34.701 16,5% 2.849 16,5% 20.528 32,4%
Font: Conselleria de Turisme del Govern Balear

L’administració no era la única preocupada per l’assumpte. A la Fira Turística de Berlín del 1984, els tour operadors alemanys van expressar als directius del Foment del Turisme la seva sorpresa pel creixement residencial que experimentava Menorca en detriment dels hotels. Aquesta atomització consideraven que dificultava el control i contribuïa a la degradació de l’oferta turística de l’illa. En alguns medis del sector hoteler, se censurava el comportament de determinats hotelers, als quals els resultava més econòmic edificar un bloc d’apartaments que un hotel, i, a més, es beneficiaven d’un cost de manteniment i personal molt més reduït.

Els resultats de la llei autonòmica tampoc van ser gaire brillants. El mes de maig la Conselleria de Turisme informava dels expedients de legalització de 21 conjunts, amb 1.784 places i 251 habitatges vacacionals amb 1.168 unitats i el més de juliol de la regularització de 1.084 places. De fet, a Menorca el 1985 hi havia 1.768 apartaments més que dos anys abans, mentre que a Eivissa eren 2.606 i a Mallorca 10.745. En total, a Mallorca i Menorca suposaven el 16,5% de la planta total i a Eivissa el 32,4%. En aquell moment l’oferta de Menorca es xifrava entre 15.000 i 20.000 llits. La Conselleria de Turisme disposava de relacions de conjunts d’apartaments il•legals que, només a la zona de Ciutadella (on havien proliferat més), pujaven a 5.000.


Aquesta normativa va fer emergir de forma creixent els allotjaments que es comercialitzaven als circuïts turístics ordinaris, especialment els apartaments, però no tant els xalets i bungalous, una part d’ells llogats de manera informal pels seus propietaris i una altra de forma irregular per alguns operadors del sector. Les estadístiques oficials només han recollit les estades de turistes en aquests locals de manera molt tardana i, pel que fa a l’oferta sempre s’ha considerat l’oficial, deixant de banda la resta. El 1985 es produïa el tancament cautelar d’algun establiment. La patronal ASHOME xifrava l’afluència als apartaments turístics no legalitzats en 10.000 persones. Es tractava d’un any de crisi, pel retrocés del mercat britànic, però els hotelers també culpaven “el progressiu augment de la demanda d’apartaments i xalets que, en alguns casos no compleixen els requisits mínims exigits per la llei” i denunciaven pràctiques fraudulentes per evadir aquestes estipulacions.

dimarts, 22 de maig de 2018

Viatge del Renaixement al Regne de Granada

Les terres de Jaen són el testimoni privilegiat del Renaixement, especialment els pobles d'Úbeda i Baeza, situats en un alt que domina la vall del Guadalquivir. El noble d'Ubeda Fracisco de los Cobos fou el secretatari d'Estat (primer ministre) de l'emperador Carles V i va emprendre un vigorós programa constructiu.

ÚBEDA


La gran plaça Vázquez de Molina és una de les més monumentals d'Espanya, plena de grans edificis i jardins.

Santa Maria de los Reales Alcázares
La capella de Sant Salvador és notable, tant per l'exterior com l'interior

Sant Salvador
Retaule renaixentista de Sant Salvador
Hi ha altres esglésies, com la de la Santíssima Trinitat

Campanar de l'Església de la Santíssima Trinitat

Al nord d'Úbeda es troba el castell de Sabiote, bastant impressionant.

Castell de Sabiote

BAEZA

Tal vegada per ser més petita a Baeza, es nota més la seva monumentalitat.

Palau de Jabalquinto

Un dels punts de més encant és la plaça del Popolo, amb la font dels lleons i les carnisseries amb l'escut de Carles V.

Font dels Lleons

Baeza és la seu episcopal. La catedral, petita però rabiosament renaixentista és preciosa.

Torre de la catedral de Baeza

Antonio Machado va donar classe a l'antiga universitat, reconvertit en institut. Avui en dia es conserva l'aula on ensenyala als seus alumnes.

Claustre de l'Insitut de Baeza

JAEN

La capital, Jaen, té diversos punts d'interès. Entre ells la catedral renaixentista.

Campanar de la catedral

L'interior és pura geometria

Interior de la cúpula de la catedral

Els banys àrabs s'anuncien com els més grans d'Espanya i de fet, són una construcció notable.

Banys àrabs de Jaen

Són als soterranis del palau de Villardompardo, molt airós, on avui hi ha un centre cultural.

Pati del palau de Villardompardo

El castell de Santa Catalina domina la ciutat. És una bella construcció amb unes vistes fabuloses.

Vista general del castell de Santa Catalina

Muralles del castell

Les serralades dels voltants de Jaen donen una gran sensació d'amplitud. Les oliveres són omnipresents.

Oliveres i serralada dels voltants de Jaen

A mig camí de Jaen i Úbeda trobam la serra Màgina, amb uns panorames fantàstics.

El poble de Torres i la serra nevada al fons

LA SERRALADA DE CAZORLA

La serralada de Cazorla és un paratge mític, des de l'època dels documentals de Rodríguez de la Fuente. La veritat és que és una comarca ben conservada i a escala humana.

Abans d'arribar s'estenen les oliveres de la vall del Guadalquivir, que des d'enfora sembla que formen un tapís.

La Vall del Guadalquivir des de Burunchel

La cerrada de Utrero és una senzilla excursió on es veu un penyal amb belles cascades.

Cerrada de Utrero

El poble de Cazorla és un lloc recomanable. Bon ambient, un castell,..

Castell de la Yeda dominant Cazorla

A l'església de Sant Maria, construïda sobre el llit d'un riu, expliquen un curiós episodi de la lluita de l'home per domesticar la natura.

Ruïnes de l’Església de Santa Maria

LA SENDERA DEL RIU BOROSA

Excursió molt recomanable. És llarga, però no té cap complicació per poc que estiguis acostumat a caminar.

Cerrada de Elías

Els penya-segats són espectaculars.

Vall del riu Borosa

Hi ha paratges que semblen encantats.

Salto de los Órganos 

I cascades que semblen sortides d'un conte de fades


  Les aigües baixen impetuoses i al voltant es poden veure cabres monteses amb les seves cries.


GRANADA, LA DARRERA CAPITAL D'AL ANDALUS

A Granada conviuen edificis renaixentistes i nazaris. La capella reial i la Catedral valen molt la pena de visitar.

Detall de la Capella Reial

Per damunt de l'Alhambra hi ha els encantadors jardins del Generalife.

Jardins del Generalife

Els jardins ofereixen unes belles vistes de la ciutadella de l'Alhambra.

L'Alhambra des del Generalife

A l'interior es va construir el palau de Carles V, de bella factura renaixentista.

Pati del Palau de Carles V.

Però, la perla són els palaus nazarís, construïts pels darrers reis moros.

Palaus nazarís

El patio de los Arrañanes, és un remans de pau, que ens transporta a l'oasi que cercaven els reis de Granada.

Patio de los Arrañanes

Al costat s'hi troba el pati dels lleons, on les paraules es queden curtes per expressar el que sents.

Pati dels Lleons

L'arquitectura dels voltants, tocada pel sol del capvespre crea efectes de somni.

Columnes del pati dels Lleons

A la sala dels reis, l'arquitectura és pura màgia. És fàcil sentir l'alè dels antics monarques recostant en la semipenombra de la sala.

Sala dels reis
A la sortida espera la tranquil·litat del Partal

El Partal

Ja es tard, ens despedim des del mirador que ens ofereix el panorama del Albaicín.

El Albaicín