dimarts, 21 de gener de 2020

La visió parisenca de Menorca: À travers le monde (1911)


Le Tour du Monde fou una revista setmanal de viatges que es publicà a Paris entre el 1860 i el 1914 per cobrir les grans exploracions del període. Aquesta prestigiosa publicació edità a partir del 1895, i fins el 1911, un suplement sota el nom d’À Travers le Monde, les pàgines del qual es reunien en volums anuals. El darrer any, J. de Borgioni va escriure un reportatge de tres pàgines sobre l’illa, amb el títol d’“Impressions de Menorca”, il·lustrat amb dues fotografies: una del port de Maó, on es veuen el poble des Castell i el Llatzeret, i una altra del port de Ciutadella. Hem d’agrair a Miquel A. Limón la seva localització.


Borgioni, després de fer notar que Menorca fou conquerida per França el 1756 i que encara hi perceb signes del setge al qual se sotmeté els anglesos, indica que el port és la primera i única bellesa de Maó. Tanmateix, la seva descripció és ben parca: es tracta d’un port natural molt estret on s’hi escalonen cases d’estiueig, barques de pesca i establiments de banys. Les cases blanques, més blanques que les que hi ha al camí de Canes a Niça, es reflecteixen a les aigües blaves, més blaves que la Mediterrània.

Tot d’una passa a lloar la blancor del país: “Oh! Aquest blanc de Maó! Ningú es pot imaginar res semblant: totes les teulades, tots els murs, totes les façanes, totes les escales interiors, tots els paviments dels carrers són d’un blanc enlluernador, ben llis, mai interromput per un taca infortunada o per un gra de guix. A damunt s’hi precipita un sol tropical que brilla des de les sis de la matinada. A l’exterior, tot és igual: tant si es surt als carrers blancs, repassats cada dissabte, com si va de la ciutat al camp, un es troba entre parets i murs blancs. I tots els matins, un fillet passa a domicili per vendre calç!”

El francès assenyala que Maó és una autèntica capital: el seu port acull vaixells, fins i tot veritables navilis de tres pals; la munió d’edificis fa evident la seva populositat. La seva història es remunta al general cartaginès Magon, el seu fundador.

D’altra banda, l’autor no pot oblidar la llegenda d’aridesa i aïllament de l’illa. Durant la canícula, a Menorca només hi ha desolació: el camp no ofereix ni plantes, ni verdures, tan sols alguns arbres torts o desarrelats pel vent. Darrera de les parets únicament es veuen animals magres; tenen tan poca carn que, per menjar un plat de carn, cal arreplegar mitja dotzena de filets. Els molins de vent no giren; es diria que fins i tot don Quixot ha abdicat. El vaixell arriba tot just dues vegades per setmana i en hivern moltes vegades un es queda quinze dies o un mes completament aïllat del món. Maó és l’entrada d’Espanya, però només es gaudeix de l’ombra de tarongers i les palmeres. Tan sols aixequem una punta del vel dels espanyols, l’ull negre que s’obre darrere les finestres.


Moltes dones acomodades cuinen elles mateixes. Per simplificar el menjar, es condensen el brou, els entrants i el rostit en el puchero, un plat car que necessita carn de vedella i d’aus de corral, peix, patates, carabassa, ciurons, tomàtics, brou, xulla, salsa fins a vessar,... la seva composició només resta limitada per la vora de l’olla, l’enorme recipient en el qual es cou.

Segons Borgioni, la societat viu a Ciutadella, però sembla un error, perquè a continuació descriu Maó. L’Esplanada és el punt de trobada per fer un passeig i sentir música. L’orgue de la Catedral (deu ser Santa Maria) li ha valgut la visita de dos reis, que a la tornada a la cort han encarregat models similars. El Teatre era tancat. L’Ateneu és a un edifici de dos pisos amb sales de concerts i conferències. Compta amb un museu d’història natural i una biblioteca on va trobar la Revue des Deux Mondes i el Journal des Débats com a lectures franceses. El director d’aquesta modesta acadèmia semblava orgullós de la institució i li explicà la recent visita d’un professor de la facultat de Lió.

El francès dedica bastant d’espai a descriure els costums i la gent de la població. Al cementiri, li xoca la pràctica de deixar unes hores al mort dins d’una cripta. El puny del difunt aferra una alarma i el guarda que l’acompanya està preparat per corregit l’error, circumstància que no s’ha esdevingut mai.

Els maonesos estimen la música, el seu únic gust artístic: tothom canta o interpreta un instrument: piano, guitarra o violí. Pobres i rics, pel carrer o a ca seva, des que tenen onze anys entonen les cançons, sobretot valsos i marxes, que executen massa fort i sense gaire gust. Als cafès s’escoltava música italiana en un fonògraf. L’escriptor va provar de tocar alguns lieder de Schumann i Mendelsson sense cap èxit; el gran Wagner era quasi desconegut.

La visita al veí d’un ric comerciant retirat, al carrer d’Isabel II, li serveix per descriure el sistema de festeig menorquí. Les seves filles comptaven vint i deu anys, i les dues tenien enamorat, que les anava a veure cada dia sense amagar-se, a diferència de França on la policia denunciava qualsevol home que s’hi acostés, com va explicar a les joves, que li demanaven noves de París. Ell s’expressava en provençal i elles li responien en maonès.

La mantellina, com totes les coses locals i belles, està en decadència. Les dones la duen el matí com a vestit secundari; durant el dia, se’n veuen moltes pel carrer amb capell o amb el cap descobert; el capvespre, de passeig, no surten mai d’una altra manera. La mantellina clara és per al teatre i els dies de cerimònia.

La mantellina accentua la negror dels cabells femenins i la blancor del cutis. Les dones es cobreixen amb gust; solen dur una ploma al capell, que deixen caure lleugerament cap enrere. Els seus moviments són encantadors, dotats d’una gràcia moresca; el pit, ben fet; els ulls, plens d’intel·ligència i malícia. El ventall constitueix l’arma i l’ànima de les senyores, la duen com els francesos duen el mocador o la bossa: a l’església, de visita, el vespre i el matí; tot el temps. Amb ell desenvolupen un llenguatge amorós; segons com es posi, el ventall significa indiferència, ruptura, confessió, temor, gelosia, desdeny, còlera, etc.


Les bosses de plata i d’or, amb una tancadura elegantment cisellada, que es veuen a tota Espanya es fabriquen a Maó. La indústria prospera; Borgioni  visità una de les fàbriques. Les malles són fetes a part per dones, joves i filletes que quasi no saben ni llegir; la tanca es reserva per als obrers i les màquines. Aquestes bosses no reemplacen les joies. Les senyores se les posen el capvespre, al teatre, el matí per fer la compra o fins i tot a ca seva. Braçalets, collars, anelletes, cadenetes i agulles; fòtils vistosos i sovint sense gust.

L’escriptor finalitza parlant de Mme. du Gast, la guanyadora de la cursa de vaixells a motor entre Alger i Marsella, que feu escala a Maó el 1906 i deixà un record ben visible. Al saló del cònsol hi ha multitud de fotografies seves: a cavall; passant un torrent per damunt d’un arbre caigut; en la seva embarcació, rodejada d’admiradors; en vestit de ball, coberta de joies; en automòbil, amb gorra de conductor; en cotxe de cavalls, que mena amb seguretat; en el seu estudi de treball, amb un llibre a la mà.

Un vespre, tornant d’examinar el moll desert on ella fou aclamada uns anys abans per 6.000 persones, Borgioni veu una barca que duu el seu nom i es demana “¿Es tracta de l’atenció delicada d’un pescador subjugat o un vestigi de la seva barca a motor?” Sigui el que sigui, aquest record li va semblar “humil, no gloriós: el nom quasi esborrat, la barca perduda al mig d’altres; el silenci que hi regnava. Quina buidor!”

L’home mira la gran mar i el sol que s’emmiralla. L’espectacle li encanta i el fa pensar que la poesia immutable és la única veritat del món i del temps.

dissabte, 21 de desembre de 2019

El judici de Sören Qvist, de Janet Lewis: la felicitat del lector


La recuperació de les dones escriptores per al cànon literari ens va oferint algunes perles que el temps havia sepultat davall d’un mant de terra. És el cas de Janet Lewis, coneguda poetessa nord-americana, l’obra novel·lística de la qual s’està editant els darrers anys. El seu primer llibre, La dona d’en Martin Guerre, que en el seu moment li va proporcionà un sòlid renom, fou traduït al català el 2015, no així el segon El judici de Sören Qvist, que acaba de ser publicat en castellà per Reino de Redonda en una esplèndida edició que ens permet de descobrir un relat enlluernador. El dos formen part de la trilogia dedicada a casos judicials històrics que l’autora relata amb una ploma vigorosa i moderna.


Vagi per endavant que El judici de Sören Qvist té tots els ingredients d’un clàssic, ja que el llegiran amb interès tant l’erudit com el lector que cerca entreteniment, l’amant de la tècnica i aquell a qui li agrada devorar els llibres, els preocupats en com es teixeix la trama i els que s’apassionen amb els personatges. El començament ja és tota una declaració d’intencions. En el primer capítol hi trobam una evocació de l’inici de l’Illa del tresor: un viatger desconegut arriba a una taverna i el diàleg que s’enceta entre aquest misteriós personatge mutilat (coix en el text de Stevenson, manc en el de Lewis) i els propietaris del local constitueix el punt l’arrancada de les aventures; com a lectors la nostra primera preocupació és esbrinar qui és aquest home i quin paper té a la trama.

És només un recurs literari, ja que l’autora no seguirà les petjades de l’escocès, sinó que dona forma al seu relat d’una manera més moderna: els primers quatre capítols ens ofereixen la conclusió de l’acció i tota la resta és la indagació de com es pot haver arribat fins aquell extrem. En definitiva, es tracta del mateix esquema que Garcia Màrquez utilitzaria el 1981 per bastir la seva Crònica d’una mort anunciada, amb el qual també comparteix el fet de ser una novel·la d’aire policial. L’americana publicà el seu llibre el 1947, més de tres dècades abans que el seu il·lustre seguidor, que en tot cas no és fàcil que tingués notícia d’aquest precedent, ja que l’obra no s’havia traduït al castellà.


Lewis atreu l’atenció del lector a través de la tècnica del desvetllament. Els personatges, els fets i les situacions són presentades al lector directament, sense cap aclariment ni descripció introductòria, ni tan sols el seu nom, que anam descobrint en les pàgines següents a mesura que progressa la història. D’aquesta manera s’obliga al lector a entrar en el joc del descobriment, un joc que l’autora practica amb mestratge, perquè la seva prosa neta i el seu profund sentit narratiu fa que el lector no es perdi, de manera que a l’hora que va estirant el fil de la trama es va familiaritzant sense cap dificultat amb els fets i els personatges que  han aparegut unes línies més enrere.

No és l’única audàcia de l’escriptora. També hi trobam algun capítol que comença al mig de l’episodi, el qual és continuat per un flash-back en què se’ns explica què està passant. És una altra forma de conferir interès a la història, que és vivificada per la intriga que li aporta aquesta forma d’escriure. En definitiva, els que gusten destriant l’arquitectura del text queden satisfets de la bellesa de la manera que té Lewis de construir la història i els lectors corrents van passant les pàgines de forma gairebé hipnòtica

Una característica de la prosa de Lewis és que tots els seus elements són perfectament clars i lògics. Aquesta transparència és un altre factor que atorga el caràcter clàssic al llibre. Els clàssics mostren de manera fàcil i senzilla el que per altres és complex i per aquest motiu ens ajuden a entendre el món, de manera que són exemplars.


En aquest sentit, el lector sap quin és l’assumpte del llibre abans d’obrir-lo, perquè figura en el títol. El pastor protestant Sören Qvist és jutjat, condemnat i mort i l’autora es proposa de desentranyar aquest singular succés. El judici és el centre de la narració i el tema que es tracta és, per tant, el funcionament de la justícia i, si  es vol, la relació entre la justícia humana i la justícia divina o la justícia absoluta. No descobrim res si apuntam que en les primeres pàgines es fa evident que el famós judici va condemnar un innocent i va causar una gran quantitat de dolor a la seva família i a la parròquia a la qual l’home servia.

Aquest fet, cru i descarnat, ens posa davant de les limitacions de la justícia. La qüestió em sembla extraordinàriament pertinent en els nostres temps, en què l’opinió pública està assetjada des dels mitjans de comunicació per persones i col·lectius que clamen perquè se’ls faci justícia, que sempre identifiquen amb les penes més severes del codi penal i, si no basta, amb un enduriment d’aquestes.


En aquesta deriva a Espanya s’han tipificat un bon nombre de nous delictes i fa dècades que es va endurint el tractament de qualsevol crim que surti a la llum pública, des dels accidents de cotxe a les agressions sexuals, passant pel terrorisme o els delictes d’odi. Tanmateix, si la justícia és fal·lible, si els poderosos la poden evadir i desviar els seus cops cap a persones innocents, és prudent aquesta severitat? A quants innocents no estem condemnant de manera injusta? Aquesta és la qüestió que Lewis planteja, amb una dosi d’humanitat considerable, si tenim en  compte que el llibre es va editar just després de la Segona Guerra Mundial, en la  qual es van cometre els més grans crims.

Per fer-ho, l’autora ens anirà presentant les persones que envolten el protagonista, el contradictori pastor Sören: els seus familiars, amics i enemics. De fet, la construcció dels personatges (Anna, la filla del Pastor, l’ama Vibeke, l’estrany Niels Bruus, el magistrat Thorwaldsen i molts altres amb un paper més secundari) és un dels grans encerts del llibre; a través de la narració ens sembla com si els haguéssim conegut de primera mà. Així mateix, l’ambient està descrit de forma perfecta, tant pel que fa a la societat, la comunitat rural danesa, com el físic, el paisatge de Jutlàndia, dominat pels prats de bruc i la llum somorta del nord.

El llibre té altres ingredients, que són al·licients per al lector. Els amants de la novel·la històrica apreciaran la minuciositat amb què es reconstrueix l’atmosfera del segle XVII, amb els seus vestits, parament de la llar, eines i mitjans de transport, sense perdre el més mínim detall. Tanmateix, el llibre compleix plenament amb l’objectiu bàsic de tota novel·la: oferir una visió del món. En aquest cas, ens revela els mecanismes que mouen les comunitats humanes, amb les seves alegries i tristeses, les enveges, els flirtejos, els vincles amorosos i d’amistat,  els lligams familiars i les relacions de poder. La gràcia d’aquesta obra és que, malgrat està ambientada a la llunyana Dinamarca del fosc segle XVII, està parlant d’uns trets universals, o almenys compartit per tots els europeus des de fa centúries.

D’altra banda, com s’ha apuntat, la història conta la investigació d’un crim, és a dir que s’inscriu en la literatura policial, encara que aquí hi manqui la figura del detectiu, que és substituït per un narrador que ens va duent de la mà fins a esbrinar els misteris que han anat sorgint. Lewis posa un punt de sofisticació en aquest plantejament ja que, encara que l’autor intel·lectual de la mort sigui, com no pot ser d’una altra manera, un malvat molt pervers, l’executor material és l’administració de la justícia, en un procés legal amb totes les garanties.


Per acabar, només remarcar el mestratge de Janet Lewis, qui aconsegueix que, en una història de la qual, al capdavall, coneixem la conclusió, els darrers capítols enfilin un crescendo en el qual el lector de cada vegada està més intrigat pel que succeirà. Alguns es tanquen amb una escena de resultat incert, un continuarà que el lector frisa per descobrir al capítol següent, en una successió que només finalitza en la darrera pàgina.

dissabte, 7 de desembre de 2019

La política a Espanya: “Els rumors sobre la meva mort són exagerats”


Segons una història, potser apòcrifa, quan un diari publicà la necrològica de Mark Twain, l’escriptor la va desmentir afirmant que “els rumors sobre la meva mort són una mica exagerats”. La frase m’ha vingut al cap amb motiu d’una campanya de solidaritat amb Guatemala que apel·la a “l’emergència climàtica”. Sense voler menystenir en absolut els problemes d’aquest país centreamericà, a la col·lecta en favor del qual anim a contribuir, sí que em crida l’atenció que per atreure l’interès del públic s’utilitzin expressions tan pujades de to.

El món és conscient de l’alteració que els humans estem provocant en el clima des de finals dels anys vuitanta, idea que va cristal·litzar en la cimera de la terra del 1992. Des de llavors s’han emprés accions, útils, però insuficients, per frenar el deteriorament climàtic. Tanmateix, no crec que es pugui parlar d’“emergència climàtica”, concepte que no ha estat encunyat pels científics. Si bé fou utilitzat per primera vegada a Austràlia el 2016, el seu ús s’ha estès com la pólvora d’ençà l’activista Greta Thunberg el va llançar a principis de l’actual 2019. Des de llavors, moltes institucions han declarat l’emergència climàtica, des de l’Ajuntament de Logroño al Parlament Europeu.

Estic convençut des del primer dia que és un problema crucial i de la peremptorietat d’adoptar mesures per retallar les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte hivernacle: és irresponsable que la humanitat provoqui l’elevació de la temperatura del planeta. Així i tot, no crec que l’ús de la paraula “emergència” sigui adient, ja que ens remet a situacions sobtades que demanen accions immediates, com un terratrèmol, un incendi o el servei d’emergències mèdiques d’un hospital. En el clima, les actuacions tenen efectes a molt llarg termini. Aplicar-hi el concepte d’“emergència” suposa d’una sobrerepresentació que erosiona el valor del llenguatge, i fa que el terme perdi la capacitat per definir les situacions on el temps és autènticament vital.

No és un fet aïllat, sinó que, des de l’inici d’aquest segle, que prest podrem definir com “el segle de l’exageració” una allau d’expressions hiperbòliques han omplert els mitjans de comunicació i els discursos públics. En la vida política, en particular, l’excés s’ha convertit en la regla, fins al punt que és difícil trobar un dirigent que parli d’un tema amb naturalitat i precisió, sinó que, pel cap baix, tots marquen les seves “línies vermelles”.

Tot i que abans la tendència ja existia, és possible que l’exemple dels Estats Units l’hagi agreujat. Quan, a la campanya electoral del 2016, el candidat Trump es dirigia a Hilary Clinton dient-li: “quina dona més fastigosa” o “hauries d’anar a la presó”, els seus partidaris, lluny de retreure-li l’exabrupte, aplaudien a cor que vols. Més endavant ha delectat l’afició amb perles com “els immigrants mexicans són violadors; encara que hem d’acceptar que qualcun és una bona persona” o “l’escalfament global és un invent de la Xina perquè l’economia estatunidenca no sigui competitiva”.


Al nostre país no ens quedem curts. Pedro Sánchez ha estat titllat d’“el mayor felón de la democracia española” i a Rajoy li van reclamar: “saque sus sucias manos de Cataluña”, entre crits creuats de “feixista” i “colpista”. En ple deliri preelectoral s’ha acusat el president de ser “partícip i responsable d’un cop d’Estat”, que el Tribunal Suprem ha rebaixat a un esquer per forçar una negociació. Altres escridassaven contra un “govern Frankenstein”, demanaven aplicar un “155 preventiu” –figura a totes llums anticonstitucional– o “blindar Catalunya amb tots els agents de la policia que facin falta”, frase que recorda la petició de Fraga d’enviar l’exèrcit al País Basc el 1979, encara que llavors era per enfrontar-se a una onada sangonosa d’atemptats d’ETA,...

Alguns han tingut més gràcia, com el que va censurar que “a Espanya governin els majordoms dels poders econòmics”. La història també dona per molt i així n’hi ha que denuncien que “Espanya és el segon país, després de Cambotja, amb més morts a la vorera dels camins”, als quals hauríem d’enviar a l’institut a estudiar la història del segle XX on, només a l’Iraq, Sadam Husein va fer enterrar centenars de milers de cossos i tant Hitler com Stalin van deixar sota terra milions de persones. La llista és massa macabra per continuar.


Trump i la seva cort de polítics espanyols no creuen en la literalitat del que diuen, sinó que, com la Bíblia, són metàfores perquè els creients acceptin el missatge salvador. D’aquesta manera el debat polític raonable queda convertit en una carrera de predicadors, com a les esglésies de dècades enrere. Aquesta destrucció creativa del llenguatge, a través de la hipèrbole i l’al·legoria, ens mena a una societat on els sentiments desplacen la reflexió racional.

Segurament hi ha factors de la nostra època que afavoreixen aquesta dinàmica. Avui coexisteixen un bombardeig constant de notícies, que ens fa la generació més informada de la història, amb l’esmicolament de la veritat per les xarxes socials, on les mentides, els comentaris degradants, els rumors sense fonament i les teories de la conspiració ens tanquen en el nostre món feliç.

Bronca al Parlament basc. Abril 2019

L’exageració no és gratuïta: provoca crispació. Una amiga que viu a Paris em diu que la tensió es nota al metro, al carrer i a tots els espais públics. Aquí, moltes persones han desistit de parlar de política amb els familiars o els amics. No perquè hagin d’arribar a les mans, sinó perquè no volen perdre les amistats. Fins i tot Mark Twain pensaria que tot plegat és massa exagerat.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

Portugal: Porto i la meravella de la Vall del Duero

Porto

Porto, la capìtal del nord de Portugal, s'ajeu a la vorera del Duero, uns pocs quilòmetres abans de la desembocadura.


Els carrers que volten el riu són veritablement pintorescos. Allà es poden veure els rabelos, antigues barcasses que abans transportaven el vi riu avall fins a la ciutat, on s'envelleix fins a convertir-se en l'afamat Porto.


Dominant la ciutat s'aixeca la Sé, la catedral romànica.


Al davant hi ha el palau episcopal, amb unes vistes privilegiades al riu i un interior considerablement sumptuós.


La ciutat és plena de fonts i algunes esglésies estan folrades de la característica rajola portuguesa.


A la part alta s'hi troba la llibreria Lello, que la saga de Harry Potter ha fet famosa, amb raó.


Museu d'Art Contemporani de la Fundació Serralves

Prop de la desembocadura, s'hi troba el museu d'Art Contemporani de la Fundació Serralves, dedicada bàsicament a autors portuguesos. La col·lecció d'escultures dels jardins és prou singular.


Aquesta part, que l'autor titulà "rellotge solar", té un mirall que realça la bellesa de l'indret.


Als jardins també es troba la casa Art Deco rosada, que és una monada


Aveiro

Uns quants quilòmetres al sud de Porto, a la vorera de l'Atlàntic, s'hi troba el poble d'Aveiro, amb els seus canals i les cases dels pescadors.


Coimbra

La ciutat de Coimbra és famosa per la seva universitat, durant alguns segles l'única de Portugal i que ocupa uns bells edificis al voltant del pati de les Escoles.


Allà hi ha la capella de Sant Miquel, que té un bellíssim retaule, amb el característic daurat del nord de Portugal.


Baixant de la Universitat cap a la ciutat baixa es troba l'antiga catedral (Sé Velha), que té un bon claustre.


Mata de Bussaco

El bosc o "mata" de Bussaco és un bosquet encantador que van confegir els monjos benedicitins. Al costat del convent, a principis del segle XX es va aixecar un fastuós hotel modernista.


La seva arquitectura neogòtica és espectacular.


L'interior està en harmonia amb l'exterior. Té molts plafons amb escenes fetes amb rajoles. La de l'escala principal és impactant.


El bosc que van organitzar els monjos tampoc deixa res que desitjar. Passejar pels camins que pugen pel turó és com anar per un país de conte.


A la part baixa hi ha un lloc encantador, amb unes escales fabuloses,...


I  un llaquet ideal.


Viseu

Al nord de Coimbre es troba Viseu, capital de comarca i amb alguns monuments interessants, com la Sé (catedral), que compta amb un claustre ben polit.


L'Església de la Misericòrdia té l'aspecte fastuós que trobamb en diversos temples del nord de Portugal.


Lamego

Una dotzena de quilòmetres abans d'arribar al Duero hi ha Lamego, interessant població dominada pel santuari de Nostra Senyora dos Remédios, que s'alça al capdamunt d'un enfilall d'escales del segle XVIII.


L'ascensió es veu alegrada per jardins, fons i plafons de rajola blava i, malgrat els sis-cents esglaons és una excursió molt agradable.


La darrera esplanada té fonts i un curiós conjunt d'escultures.


La zona vitícola del Duero

El poblet de Pinhao és el centre neuràlgic de l'Alto Douro. Allà hi ha cellers i es pot agafar una barca per fer el meravellós trajecte fins a Tua.


Les vinyes sembrades prop del riu creen un paisatge increïble.


Les vistes de les voreres del riu van in crescendo.


De fet és la imatge més propera al paradís terrenal que un es pugui imaginar.


Les vinyes formen combinacions canviants, com en un calesdoicopi gegant.


Sortint del riu, hi ha valls laterals que també ofereixen la meravella de les vinyes


Petites poblacions voltades de vinyes creen un paisatge que no desmereix a la Toscana.


Al final sempre s'acaba tornant al Duero, però la visió de les vinyes és omnipresent.


A Pinhao vam visitar el celler de Quinta de Bomfim on es fa el vi del qual s'obtenen els prestigiosos Portos de Cow's, Graham o Cockburn.


Tornant de Pinaho cap a Peso da Régua el paisatge tampoc deixa indiferent al viatger.


Amarante

És una notable població que constitueix l'entrada de l'Alta Douro si es ve de Porto i en aquest cas serà la despedida d'aquesta zona.


A l'església es pot admirar un artístic orgue


Vila Real: Casa Mateus

Vila Real és situada a pocs quilòmetres al nord del Duero. Prop de la ciutat hi ha el palau Mateus, on es fa el vi del mateix nom.


Es tracta d'un elegant palau del segle XVIII, envoltant per uns artístics jardins


El conjunt és realment harmoniós.


Una visita que val la pena de veritat.


El Nord de Portugal

Al nord de Portugal s'hi troben ciutats i terres plagades d'història.

Chaves

Tot i que cau enfora dels circuïts més transitats, la ciutat de Chaves ofreix un important patrimoni monumental, entre el qual descombrim un castell i la Cámara Municipal (Ajuntament)


Els seus carrers tenen racons encantadors.


L'església de santa Maria la Major té un bon exemplars dels artístics, i per a mi intrigants, orgues portuguesos.


També és remarcable el pont romà, construït en temps de Trajà.


El parc nacional Peneda-Gerês

Situat a la frontera amb la província d'Orense, el parc nacional de Gerês (també reserva de biosfera), és un encantador espai natural que s'estén més enllà de l'embassament de Caniçadas.


El passeig per les carreteres i camins del parc ofereix racons encantadors.


Un dels principals atractius turístics són les cascades, si bé són prou modestes.


Les roques i la vegetació es combinen en indrets d'exhuberant bellesa.


Alguns camins ofereixen estampes fantàstiques.


Braga

Braga és una bella ciutat situada a uns cinquanta quilòmetres al nord de Porto. Hi destaquen les seves places, ornades amb fonts i jardins.

Campo das Hortas

El palau conegut com Museo dos Biscaínhos té uns fastuosos jardins.


La plaça de la República, amb el cèlebre cafè Vianna, és el cor de la ciutat antiga


A la catedral de Braga són admirar els frescos dels sostres i els seus orgues.


El Palácio do Raio mostra la pompa portuguesa, amb la seva exhuberant decoració arquitectònica i les rajoles blaves.


Pels carrers de la ciutat es poden veure elements ben curiosos.

Estàtua a un balcó de Braga

El Theatro Circo és un dels més artístics d'Europa.


La joia de Braga és l'escalinata i el santuari do Bom Jesus, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.


Les fonts que es troben a cada replà són totes diferents i ofereixen escenes ben curioses.


 Davant del santuari s'obre una plaça amb jardins i escultures.


Guimaraes

A escassa distància de Braga es troba Guimaraes, cuna del primer rei i primera capital del país. El seu castell ofereix un recordatori d'aquells antics temps.


El paço dos duques de Bragança, del segle XV fou manat aixecat per un noble d'origen francès i per aquest motiu la seva arquitectura recorda la dels castells de la vall de la Loira.


Reconstruït a principis del segle XX, el seu claustre ofereix un aspecte ben harmoniós.


Tot el nucli antic fou declarat Patrimoni de la Humanitat. L'aspecte de les seves places i carrers és bellíssim.

Praça de Sao Tiago

Balcons i finestres són fets amb un gust exquisit.


El conjunt de monuments ofereix una serena harmonia.


I alguns detalls que fan somiar amb llunyans temps de cavallers i princeses.


A l'església de la Misericòrida hi ha un altre exemple dels artístics orgues d'aquesta zona.


L'església de Sao Francisco, pel seu costat, ofereix una nova mostra de la pompa barroca d'ornaments de pedra i rajola blava d'aquesta part del país


Per finalitzar, l'Església de Nossa Semhora da Consolaçao ofereix una estampa magnífica al final del Largo de la República del Brasil


A un turó que domina Guimaraes, la senyora de la Penya ofereix una viu contrast amb la ciutat barroca.


Ponte da Lima

Ponte da Lima és una ciutat emmurallada que compta amb el pont medieval més bell de Portugal.



Viana do Castelo

Viana do Castelo, molt a prop de la desembocadura del riu Limia, és una ciutat monumental, amb una bella plaça.


L'església de la Misericòrdia, amb el seu pòrtic amb atlants és impressionant.


A l'Avinguda 25 d'abril hi ha potents convents i esglésies que ens donen la despedida d'aquesta bella regió de Portugal.