dimarts, 14 de maig de 2019

La vinya de la postguerra a Sant Climent i la recuperació actual a Menorca


A la zona de Sant Climent la viticultura va perdurar més que altres bandes. Segons explica Guillermo Pons al programa de festes del 1994 els primers decennis del segle XX, les principals vinyes de la rodalia eren la de Mussuptà, bastant gran i productiva i la de Montpler, que era gran, tenia premsa i altres efectes per fer vi. Allà també duien el raïm d’altres llocs per vinificar. A banda, hi havia les d’en Xicu d’en Martí, Algendar de can Gomila, s’Olivera (on n’hi havia dues), s’Escola (de nova plantació) i sis o set al camí de sa Forana.

Vinya de Mompler, 2003. Detall

A molts llocs es feien només una o dues botes de vi pel consum domèstic; el raïm restant el duien a vendre a s’Estany de Sant Climent, on hi havia un gran celler. El propietari, en Biel, feia una gran quantitat de vi, que gaudia de fama i es venia per tota l’illa. Hi havia moltes varietats de raïm: el calop era millor per menjar; per fer vi era més adequat el de planta, entre les seves varietats n’hi havia el carinyena i el berberès, en tots casos blanc i negre.

En temps recents en Toni des Lloc Nou havia plantat una vinya de considerable extensió, que cultivava amb molta cura i produïa un vi de bona qualitat. Es possible que es referís a Antoni Pons Tudurí, que el 1977 explicava al Diari Menorca que només quedaven cinc o sis particulars del poble, que produïen vi per casa, afegint que era l’única part de l’illa on se’n feia, ja que a Llucmaçanes i Sant Lluís se n’havia deixat de fer (cosa que, com hem vist en un altre article no és certa). De forma una mica incongruent, afegia que la vinya encara perdurava al molí de mitjan lloc, d’Alaior, i al lloc de Toronet de Maó. Continuava comentant que abans s’elaborava gran quantitat de vi, però vint anys enrere havia començat a disminuir la fabricació i des de feia uns set anys cada vegada eren menys i ja només quedaven “quatre pagesos vells” (ell tenia 67 anys) que s’hi dediquessin i s’estava perdent la tradició.

Atribuïa el retrocés de la vinya a la fil·loxera, “sa taca” (míldiu), i sa cendra (oïdi). La seva vinya alguns anys havia arribat a produir 6.000 litres i el 1976 en va fer 1.400, que venia a 35 pts/litre, però el 1977 les pluges tardanes i “aquest temps tant raro que hem tingut” li havia fet perdre més de tres tones de raïm i a mitjans agost pronosticava que només obtindria cent litres. Antoni feia vi amb el seu raïm i el que li duien pagesos d’altres bandes, de Maó i Alaior i en total pensava fer 1.000 litres. Amb un quintar (40 kg) de raïm si l’any era bo sortien de 28 a 30 litres de vi.

Josep Cardona Pons. 1980

Feia vi negre d’uns 9º-10º. El most fermentava un mínim de 18 dies, després el líquid reposava en les botes durant dos mesos, amb el tap fluix, perquè continués la fermentació. Després es trascolava i passava a una altra bota i cap a Nadal es podia començar a beure. Pel que fa al vi blanc dolç, primer bullia el suc, fins a reduir-lo de quatre parts una. Després de fermentar, es trascolava, es deixava reposar vint dies i, deixant passar cinc dies més, ja es podia beure.

El 1980 el Diari Menorca va recollir el reportatge sobre un altre viticultor: Josep Cardona Pons, de seixanta-un anys, nascut a Sant Lluís, però resident a Sant Climent. Tenia la vinya a uns terrenys de la seva propietat a Rafalet. Havia après l’ofici de son pare, Antoni Cardona. Descrivia el procés d’elaboració del vi i del moscatell, amb fotografies de les vinyes i el celler.

Antoni Seguí

Tres anys més tard, Joan C. de Nicolàs publicava una entrevista al vinater santclimenter Antoni Seguí, tot afegint que encara produïen vi uns quants vinyòvols d’Alaior, Sant Lluís, es Castell, Llucmaçanes, Sant Climent i, tal vegada, es Migjorn i Ciutadella, pel consum propi i dels amics. Antoni Seguí feia uns anys havia convertit el roquissar de les antigues vinyes de Binicassi, en terres de Cogollonet, en una vinya, de poc més de tres mil metres quadrats, amb un verger d’arbres i dos-cents seixanta ceps que vorejaven totes les parets de pedra. No es tractava dels ceps americans que es van sembrar després de la plaga de la fil·loxera, sinó els que sempre havia hagut a Menorca, de les varietats planta blanca, calop blanc i vermell, moscatell i els raïms negres cartoixans, crinyana i llores, amb els quals feia uns dos mil litres de vi. En l’article es detallen les feines de la vinya i l’elaboració del vi. Obtenia un vi rosat, per mor de la mescla de les diferents varietats de raïm, que era la manera de fer vi a la banda de Maó des de feia cent anys, diferent del vi de Talis, des Migjorn, el de Son Gall d’Alaior o el vi blanc d’Alaior, famosos a Menorca, no feia encara massa anys.

D’aquesta manera finalitzam el repàs de la situació de la vinya a la postguerra en els diferents indrets de Menorca. Podríem afegir que el 1963 el Diari Menorca explicava que la collita de raïm havia estat molt abundant i un grup de vinyaters de Sant Lluís s’havien associat per fer el vi en un celler de la població. Segurament els darrers viticultors combinaven la producció de raïm pel consum i per fer vi. Així s’explicaria el comentari que feia el diari sobre la collita del 1965, un altre any excepcional, en què molts volien transformar l’excedent en vi, però quasi no quedaven cellers per vinificar.

De tot açò es desprèn que l’abandonament de la vinya fou un procés molt gradual i, de fet, mai es va deixar del tot de fer vi. La desaparició de la vinya havia anat massa enllà, i era anòmala en una illa mediterrània. Per aquest motiu, a partir del 1980 van sorgir diverses iniciatives per recuperar-ne el conreu. Unes es mouran dins dels paràmetres de la producció artesanal, aprofitant terres que havien quedat abandonades; altres seran noves plantacions que importaran de varietats franceses i espanyoles de vivers certificats.

Vinaters de Sant Lluís. 1995. Revista s'Auba.

Entre les primeres, el 1995 Vicenç Carreres, de Sant Lluís, elaborava devers 2.000 litres de vi de tipus tradicional a partir de quasi 4.000 kg de raïm al celler que havia construït a s’Ullastrar, amb l’ajuda de Llorenç Mascaró i Aldo Seguí. El maig del 2000 el Departament d’Agricultura del Consell Insular va organitzar un curs de formació sobre viticultura i vinicultura. La participació va ser elevada (unes trenta persones) i, a més, es realitzà un tast de vins de Menorca, al qual van aportar vi uns deu productors, la majoria d’ells aficionats que mantenien o havien recuperat recentment les seves vinyes. El 2003 el mateix departament va fer una catalogació de les varietats de vinya autòctona, en la qual va localitzar dotze vinyaters que elaboraven vi tradicional, cinc a Alaior i set a Maó.

Pel que fa als conreus moderns, a mitjans de la dècada de 1980, Carlos Anglès va plantar els seus primers ceps a Sant Lluís i, posteriorment va començar a elaborar petites quantitats de vi, de forma artesanal, però seguint les modernes tècniques de vinificació. Pels mateixos anys, as Mercadal, Crispín Mariano va començar a plantar la vinya. Els anys noranta va ampliar el conreu i muntà el primer celler dotat de maquinària i instal·lacions modernes de l’illa, que li permeté obtenir un vi susceptible de ser envasat i comercialitzat.

Crispín Mariano. Es Mercadal

A partir de l’any 2000 s’encetà una nova fase, caracteritzada per una aposta decidida de diversos viticultors (Andrés Martínez Jover, Lluís Casals, Antoni Pons Carreras i Carlos Anglès) per la plantació de vinya, amb una notable inversió de capitals aliens al sector primari, que culminà amb el reconeixement del vi de la terra Illa de Menorca el 2002. Altes s’han afegit posteriorment i el 2018 hi ha a Menorca nou cellers, que produeixen 136.000 l, procedents de 42 ha de vinya.

D’aquesta manera es pot comprovar com la cultura del vi va estar ben viva a Menorca fins la Guerra Civil i, en realitat, mai s’ha deixat de fer vi.

dimecres, 8 de maig de 2019

II Jornades Albert Camus: la rebel·lia tolerant


Hem de felicitar els organitzadors per l’èxit de les Jornades Literàries Mediterrànies Albert Camus, un dels esdeveniments culturals més importants celebrats en molt temps a Menorca, amb la participació de personalitats de l’àmbit literari, artístic, periodístic i polític de talla internacional.


Les conferències han ofert una fecunda reflexió sobre un dels punts més originals del pensament camusià: la rebel·lió tolerant, aquella que va sintetitzar de forma plàstica en exclamar que, entre la justícia i sa mare, ell triava sa mare, significant que qualsevol causa ha d’estar matisada per la realitat tangible de les persones; en definitiva, sobre l’idealisme, ha de prevaler l’humanisme.

El plantejament de Camus no podia ser més pertinent quan va ser formulat, el 1957, en el marc d’una ferotge Guerra Freda que amenaçava amb sacrificar la raça humana en l’altar nuclear de la pugna entre capitalisme i comunisme. Tampoc era lluny l’apogeu dels moviments totalitaris, que no van dubtar a escapçar milions de vides en nom de les seves concepcions del món. Els nazis exterminaren milions de jueus i volien establir un domini mundial sobre la base d’una somiada supremacia racial i els comunistes van assassinar infinitat de compatriotes en nom de les utòpiques teories marxistes.

Recordem que, a Menorca, centeners de paisans nostres van ser afusellades pel simple fet de ser oficials de l’exèrcit o pertànyer a les classes benestants i que, passada la Guerra, el poder franquista va executar i empresonar una quantitat desmesurada de conciutadans pel simple fet d’haver format part del règim republicà. En els dos casos, no van patir per les seves culpes, sinó per encarnar l’adversari polític que es volia erradicar.


Albert Camús ens convida a rebel·lar-nos, però tenint en compte que al davant tenim éssers humans, amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus somnis i els seus sentiments, amb els seus interessos i les seves aspiracions. En l’obra de teatre els Justos explora l’absurd de destruir la pròpia vida per un ideal. El final tràgic del terrorista que s’immola per lluitar contra la injustícia ens emplaça a cercar vies humanes per combatre l’opressió: cap causa justifica un atemptat terrorista.

Camus, que també denuncià la sagnia estalinista, s’enfronta al pensament polític establert, que creu que els mitjans justifiquen els fins, remarcant que ha de ser als revés: són els mitjans els que donen validesa als nostres fins. Si un col·lectiu oprimit obté el poder gràcies a la violència, la mentida o la manipulació acabarà utilitzant la violència i l’abús contra les víctimes que volia salvar. Un dels ponents de les jornades comentava que la democràcia no és la imposició de la majoria sobre la minoria, sinó que la seva qualitat es mesura pel grau en què protegeix les minories que alberga.


És evident l’actualitat d’aquesta proposta en la política mundial, on els presidents de països tan rellevants com Estats Units, Brasil o Turquia han cimentat el seu poder en les fake news, l’odi i l’atac als que discrepen amb les seves idees. També és pertinent a Espanya, on les darreres eleccions han estat el final d’una època d’agres disputes entre els polítics i els mitjans de comunicació que agiten l’odi i la intolerància i els partidaris del diàleg i el respecte al contrari. Per sort, la societat espanyola ha optat per la moderació, deixant de banda els que impulsen la crispació i la negació de cap dret a l’enemic.


Durant les jornades hem vist un activista palestí explicar com la clau de les negociacions amb els israelians és el retorn dels exiliats: el govern jueu va estar a punt d’acceptar el dret del retorn alhora que els palestins consentien en discutir l’aplicació d’aquest dret, tot respectant la presència de milions d’israelians que no poden ser expulsat de les seves cases, encara que hagin estat aixecades damunt territoris ocupats, perquè una injustícia no pot ser combatuda amb una altra injustícia.

Per Camus la rebel·lia és dir no, però aquesta negació conté un sí: l’afirmació dels valors que es defensen i dels límits que no es poden traspassar. D’aquesta manera, la rebel·lia ha de ser matisada, a través del consentiment i l’amor de viure, per les virtuts de la clemència i la compassió. Un altre conferenciant suggeria substituir la indignació per la vergonya com a motor de la nostra rebel·lia.

Aquest treballós camí que transita entre els drets i les aspiracions d’uns i altres és la clau del mètode camusià, en què cap dret pot lesionar la vida dels individus. És el Camus que, abans de la II Guerra Mundial reivindica (en contra de l’opinió dels francesos) els drets polítics dels àrabs d’Algèria, però que, quan esclata la Guerra d’Alliberament, reclama el dret dels colons a seguir vivint a l’Àfrica, perquè els fills no poden ser responsables dels pecats dels pares.

M’he sentit particularment tocat per aquest vessant del pensament camusià: com s’intueix pel subtítol de la meva columna, “la balança”, em sembla vital sospesar els arguments propis i els dels altres. Així podem arribar a un just milieu, un punt intermedi just que, lluny d’una equidistància mecànica, és el resultat de la confrontació dialèctica de les nostres opinions i les dels altres, que ens revela que els adversaris acostumen a tenir raó en alguna cosa. Un home compromès és el que és capaç d’arribar a un compromís.


Tal i com es va dir en la conclusió de les jornades, aquest és el cor del pensament meridional, que entronca amb la ponderació grega i el seu rebuig de l’excés, perquè la desmesura forma part dels baixos instints dels homes que, per mitjà de la cultura, aconseguim de domesticar.

divendres, 3 de maig de 2019

La vinya de la postguerra a Llucmaçanes i Sant Lluís


El panorama de la vinya del terme de Maó a la postguerra és bastant diferent del que es donava al centre i a ponent de Menorca. Les dues relacions de vinyes existents indiquen un conreu molt minifundista, com a Alaior, però amb una notable capacitat de resistència: si el 1949-1951 hi havia devuit vinyaters; el 1985 eren quaranta-quatre; la dimensió mitjana de les seves parcel·les s’havia reduït a la meitat. De fet, la superfície total censada el 1985 (0,45 hectàrees) és fins i tot superior que la de 1949-1951 (0,41 ha), cosa que fa pensar que el cens de després de la guerra no era complet.
 
Cas Vinater. Vins Llucmaçames
A Maó, podem distingir dues zones productores: Llucmaçanes i Sant Climent. Francisco Pons Olives, de Llucmaçanes, el 2006 explicava la història de la seva família:
“Miguel Pons Carreras, en torno a 1890 elaboraba vino para venderlo después en garrafas. Entonces, las gentes acudían a la central de ventas de lo que hoy es Vinos Llumeçanes. Con la incorporación de la siguiente generación, y concretamente de Juan Pons Pons, se inició la venta ambulante por todo el Levante insular: Maó, Es Castell, Sant Lluís, y Sant Climent. […]
Los avatares de la Historia, léase Guerra Civil, y las desgracias naturales, en forma de la enfermedad de la uva llamada Mildiu, dieron al traste con la plantación de los viñedos de la empresa familiar, que hasta entonces los poseía en la zona que hay al lado de la carretera de Sant Lluís y también en Llucmeçanes.”
Després de la Guerra inicià el negoci actual, important vins catalans.

Com es veu, igual que passà a Ciutadella, la Guerra Civil fou el detonant perquè s’abandonassin les vinyes. En una entrevista personal, Pons va concretar que els danys que ocasionà la guerra foren destruccions per causa dels bombardeigs i la plaga del míldiu que es va estendre per les vinyes; el mal segur que es va agreujar perquè es varen deixar de fer tractaments amb sulfat de coure.


També comptam amb la informació de Francisco Borrás, propietari de la vinya de Malbúger Vell, a l’entrada de Llucmaçanes.  Conserva el llibre de comptes de la vinya, que va començar la seva tia Antònia l’any 1940, així com altres documents (factures, notes i papers solts). El primer any es va fer una important quantitat de feines agrícoles, segurament per recuperar la vinya després de la Guerra Civil. El 1947 Francisco Borrás va passar a fer-se càrrec de la seva gestió. L’estància també tenia vaques; el 1982, quinze.

Es contractaven jornalers per fer les feines de la vinya i ajudar a fer el vi. Es tractava d’operaris del constructor de Sant Lluís Antoni Seguí Mercadal, que ja figuren als comptes del 1967. En les factures del 1976, el treballador era Miquel Carreras, expert en el maneig dels ceps.
Premsa. Francisco Borrás.

La producció va anar creixent. Primer, els ceps donaven uns 200 litres de vi i van arribar a fer-ne més de 1.000 l, però els anys setanta i vuitanta van tornar als 200-300 l. També es feia vinagre (premsant el capell del vi) i al començament es venia una porció del raïm pel consum. El vi s’elaborava al celler que hi ha a les cases del lloc. La verema es feia el setembre o l’octubre, època en què es reparaven les botes. S’emprava una premsa, encara existent, per prémer el raïm. Alguns anys es recull la despesa de fer un dinar per la verema.

El vi, que era negre, es venia a particulars, no a botigues, i una part se la quedava el propietari. La venda es feia del mes de gener o febrer fins el setembre; el període variava d’un any a l’altre. Almanco al final, era un vi un poc aspre. Al celler, Borrás no només feia el seu vi, sinó que arreplegava el raïm d’altres vinyaters de Llucmaçanes, normalment de dos a quatre. El rendiment era d’un litre de vi per dos de raïm, que és un mica baix, perquè normalment és de 0,60-0,65 litres per quilo de raïm.

La vinya no era un gran negoci; molts anys no es guanyaven doblers. Les anotacions acaben l’any 1979 amb una pèrdua, corresponent a la collita de l’any anterior. Açò no obstant, els anys següents, fins el 1987, hi ha uns fulls solts on es veu que se seguia fent vi, per a la qual cosa s’ajuntava el raïm de la vinya amb dos o tres vinyòvols més (Guillermo, Julián i Marcelo, pagesos de Llucmaçanes). Un treball del 1982 indica que abans la vinya ocupava una tanca sencera i llavors només n’hi havia a les parets que voltaven l’hort. Segurament Borrás va deixar de menar directament els ceps. La producció d’aquests anys varia entre 190 kg a 250 kg, però amb els altres vinyaters s’arreplegaven entre 660 i 1.100 kg de raïm per obtenir la meitat de vi.
José Cardona Pons. Sant Lluís. 1983

Finalment, a Sant Lluís sembla que la situació estava a mig camí entre la de Ciutadella i la de Maó: la superfície de vinya inicialment era més important (16 hectàrees) i va anar retrocedint, però a un ritme més lent que a Alaior. De fet, malgrat les estadístiques indiquen que la vinya es va eclipsar completament, alguns testimonis indiquen que realment hi van restar uns pocs viticultors, que elaboraven petites quantitats de vi per autoconsum. Un d’aquests era Bernat Seguí, nascut el 1934, qui el 2004 explicava a la revista S’Auba que:
“També a Menorca es va patir aquesta desgràcia [la fil·loxera] i van desaparèixer moltes vinyes. A molts llocs i horts, però del terme de Sant Lluís es replantaren vinyes i es continuà fent molt bon vi. […] Sempre he conegut de prop el que eren les vinyes i el fer vi.”

L’any 1952 va treballar en una vinya i després a altres explotacions del terme, però quan es va casar, devers 1960, va deixar el camp per fer de mestre de cases, i al mateix temps cultivava la vinya i els horts d’Antoni Sintes. A la postguerra, a Sant Lluís encara hi havia vinya per tot arreu i els vinaters més coneguts eren en Joan de Son Blanc, en Situs des Barranc, en Vicent Sucre i els de ca n’Ivernis. Les varietats de raïm eren la planta i, especialment la llora, de gra petit i sucós; el calop, de gra gros i fort, era més a propòsit per menjar que per fer vi. Les vinyes eren tractades amb sulfat de coure i sofre i la verema es feia per Sant Miquel (29 de setembre).
Binifadet. Vinya actual a Sant Lluís

Una altra referència al vi de Sant Lluís la va referir al diari Menorca Antònia Olives, de Biniparell Vell, que havia nascut el 1905. Son pare li contava que l’avi del seu avi sempre havia vist la vinya vella, la qual cosa feia que produís un vi de gran qualitat. Descriu el procés d’elaboració del vi i és l’única que esmenta que el raïm es trepitgés amb els peus. Son pare també li deia que el raïm podrit no feia el vi dolent, sinó el raïm verd. Així mateix descriu l’elaboració de la mistela: es colava dues vegades el most i després se li afegia un litre d’alcohol bo i el resultat es posava en una garrafa de quinze litres. Allà el vi bullia trenta dies i el producte final es tornava a trascolar.

dimarts, 16 d’abril de 2019

La vinya de la postguerra


Abans de la Guerra Civil, la vinya encara tenia un paper modest a l’agricultura menorquina. En general, no es tractava d’un conreu comercial, ja que la provisió de vi de l’illa es realitzava bàsicament amb vins importats (sobretot catalans i mallorquins), sinó que es tractava d’un conreu destinat a l’autoconsum, situació no gaire diferent a l’existent a Eivissa i Formentera.

Tanques on antigament havia vinya

La Guerra va ocasionar l’abandonament dels vinyets, que, mancats de tractaments, foren atacats per les malalties (míldiu i oídium), de manera que pocs anys després, el nombre de viticultors era tan exigu que la idea més comuna era que es tractava d’un conreu extingit. Així ho indica el 1945 la Cambra de Comerç de Menorca: “En cuanto atañe a viñedos, han desaparecido en su totalidad los que antaño cubrían importantes extensiones de terreno. La producción de uva de este año ha sido nula”. L’afirmació era una simplificació, perquè les dades oficials demostren que la producció no era inexistent, però expressava la idea general existent a l’illa. Els anys següents, l’especialització ramadera de Menorca aguditzà el desinterès per l’elaboració de vi, de manera que cap al 1980 només quedaven unes poques famílies que mantenien petites vinyes.

El contrast amb el cas eivissenc, on la suma de reduïdes porcions de vinyet pujava el 1962 a més de cent hectàrees, quasi totes destinades a la vinificació, és evident, i no s’explica plenament per la diferent estructura agrària de les dues illes. En efecte, si bé és cert que les Pitiüses són un territori de minifundi, mentre que Menorca domina el latifundi, el Llevant menorquí, en especial els termes de Sant Lluís i es Castell i el sud del de Maó, així com la perifèria dels nuclis urbans d’Alaior i Ciutadella, compten amb un nombre considerable de petites propietats.

Vinyes d'Eivissa (can Rich)

En tractar-se d’un conreu minoritari, a partir del 1939 les dades sobre l’extensió de vinya formen un conjunt dispers, fragmentari i en ocasions contradictori, però són suficients per fer-se una idea aproximada. Si entre 1927-1936 havia 95,5 hectàrees, el 1940-45, només quedaven 34,7 ha, tot i que és probable en realitat hi hagués una mica més. En qualsevol dels casos, els anys 1946-1955, en què les dades ofereixen unes garanties superiors, la superfície vitícola era de 31,7 ha, una tercera part de l’existent abans del 1936. La disminució fou intensa arreu i el conreu només es va mantenir vigent a San Lluís, Maó i Ciutadella, si bé en aquest darrer terme s’esvaniria els anys següents.

Devers 1956-1961, amb unes dades més segures, continua la regressió de la vinya, ja que només hi havia 27 hectàrees, procés que continuaria els anys següents: 17 ha el 1962-69, la meitat que als inicis dels anys quaranta. Al cens agrari del 1962 figuren a l’illa 11 ha de vinya (destinades totes a vinificació), xifra que, pel que sembla, estava un poc per davall de la realitat. El 1970-73 quedaven 26,8 ha, de les quals només 11,4 eren per fer vi i el 1974-1988 es va tocar fons amb només 5,5 hectàrees (4,5 a Maó i 1 a Alaior). Excepte en un cas, es tractava de superfícies molt petites.




Per aprofundir en les dades anteriors, es pot analitzar la situació d’alguns termes municipals, la qual cosa també ens permet cobrir les mancances de les fonts oficials.

A Ferreries, fins a principis del segle XX, les tres zones més reconegudes eren Son Bell-lloc, Son Blanc i Calafi Vell. Els dos darrers tenien cellers particulars, el primer del senyor i el segon de l’amo. D’aquesta mena n’hi havia altres com els des Barranc i Son Gras. Segons Antoni Serra, descendent de la vinya de Son Bell-lloc, a les tanques del Pla Verd de Ferreries, terme que a l’estadística no figura, s’hi va fer vi fins els anys 50.

Perico Serra explicava que el celler de Son Bell-lloc era al poble de Ferreries. Les instal·lacions comprenien botes, una premsa bastant remarcable i una màquina d’embotellar. S’obtenia vi negre i un vinagre bastant fort i bo, comparat amb el d’avui en dia. Cada any es preparaven de mil a dos-mil bòtils i la resta es venia a la menuda a una botiga de la població. Una vegada cada mes, es duia vi al soterrani de cas General de Ciutadella, on els sabaters anaven el temps de berenar a fer un gotet de vi. Les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, imperial negre i blanc, negre, planta o blanc, marsellarès i de senyal de gall (gra tort).
 
Son Bell-lloc (Ferreries)
A Alaior, estan disponibles les declaracions de collites i existències de vi. La producció de la primera postguerra va disminuir notablement: si el 1927 en aquest terme havia 20 hectàrees de vinya, que devien produir uns 36.850 litres de vi, el 1945 s’havia encongit a menys d’una dècima part (2.870 l), que corresponien a set vinyaters. Els anys següents va caure ràpidament el nombre d’elaboradors. Entre 1948 i 1955 en restaven dos, que feien uns 360 litres de vi perhom, però els anys 1956-57 només hi havia un, que n’obtenia 200 l. El 1969-74 ningú declarava produir vi en aquest terme.

Segons diversos testimonis, la darrera vinya va ser la de Son Gall, que en els anys bons havia tingut un equip de vinyòvols i un celler equipat. El seu vi, negre i de bona qualitat, amb etiquetes amb el nom de la finca i l’escut de la família Seguí, es venia a les tavernes d’Alaior fins la dècada del 1950.

D’altra banda, el propietari de la vinya de s’Artiga Vella, Antoni Petrus, el 2014 contava que havia vist fer vi al seu avi. Hi havia diverses vinyes, la caseta del vinyòvol i dos vermadors. Aquest era el lloc on s’hi posaven els paners i els poals plens de raïm; quan era ple es feia un viatge de carro. Estava fet de tal manera que el raïm tingués ombra i el sol no li pigàs directament. Al casat tenien un celler amb cabuda per cinc botes, de les quals una solia estar buida i servia per trascolar el vi. Un altre paratge notable eren els plans d’Alaior on, segons un informant, la dècada del 1920 tot eren vinyes.
 
Antoni Bonet
A Ciutadella el conreu també es va esfumar. Entre 1940 i 1961 a la documentació consten 5,22 hectàrees, que corresponen a Algaiarens, coneguda com la vinya de la Vall, de la qual tenim la descripció que el 1982 en va fer un pagès que hi treballà a Antoni Bonet, que creiem que és aplicable al que succeí a Alaior i altres bandes: “quan ell la va començar a conèixer, eren dues; l’una feia molts d’anys que estava plantada, però l’altra era una vinya jove ja que, segons havia sentit contar, l’havien plantada devers l’any 1915”.

Part del raïm es venia per al consum, per a la qual cosa cada matí es carregaven els paners plens en un carro. Però l’aprofitament principal devia de ser l’elaboració de vi. Es duia el raïm a Ciutadella, al celler situat al soterrani de ca n’Esquella, el propietari, on “feien aquell vi de la nostra terra tan saborós i que, si un en bevia un poc, era bo de fer encalçar papallones”.

La Vall (Ciutadella)

El més revelador és la descripció del final: “Quan va esclatar la guerra civil, aquesta vinya, com moltes altres coses, va ser molt malmesa i abandonada, però en acabar encara la van tornar a remuntar una mica, si bé la vinya vella ja no la varen poder aixecar i va ser abandonada totalment; però de la nova, encara en van fer vi fins l’any 1949 o un poc [més] d’allà; en què es va deixar de fer vi. Llavores, a poc a poc, un tros ara i un altre suara, es va abandonar, i l’any 1960 ja no en quedava ni un cep, d’allò que altre temps havia estat una gran vinya”
.

dimecres, 10 d’abril de 2019

La política, els astronautes i Messi


La política és l’art del que és possible: fora d’uns límits raonables es converteix en font de frustracions o l’origen de grans horrors. A les democràcies representatives s’estableix una relació dinàmica entre els ciutadans i els polítics que actuen en el seu nom. Per un costat, els governants han d’actuar segons el mandat dels votants, però, per l’altre, en disposar de molta més informació, els han d’orientar sobre l’autèntic àmbit d’actuació al seu abast.


Totes les comparacions són odioses, però algunes serveixen per ajudar a fer-nos una idea sobre la realitat. Els fills, en la seva innocència, demanen coses impossibles als seus pares. A vegades els demanen la lluna, ja sigui perquè es volen fer astronautes per posar peu al nostre satèl·lit, ja perquè, quan siguin grans, volen jugar a futbol com Messi.

Tot pare sap que és gairebé impossible que el seu fill arribi a astronauta o jugui com Messi. Li pot intentar treure del cap o pot seguir-li el corrent fins que maduri i s’adoni que el que desitja cau fora de les seves possibilitats. El que seria criminal seria encoratjar-lo o, encara pitjor, pressionar-lo perquè segueixi la carrera espacial o de futbolista professional. L’únic que s’aconseguiria seria frustrar l’al·lot que, com a màxim, serà enginyer o jugador de tercera divisió, objectius que podria haver assolit igualment sense l’angoixa d’intentar arribar més amunt d’on pot.


No seré jo qui defensi que els polítics són els nostres pares, tot i que els grans estadistes, com George Washington, Napoleó o Churchill han merescut el títol de pares de la pàtria. De fet, el dirigent ideal és el que transmet una visió realista de les possibilitats a l’abast de la nació, perquè els ciutadans prenguin les decisions correctes. Sap enfrontar-se a la confusió amb què se’ns presenta la vida per entendre les forces que manegen la història i així permet que la societat vegi realitzades les seves aspiracions.

Evidentment, la majoria de governants s’allunyen prou d’aquest prototipus: atreuen l’atenció dels focus uns quants anys, exhibeixen la seva desorientació, i acaben sortint d’escena sense haver aportat res de significatiu als ciutadans, que no els enyoren gens.


Desgraciadament, hi ha casos més lamentables: els que tenen el talent per propulsar les multituds més enllà del que és assenyat. Hitler, en la seva megalomania, volia crear un imperi que durés un mil·lenni, en el qual Alemanya dominaria el món. En una dotzena d’anys, va deixar Europa arrasada; la pitjor part se la va dur el seu país, que va perdre milions de vides, grans extensions de territori i un poder econòmic, cultural i científic que mai recuperarà. Potser els somnis de la raó engendren monstres, però els majors horrors són fruit de la sens raó.

El món actual sembla un volcà a punt d’entrar en erupció. Hem arribat més amunt que mai, quant a prosperitat material, esperança de vida, descobriments científics, riquesa cultural i, tanmateix, la terra trontolla sota els nostres peus. Res del que hem assolit sembla segur: les persones tenen por de perdre la feina, la casa o la identitat. En la balança dels sentiments col·lectius, el temor pesa més que l’esperança.


Hi responen polítics visionaris. Trump intenta construir un mur per aturar els immigrants (que poden arribar en autobús, vaixell o avió). Els euroescèptics estan a punt d’aconseguir que el Regne Unit abandoni la Unió Europea (per descobrir que els tractats comercials que signin amb la Xina seran menys avantatjosos). Marine Le Pen promet que França sortirà de l’euro (amagant la pujada de tipus d’interès que haurien de fer front els hipotecats).

A Catalunya, el president Mas es va trobar amb àmplies manifestacions a favor de la independència i, enlloc d’intentar canalitzar el lògic empipament dels catalans per no haver aconseguit un major autogovern i un tractament financer just de l’Estat, es va pujar a l’onada fins que, com passa a totes les revoltes, va acabar sent devorat pels esdeveniments. Cap dels objectius que es van marcar els independentistes s’ha fet efectiu. Pel camí, han perdut les seves principals empreses i, any rere any, s’erosiona la capacitat d’atracció de talent i visitants que havien construït laboriosament des de les olimpíades del 1992.


Les estrelles de la política ofereixen falses il·lusions per combatre les angoixes reals dels ciutadans. Són pares que encoratgen els seus fills a ser astronautes o futbolistes com Messi. Albert Camus es va imaginar l’emperador Calígula al·lucinat perquè “El món, tal com està fet, no és suportable. Per açò necessit la lluna o la felicitat, o la immortalitat, alguna cosa desgavellada potser, però que no sigui d'aquest món.” L’assassinat per la guàrdia pretoriana va posar fre a la seva manca de judici, la qual cosa ens demostra la importància d’un sistema de controls per aturar les insensateses dels governants.


Sempre m’ha meravellat que amb tantes coses per aconseguir, coses petites, com reduir les llistes d’espera, coses importants, com disminuir l’atur o que les famílies puguin accedir a un habitatge digne, coses vitals, com que els joves surtin de l’escola ben formats i amb un títol a la butxaca, quan el progrés tecnològic obre un univers ple de oportunitats, quan la cultura té tantes dificultats per fer-se un lloc a les nostres llars... Em meravella que amb tantes coses que ens manquen, els polítics ens enlluernin amb promeses messiàniques que no tenen cap possibilitat de fer-se realitat i que, com ensenya la història, en el cas que ho fessin, crearien molts més problemes dels que aspiren a solucionar.

dimarts, 2 d’abril de 2019

El míldiu, flagel·la de nou Menorca (1914-1927)


El 1911 finalitza el cicle de bonança que segueix a la fil·loxera. Li van succeir uns anys de silenci fins que el míldiu, que ja havia afectat Menorca entre 1885 i 1896, va reaparèixer. El 1913 la premsa informava de l’extensió que la plaga havia assolit a França i Suïssa i de la seva aparició a Catalunya. El 1915 va tenir una forta incidència a les Balears; el mes de juny es parlava dels efectes d’una malaltia terrible, especialment a les vinyes del centre de Menorca. Uns dies més tard es comentava que potser tenia a veure amb el brot de míldiu que patia la comarca de Felanitx, que havia reduït la collita en un 95%. Es van remetre fulles de vinya menorquina a Palma, on fou diagnosticat un fort atac de míldiu. Les autoritats van publicar bans als diaris recomanant la realització de tractaments. El 1916 les perspectives eren dolentes, perquè persistia la climatologia de fortes pluges i humitat, semblant a l’any anterior.


Tenim una idea bastant completa dels efectes d’aquesta i altres malalties gràcies a una sèrie d’estadístiques d’aquests anys. El míldiu i l’oïdi van fer acte de presència a Ferreries el 1914, sense fer grans estralls. Els anys 1915 i 1916 la collita va ser molt dolenta per causa del míldiu. Després que el 1917 donés una mica de treva, el 1918 va tornar a afectar el centre de l’illa (Alaior i Ferreries), on es va complicar amb l’oïdi, mentre que a Ciutadella i a Sant Lluís la collita era regular. Hi va haver noves onades de míldiu i oïdi els anys 1921-1922 i 1926-1927, però de menor intensitat.

A principis de juliol del 1921 la premsa de Ciutadella apuntava que la collita seria escassa per mor de les malalties patides per la vinya i els continus vents que bufaven. A Felanitx i altres comarques també va ser un any molt dolent, la qual cosa va provocar que els vinaters acaparessin el vi de la collita de l’any anterior. A principis d’agost El Iris comentava que les vinyes, atacades per la fil·loxera, el míldiu i l’oïdi, en breu desapareixerien. La poca collita de raïm era d'aquells que havien distribuït, moltes vegades i a temps, sofre i sulfat.

Vinya atacada pel míldiu

Per fer front a les plagues eren necessaris tractaments químics. Les autoritats es van esforçar a difondre’ls. El centre tècnic de Balears es trobava a l’Estació Enològica de Felanitx. El 1916 es va posar a la venda un opuscle del seu director sobre el tractament del míldiu i l’oïdi i dos anys més tard va venir a Menorca a donar una conferència sobre el combat d’aquestes malalties. Durant la Primera Mundial el sofre escassejava, ja que s’utilitzava per fabricar explosius. Per aquest motiu va exposar la utilització de polisulfurs com a substitutiu.

A la premsa, a més dels anuncis sobre la venda d’anticriptogàmics, es publicaven descripcions dels tractaments, com el que, amb el títol “¿Com i quant s'ha de sulfaltar?”, trobam el 1921 al Butlletí de la Federació de sindicats catòlics. El 1930 La Voz de Menorca incloïa l’article “El míldium de sa vinya” sobre el mateix tema, en el qual explicava que les vinyes de zones seques i alteroses, com Sant Lluís, eren més sanes i necessitaven menys aplicacions que els barrancs i les terres grasses, com els plans de Sant Joan de Maó.


A partir de la dècada del 1920, va haver anys bons, com el 1922, en què La Voz de Menorca feia notar que diversos vinyaters del terme des Castell es dedicaven a les feines de la verema. El 1924 El Iris anotava que la collita era abundantíssima. Tanmateix, en general, la visió que donen els periodistes és d’una activitat en decadència. El Bien Público explicava que:
No es la vendimia de Menorca bulliciosa y jaranera. Faltan viñas que el oidium y el mildiu las mutilaron gravemente y poco se ha hecho para su repoblación y falla sobre todo en esas faenas la cooperación femenina. Buenas cosechas han dado las viñas y mejor fuera sin la inoportuna granizada de ha pocos días”.

El 1925, el mateix diari comentava a mitjan setembre que:
 La vendimia es operación callada y quieta en Menorca. La algazara de la juventud en otras regiones nos es a nosotros desconocida. Nuestros vinyòvols dejan caer los racimos lentamente en las portadoras. La escasez de viñedos hace que las labores sean absorbidas por los viejos”.

En un reportatge del 1930, un vinyater d’Alaior manifestava que el míldiu havia aparegut feia quaranta anys i que “cada vegada que plou dins l’estiu mos lleva el raïm de la taula i una partida de botes de vi”. Si no plovia no hi havia malaltia o quasi no afectava. Després de dos o tres anys de tranquil·litat, aquell any tornava a ser present. D’altra banda, és significatiu que el vi d’Alaior, que a finals del segle XIX figurava en nombrosos anuncis, al segle XX quasi s’hagués eclipsat.


En aquest mateix sentit, el 1932 Hernández Sanz anota que:
“El cultiu de la vinya va prendre gran increment en època de la primera dominació anglesa pero passant els anys les malalties, i sobre tot la filoxera i el mildiw, en mataren moltes.
Deixant apart aquells terrenys que varen esser repoblats de cèps americans i están dedicats exclusivament a la producció de reim, moltes petites propietats que porten aquell nom no son altre cosa que horts d’esbarjo on per lo regular no tenen de vinya mes que unas quantes parres […] En les veritables vinyes no manquen, construides dins les parets qui les tanquen, els vermadors per depositar-hi la cullita i una rústega cabanya per resguard del vinyovol.”

Açò no vol dir que s’hagués deixat de fer i vendre vi de Menorca: encara es publicaven anuncis i notícies sobre el vi del país. El febrer del 1923 es venia vi de la terra, “excel·lent per a convalescents i gent de bon paladar”, al Cercle Catòlic de Ciutadella. El mes d’agost es xerrava de la taverna que havia a un soterrani, on cada dia acudien treballadors per beure “el típic got de vi del país”. El mes de març del 1926 El Iris anunciava vi del país de la vinya de Son Planes de Ciutadella, que es venia a l’engròs i a la menuda al magatzem del carrer estret. El mes de desembre una botiga de la població oferia vins per a les festes. El del país es venia a 60 cts/litre, el mallorquí a 45, el català i l’alacantí a 55; un altre establiment oferia vi pur d’Alaior a 55 cts. El mes de maig del 1928 s’informava de la celebració a Sant Lluís de la festa de Sant Isidre, per a la qual van convidar músics i cantants de Ciutadella, als quals s’oferí un bon berenar de xocolati, ensaïmades, sobrassada i vi del país.

Extensions de vinya i producció de vi a Menorca (1892-36)

Extensions de vinya (ha)
Producció de vi (l)
Municipis
1892-1906
1913-26
1927-36
1892-1906
1913-26
1927-36
Maó
  54,7
16,0
25,0
 64.580
19.000
 34.202
S. Lluís
  25,3
11,4
15,2
 51.096
18.436
 27.061
Es Castell
  17,9
  5,0
 3,5
 19.037
  6.105
   4.701
Alaior
  81,3
20,0
20,0
 98.010
36.858
 40.543
Es Mercadal
  14,7
  4,4
 4,4
 13.353
  6.764
   6.764
Ferreries
   4,8
  4,7
 2,0
   4.371
  7.184
   3.079
Ciutadella
  41,4
16,6
16,6
 37.500
30.841
  32.383
Suma
240,1
78,0
86,7
287.948
125.188
148.733

L’efecte combinat de la fil·loxera, el míldiu i oïdi va causar una nova reculada de la viticultura illenca. La superfície conreada de vinya va minvar el 64% i a les envistes de la Guerra Civil només ocupava 87 ha. La producció de vi disminuí el 48% i era de 148.700 litres. En reduir-se menys el vi que la vinya, van augmentar els rendiments, un procés general a tota Espanya, perquè les noves plantes, en tenir un cost de manteniment superior, es cuidaven més. En tot cas, com que la població de l’illa creixia, les importacions de vi van augmentar molt (un 272% entre el 1912 i el 1934).