dimarts, 11 de setembre de 2018

Roma: la ciutat fundada dues vegades

Roma és anomenada la ciutat eterna i, realment s'hi atraca molt. La impressió que té el viatger és de visitar dues ciutats: l'antiga capital de l'Imperi romà i la venerable capital dels Papes.

ROMA CAPUT MUNDI

El coliseu (amfiteatre flavi) és la gran atracció turística de Roma. Val la pena entrar-hi i intentar imaginar com devia ser amb els seus 50.000 espectadors contemplant la lluita d'un gladiador contra un lleó,...


Al seu costat, l'Arc de Constantí celebra les victòries del cèlebre emperador. El resultat és magestuós.


Al costat s'accedeix al més famós dels fòrums romans, completat en època d'August, on ens rep l'Arc de Titus.


Les restes de temples, arcs i basíliques ens transporten al passat de la Roma hegemònica del Mare Nostrum.


Veiem molts elements pintorescos, com aquesta columna al costat del temple de Saturn.


Dominant la vall del fòrum romà s'alça el turó del Palatinat, on es va fundar la ciutat i on August i altres emperadors es van fer construir sumptuosos palaus. Aquí les restes del d'August.


Entre la multitud d'altres edificis romans d'interès sobresurten les termes de Caracal·la, immens complex de banys públics que en el seu temps estaven recobertes de marbre.


Roma als Museus Vaticans.

Les escultures romanes dels museus vaticans ja justifiquen plenament la visita:

Laocoont i els seus fills

Aquesta Venus és fantàstica: quan més t'atraques a la cara més real sembla.

Venus i amor

El museu Pius-Clementí n'és ple de meravelloses obres romanes.

Mosaic romà de la sala redona

Els etruscs de Villa Giulia

Roma es va aixecar sobre les restes de la derrotada civilització etrusca. Al palau de Villa Giulia hi ha una esplèndida col·lecció d'obres d'art d'aquesta cultura.

El sarcòfeg dels esposos

Les terracotes, les ceràmiques, tot parla d'una món refinat i cult.

Peveter per ofrenes

Les estàtues de terracota són un prodigi i una mostra de la visió particular del món dels etruscs.

Apol·lo etrusc de terracota

L'edifici que conté el museu, Villa Giulia, és un esplèndid  palau renaixentista que ens obre la porta a la segona ciutat: Roma resorgeix de les cendres i basteix una nova meravella urbanística i arquitectònica.

Detall d'un pati de Villa Giulia

ROMA RENAIXENTISTA I BARROCA: LA RESURRECCIÓ DE L'AU FÈNIX

A l'antic turó del capitoli (Campidoglio) l'escultura de Marc Aureli i les estàtues de les fonts en recorden els orígens d'aquesta esplèndida plaça dissenyada per Miguel Àngel.


En l'interior de la ciutat barroca es troben alguns elements clàssics. El més espectacular és el Panteó, que dona ambient a una bella plaça i l'interior de la qual hi regna un ambient sobrenatural.


La fontana de Trevi, obra del geni de Bernini, és la imatge més famosa de la ciutat barroca. És difícil treure una imatge que on no es vegin els turistes.


La piazza Navona, amb les seves belles fonts, és un dels espais més elegants del món.


L'esglèsia que hi trobam és la de santa Agnès. El seu interior et talla l'alè.

Cúpula de l'ésglésia de Santa Agnesse in agone

La reunificació italiana pel rei Victor Manuel II és commemorada a la plaça Venècia pel seu Monument Nacional, conegut com l'altar de la Pàtria, un edifici grandioloqüent que remet a la grandesa de l'antiguitat clàssica.

Monument Nacional a Victor Manuel II

A la plaça Venècia comença la via del Corso, que era l'eix de la ciutat barroca i al final de la qual s'hi troba la Plaça del Popolo, perfecta amb les dues esglésies bessones i el seu obelisc central

Plaça del Popolo

A escassa distància trobam la plaça Espanya, emmarcada per l'escalinata della Trinità dei Monti. No es pot imaginar un espai més fastuós, que actualment també és pres pels turistes. Pocs s'animen a arribar dalt de tot.

Escalinata della Trinità dei Monti

La lleugeresa de la font de la Barcaccia presenta un fort contrast amb la immensitat de l'escalinata.

Font de la Barcaccia. Plaça Espanya

A l'església de Sant Pietro in Vicoli podem admirar el Moisès de Miquel Àngel, una escultura que, vista de prop impressiona


L'harmonia de les seves línies contrasta amb l'esperit recargolat de les sepultures que són al mateix temple.

Sepultura. Sant Pietro in Vicoli

Roma compta amb una enorme quantitat d'esglésies. Deixant de banda les més famoses, a l'altra banda del Tíber, s'hi troba la de Santa Cecília in Trastevere, que em sembla una delícia

Absís de santa Cecília in Trastevere

El Vaticà

El Vaticà és a l'altra banda del Tíber. Passat un pontet ple d'escultures arribem primer al castell de Sant'Angello (mausoleu de l'emperador Adrià)

Castell de Sant'Angello

La plaça del Vaticà, amb un obelisc i dues fonts obre una panoràmica magestuosa per a la immensa basílica de Sant Pere.


Els museus vaticans són un palau de les arts. Només els seus sostres ja valen la pena la visita.

Sostre del museu Gregorià-etrusc

Un altre bell exemple, a la sala, o més bé passadís, dels mapes

Sostre de la sala dels mapes

La  joia del Vaticà és la capella Sixtina, on no es poden fer fotografies. Al costat podem admirar les estances de Rafael, no menys admirables.

Rafael. Estança del Segell. Escola d'Atenes (detall)

Per la sortida es davalla per la increïble escala elíptica de Bramant, una obra d'art del Renaixement que no podria ser un millor comiat.

Escala de Bramant

La galeria Borghese

La galeria Borghese allotja un dels millors museus del món, amb grans obres clàssiques i barroques. Hi destaquen les esculutres de Bernini.

David tirant amb fona (Bernini)

Al pis de dalt s'hi troba l'escandalosa Venus Victoriosa, que era Paulina Bonaparte, la germana de l'emperador francès.

Venus Vitoriosa (Antoni Canova)

L'edifici de la galeria Borghese és una meravella del Barroc. Els sostres són magnífics.


Al museu hi destaquen alguns olis de Caravaggio. Un bon comiat de la segona Roma, renascuda després dels temps clàssics.

Sant Jeroni (Caravaggio)

dimarts, 4 de setembre de 2018

El model turístic a debat (1965-1975): massificació o turisme selectiu

A partir del 1965 l’endarreriment del turisme de Menorca, una qüestió evident, considerada com un fet inevitable i fins llavors amb connotacions més bé negatives, passa a estar ben vist, perquè es pensa que ha permès d’evitar els errors comesos a Mallorca i Eivissa, una idea que ha perdurat fins a l’actualitat.

En aquell moment es veu clar que el turisme viurà un creixement sostingut, per la qual cosa els menorquins es plantegen quin turisme volen. Del debat va emergir un ampli consens en rebutjar una expansió massiva com l’experimentada per les altres illes. També es defensava que no convenia que el turisme desequilibrés l’estructura productiva existent entre els sectors primari, secundari i terciari.


Vila Fradera, director d’Editur afirmava el 1967 que el retard turístic de Menorca era una oportunitat per defugir els errors i fer les coses bé. Calia d’abandonar la mentalitat del “boom”, el que exigia esforços i bandejar la improvisació, l’especulació i els beneficis fàcils en favor de planificació pública i privada per construir les infraestructures necessàries.

Els anys següents altres persones es van manifestar en el mateix sentit. Joan Casals apuntava que seria imperdonable caure en els errors de Mallorca i Eivissa: s’havien de realitzar urbanitzacions petites, amb un o dos hotels, per sortejar la massificació, opinió compartida pel delegat insular del Ministeri d’Informació i Turisme. Periodistes alemanys i anglesos demanaven que s’evitessin les aberracions de la massificació i no es destruïssin els elements característics de l’illa. El 1974 Antoni Barber, el president del Foment del Turisme, repudiava la saturació que patien Mallorca i Eivissa i instava els urbanitzadors a ser conscients que “els turistes cercaven la natura i no el ciment”.


Casals volia conservar l’encant de la naturalesa, mentre Vila Fradera reclamava que es treballés sense presses i preservant el paisatge: els hotels no es podien ubicar en llocs d’una bellesa singular. S’hi sumava el Foment del Turisme, que considerava que s’havia de mantenir la bellesa del paisatge per damunt de tot i, particularment, dels interessos econòmics. El 1975, el periodista Bator i el constructor Tolós sostenien la necessitat de conservar el paisatge.

L’administració també estava d’acord amb aquest enfocament. El 1969 el director general de Promoció Turística, Esteve Bassols, defensava que calia diversificar el turisme que venia a Espanya i atraure turisme de qualitat. La promoció es dirigiria a aquest objectiu. A més, demanava que es reconsiderés l’urbanisme en funció del paisatge. L’any següent, el ministre Sánchez Bella remava en idèntica direcció quan exigia que se salvaguardés la riquesa paisatgística i no es cometés cap barbaritat a les cales menorquines; s’havia de tenir en compte l’arquitectura autòctona i no es podien aixecar gratacels. També era important tenir cura de la història, tradicions i cultura propis de cada illa, mantenint la seva diferència de les altres. El 1973 el director general d’Empreses Turístiques indicava que les noves construccions havien de respectar el paisatge i els hotels no s’haurien d’edificar en zones no urbanitzades, per a la qual cosa propugnava la redacció de plans generals d’ordenació urbana i que els ajuntaments no donessin llicències sense un pla previ.


Però la reflexió sobre el turisme, tenia altres vessants, com l’orientació envers el turisme residencial o l’hoteler. El 1966 Joan Casals es pronunciava a favor del segon, per mor de l’excessiva temporalitat que implicaven els xalets. L’expert en turisme Joan Fuster assenyalava que, si bé la qualitat de les urbanitzacions de l’illa superava la mitjana, s’havien fet massa i pronosticava que l’oferta sobrepassaria la demanda. Per ell, els hotels eren més rendibles a llarg termini i recomanava la construcció d’un establiment de luxe i un altre de segona categoria. Lafuente, promotor immobiliari, explicava que la gran quantitat de solars i xalets que s’havien posat a la venda havia ocasionat un excés d’oferta i hauria estat més positiu destinar recursos a la construcció d’hotels.

Els professionals estaven d’acord que Menorca rebia un turisme de tipus mitjà-alt, no massiu, però tampoc de luxe. El 1971, els directors de cinc hotels de l’illa opinaven que, en general, el turisme era de classe mitjana, però per a dos era superior, perquè a Menorca els hotels de tres i quatre estrelles eren proporcionalment més freqüents que a Espanya i el preu del paquet turístic d’hotel i avió era més alt que a la majoria de zones del país i estava en un nivell mitjà en relació a les principals destinacions de la Mediterrània. Dos hotelers van fer notar que el turisme d’elevada capacitat adquisitiva precisava equipaments d’alt nivell com clubs nàutics, camps de golf, teatres internacionals d’òpera, sales de pintura i cinema, i locals socials per a festes de luxe, que eren inexistents.

El 1974 el president del Foment del Turisme indicava que Menorca tenia un turisme seleccionat, ja que havia més hotels de dues i tres estrelles que a la resta de les illes, situació que s’havia de mantenir a tota costa. Mesos més tard, advertia que la concentració del turisme en els anglesos i alemanys, superior a la resta d’illes de les Balears, era un gran risc i plantejava per primera vegada la necessitat de diversificar mercats. En la mateixa línia, Bator comentava que el turisme residencial era anglès de classe mitjana i l’estacional; el turisme de luxe podria venir en el futur, però mentre el port de Maó no disposés de xarxa de sanejament, no hi havia res a fer.


Però no tothom ho veia igual. Un editorial del diari Menorca optava pel turisme de masses (que qualificava de social), per mor de les dificultats que travessava Mallorca amb el de major poder adquisitiu. Miquel Coll, president del Foment del Turisme, reflexionava que, amb el creixement de la classe mitjana a Europa, seria difícil pensar en un turisme econòmicament potent amb caràcter exclusiu i que el més lògic era que, com en tots els llocs relativament extensos, hi hagués de tot, cercant un equilibri, amb zones aptes per turismes de més disponibilitats i altres pels de menors recursos.

El moderador d’un debat sobre turisme que tingué lloc a Ciutadella el 1971 qüestionava el concepte de turisme selectiu, “que suscitava tanta unanimitat”, i advocava pel turisme de massa, perquè no només s’havia de valorar les persones pel diners que aportaven. Per ell “quan més turisme i més selecte, millor” i justificava els hotels de la Clarksons de cala Galdana i Son Bou per la inversió realitzada i el nombre de turistes que atreien. Joan Victory expressava una idea semblant quan argumentava que la dimensió turística de l’illa era massa reduïda i calia arribar a les 25.000 places.

Açò no obstant, l’opinió majoritària era contrària. El 1967, l’administrador del poblat de pescadors de Binibèquer Vell es decantava per un turisme selectiu, pel seu major potencial econòmic i la seva capacitat d’allargar la temporada turística. El delegat insular de Turisme declarava que calia situar el nivell de qualitat de l’oferta hotelera el més amunt possible i que, pel futur, s’haurien de promocionar mercats avantatjosos com el nord-americà o el suís. Menorca tenia l’oportunitat de convertir-se en un enclavament turístic de molta qualitat. Sígfrid Federmann també es mostrava partidari d’uns visitants selectes, un turisme de categoria. El problema vindria si es venien parcel•les reduïdes i barates en les urbanitzacions, es construïen al llarg de la costa “torrons”, apartaments de baix preu, i venia a l’illa “gent no desitjable”.


El promotor Fernández Cantos ho expressava de manera contundent: “o turismo selecto, o que no vengan”, i reclamava que els ajuts de l’Estat es circumscrivissin als establiments de categoria, ja que “Menorca és una illa senyora i precisa un turisme senyor”. Gabino Sintes declarava que si es feien bé les coses el turisme seguiria creixent. Calia seleccionar els turistes, per obtenir no només beneficis econòmics, sinó socials i culturals, ja que el turisme de masses creava moltes molèsties i donava poc profit.

dimarts, 28 d’agost de 2018

Menorca: creixement econòmic o prosperitat?

Els mitjans de comunicació són esclaus de les notícies d’actualitat. No es pot informar del que no se sap, per açò cal ser-ne conscients i situar les coses en la perspectiva correcta. Cada tres o quatre mesos s’anuncien les dades del creixement econòmic de Menorca. El comentari més habitual durant els darrers vint anys és que, en comparació amb el de Mallorca i les Pitiüses, és l’illa que experimenta un increment menor –o una disminució major– del seu PIB.


Aquest és un fet que ningú discuteix. El que és preocupant és que es vulgui extreure la conseqüència que l’economia de Menorca va malament (o fins i tot que està estancada) i que no té model econòmic, el que no és cert.

La veritat és que qualsevol estudiant de segon d’econòmiques sap que el desenvolupament d’una economia no es mesura pel seu creixement. Els països del món que més augmenten el seu PIB –la Xina, l’Índia i algun altre país asiàtic– no són països amb una economia pròspera. El seu dinamisme amaga un nivell de vida molt baix, on milions de persones viuen en la misèria més absoluta.

La riquesa d’un territori s’avalua segons la seva renda per càpita (si volem afinar, ajustada pel poder de compra), mai pel seu creixement. El PIB de Suïssa, Noruega o els Estats Units no creix més que el d’Espanya, però sí ho fa la renda per habitant, de manera que el seu benestar és evident per a qualsevol que els visita. Aquest és el missatge que Guillem López, Miquel A. Casasnovas i Miquel Puig donen en el seu llibre sobre Menorca i Eivissa, i que alguns, en contra de tota evidència científica, s’entesten en voler rebatre.


El problema és que l’estimació que cada temporada el Govern Balear i altres entitats com CAEB fan de l’evolució del PIB de les illes Balears és una mera aproximació. De fet, no existeixen xifres oficials, perquè els  organismes que les proporcionen (l’Institut Nacional de Estadística o el Fons Monetari Internacional) només desagreguen les dades fins a l’àmbit regional o provincial.

Ni el Govern ni CAEB expliquen quina metodologia empren per mesurar el nostre creixement. La fórmula és un secret millor guardat que el de la Coca-Cola i alguns tenim dubtes que aquest fet no intenta protegir la propietat intel·lectual d’una sistemàtica excel·lent, sinó les misèries de quatre regles de tres poc fonamentades.


Per obtenir el creixement de Menorca cal un coneixement acurat de la seva estructura econòmica i de l’evolució de la productivitat de cadascun dels seus sectors productius. Aquest càlcul (anomenat taula inpunt-output) l’ha realitzat la Universitat de les Illes Balears dues vegades en els darrers vint anys i està pendent de publicar un tercer estudi. Per tant, és impossible avaluar de manera correcta l’evolució anual del PIB, perquè no hi ha base estadística.

Convid als periodistes a demanar els que publiquen les dades del PIB sobre la seva metodologia i que no es conformin amb la resposta habitual de “no es preocupi, som gent de fiar”, perquè oculta un castell de cartes que pot volar amb un sospir. Si tan segurs estan dels seus càlculs, els haurien d’acompanyar de la renda per càpita insular.


Fa uns anys vaig fer l’exercici d’intentar conciliar les dades del creixement del PIB de Mallorca, Menorca i Eivissa amb alguns valors de la renda per habitant publicats. El resultat va ser desastrós: les xifres no quadren. No pot ser que Menorca creixi tan poc si té la renda per càpita que se li atribueix (a Eivissa es dona la situació contrària). La impressió és que els nombres estan “planxats” i són massa similars als de Mallorca.

Des de fa més d’un segle, Menorca té una estructura econòmica i demogràfica diferent de la resta de les Balears i similar a la mitjana espanyola. Les que són estranyes són Mallorca i Eivissa; Menorca és normal. El creixement econòmic i de població de la nostra illa és semblant al d’Espanya; si el nostre model econòmic és dolent, també ho és l’espanyol. Menorca va bé quan Espanya va bé. El monoconreu turístic de Balears respon a un model anacrònic que no hauríem de voler copiar.


El creixement en brut no diu res, perquè s’ha de comparar amb el de la població. De molt poc li serveix a Malawi créixer el 3%, quan la seva població augmenta el 3,3%. D’aquesta manera, cada any té una economia més gran, però uns habitants més pobres.

A Balears fa vint anys que passa el mateix. Si el 1998 la renda per càpita de l’arxipèlag superava un 31% l’espanyola, el 2017 només excedeix la mitjana en un 3% i cada any baixem un esglaó en el rànquing. De res ens ha servit ser la Comunitat Autònoma amb un creixement econòmic més alt, perquè la nostra població ha estat la que més ha augmentat: un 47,2% envers el 16,7% d’Espanya. Balears és el Malawi espanyol.


Tal i com Miquel Puig assenyala, els darrers vint anys la província de Lleida ha passat de tenir una renda per càpita inferior a la de Balears a superar-la en un 17%. No tenen un turisme que cada poc bat les xifres de visitants, sinó una agricultura intensiva de pomes i peres que no surt als telediaris. El seu creixement és menor que el nostre, però la seva població només s’ha incrementat el 9,6%. La seva parsimònia és digna d’enveja: són més rics que els baleàrics i no pateixen massificació.

dimarts, 21 d’agost de 2018

La creació d’un model de turisme menorquí

Els mitjans de comunicació es refereixen amb freqüència a la manca d’un model menorquí de turisme, a la qual cosa li atribueixen diversos mals relacionats amb la nostra evolució econòmica. Tanmateix, el creixement turístic de la nostra illa es va fer a partir d’una idea molt concreta i donà lloc a una organització peculiar de les activitats d’allotjament, diferent de la de les altres illes i valorada pels agents privats i l’administració de forma molt positiva. Menorca sempre ha tingut model turístic, basat de forma conscient en la contenció i el respecte al territori. Quan qualque inversor s’hi ha separat, l’opinió pública i els hotelers li han retret.


Els empresaris de l’illa van articular, entre el 1946 i el 1955, un model particular de desenvolupament turístic, que mantindrà la seva vigència els vint-i-cinc anys següents i superarà els diversos reptes que se li aniran plantejant amb adaptacions als canvis de l’entorn. El seu naixement fou un procés endogen, protagonitzat per actors locals, els caps més visibles dels quals foren Joan Victory, Gabino Sintes i Joan Casals, però que en realitat conformen una llarga llista, que van ser els fundadors de la major part dels primers hotels, restaurants i urbanitzacions, i que serà assumit promotors forans que invertiran durant aquest període.

D’aquesta manera es construiran pràcticament tots els nuclis turístics i els hotels fins passada la meitat dels anys seixanta. Al principi, la limitació del capital implicà una modèstia en les realitzacions. Els centres turístics s’executaren en marines rocoses, ja que el preu de les platges era elevat. Com que el capital era reduït i el nombre de clients exigu tampoc era possible la reinversió de quantitats considerables, els establiments eren petits i s’executaven per fases i experimentaven nombroses ampliacions.


L’esquema turístic menorquí estava fonamentat en la construcció d’establiments de categoria mitjana alta, per atreure el que s’anomenava un “turisme selectiu”, és a dir de masses, però amb una capacitat adquisitiva relativament alta. Per tant, l’aposta era fer prevaler la qualitat a la quantitat. Dins d’aquest plantejament, des del primer moment s’hi va inserir la construcció d’un parador nacional de turisme, el qual ja era una opció seriosa arran de la visita a l’illa del director general de Turisme, el 1948. Al llarg de quaranta anys es van plantejar diversos projectes a dos indrets: cala Galdana, on es van arribar a adjudicar les obres, i l’illa del Rei.

L’existència de dos intents molt avançats d’aixecar un parador són una mostra de la inclinació pel turisme de qualitat dels menorquins, tant dels promotors com dels ajuntaments, així com d’una capacitat d’influència no gens menyspreable sobre l’administració franquista. La impossibilitat de portar-lo a terme ens parla de la dificultat de perseverar en un model de turisme de qualitat sense controlar els ressorts de l’oferta, atès que els inversors exteriors i la insuficiència de les infraestructures poden malmetre les actuacions.


La lentitud en la venda dels paratges més bells no era símptoma d’insensibilitat dels propietaris dels terrenys, ans al contrari, demostra que les expectatives urbanitzadores eren altes i els exemples mallorquí i pitiús ben presents. De fet, pràcticament tots els terratinents vendrien les terres pocs anys més tard, quan l’arribada dels promotors exteriors proporcionés els fons necessaris. Llavors serà quan s’edificaran la majoria de les platges (cala Galdana, Arenal d’en Castell, Son Bou, Son Xoriguer, Binidalí,...). Altres seran obra del capital local (Sant Tomàs, Cala en Blanes). L’èmfasi en la majoria dels casos passa als hotels de grans dimensions, però se manté l’opció per la categoria mitjana-alta.

Des del començament, la major part de la inversió es va desplaçar cap als centres residencials en detriment dels hotels. Si bé al principi aquesta actuació responia a la demanda, a la meitat de la dècada dels seixanta, l’increment de les arribades de turistes fa patent un desequilibri de l’oferta, el qual, malgrat els tocs d’atenció del Foment del Turisme i altres agents del sector, lluny de corregir-se, es va accentuar fins les envistes de la crisi dels setanta. Aquesta disparitat va determinar que els allotjaments extrahotelers tinguessin un pes desorbitat en l’oferta menorquina. Mentre el nombre de visitants creixia, açò no va ocasionar cap dificultat, però posava les bases de la crisi de la dècada del 1980, quan la construcció d’apartaments per inversors locals van rebaixar la categoria dels establiments, tot posant en qüestió la política de qualitat.

D’altra banda, la insuficiència de l’oferta va possibilitar que, a diferència de la resta de les Balears, fins èpoques recents el mercat estigués en mans dels hotelers, que van poder aconseguir preus favorables i una rendibilitat positiva. Aquest fet també va permetre que la categoria dels locals de l’illa fos superior, generant un procés retroalimentat de millora de la qualitat.


El model menorquí incorporava fins i tot una estètica: la de l’illa blanca i blava, on el blau el posaven la mar i el cel i el blanc les construccions, bàsicament apartaments i xalets, però també els hotels, a condició que fossin discrets. L’ideal no deixava de ser “la caseta”, una fusió de les cases dels llocs i les construccions de vorera, totes ben emblancades. D’aquesta manera, la segona part dels anys seixanta, l’opinió pública aplaudí el sorgiment del poblat de pescadors de Binibèquer, considerat unànimement l’ideal urbanístic de Menorca, al qual seguirien conjunts similars (cala Morell), o variacions sobre el tema a cap d’en Font o platges de Fornells.

El turisme, com indicava Mascaró Pasarius el 1966, tenia el suport de dos potents grups de poder: les autoritats i la premsa. A partir del 1945, l’únic mitjà escrit insular, el Diario Menorca, va animar des de les seves pàgines el sorgiment del turisme. Els primers temps cobria les més mínimes actuacions relatives a centres turístics i hotels, així com les activitats del Foment del Turisme, fent del turisme una notícia, malgré lui. La seva actitud es va convertir en una veritable campanya de premsa els anys seixanta, fins el 1974. A més de la informació, editorials, articles, reportatges i cartes al director nodrien una opinió favorable al sector, que no excloïa la publicació de judicis adversos, que nedaven en contra del gran corrent d’admiració.


Els governants de l’illa sempre hi van estar a favor. No es tractava d’adoptar la política nacional, ja que al respecte dins del règim hi havia divisions i desconfiances. Més bé seguien l’exemple del pioner, Joan Victory, batle de Maó i procurador en Corts, que es féu hoteler, i altres com Carlos de Salord, delegat del Govern, que va promoure dos centres d’interès turístic nacional. També es manifestaren clarament en favor del sector els batles de Maó, Gabriel Seguí i, una dècada més tard, Rafael Timoner, aquest darrer industrial i un dels impulsors de na Macaret. Tots aquests polítics, tant en les seves declaracions com en les seves actuacions optaven pel model menorquí: construccions reduïdes, de qualitat i que s’expandien de forma lenta. L’administració franquista va donar el vistiplau a l’excepció menorquina, la mesura de la qual equilibrava la disbauxa de les altres Balears.