dilluns, 27 d’octubre del 2014

Podemos, Catalunya i la crisi del sistema polític de la Transició

Amb la Constitució de 1978 i els acords d’aquells anys, uns explícits, com els pactes de la Moncloa i altres implícits, la societat espanyola cimentà el sistema polític de la Transició, que va permetre transitar de forma pacífica de la dictadura franquista a la democràcia. L’entesa a la qual van arribar la majoria de les formacions polítiques, sindicats i patronals aconseguí fer front a la crisi del petroli i alhora va fer possible construir un nou estat, que adaptà les regles democràtiques al nostre país i descentralitzà l’estructura administrativa, establint l’Estat de les Autonomies.

Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen un problema, enlloc de ser una solució.

La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.

És possible que una de les claus de les dificultats actuals radiqui en la substitució d’un dels actors, l’UCD, per un altre, el PP, que no va participar en aquella compromís i no sembla que hi cregui. Aquest seria el motiu darrer de l’oposició a la reforma de l’Estat de Catalunya, que profunditzava en aquest procés i de la seva utilització de la Constitució com una barrera, enlloc d’una eina a través de la qual grups amb interessos diferents ventilen les seves diferències. Com a derivada, aquest partit ha encetat una guerra lingüística que cerca recuperar la primacia del castellà a costa del català.

El moviment de Podemos també té uns orígens llunyans, però no per açò menys definits. Les seves dues principals reivindicacions són la revisió de l’estatus dels governants, qualificats com “la casta”, i la impugnació del model econòmic actual, al qual acusen d’haver deixat a un costat amplis grups socials. Pel que fa a la primera, la Constitució, com a reacció al franquisme, va atorgar un amplíssim poder als polítics. La debilitat dels partits i el temor que els funcionaris del règim impedissin el desenvolupament de les institucions democràtiques, van voler ser combatuts amb la concessió als càrrecs públics d’un conjunt de facultats exorbitants, que anaven més enllà dels models francès i alemany, inspiradors de la nostra Carta Magna. Els contrapesos interns que es poden trobar a totes les democràcies occidentals, i que varien segons la idiosincràsia de cada nació, aquí no existeixen i només s’obre la via, en ocasions limitada, de reclamar davant els tribunals de justícia.

Així és com els polítics han pogut fer i desfer sense entrebancs en tots els àmbits de govern, la qual cosa ha donat peu a l’assignació d’elevades retribucions a un gran nombre de càrrecs públics i a la col·locació de persones de partit en l’administració. S’ha fet un abús del personal de confiança, emprat per repartir feina als afiliats, i que assumeix funcions que haurien de realitzar funcionaris. Han florit pràctiques corruptes com el finançament il·legal dels partits, el cobrament de comissions a canvi d’obres i concessions públiques o l’ús fraudulent de les subvencions. Els polítics també han assaltat altres entitats properes, com les empreses públiques o les caixes d’estalvi, que han engreixat la cúpula política (les targetes de Bankia només són la punta de l’iceberg) i finançaren projectes inviables que han menat a la fallida de la majoria.

La Transició volia fer front a la crisi econòmica mundial de 1973-1981. Emperò, el model econòmic triat, el capitalisme especulatiu que Chirbes ha descrit de forma esplèndida a les seves novel·les, ha enriquit una minoria a costa de condemnar a l’atur i la marginalitat una part considerable de la societat. La taxa mitjana d’atur del període que va del 1979 al 2013 és del 17,1%, amb un mínim del 8,2% el 2007 i un màxim del 26,1% el 2013. Es tracta d’una qüestió recurrent, perquè va arribar al 21,5% el 1985 i al 24,1% el 1994. Hi ha una diferència abismal amb qualsevol país occidental, on són comunes versions del mercat més productives o compassives.

Aquí es va fomentar la “cultura del pelotazo”, l’enriquiment fàcil, els projectes immobiliaris a l’engròs, la gran banca, el mercat sense remordiments.  S’abandonà la indústria pel turisme. Reformar la carretera general de Menorca mentre hi ha tantes mancances socials és immoral; l’AVE que s’està construint a la Península és una monstruositat. A dia d’avui el repte no és si el rigor alemany estrangula la recuperació, sinó quin pla de futur tenim per augmentar l’ocupació fins a valors civilitzats durant la pròxima dècada i, mentrestant, com mitigam la fallida econòmica de les famílies, que han perdut els seus habitatges i no tenen mitjans per dur el ritme de vida propi d’un país desenvolupat.

Els polítics fa més de trenta anys que prometen el benestar general, però la realitat és un atur i una desigualtat generalitzats. Tots els governants tenen un llarg historial d’enganys i mentides. Des del magistral “OTAN, de entrada, no” de Felipe González, fins a la baixada dels impostos de Mariano Rajoy, no hi ha cap president que no hagi traït els seus compromisos electorals.

És difícil que un partit nou arrangi el desgavell econòmic i social del país. També és improbable que s’imposin algunes de les propostes plantejades per reorganitzar el model territorial i reconduir els desafiaments basc i català. Així i tot són el signe d’una greu crisi del sistema polític i segur que formen part de la solució al joc d’enigmes en què s’ha convertit la política quotidiana.

Alfons Méndez Vidal 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Història d’un mite. El mercat vinícola durant la fil•loxera

A l’entrada del segle XX la fil·loxera s’havia convertit en una més de la multitud de malalties que amenaçaven la vinya; de fet, la que s’esmenta amb més freqüència en els textos de l’època és el míldiu. La gent s’estava acostumant a plantar les vinyes amb nous híbrids o ceps autòctons empeltats sobre peus americans i quan la plaga atacava una plantació el propietari optava entre abandonar el conreu o repoblar-la de nou. És significatiu que cap autor coetani ni cap font oficial atribuís mai la decadència de la vinya a la fil·loxera.

El 1909 el Servei Agronòmic de Balears estimativa que, sobre una extensió inicial de 321 ha, la fil·loxera havia destruït 87 ha, 41 ha estaven envaïdes i en restaven lliures 193 ha. S’havien reconstruït 32 ha amb vinyes americanes, 5 ha a llocs on abans havia ceps i 27 ha a nous planters. Aquesta informació figura en un estudi que es devia fer en paral·lel al “Mapa Geológico Vitícola de la Región Agronómica de Baleares”, signat per Antoni Ballester, enginyer cap de Balears, el fragment del qual relatiu a Menorca reproduïm aquí.


Una notícia apareguda en premsa també el 1909 indica que s’esperava que la collita de raïms fos extraordinària; segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa parla d’una clara recuperació. Aquest mateix any Pere Mir assenyala que estan “vencidos, por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

Però més enllà dels problemes sanitaris, el mercat vinícola insular va reaccionar de forma similar al de la resta del país. Els preus del vi van créixer considerablement arran de l’aparició de la malaltia a Espanya i es van mantenir alts entre el 1880 i el 1885. El nombre d’anuncis de vi en la premsa local (El Bien Público i El Liberal) experimentà un boom important entre el 1884 i el 1898, és a dir fins l’any anterior a l’arribada de la plaga a l’illa. A més, els vins menorquins van assumir un gran protagonisme en aquesta etapa, desplaçant als d’altres indrets: si els anys 1874-1883 representaven el 21% del total d’anuncis, el 1884-1893 suposaven el 46% i entre el 1894 i 1898 van pujar al 70%. També van suportar millor la crisi que la resta de vins, ja que entre 1899 i 1913 equivalien al 60% del total.

Els vins de la terra eren apreciats pels consumidors. La premsa de Maó informava el novembre de 1892 que havien arribat “7 bocoyes de vino de Mallorca con destino al pueblo de San Luís, y como de dicho pueblo se introduce en esta población gran cantidad del referido caldo, llamamos la atención de los consumidores, para que no se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como á vino del país, el que ha venido de Mallorca.”


Aquesta eufòria no fou simplement quantitativa, sinó que va comportar l’aparició de vins amb denominacions específiques i vins de marca, que arribaren a ostentar una posició important en el mercat. El que va adquirir més notorietat fou el d’Antoni Blanc, qui fou el responsable del major nombre d’anuncis. Va començar la temporada de 1887-1888 anunciant vi negre de Llucmaçanes, però destacà a partir del 1892 com a venedor de vi blanc, aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge.

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure la “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent el “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el 1894-95 “Vino blanco seco”. El primer era un vi de qualitat que es venia a preus elevats: 2,25 ptes/bòtil, quantitat que augmentà successivament a 3 i 4 ptes, el 1893.

No va ser l’únic vinater en emprendre aquest camí; a l’època van apareixent anuncis de vins de productors particulars. Podem esmentar el vi de la possessió “Son Telm” de Ferreries (1886), el vi de Llucasaldent d’Alaior (1887), el vi del Baró de Benimuslem (1888, 1889 i 1892), el de la vinya de Santa Eularieta (1893), el vi de Pedro Montañez (1895), El acreditado vino tinto del señor Femenias” (1906), “El acreditado vino de Rafalet (1906), el vi negre del país d’”Antonio Anglada  y compañía” (1908) i els queviures de Ses Coves, entre els quals s’esmentava el vi (1910). La introducció d’aquests nous articles sembla que és part d’una tendència de millora de la qualitat del producte, ja que es revifa quan el mercat es recupera, a partir del 1906.


A través dels anuncis podem constatar un altre canvi rellevant. Per davall del moviment cíclic comercial de pujada i baixada que acompanyà la fil·loxera s’estaven establint un seguit de millores tècniques, com l’aplicació d’insecticides i anticriptogàmics, l’adobat de les vinyes i la implantació de nous avenços en l’utillatge de les vinyes i els cellers. La malaltia només provocarà un lleu retrocés d’aquests articles coincidint amb la seva aparició a Menorca el 1899 i fins el 1903 i després continuaran la seva progressió, reforçada amb la plantació de ceps americans. Aquesta dinàmica de tecnificació és la que justifica l’increment de la producció vinícola que té lloc en aquest període.

El vigor del mercat de vins insular que acabam d’exposar, esdevingut durant els anys en què la fil·loxera fou més activa, és incompatible amb cap daltabaix de la viticultura. És clar que la plaga va fer mal al vinyet de l’illa, com el va fer a tot Espanya, però va venir acompanyada d’un seguit de transformacions que van menar a la modernització del conreu i de la seva comercialització, i que a la llarga van ser beneficiosos, tot i que és cert que l’extensió de vinya va disminuir.

El final del vi de Menorca cal cercar-lo a partir de la I Guerra Mundial, quan el míldiu i l’oïdi van atacar fortament els camps i l’encariment dels productes químics va dificultar el seu combat. Aquesta situació es va repetir de forma agreujada durant la Guerra Civil, quan la incomunicació de l’illa va deixar els ceps indefensos i, de fet, hi ha notícies sobre la devastació que va tenir lloc aquells anys. Posteriorment, el pagès menorquí es va concentrar tant en la producció de formatge que la vinya va quedar oblidada fins al punt que a partir de la meitat dels anys seixanta la seva presència era purament testimonial.



Per tant, el declivi de la vinicultura de Menorca va ser el resultat d’un procés que s’estengué al llarg d’un segle i en el qual la fil·loxera només fou un entrebanc més al qual els vinyaters menorquins es van haver d’enfrontar. Com a rerefons es va consumar l’ascens de la ramaderia de vaquí que acaparà l’atenció dels agricultors, fins que al segle XXI la crisi d’aquest sector ha tornat a fer atractiva l’elaboració de vi.

Alfons Méndez Vidal

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Jaume Mascaró. Adaptació constant per mantenir-se fidel a una idea

Si bé és cert que des que Adam va ser obligat a abandonar el paradís, el món és en canvi permanent, no hi ha dubte que la nostra època experimenta transformacions accelerades que fan que sigui fàcil perdre el rumb. Jaume Mascaró ha estat d’aquelles persones que han sabut adaptar-se a un entorn variable i molt exigent, sense renunciar al seu projecte original.

Nascut en una família amb fortes arrels industrials, de fabricants de sabates des de quatre generacions, es va mantenir fidel a la manufactura del calçat, i no es va desviar ni es dispersà en altres inversions, ja que s’adonava que aquesta pretesa diversificació només li restava força per encarar els reptes que es plantegen en el seu sector.


Jaume Mascaró entenia que un empresari no ha de deixar d’invertir mai en la seva pròpia empresa. A la seva joventut ja aconsellà el seu pare de mecanitzar la fàbrica familiar per aprofitar la forta estirada de la demanda de principis dels anys setanta. En aquella etapa a Menorca molts eren els que construïen grans establiments fabrils, però pocs han tingut la traça, el coratge i la perseverança per conservar-los fins l’actualitat.

Com molts altres empresaris, va fer les seves primeres passes sortint de l’illa per vendre els productes de la companyia. Segur que és una bona escola, perquè, maldament llavors tot es venia, a partir dels anys vuitanta la dificultat ja no és saber fabricar sinó saber vendre. Per comercialitzar és necessari oferir al client el que aquest vol i els gustos són canviants segons els temps i les modes. Jaume Mascaró va deixar de banda la fabricació de sabatilles que havia vist a ca seva per dedicar-se a la sabata de dona. Anys més tard, va renunciar a la seguretat de l’empresa que compartia amb els seus familiars per establir el seu propi negoci, al qual va tenir la gosadia de posar-li el seu nom, fent bo el proverbi que diu que la sort somriu als audaços.

L’empresari ha mantingut una doble lleialtat. No només s’ha sostingut al dur mercat del calçat, sinó que s’ha afermat a Ferreries, la seva vila, on conserva la major part de la seva activitat industrial. Així ha demostrat que és possible afrontar les pressions competitives per reduir costos en un petit poble d’una reduïda illa, en un país que no atorga excessius avantatges a les indústries que l’habiten.


Per defensar una empresa cal treballar de valent. La dedicació al seu negoci, però, no li va restar energies per fer de pare i engrescar les seves filles a continuar el projecte que ell havia posat en marxa. De la mà de la nova generació va aconseguir seguir progressant i internacionalitzar les vendes, que és la millor manera d’adaptar-se a la globalització. Havia vist que junt amb una pila d’amenaces, aquesta també ens porta un grapadet d’oportunitats. Només amb aquesta altura de mires es poden conjugar adaptació i fidelitat.

Alfons Méndez Vidal.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

La vinya des Castell el 1723: una expansió fulgurant.

El terme des Castell, tot i que actualment no destaqui per les seves vinyes, va tenir en el passat una producció de vi prou important. El fet d’incloure en el seu territori la fortalesa de Sant Felip va fer que al segle XVIII fos el primer territori de l’illa en rebre l’estímul que suposava la crescuda guarnició del castell. En aquestes línies examinarem l’evolució del conreu de la vinya.

Es Castell compta amb un article pioner sobre l’extensió de la vinya del terme el 1723, publicat per Josep Sastre el 2003 a la revista s’Auba, i del qual en parlarem un poc més endavant. A la meva tesi doctoral vaig estimar la producció de vi als diferents termes de Menorca a finals del segle XVIII i també vaig elaborar diferents estadístiques de l’extensió plantada de vinya als diferents districtes d’illa al segle XIX. Darrerament he trobat més dades a l’Arxiu Històric de Maó amb les que he millorat les estimacions de la producció de vi del XVIII i he calculat la superfície de vinya d’aquest segle.

Pel que fa a la quantitat de vi, les dades procedents dels recomptes que feia la Universitat de Maó ens proporcionen una informació suficient per conèixer a grans trets el volum de la collita a la segona part del segle XVIII. En el cas des Castell, aquesta oscil·lava al voltant dels 450.000 litres; les majors collites es van recollir les dècades del 1760 i 1780, amb una producció de 485.000 litres, mentre els anys 1750-59 la collita només va arribar als 390.000 litres i la dècada del 1790 fou de 400.000 litres.

L’extensió de la vinya es pot conèixer a través dels Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica. Aquests eren elaborats periòdicament per les Universitats, els antics ajuntaments de Menorca, amb les declaracions que feien de forma obligatòria els particulars de les seves propietats, detallant si eren cases, terres de conreu, vinyes o horts. La valoració d’aquestes propietats servia per calcular el valor a pagar d’un impost conegut com la talla, similar a l’actual IBI.

El treball de Sastre que hem esmentat al començament es va fer a partir del llibre de Manifest del 1723. Hem revisat els seus càlculs i hi hem afegit els del 1772, per comptar amb un altre punt de referència i poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. Finalment aquests valors es poden comparar amb els que s’obtenen d’una font diferent, l’Estadística de Casanello, del 1818.

El Manifest del 1772 ens dóna una informació més completa que el del 1723, ja que el primer només proporciona el valor de les terres a efectes fiscals, mentre que en el segon en molts casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial”, en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 plantes ocupaven una hectàrea.


Ara bé, quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que aquesta és variable. Els Manifests de Béns distingeixen entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot” (vinya petita i poc productiva). És molt comú que les vinyes velles i els vinyots es valorin a raó d’una lliura mallorquina per cada 1.000 ceps. En canvi les vinyes i les malloles eren valorades de forma diferent segons els diferents termes municipals de l’illa. El motiu deu ser l’existència de terres amb vinya de diferents qualitats, tal i com s’indica de forma expressa en les valoracions fetes el 1818 a l’Estadística de Casanello. Per tant, cal fer un càlcul diferent per cada terme municipal i així resulta que as Castell s’obté una mitjana de 770 ceps de vinya per lliura i 560 ceps de mallola per lliura, uns valors diferents dels de Maó (710 i 625, respectivament). Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Amb aquests valors podem completar les extensions de vinya que manquen al Manifest del 1773 i estimar les del 1723.

Josep Sastre en el seu treball relatiu al 1723 va prendre 450 ceps per lliura de mallola i 500 ceps per lliura de vinya, sense que expliqui d’on provenen aquests valors. També hem detectat que va ometre d’alguns propietaris en relació als que consten al document original, la qual cosa fa que el nombre de parcel·les passi de les 192 que ell comptabilitzava a les 212 reals.

La vinya des Castell el 1723 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
Biniarroca
   7
    4,52
0,65
Biniatap i Rafal
 60
  31,26
0,52
Binimaimó
   4
    2,07
0,52
Toràixer
 28
  19,77
0,71
Trebalúger
 92
  61,03
0,66
Trepucó
 10
    6,35
0,63
Sense determinar
 11
    3,86
0,35
Suma
212
128,84
0,61

 Tal i com s’observa a la taula el resultat és que as Castell hi havia quasi 130 hectàrees de vinya. El paratge amb més ceps, amb diferència, era Trebalúger, que acumulava quasi la meitat de la vinya del districte. A continuació se situaven Biniatap, Rafal i sa Creueta, amb el 24% i Toràixer, amb el 15%, de manera que en aquests tres indrets comptaven amb el 87% de la vinya del terme.

  Les vinyes més grans es trobaven a Toràixer i les més petites a la zona de Biniatap i Rafal, així com a onze punts que el Llibre de Manifest no indica on són. La gran majoria de les vinyes eren normals, ja que només l’11,4% eren malloles (vinyes noves) i el 6,8% eren vinyes velles, la qual cosa indica un conreu molt estabilitzat.

Aquestes parcel·les pertanyien a 170 propietaris, de manera que la superfície de vinya mitjana per propietari era de 0,77 hectàrees. Per tant dominava la petita propietat, de fet les vinyes de 135 viticultors no superaven l’hectàrea, i només sumaven 80,7 ha, mentre que, pel costat contrari, les vinyes d’onze propietaris superaven 1,5 ha, i en conjunt sumaven 21,6 has; el més gran d’aquests grans propietaris era Llorenç Xeres, qui tenia 2,5 ha (una vinya de 1,8 ha a Trebalúger i una altra de 0,7 ha al Rafal).

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Història d’un mite: la fil•loxera a Menorca

La fil·loxera va ser una plaga d’efectes catastròfics que arrasà la vinya d’Europa a finals del segle XIX. Provocada per un petit insecte, deixà commocionada la societat de l’època fins a un grau del qual ens podem fer una idea si pensam en com vam reaccionar fa uns anys davant de la malaltia de les vaques boges. El flagell va castigar primer França i paradoxalment va generar una gran eufòria a Espanya perquè es va poder vendre molt vi i més car que mai al país veí, la qual cosa va fer augmentar els preus interiors i fomentà la plantació de noves vinyes. Tanmateix, l’insecte arribà a Màlaga el 1878, quan el vinyet francès s’estava recuperant i ocasionà un esfondrament del mercat, que s’afegia a la pèrdua de les plantacions.

Aquesta convulsió ha creat un mite del qual s’ha penjat de tot. A Menorca se li ha atribuït de forma errònia el daltabaix de la vinya. Els menorquins havien arrabassat vinyes de forma massiva bastant abans, la dècada del 1850. En aquest període es van sumar una crisi econòmica que ja durava dues dècades i l’arribada d’una altra malaltia, l’oïdi, popularment coneguda com “cendrada”. En aquest cas l’agent patogen era un fong que causà grans danys a partir del 1853. D’aquesta manera, si els ceps ocupaven 1.225 ha el 1835, el 1862 s’havien reduït a 651 ha i el 1883 no passaven de 357 ha.

La situació fou diferent a Mallorca, on l’aparició de la fil·loxera a França afavorí les exportacions i les plantacions de vinyes, fins arribar a un màxim històric. La declaració de la plaga a l’illa el 1891 coincidí amb una forta davallada dels preus del vi, davant de la qual els pagesos van llevar molts ceps per plantar ametllers, garrofers i introduir altres conreus. Segurament per açò alguns autors han volgut traslladar aquests efectes a Menorca i fins i tot s’ha afirmat equivocadament que el mal havia arribat el mateix any a la nostra illa.

De fet, el primer perjudici que ocasionà la fil·loxera fou econòmic. A partir del 1879 els viticultors menorquins van haver de pagar un impost per costejar les despeses de defensa contra la plaga, el qual va augmentar amb el pas dels anys de 25 a 75 cèntims per hectàrea. Amb aquests recursos es pagaven els funcionaris que controlaven que ningú introduís material vegetal susceptible de transportar l’insecte. Aquesta exacció va impulsar a alguns viticultors a arrencar les seves vinyes el 1885.

Açò no significa que l’arribada de la malura a Mallorca no afectés la nostra illa. Ben al contrari, des d’aquell moment la Diputació va deixar de costejar el sou dels vigilants. Els municipis menorquins van considerar que la seva feina era prou important per fer-se càrrec de les despeses. De fet, fins a l’arribada de la plaga cada any decomissaven gèneres prohibits. Els ajuntaments van demanar a l’Estat que assumís aquest cost, la qual cosa van aconseguir el 1893.

Els anys passaren sense gaire contratemps fins que el 13 de juliol de 1899 el diari El Bien Público anuncià la presència de la fil·loxera a Menorca. El dia 18 El Liberal explicava que s’havia localitzat l’insecte, mitjançant l’anàlisi microscòpic, a una finca del terme d’Alaior, a la zona del camp Siquiat, prop del camí d’en Kane. Des del primer moment a l’Ajuntament de Maó, que sempre va dur la veu cantant, ja es parla d’introduir vinyes amb peus americans per repoblar les vinyes de l’illa. El 27 de juliol el Governador civil va declarar oficialment l’aparició de la plaga.

El Delegat del Govern es va reunir amb els batlles el 4 d’agost. Els acords presos aquell dia es mantenen en la línia defensiva habitual: s’ordena retre la vinya afectada, la inspecció de les vinyes de tots els termes i es prohibeix l’entrada de ceps de qualsevol regió fil·loxerada. S’afegia la idea de reconstruir les vinyes amb portaempelts americans; Menorca s’aprofitava de l’arribada tardana de la malaltia. La rapidesa en proposar la replantació de les vinyes contrasta amb l’actitud de la Rioja, que també fou atacada el 1899, on les controvèrsies sobre la qüestió es van perllongar al llarg de quatre anys, malgrat a Navarra tenien fil·loxera des del 1895.

El 24 d’agost es va procedir a arrabassar la vinya infectada per l’insecte i altres tres situades dins de la distància de protecció de 20 metres, una tasca que es va imposar als seus propietaris. Els ajuntaments feren inspeccionar les vinyes dels seus termes i així sabem que la fil·loxera no era present al terme veí des Mercadal.

A finals d’agost del 1900, la Comissió Provincial de Defensa de la Fil·loxera va remetre als batlles de l’illa la memòria sobre el viver de ceps americans de la Diputació de les Balears, on s’explicaven les particularitats de l’adaptació d’aquests plantes als terrenys mallorquins, molt similars als de la major part de Menorca, tot indicant les varietats més adients. L’illa arribava així en el moment ideal de la lluita contra la plaga, quan el viver de la Diputació era en ple funcionament i ja es tenia una idea clara dels tipus que s’adaptaven millor als terrenys calcaris.

El 1900, si bé ni les fons oficials ni la premsa recullen més casos de vinyes infestades, sí que van aparèixer nombroses notícies referides a la manera de combatre la malaltia, fet que fa sospitar que aquesta se seguia expandint, i només la seva arribada tardana feia que fos considerada com un fenomen normal.

El setembre del 1906 la malura encara no havia arribat ni a Maó ni as Castell. Tanmateix, ja s’estava repoblant amb peus americans. El setembre del 1905 es va rebre ordre d’elaborar una relació dels propietaris de Maó que tenien ceps americans. Es van trobar més de 16 vinyaters, amb un total de 1.150 plantes, que ocupaven 1.800 m2. Com a referència, en una estadística elaborada l’any següent s’indicava que la vinya ocupava 80 ha.

Els anys següents la premsa recull notes sobre la verema i en tots els casos es parla de l’obtenció d’uns bons resultats, sense que en cap moment s’indiqui que la plaga hagi malmès el conreu; el 1904 es diu que la collita és “desde luego superior a la del año pasado tanto en cantidad como en calidad”. Realment, la major amenaça per a la viticultura era l’evolució dels preus: el novembre del 1904 s’informava que l’aplicació del nou reglament sobre alcohols havia ocasionat una baixa de la cotització dels vins, amb una disminució d’entre 8 i 9 ptes. per hectolitre respecte a la collita de l’any anterior. 

Alfons Méndez Vidal

dimecres, 1 d’octubre del 2014

La vinya a la Menorca del segle XVIII.
Un creixement controlat.

Els menorquins sempre hem tingut interès per les nostres coses. Hi ha qui compra tots els llibres que surten de l’illa, una afició que constitueix una mostra de fidelitat a sa roqueta digna de totes les lloances; d’altres segueixen tots els concerts que es fan de música menorquina i per suposat hi ha aquells que fan excursions a tots els racons de Menorca i coneixen totes els camins, trams de costa, etc. Un dels temes que més ha fet volar la imaginació dels menorquins ha estat el segle XVIII, amb la seva exuberant profusió de conquestes i reconquestes i, dins d’aquest, un aspecte que sempre surt a la llum és el vi, quasi sempre amb un ponderatiu “es feia molt de vi en el temps dels anglesos”.

Llegint els autors de l’època, especialment La Historia de la Isla de Menorca d’Armstrong no és d’estranyar la fama del vi del segle XVIII. Tanmateix és possible aproximar-se de forma més directa al coneixement d’aquest segle tan apassionant: els arxius de l’illa compten amb una informació molt completa, la qual duc uns anys consultant i me permeten oferir un panorama més exacte i més detallat que els dels autors de l’època.

Per començar fora bo comentar que Armstrong quan va fer les seves famoses estadístiques es va errar, ja que atribueix al terme des Mercadal-Ferreries una collita de raïm igual a la suma d’Alaior i Ciutadella; el més probable és que, sense conèixer gaire el terreny copiés mal les dades i afegís un zero de més a aquest terme. Si feim aquesta correcció, la collita de raïm pujaria a 114.400 lliures, és a dir uns 4.750.000 kg, que pel que hem pogut comprovar és una quantitat raonable.

Aquest primer error el va portar de forma automàtica a sobrevalorar la producció de vi, que va estimar en 18.333 barrils anglesos (hogshead). De fet, arriba a un punt que Armstrong es dóna compte de què hi ha qualque cosa que no funciona, ja que ens diu que ha trobat un document on es consigna una producció de vi de 4.000 bótes. Aquest valor devia de procedir del càlcul anual del vi produït que feien les Universitats (antics ajuntaments) de Menorca. A partir d’aquí l’anglès va suar tinta per intentar conciliar aquestes xifres. De fet fa dues correccions: primer resta la part del raïm que es dedica al consum, que a la seva època era elevat, i redueix el vi a 13.000 barril i en segon lloc afirma que els 13.000 barrils anglesos equivalen a les 4.000 bótes menorquines, però açò no és veritat ja que en realitat 4.000 bótes equivalen a 8.500 barrils, o el que és el mateix 2.100.000 litres. Aquest és un valor raonable, ja que els 13.000 barrils ens portarien fins a 3.100.000 l, una xifra que l’illa només coneixeria algun any de collita excepcional.

Com veiem els autors antics, malgrat la seva bona voluntat, a vegades cometien imprecisions, sobre tot els estrangers que no coneixien bé l’illa, ni la seva Administració, ni la llengua, perquè llavors l’idioma d’ús en l’Administració era el menorquí. Per açò és que val la pena recopilar les dades dels arxius per esbrinar quina era la situació real. El problema és que no tots els Ajuntaments han conservat la totalitat de la documentació i, a més, hi ha manco documents dels primers anys, de manera que podem conèixer molt bé la producció de vi de final de segle, però amb més dificultats la del principi.

Així i tot hem pogut calcular que la superfície de vinya de Menorca el 1723 era d’unes 569 hectàrees, mentre que el 1773 havia pujat fins a les 1.141 ha, és a dir que la superfície ocupada per les vinyes s’havien doblat en quaranta anys! El major creixement es va donar al districte de Sant Lluís on segurament per l’efecte de la creació del nucli urbà va passar de 20,8 ha a 130,6 ha. Maó, Alaior i es Mercadal-Ferreries també van augmentar molt les seves vinyes, que es van doblar i el 1773 arribaven a 373 ha, 205 ha i 55,5 ha, respectivament. El terme de Ciutadella, amb 221 ha hauria crescut només el 51% i es Castell amb 156 ha, només avançava el 21%.

D’aquestes i altres dades es nota com les terres que estaven al voltant del Castell de Sant Felip van ser les primeres beneficiàries de l’estímul del creixement de les tropes i el 1723 ja havien ampliat molt les seves vinyes. A partir d’aquí devia ser difícil trobar nous terrenys per plantar vinya i l’impuls es va traslladar un poc més enfora, a Sant Lluís, potenciat amb la fundació del poble el 1761. Els altres tres termes (Maó, Alaior i es Mercadal-Ferreries) van rebre aquest estímul de forma un poc més esmorteïda, mentre que Ciutadella era el que tenia més dificultats per aprofitar-lo.

Pel que fa a la producció de vi, va augmentar fins el 1760, i a partir d’aquest any va patir diverses oscil·lacions que en part es poden atribuir a la meteorologia i en part a l’evolució dels preus, ja que quan el cultiu es feia menys rendible els viticultors arrabassaven vinyes velles per sembrar altres conreus i, quan pujaven els preus en plantaven de noves. Així, hem calculat que la collita mitjana de Menorca entre els anys 1760-1799 era d’uns 27.000 hl, és a dir 2.700.000 litres. Aquest valor és un 30% superior al que dóna Armstrong, amb la qual cosa la seva afirmació de què la producció es doblaria en pocs anys queda matisada. Segurament l’anglès ho deia per les terres de Sant Lluís i altres pocs on la producció de vi es multiplicava, però no tenia en compte que el ritme era molt més lent a altres indrets de l’illa.

Per districtes, Maó (que inclou Sant Lluís, ja que no hi ha dades per separat) era el major productor, amb 11.700 hl. Molt enfora es situaven Ciutadella, amb 5.200 hl, Alaior, 4.600 hl i es Castell, amb 4.500 hl. Es Mercadal i Ferreries només aportaven 900 hl. Com es pot comprovar la producció de vi estava molt concentrada en el Llevant de l’illa, fins a Alaior. De la producció anterior sabem que a Maó entre 1724-1739 era de 5.500 hl, el que vol dir que s’havia doblat entre aquests anys. És probable que aquesta fos la tendència general, perquè la recaptació de l’impost del vi (el delme) també es va doblar a Menorca entre el 1712-1720 i el 1767-1794 i, com veurem a continuació els preus van patir poques variacions.

Un punt a destacar és que la producció de vi estava fortament intervinguda: els preus estaven fixats (i eren igual per tots els vins!) i no es podia comerciar lliurement: la importació de vi només es podia fer quan s’acabava el vi de l’illa o amb restriccions al port de Maó; cada terme consumia el seu vi i només es podia introduir el d’altres termes fins que s’exhauria el propi. Al principi, les autoritats van permetre que el preu del vi augmentés i així entre el 1712 i el 1745 es va revaloritzar un 38%, però els anys següents el preu va declinar el 6% i així es va mantenir fins als anys convulsius de final de segle, a partir del 1794, quan la illa va patir una forta inflació. En comparació, el blat es va encarir el 71%, la qual cosa ens explica l’estancament de la producció de vi en la segona part del segle.

En conclusió, podem afirmar que, si inicialment la presència britànica va estimular el conreu de la vinya, que es va doblar en cinquanta anys, a partir del 1745, és a dir poc després de què Armstrong escrigués el seu llibre, les autoritats no van permetre que augmentés el seu preu, mentre que el del blat anava creixent sense pausa,  segurament perquè estava més lligat als preus internacionals, ja que l’illa havia d’importar una part important del seu consum. Per aquest motiu la producció de vi es va estancar.

Tenim una confirmació d’aquesta suposició en el fet que, quan els preus del vi tornen a créixer, com hem dit entre el 1794 i el 1814, anys marcats per les guerres amb França i Anglaterra, la superfície de vinya augmenta, ja que el 1818 era de 1.288 ha, un 13 % més del que hi havia les dècades anteriors. D’aquesta manera podem afirmar que al final de la Guerra de la Independència la vinya menorquina havia arribat al seu punt màxim i a partir d’aquí amb la crisi que patiria l’illa, aniria retrocedint durant un segle i mig, però açò ja és una altra història.

Alfons Méndez Vidal