A l’entrada del segle XX la fil·loxera
s’havia convertit en una més de la multitud de malalties que amenaçaven la
vinya; de fet, la que s’esmenta amb més freqüència en els textos de l’època és
el míldiu. La gent s’estava acostumant a plantar les vinyes amb nous híbrids o
ceps autòctons empeltats
sobre peus americans i quan la plaga atacava una plantació el propietari optava
entre abandonar el conreu o repoblar-la de nou. És significatiu
que cap autor coetani ni cap font oficial atribuís mai la decadència de la
vinya a la fil·loxera.
El
1909 el Servei Agronòmic de Balears estimativa que, sobre una extensió inicial
de 321 ha, la fil·loxera havia destruït 87 ha, 41 ha estaven envaïdes i en
restaven lliures 193 ha. S’havien reconstruït 32 ha amb vinyes americanes, 5 ha
a llocs on abans havia ceps i 27 ha a nous planters. Aquesta informació figura
en un estudi que es devia fer en paral·lel al “Mapa Geológico
Vitícola de la Región Agronómica de Baleares”, signat per Antoni Ballester, enginyer cap de Balears,
el fragment del qual relatiu a Menorca reproduïm aquí.
Una
notícia apareguda en premsa també el 1909 indica que s’esperava que la collita
de raïms fos extraordinària; segons els entesos feia molts anys que no n’hi
havia cap d’igual, la qual cosa parla d’una clara recuperació. Aquest mateix
any Pere Mir assenyala que estan “vencidos, por medio de la plantación de cepas americanas,
los peligros de la filoxera”.
Però
més enllà dels problemes sanitaris, el mercat vinícola insular va reaccionar de
forma similar al de la resta del país. Els preus del vi van créixer
considerablement arran de l’aparició de la malaltia a Espanya i es van mantenir
alts entre el 1880 i el 1885. El nombre d’anuncis de vi en la premsa local (El Bien Público i El Liberal) experimentà un boom important entre el 1884 i el 1898,
és a dir fins l’any anterior a l’arribada de la plaga a l’illa. A més, els vins
menorquins van assumir un gran protagonisme en aquesta etapa, desplaçant als
d’altres indrets: si els anys 1874-1883 representaven el 21% del total
d’anuncis, el 1884-1893 suposaven el 46% i entre el 1894 i 1898 van pujar al
70%. També van suportar millor la crisi que la resta de vins, ja que entre 1899
i 1913 equivalien al 60% del total.
Els vins de la terra eren apreciats pels
consumidors. La premsa de Maó informava el novembre de 1892 que havien
arribat “7 bocoyes de vino de Mallorca con destino al pueblo de
San Luís, y como de dicho pueblo se introduce en esta población gran cantidad
del referido caldo, llamamos la atención de los consumidores, para que no se
dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como á vino del país, el que
ha venido de Mallorca.”
Aquesta
eufòria no fou simplement quantitativa, sinó que va comportar l’aparició de
vins amb denominacions específiques i vins de marca, que arribaren a ostentar
una posició important en el mercat. El que va adquirir més notorietat fou el d’Antoni
Blanc, qui fou el responsable del major nombre d’anuncis. Va començar la
temporada de 1887-1888 anunciant vi negre de Llucmaçanes, però destacà a partir
del 1892 com a venedor de vi blanc, aprofitant el ganxo comercial del seu
llinatge.
Els primers dos anys (1892-93 i
1893-94) va treure la “Manzanilla de
Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”.
L’any següent el “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el
1894-95 “Vino blanco seco”. El primer era un vi de qualitat que es venia
a preus elevats: 2,25 ptes/bòtil, quantitat que augmentà successivament a 3 i 4
ptes, el 1893.
No va ser l’únic vinater en emprendre
aquest camí; a l’època van apareixent anuncis de vins de productors particulars.
Podem esmentar el vi de la possessió “Son Telm” de Ferreries (1886), el vi de
Llucasaldent d’Alaior (1887), el vi del Baró de Benimuslem (1888, 1889 i 1892),
el de la vinya de Santa Eularieta (1893), el vi de Pedro Montañez (1895), “El acreditado vino tinto del señor Femenias” (1906), “El acreditado vino de Rafalet”
(1906), el vi negre del país d’”Antonio Anglada y compañía”
(1908) i els queviures de Ses Coves, entre els quals s’esmentava el vi (1910). La introducció d’aquests nous articles
sembla que és part d’una tendència de millora de la qualitat del producte, ja
que es revifa quan el mercat es recupera, a partir del 1906.
A
través dels anuncis podem constatar un altre canvi rellevant. Per davall del
moviment cíclic comercial de pujada i baixada que acompanyà la fil·loxera
s’estaven establint un seguit de millores tècniques, com l’aplicació
d’insecticides i anticriptogàmics, l’adobat de les vinyes i la implantació de
nous avenços en l’utillatge de les vinyes i els cellers. La malaltia només
provocarà un lleu retrocés d’aquests articles coincidint amb la seva aparició a
Menorca el 1899 i fins el 1903 i després continuaran la seva progressió,
reforçada amb la plantació de ceps americans. Aquesta dinàmica de tecnificació
és la que justifica l’increment de la producció vinícola que té lloc en aquest
període.
El
vigor del mercat de vins insular que acabam d’exposar, esdevingut durant els
anys en què la fil·loxera fou més activa, és incompatible amb cap daltabaix de
la viticultura. És clar que la plaga va fer mal al vinyet de l’illa, com el va
fer a tot Espanya, però va venir acompanyada d’un seguit de transformacions que
van menar a la modernització del conreu i de la seva comercialització, i que a
la llarga van ser beneficiosos, tot i que és cert que l’extensió de vinya va
disminuir.
El
final del vi de Menorca cal cercar-lo a partir de la I Guerra Mundial, quan el
míldiu i l’oïdi van atacar fortament els camps i l’encariment dels productes
químics va dificultar el seu combat. Aquesta situació es va repetir de forma
agreujada durant la Guerra Civil, quan la incomunicació de l’illa va deixar els
ceps indefensos i, de fet, hi ha notícies sobre la devastació que va tenir lloc
aquells anys. Posteriorment, el pagès menorquí es va concentrar tant en la
producció de formatge que la vinya va quedar oblidada fins al punt que a partir
de la meitat dels anys seixanta la seva presència era purament testimonial.
Per
tant, el declivi de la vinicultura de Menorca va ser el resultat d’un procés
que s’estengué al llarg d’un segle i en el qual la fil·loxera només fou un
entrebanc més al qual els vinyaters menorquins es van haver d’enfrontar. Com a
rerefons es va consumar l’ascens de la ramaderia de vaquí que acaparà l’atenció
dels agricultors, fins que al segle XXI la crisi d’aquest sector ha tornat a
fer atractiva l’elaboració de vi.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada