Podemos, Catalunya i la crisi del sistema polític de la Transició

Amb la Constitució de 1978 i els acords d’aquells anys, uns explícits, com els pactes de la Moncloa i altres implícits, la societat espanyola cimentà el sistema polític de la Transició, que va permetre transitar de forma pacífica de la dictadura franquista a la democràcia. L’entesa a la qual van arribar la majoria de les formacions polítiques, sindicats i patronals aconseguí fer front a la crisi del petroli i alhora va fer possible construir un nou estat, que adaptà les regles democràtiques al nostre país i descentralitzà l’estructura administrativa, establint l’Estat de les Autonomies.

Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen un problema, enlloc de ser una solució.

La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.

És possible que una de les claus de les dificultats actuals radiqui en la substitució d’un dels actors, l’UCD, per un altre, el PP, que no va participar en aquella compromís i no sembla que hi cregui. Aquest seria el motiu darrer de l’oposició a la reforma de l’Estat de Catalunya, que profunditzava en aquest procés i de la seva utilització de la Constitució com una barrera, enlloc d’una eina a través de la qual grups amb interessos diferents ventilen les seves diferències. Com a derivada, aquest partit ha encetat una guerra lingüística que cerca recuperar la primacia del castellà a costa del català.

El moviment de Podemos també té uns orígens llunyans, però no per açò menys definits. Les seves dues principals reivindicacions són la revisió de l’estatus dels governants, qualificats com “la casta”, i la impugnació del model econòmic actual, al qual acusen d’haver deixat a un costat amplis grups socials. Pel que fa a la primera, la Constitució, com a reacció al franquisme, va atorgar un amplíssim poder als polítics. La debilitat dels partits i el temor que els funcionaris del règim impedissin el desenvolupament de les institucions democràtiques, van voler ser combatuts amb la concessió als càrrecs públics d’un conjunt de facultats exorbitants, que anaven més enllà dels models francès i alemany, inspiradors de la nostra Carta Magna. Els contrapesos interns que es poden trobar a totes les democràcies occidentals, i que varien segons la idiosincràsia de cada nació, aquí no existeixen i només s’obre la via, en ocasions limitada, de reclamar davant els tribunals de justícia.

Així és com els polítics han pogut fer i desfer sense entrebancs en tots els àmbits de govern, la qual cosa ha donat peu a l’assignació d’elevades retribucions a un gran nombre de càrrecs públics i a la col·locació de persones de partit en l’administració. S’ha fet un abús del personal de confiança, emprat per repartir feina als afiliats, i que assumeix funcions que haurien de realitzar funcionaris. Han florit pràctiques corruptes com el finançament il·legal dels partits, el cobrament de comissions a canvi d’obres i concessions públiques o l’ús fraudulent de les subvencions. Els polítics també han assaltat altres entitats properes, com les empreses públiques o les caixes d’estalvi, que han engreixat la cúpula política (les targetes de Bankia només són la punta de l’iceberg) i finançaren projectes inviables que han menat a la fallida de la majoria.

La Transició volia fer front a la crisi econòmica mundial de 1973-1981. Emperò, el model econòmic triat, el capitalisme especulatiu que Chirbes ha descrit de forma esplèndida a les seves novel·les, ha enriquit una minoria a costa de condemnar a l’atur i la marginalitat una part considerable de la societat. La taxa mitjana d’atur del període que va del 1979 al 2013 és del 17,1%, amb un mínim del 8,2% el 2007 i un màxim del 26,1% el 2013. Es tracta d’una qüestió recurrent, perquè va arribar al 21,5% el 1985 i al 24,1% el 1994. Hi ha una diferència abismal amb qualsevol país occidental, on són comunes versions del mercat més productives o compassives.

Aquí es va fomentar la “cultura del pelotazo”, l’enriquiment fàcil, els projectes immobiliaris a l’engròs, la gran banca, el mercat sense remordiments.  S’abandonà la indústria pel turisme. Reformar la carretera general de Menorca mentre hi ha tantes mancances socials és immoral; l’AVE que s’està construint a la Península és una monstruositat. A dia d’avui el repte no és si el rigor alemany estrangula la recuperació, sinó quin pla de futur tenim per augmentar l’ocupació fins a valors civilitzats durant la pròxima dècada i, mentrestant, com mitigam la fallida econòmica de les famílies, que han perdut els seus habitatges i no tenen mitjans per dur el ritme de vida propi d’un país desenvolupat.

Els polítics fa més de trenta anys que prometen el benestar general, però la realitat és un atur i una desigualtat generalitzats. Tots els governants tenen un llarg historial d’enganys i mentides. Des del magistral “OTAN, de entrada, no” de Felipe González, fins a la baixada dels impostos de Mariano Rajoy, no hi ha cap president que no hagi traït els seus compromisos electorals.

És difícil que un partit nou arrangi el desgavell econòmic i social del país. També és improbable que s’imposin algunes de les propostes plantejades per reorganitzar el model territorial i reconduir els desafiaments basc i català. Així i tot són el signe d’una greu crisi del sistema polític i segur que formen part de la solució al joc d’enigmes en què s’ha convertit la política quotidiana.

Alfons Méndez Vidal