dimarts, 7 de març de 2017

Històries del turisme de Menorca. Trebalúger i altres urbanitzacions frustrades

Tot i que el 1971 es van produir uns moviments que possiblement es referien a Trebalúger, van ser frenats per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 es va constituir a Madrid la companyia Trebalúger, SA, que comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El representat, l’antiquari Carlos Smith, anunciava que no tenien intenció d’especular ni urbanitzar el lloc.


Tanmateix, el 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril es demanà permís per aixecar denou xalets i una àmplia infraestructura a la part de llevant de la platja (una operació similar a la projectada deu anys abans a Pregonda). El Grup Ornitològic Balear de Menorca va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà que les construccions no constituïen nucli de població i l’Ajuntament concedí la llicència el mes de desembre. El GOB va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril pels carrers del poble, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar. El nou consistori des Migjorn denegà la construcció d’un embarcador al torrent.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència. El 1992 fallà la il·legalitat de l’operació, en determinar l’existència de nucli de població. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament. A pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar. A partir del 1993 guàrdies jurats impedien el pas pel camí del litoral per accedir a la platja i no s’hi pogué passar fins a l’aprovació del camí de cavalls, una dècada més tard.

Un cas similar es va esdevenir a Talis. El 1976 la promotora Atalix, SA, administrada per Beatriu Panagiotopoulos va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial, per crear una àrea residencial turística d’una superfície de catorze hectàrees i amb una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. Tanmateix, la seva tramitació es va anar allargant, perquè la corporació hi va trobar deficiències. Paral·lelament, el GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.


A cala Mitjana eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions fou rebutjat, perquè era un indret verge.

El barranc d’Algendar

El Pla General d’Ordenació Urbana de Ferreries, del 1973, establia que les finques de Santa Maria i Son Fonoll (una estreta franja situada a la part baixa del barranc d’Algendar, a 1.500 metres de cala Galdana), no eren urbanitzables. El febrer del 1983 el Consell Insular va aconseguir que el Consell General Interinsular suspengués el planejament de determinats espais del litoral de Menorca que es consideraven d’interès ecològic i paisatgístic, a l’hora que es tramitava la seva declaració com a paratge preservat, però el nou govern sortit de les primeres eleccions autonòmics del març d’aquell any va eliminar aquesta protecció en l’aprovació inicial de les Normes Subsidiàries de l’indret i el deixava com una zona de conreus. L’estiu es va autoritzar inicialment la revisió del Pla de Ferreries, en el qual se’l delimitava com urbanitzable, la qual cosa va originar una important oposició al poble, on es va crear la Coordinadora per a la Protecció del Barranc d’Algendar.

Molt prest, l’empresa propietària, Promotora Agrícola Menorquina, SA, representada per Joan Vàzquez Capó (qui així mateix ho era de la promotora de Macarella), va defensar públicament el seu projecte, indicant que perseguia una oferta turística diferent encaminada a captar un turisme de qualitat, que se separés del de sol i platja i no estigués subjecte a l’estacionalitat. Al cap de pocs dies el Govern Balear ratificava definitivament les Normes sense preservar l’indret. L’any següent el consistori va tornar a discutir la qüestió a instàncies de l’oposició, que lliurà un informe on s’indicava que la urbanització no afectaria el barranc.

El mes de gener del 1985, l’Ajuntament de Ferreries va aprovar provisionalment la revisió del Pla General, mantenint el sector com a urbanitzable, i  preveient la construcció d’un port esportiu, qualificació que va rebre nombroses al·legacions; la Comissió de Patrimoni Històricoartístic de Menorca emeté un informe desfavorable. Malgrat tot, el mes de juny del 1986 la Comissió Provincial d’Urbanisme autoritzava definitivament el Pla. El Consell Insular de Menorca interposà successius recursos contra l’acord. 

A finals del 1987 la promotora va presentar el pla parcial, que ocupava una superfície de 475.000 m2, que es destinaven en un 40% a habitatges unifamiliars, en parcel·les de 1.000 m2, el 20% a apartaments, un 5% a zona hotelera (amb una altura màxima de planta baixa i dos pisos), el 14% a espais verds i la resta a equipaments. La població prevista era de 2.700 persones. No hi eren ni el port esportiu ni el camp de golf, dels quals s’havia parlat al començament, la qual cosa va donar peu al comentari que no es garantia que fos una urbanització de luxe. La inversió seria finançada per empresaris àrabs relacionats amb promocions urbanístiques de qualitat a Mallorca.

Tanmateix, el mes de desembre el Ple de l’Ajuntament de Ferreries no només no va tramitar el projecte, sinó que resolgué iniciar la modificació del Pla General per desprogramar el polígon. Els promotors van recórrer davant la Comissió Provincial d’Urbanisme la decisió municipal, la qual aprovà inicialment el pla parcial. Paral·lelament s’estava tramitant en el Parlament Balear la Llei de l’àrea natural d’especial interès del Barranc d’Algendar, que protegia l’entorn. Per aquest motiu, el mes de juliol la Comissió Provincial d’Urbanisme rebutjava el pla parcial. La Llei d’espais naturals del 1991 incorporà la zona a una àrea natural d’especial interès, fet que va suposar la fi de l’afer. Els tribunals van denegar les fortes indemnitzacions que es demanaven.

2 comentaris:

  1. Molt bona feina de recerca! no hauriem d'oblidar mai el passat!
    Felicitats pel bloc!

    ResponSuprimeix
  2. Molt interessant. M'impressiona d'on treus tanta informació.

    ResponSuprimeix