La vinya de la postguerra a Llucmaçanes i Sant Lluís

El panorama de la vinya del terme de Maó a la postguerra és bastant diferent del que es donava al centre i a ponent de Menorca. Les dues relacions de vinyes existents indiquen un conreu molt minifundista, com a Alaior, però amb una notable capacitat de resistència: si el 1949-1951 hi havia devuit vinyaters; el 1985 eren quaranta-quatre; la dimensió mitjana de les seves parcel·les s’havia reduït a la meitat. De fet, la superfície total censada el 1985 (0,45 hectàrees) és fins i tot superior que la de 1949-1951 (0,41 ha), cosa que fa pensar que el cens de després de la guerra no era complet.

 

Cas Vinater. Vins Llucmaçames

A Maó, podem distingir dues zones productores: Llucmaçanes i Sant Climent. Francisco Pons Olives, de Llucmaçanes, el 2006 explicava la història de la seva família:

“Miguel Pons Carreras, en torno a 1890 elaboraba vino para venderlo después en garrafas. Entonces, las gentes acudían a la central de ventas de lo que hoy es Vinos Llumeçanes. Con la incorporación de la siguiente generación, y concretamente de Juan Pons Pons, se inició la venta ambulante por todo el Levante insular: Maó, Es Castell, Sant Lluís, y Sant Climent. […]

Los avatares de la Historia, léase Guerra Civil, y las desgracias naturales, en forma de la enfermedad de la uva llamada Mildiu, dieron al traste con la plantación de los viñedos de la empresa familiar, que hasta entonces los poseía en la zona que hay al lado de la carretera de Sant Lluís y también en Llucmeçanes.”

Després de la Guerra inicià el negoci actual, important vins catalans.

Com es veu, igual que passà a Ciutadella, la Guerra Civil fou el detonant perquè s’abandonassin les vinyes. En una entrevista personal, Pons va concretar que els danys que ocasionà la guerra foren destruccions per causa dels bombardeigs i la plaga del míldiu que es va estendre per les vinyes; el mal segur que es va agreujar perquè es varen deixar de fer tractaments amb sulfat de coure.

També comptam amb la informació de Francisco Borrás, propietari de la vinya de Malbúger Vell, a l’entrada de Llucmaçanes.  Conserva el llibre de comptes de la vinya, que va començar la seva tia Antònia l’any 1940, així com altres documents (factures, notes i papers solts). El primer any es va fer una important quantitat de feines agrícoles, segurament per recuperar la vinya després de la Guerra Civil. El 1947 Francisco Borrás va passar a fer-se càrrec de la seva gestió. L’estància també tenia vaques; el 1982, quinze.

Es contractaven jornalers per fer les feines de la vinya i ajudar a fer el vi. Es tractava d’operaris del constructor de Sant Lluís Antoni Seguí Mercadal, que ja figuren als comptes del 1967. En les factures del 1976, el treballador era Miquel Carreras, expert en el maneig dels ceps.

Premsa. Francisco Borrás.

La producció va anar creixent. Primer, els ceps donaven uns 200 litres de vi i van arribar a fer-ne més de 1.000 l, però els anys setanta i vuitanta van tornar als 200-300 l. També es feia vinagre (premsant el capell del vi) i al començament es venia una porció del raïm pel consum. El vi s’elaborava al celler que hi ha a les cases del lloc. La verema es feia el setembre o l’octubre, època en què es reparaven les botes. S’emprava una premsa, encara existent, per prémer el raïm. Alguns anys es recull la despesa de fer un dinar per la verema.

El vi, que era negre, es venia a particulars, no a botigues, i una part se la quedava el propietari. La venda es feia del mes de gener o febrer fins el setembre; el període variava d’un any a l’altre. Almanco al final, era un vi un poc aspre. Al celler, Borrás no només feia el seu vi, sinó que arreplegava el raïm d’altres vinyaters de Llucmaçanes, normalment de dos a quatre. El rendiment era d’un litre de vi per dos de raïm, que és un mica baix, perquè normalment és de 0,60-0,65 litres per quilo de raïm.

La vinya no era un gran negoci; molts anys no es guanyaven doblers. Les anotacions acaben l’any 1979 amb una pèrdua, corresponent a la collita de l’any anterior. Açò no obstant, els anys següents, fins el 1987, hi ha uns fulls solts on es veu que se seguia fent vi, per a la qual cosa s’ajuntava el raïm de la vinya amb dos o tres vinyòvols més (Guillermo, Julián i Marcelo, pagesos de Llucmaçanes). Un treball del 1982 indica que abans la vinya ocupava una tanca sencera i llavors només n’hi havia a les parets que voltaven l’hort. Segurament Borrás va deixar de menar directament els ceps. La producció d’aquests anys varia entre 190 kg a 250 kg, però amb els altres vinyaters s’arreplegaven entre 660 i 1.100 kg de raïm per obtenir la meitat de vi.

José Cardona Pons. Sant Lluís. 1983

Finalment, a Sant Lluís sembla que la situació estava a mig camí entre la de Ciutadella i la de Maó: la superfície de vinya inicialment era més important (16 hectàrees) i va anar retrocedint, però a un ritme més lent que a Alaior. De fet, malgrat les estadístiques indiquen que la vinya es va eclipsar completament, alguns testimonis indiquen que realment hi van restar uns pocs viticultors, que elaboraven petites quantitats de vi per autoconsum. Un d’aquests era Bernat Seguí, nascut el 1934, qui el 2004 explicava a la revista S’Auba que:

“També a Menorca es va patir aquesta desgràcia [la fil·loxera] i van desaparèixer moltes vinyes. A molts llocs i horts, però del terme de Sant Lluís es replantaren vinyes i es continuà fent molt bon vi. […] Sempre he conegut de prop el que eren les vinyes i el fer vi.”

L’any 1952 va treballar en una vinya i després a altres explotacions del terme, però quan es va casar, devers 1960, va deixar el camp per fer de mestre de cases, i al mateix temps cultivava la vinya i els horts d’Antoni Sintes. A la postguerra, a Sant Lluís encara hi havia vinya per tot arreu i els vinaters més coneguts eren en Joan de Son Blanc, en Situs des Barranc, en Vicent Sucre i els de ca n’Ivernis. Les varietats de raïm eren la planta i, especialment la llora, de gra petit i sucós; el calop, de gra gros i fort, era més a propòsit per menjar que per fer vi. Les vinyes eren tractades amb sulfat de coure i sofre i la verema es feia per Sant Miquel (29 de setembre).

Binifadet. Vinya actual a Sant Lluís

Una altra referència al vi de Sant Lluís la va referir al diari Menorca Antònia Olives, de Biniparell Vell, que havia nascut el 1905. Son pare li contava que l’avi del seu avi sempre havia vist la vinya vella, la qual cosa feia que produís un vi de gran qualitat. Descriu el procés d’elaboració del vi i és l’única que esmenta que el raïm es trepitgés amb els peus. Son pare també li deia que el raïm podrit no feia el vi dolent, sinó el raïm verd. Així mateix descriu l’elaboració de la mistela: es colava dues vegades el most i després se li afegia un litre d’alcohol bo i el resultat es posava en una garrafa de quinze litres. Allà el vi bullia trenta dies i el producte final es tornava a trascolar.