dimarts, 27 de juny de 2017

Menorca, l’illa desheretada de les Balears, segons Anna Eva Bergman

L’artista noruega Anna Eva Bergman (1909-1987) el 1932 vingué a Menorca amb el seu marit, el pintor Hans Hartung. Es van fer una casa a Tirant, però, acusats d’espionatge, el 1934 van haver de partir. La seva carrera, inscrita en l’expressionisme abstracte, transcorre a França. El 1935 Bergman publicà a la revista Magasinet, d’Oslo un article il·lustrat sobre l’illa, que va donar a conèixer Emili Balanzó del Foment del Turisme i del qual la fundació dels artistes ens ha proporcionat la traducció al francès.


Segons l’autora, Mallorca i Eivissa estaven plenes d’estrangers vinguts de tot el món i no es trobava la vida tranquil·la i barata, en una platja davall de les palmeres, que cercava, per la qual cosa s’anà a Menorca. L’illa té fama de ser lletja,  sempre fa vent i no creix ni un arbre. Es diu que la gent és desagradable i són un mescla de tot: àrabs, anglesos i negres, excepte espanyols.

Els menorquins, en canvi, creuen que la seva terra és la més bella del món. Se senten com fillets desheretats i no comprenen que no se li tengui la mateixa consideració que a les altres Balears. Per Bergman, és cert que la natura de Menorca no és tan impressionant com la de Mallorca, amb les seves muntanyes dominant un paisatge fèrtil, ni es poden veure els vestits tradicionals d’Eivissa, però és l’única illa sense turistes, on els seus hospitalaris habitants han conservat la innocència original.

A l’arribada al port de Maó, es van precipitar damunt d’ella els guies dels dos hotels de la població; l’escollit fou el Central i l’empleat va pujar les maletes pels carrers estrets i en costa, vorejats per petites cases blanques com la neu. En arribar, al menjador de l’establiment alguns clients prenien el berenar en pijama i el propietari, també en pijama i sabatilles, li mostrà l’habitació.

A l’oficina d’informació del Foment del Turisme el president va estar encantat amb la seva arribada. Li proporcionà un mapa de Menorca i durant tres dies la va acompanyar a fer esplèndides excursions per la costa. Aquí i allà s’aixecaven velles torres àrabs i en algunes cales s’arraulien les petites cases blanques dels menorquins. Els pares de família hi passen el cap de setmana amb els seus fills. Pesquen i preparen el menjar, mentre les dones es queden als pobles.

Menorca no és tan plana com es diu a Mallorca. Al mig s’alçà “Monte Toro”, d’uns 300 metres d’alçada. Al cim hi ha una vella església, destí dels pelegrins per primavera, i una hostatgeria, on una amable matrona, que la va fer pujar a una torre des d’on es pot veure tota l’illa, serveix truites i un vi excel·lent.

La costa nord és salvatge i retallada, plena de penyals negres foradats per coves que adopten les formes més curioses. De tant en tant es descobreix una cala bordejada per una llarga platja d’arena, plena de corall vermell i d’esculls serrats. Aquí, la mar és violenta i el vent bufa quasi contínuament.

El camp està esquitxat de possessions blanques de calç rodejades per quilòmetres de parets que serpentegen en totes direccions. Als petits costers coberts d’una herba curta i mates marronoses pasturen bens, cabres i porcs. Res fa pensar en un paisatge meridional; al contrari, es pot creure que som als terrenys muntanyosos d’un país del nord. Cap palmera ni perfums de mimosa; només troncs torts i quasi sense fulles.

La costa sud és plana i avorrida, però més fèrtil. En aquesta part de l’illa hi ha pobles blancs dispersos, el més característic dels quals és Sant Lluís, amb els seus molins de vent blancs. Alaior, es Mercadal i Ferreries són al peu del Toro i s’hi fa un vi vermell que els menorquins diuen que és el millor del món.

El tret més remarcable de Menorca és la seva arquitectura, tan bella com original i molt propera de l’àrab. Les cases són baixes i quadrades, tenen arcades i els murs blancs. Tot és passat per la calç: les ciutats, els pobles, els llocs i els pous. Fins i tot les teulades són blanques i arreu s’alcen velles torres àrabs.

Al Teatre Principal de Maó es fa cinema i una o dues vegades l’any una companyia fa representacions de teatre. L’Ateneu té un museu, una biblioteca on es poden llegir diaris i revistes i una sala de conferències on també es fan exposicions de pintors menorquins.

La noruega va visitar les cases del país, ascètiques tant a l’interior com a l’exterior, però presidides per un gran ordre i neteja. Cada dissabte totes les dones, joves i grans, les emblanquen mentre canten cançons alegres. Aquesta netedat a les morades dels pescadors i els obrers només té el seu paral·lel a Holanda.
 
Serenata a Fornells. Dibuix Anna E. Bergman
També passà uns dies a Fornells, un petit poble de pescadors al nord de l’illa. Els seus habitants no suporten els de Maó i Ciutadella, que consideren grans poblacions plenes de perills, brutes i cares. Poca gent ha estat a Palma i només un o dos a Barcelona, on un s’arrisca a ensopegar amb assassins i bandits armats. Es mengen tots els productes de la mar (excepte l’anguila, reputada com a repugnant), que es fan bullits o fregits amb tomàtics, cebes, patates i arròs. Bergman va estar sotmesa a aquesta dieta: pops, peixos voladors, bogamarins, mòlleres, cap-roigs, ortigues de mar i per postres caragols, de mar i de terra. Els aperitius se servien al final del dinar.

Els pescadors de Fornells asseguren que aquí s’agafa el millor peix del món i no se’ls pot dur la contrària si no es volen tenir grans problemes. Quan l’artista explicà que el peix de Noruega era comestible i més barat que el d’allà li van fer explicar durant una llarga nit la pesca al nord: les tempestes, el fred i els seus tipus d’embarcacions. Mentre referia la captura de la balena amb arpó la miraven amb desconfiança i pensaven que exagerava.

El capellà és un bon jan de cara redona. El seu gran pecat, i alhora motiu d’orgull, és fumar tabac de contraban. La sensació del poble és l’alemany Karl Schulz, que havia anat a col·leccionar insectes i sargantanes per a un museu. També hi havia un pintor, Ramon, de desset anys i una llarga cabellera rinxolada, que passava el temps trescant pels carrers i entrant i sortint de la fonda.

Aquesta és l’únic lloc on la brutor és permesa: s’escup a dreta i esquerra i les llosques s’arrosseguen entre les peces d’escacs i els diaris. És el paradís dels homes, que canten el fosquet i on les dones no s’atreveixen a entrar. Cada nit els carrers s’omplen amb la melopea monòtona i rítmica dels joves, que donen un concert davant de la finestra de les seves estimades, acompanyats de guitarres.
 
Pescadors de Fornells. A.E. Bergman
Bergman s’allotjà a la casa d’en Ricardo, un pescador que al matí feia mitja hora de gimnàstica. Fanàtic de la neteja, cada dia es donava un bany en un cubell d’aigua. Per sopar devorava sis taronges i roncava tan fort que no deixava dormir ningú. La casa era molt neta i fins i tot tenia cambra de bany. A primera hora anava a vendre el peix i el capvespre sortia a pescar, però només si el temps era bo i la mar plana com una bassa d’oli.

Ciutadella és la ciutat més antiga, bella i interessant de Menorca, per les seves arcades, carrers estrets, les tavernes dels soterranis i els monuments. El 24 de juny, Sant Joan, s’hi celebra una gran festa on s’apleguen tots els menorquins. L’autora hi va anar en òmnibus amb un grup de quinze amics d’en Ricardo.

Quan arribaren, una multitud en deliri que feia un fort enrenou es bombardejava amb avellanes, confeti i serpentines. Al cap d’una estona va comparèixer un grup de cavallers precedits per la música. Després assistiren a la tradicional cursa de cavalls que Bergman pensa que és d’origen germànic. A la plaça, cavalls salvatges, vestits de vellut i decorats amb plomes, renillaven i s’encabritaven. Els cavallers queien i tornaven a muntar. La música era eixordadora i els cavalls saltaven i aixecaven les potes de davant i de darrera. Al final venia el capellà damunt d’un ase guarnit graciosament.
Festes de Sant Joan. A.E. Bergman

Estendards, torxes i banderoles onejaven al vent; la xaranga esclatava i la gent cridava cada vegada que un cavall s’embalava. Així va passar la cursa de cavalls més desordenada que es pugui imaginar. Els genets queien contínuament i havien de perseguir la seva muntura; un cavall es va precipitar a la mar i un altre fugí pels carrerons i el trobaren més tard dins d’un cafè. La vila era un caos: tothom cridava, cantava i ballava com només ho saben fer al sud. Els focs artificials esquinçaven el cel i els cavalls amb els seus cavallers eren convidats a les cases on els donaven sucre i carícies.

Cap comentari:

Publica un comentari