dimarts, 12 de gener de 2016

Històries del turisme de Menorca.
Típiques colònies d’estiu: sa Mesquida, es Murtar i es Grau

Des de molt prest, els menorquins també van voler gaudir del seu temps lliure al costat de la mar. En la postguerra s’anaren desenvolupant diverses colònies d’estiu; al terme de Maó destaquen les de sa Mesquida, es Murtar i es Grau. Els seus començaments van ser molt modestos i els accessos eren un desastre, però a partir de la segona meitat dels anys cinquanta van experimentar un gran impuls. Amb el pas del temps els seus serveis s’han aproximat al d’altres urbanitzacions del litoral.

Cala Mesquida és un dels nuclis més antics, ja que les primeres cases daten de l’inici del segle vint. Va créixer de manera important la dècada del 1930, al final de la qual hi havia una trentena llarga d’edificacions; el 1935 es va refer el camí pel traçat actual. Els dos decennis següents el progrés no es va aturar: l’any 1948 ja hi havia bastantes casetes d’estiueig; el 1954 es va instal·lar un quiosc o “merendero”. El 1959 el Foment del Turisme manifestava la seva oposició a l’extracció d’arena de la platja.

El 1960 en el sector residencial hi havia desenes de xalets, alguns d’ells ben airosos, així com una petita taverna. En les fotografies d’aquell any es veu una trentena de casetes a l’entrada de sa Mesquida i una vintena as Murtar. El 1961 es construïen sis casetes as Murtar i a sa Mesquida s’havien venut molts solars i l’any venidor es construirien diverses edificacions. El camí era bastant deficient; l’any 1962 es va eixamplar i es millorà el ferm de terra, però l’any següent continuava en un estat lamentable. Paral·lelament s’establí una línia d’autobús, que també arribava as Murtar, però que no es va consolidar.

El fet de no comptar amb un promotor urbanístic tenia els seus inconvenients. A banda de les males condicions del camí, el 1966 s’atribuïa a aquesta circumsància el ser un dels pocs poblaments de costa sense transport públic. El 1967 ja s’havia obert el bar can Fonso. Aquell any els veïns es van posar d’acord per instal·lar la xarxa elèctrica, executada el 1968; el mes de juliol entrava en funcionament. La qüestió més difícil de solucionar va ser la de l’accés. El 1968 es definia com a “infernal”. L’any 1972, malgrat algunes actuacions puntuals, la seva situació era similar, i l’asfaltat del tram previ, que comunica amb cala Llonga, feia més evident el contrast. El 1974 es va constituir l’associació de veïns, que l’any següent arranjava el pis del vial, però l’asfaltatge es va anar demorant fins el 1980, quan va ser costejat a mitges per l’Ajuntament i els residents.


L’ocupació de la colònia seguia progressant; el 1976 una agència de viatges oferia solars amb bones vistes. Un dels elements més distintius de l’indret és la torre de defensa. El 1972 el Ministeri de Defensa va acordar subhastar-la per un milió i mig de pessetes i des del 1980 és de titularitat privada.

Es Grau és un nucli de població similar, però més compacte i més gran. El 1990 s’estimava una superfície edificada de 4 ha (3,6 ha a sa Mesquida), i 1.350 places, mentre que sa Mesquida només arribava a 700. Els seus orígens no estan plenament datats. L’Arxiduc cap al 1888 només hi va trobar les cases de s’Albufera i una caseta de pescadors, a uns 500 m. de la platja, a on hi havia una barraca. La guia del 1948 es refereix al lloc com un paradís de caçadors i Josep Pla tampoc en diu res.

A començaments del segle XX es van aixecar els primers edificis. El 1908 Bartomeu Taltavull tenia una caseta d’esplai a la zona des pontet. També hi havia la de Mateu Albertí, prop de la platja. Acabada la guerra, mestre Jaume, un fabricant de terrissa, va fer cinc construccions molt senzilles a tocar de la platja, una per a ell i la resta per llogar. El 1946 Justo, un mestre de cases, va alçar una altra caseta devora es pontet i pels mateixos anys sorgiren les d’Alemany, Miquel Capó, Llorenç Pons i la dels al·lots. Totes eren fetes amb pedres cimentades amb fang i calç o arena i argila.
Foto Francesc Roman

La primera meitat de la dècada del 1950 el ritme de construcció continuà de forma similar. La majoria dels edificis eren bastits pels seus propietaris, molts mestres de cases, en el seu temps lliure (fins i tot es construïen ells mateixos els blocs de formigó). Les parcel·les es compraven al propietari Paco Hernández: el 1955 per tres ptes/m2 i els anys següents a cinc. Les edificacions eren “contadas y modestísimas”, per mor de la distància i les males condicions del camí.

La colònia es va expandir força la segona part d’aquest dècada. El 1957 els quaranta veïns que hi havia, junt amb els llocs beneficiats, van reunir 50 pessetes per costejar la millora provisional del vial.  L’arranjament de l’accés i la generalització de la motocicleta van fer accessible el paratge a la gent, de manera que el 1960 s’havien construït nombrosos xalets. També hi havia una botiga o taverna, dirigida per Sastre, que l’estiu d’aquell any va ampliar la seva oferta amb la preparació de menjars. El lloc era molt apropiat per a iots i embarcacions menors.

Entre 1960 i 1961 es va redactar el projecte de reforma de la carretera, però quedà en via morta quasi una dècada, perquè la Diputació no la volia finançar. Davant d’aquest situació, el 1962 un veí la va adobar pel seu compte per poder gaudir de la seva caseta, en la construcció de la qual havia invertit sis anys de feina.

El creixement de la població i les característiques del terreny, no excessivament constret per l’orografia, van menar a un cert caos urbanístic, de manera que el 1961 l’Ajuntament va iniciar el disseny d’un pla d’urbanització, mentre alguns veïns es queixaven de les barbaritats fetes els anys anteriors. El setembre s’estaven construint vint casetes, i el nombre total ja arribava al centenar. El 1962 es va obrir un estanc i l’any següent un particular venia solars. El 1966 es va establir el servei de transport regular.

Es Grau també va experimentar el canvi operat al turisme de Menorca la segona meitat dels anys seixanta. L’abril del 1965 el grup March va anunciar la compra de diversos espais a l’illa, entre ells una àrea propera a la platja i el pinar. L’arquitecte Mateu Seguí havia elaborat el projecte. Es pensava obrir un nou accés des de la carretera de Fornells, a l’altura de l’ermita de Fàtima. Sembla que la idea no fou ben rebuda per l’Ajuntament de Maó. Com que encara no havia estat aprovada l’ordenació del sector i l’anarquia constructora seguia, la Corporació va decretar la suspensió de la concessió de llicències d’obres, fet que provocà un considerable malestar entre els veïns. Al capdavall, aquests projectes quedaren aturats i la planificació de la zona hagué d’esperar a l’aprovació del pla general del Maó, el 1975.

La colònia no va disposar d’una carretera asfaltada fins que la Diputació se'n va fer càrrec. L’obres, que van incloure l’eixamplat i rectificació del traçat, van començar el mes de març del 1969 i el mes de setembre el nou vial estava llest, pendent de la pavimentació, que va concloure el juliol de l’any vinent. Tanmateix, la dificultat del terreny va provocar que el pis es deteriorés ràpidament i el 1971 ja es reparava el tram inicial, que els verinals feien malbé. El 1972 es van executar noves obres de millora.
El nucli es va seguir desenvolupant. L’any 1969 es va constituir l’associació de veïns, la qual cosa li va donar un gran impuls. El febrer del 1971 es van acabar les obres del moll, que tenia capacitat per vint-i-cinc embarcacions. L’octubre, els propietaris van cedir els vials a l’Ajuntament, que n’assumí la conservació. A final d’any els veïns van acordar electrificar la colònia, obra que es va executar a principis de l’any següent i que va comptar amb el suport financer de la urbanització Shangri-la. Tanmateix, el 1984 encara hi mancaven infraestructures bàsiques com el sanejament, l’enllumenat, aparcaments i telèfon.

Cap comentari:

Publica un comentari