dimarts, 16 de setembre de 2014

Sa Graduada de Maó i la força dels moviments veïnals

Periòdicament veuen la llum conflictes veïnals. Fa uns mesos era el provocat per l’intent de demolició del centre social de can Vies al districte de Sants de Barcelona. A principi d’any es tractava de la construcció d’un pàrquing que desfigurava el barri del Gamonal de Burgos. L’any passat xerraven de l’enderroc de la barriada del Cabanyal de València, per obrir-hi una avinguda.

La història contemporània és plena d’aquestes lluites. Els anys seixanta un grup d’activistes de Nova York aconseguí la supressió d’una autovia de quatre carrils per sentit que havia de travessar el parc de Washington Square, reivindicant l’espai públic com un bé essencial. Un altre moviment d’aquesta ciutat va atènyer la preservació de la principal estació de trens, Grand Station, on es planejava construir un gratacels. Declarada monument públic, fou renovada els anys noranta i ha recuperat el seu caràcter icònic.

Són qüestions locals que acaben saltant als mitjans nacionals: els veïns pugnen, gairebé sempre amb èxit, per mantenir carrers i edificis contra una modernització mal entesa que vol transformar un paisatge urbà que els ciutadans assumeixen que forma part de les seves senyes d’identitat i no volen que es malmeti.

El curs 2014/15 els alumnes tornen a gaudir de les aules de sa Graduada de Maó, una escola inaugurada el 1930 i que acaba de ser reformada. No ha estat fàcil. Existia un projecte d’abandonar el centre, que es volia cedir a l’Escola d’Adults i enviar els fillets a un nou edifici construït al costat de la ronda, bastant enfora dels domicilis de la majoria. Un grup de pares s’hi va oposar no només per la incomoditat que suposava fer aquest camí a diari, sinó per l’efecte que hagués tingut sobre la ciutat.

El centre de Maó pateix els problemes habituals: els edificis envelleixen i els serveis i els habitants més joves es desplacen a la perifèria. El Consell Insular es va instal·lar al barri de Malbúger, com també les oficines de Tràfic i la Seguretat Social. El nou hospital es va construir en aquella zona, deixant al carrer de Bellavista amb una indefinició que encara dura. El centre de formació professional també es va desplaçar a la zona d’instituts de Trepucó, quasi fora del terme i que crea uns problemes de transport considerables.

Amb el trasllat de sa Graduada l’Ajuntament donava un cop simbòlic al centre, al qual es condemnava a ser l’única zona de Maó sense un centre escolar públic. A més, amb aquesta actuació no s’aconseguia acabar amb el dèficit de places de la ciutat. Aquest fet va aconseguir unir totes les associacions de pares i mares per demanar que es mantingués sa Graduada i que la nova escola eixugués la mancança d’unitats escolars i eliminar així els barracons de les escoles.

Hi ha coses que ara semblen increïbles: quan van començar les mobilitzacions, les autoritats es van excusar dient que la reforma no era tècnicament possible, la qual cosa va negar el Col·legi d’Arquitectes amb un pronunciament explícit. L’estat actual de l’edifici ho corrobora.

Aconseguir canviar l’opinió de l’Administració fou una tasca titànica. Els pares van fer ús de la imaginació. S’utilitzaren recursos clàssics, com la recollida de signatures (més de 5.000), les votacions a l’escola (85% en contra del trasllat), els recursos administratius o l’edició de pancartes, que molts van penjar de les finestres de les seves cases. El grup promotor va ser força creatiu: es va inventar l’eslògan “Centre Viu”, vinculat a un concepte de centre de la ciutat com un espai on conviuen els residents, els comerços i la multitud d’usos que li donen vida. Aquesta idea es va lligar amb els darrers plantejaments urbanístics, com “slow city”, llocs on l’accent es posa en el vianant i els fillets viuen sense córrer riscos innecessaris.

El moviment va fer un ampli ús de les noves tecnologies: creà un bloc on tothom podia conèixer la filosofia “Centre Viu” i els motius en contra del trasllat. Es van dissenyar samarretes i cada dissabte es posava una parada informativa al carrer. Es van organitzar dues festes, a una escola i a s’Esplanada. S’edità una revista, s’organitzaren taules redones i es va fer acte de presència a un ple de l’Ajuntament, on es va llegir un manifest. La campanya de premsa tingué un fort impacte.

D’aquesta manera s’aconseguí fer partícip d’aquesta reivindicació a la societat. És de justícia reconèixer el mèrit del grup de gent que va aportar la seva feina i il·lusions per emprendre una lluita que, com totes les d’aquesta mena, va ser llarga, dura i plena d’incerteses. Eren els anys de la gran bimbolla, on el conformisme s’havia instal·lat en la societat i encara no havien eclosionat el 15-M o la Plataforma contra els desnonaments, que han revitalitzat el moviment de contestació ciutadana. Ara sembla fàcil aplegar gent per defensar una causa, però la primavera del 2008 tot era bastant utòpic.
Els veïns han tornat a demostrar que no es queden indiferents davant les ànsies modernitzadores d’alguns polítics i que la contestació al pàrquing des Freginal, la urbanització de Shangri-la o Macarella no són cosa del passat, sinó que es desvetllen cada cop que es vol destruir una part significativa del nostre patrimoni urbà o rural.

Com reconeix la Constitució, la participació és un ingredient essencial de la democràcia, especialment en l’àmbit local, on es troba reforçada amb el reconeixement del paper de les associacions veïnals. En les eleccions no es poden tractar tots els temes que afecten els ciutadans i per aquest motiu els càrrecs públics no tenen un xec en blanc. Al nostre país el recurs al referèndum, freqüent a països com Itàlia o Suïssa, és testimonial i açò obliga als polítics a estar atents a les reivindicacions ciutadanes si realment volen respondre a la voluntat popular.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari