La gastronomia i l’alimentació de Menorca en la història. Carn, peix i begudes al segle XVIII.

Els viatgers de la segona meitat del segle XVIII assenyalen l’extraordinària importància del peix en la dieta dels menorquins. Es tractava d’un gènere abundant i barat, que no faltava mai als mercats de l’illa. Armstrong n’esmenta diverses espècies, entre les quals destaca l’orada, la donzella, la mòllera, el congre i l’anguila, l’agulla, la sardina i les llises de s’Albufera, tot i que els peixos més freqüents eren els de roca. Per Vargas es tracta de les mateixes varietats que a la península i no són gaire gustoses. Lindemann afegeix que també s’importen peix salat, arengues i bacallà.           

En canvi, el marisc no era un plat de diari. Segons Armstrong els autòctons se submergeixen per pescar-lo al port de Maó, davant l’illa del rei, a la cala de les ostres. L’únic crustaci nombrós és el cranc pelut que és “estimat amb justícia”. De vegades hi ha llagosta, crancs i gambes, però en una quantitat limitada. Els dàtils s’agafen rompent les roques i són els més deliciosos de tots.

És possible que amb el pas del temps el marisqueig anés en augment. Vargas el contraposa al peix i diu que és exquisit i molt variat, en particular al port de Maó, on hi ha una infinitat d’ostres, peus de cabrit, caragols i moltes altres espècies, entre les quals la més notable és el dàtil. Lindemann explica que un plat típic de l’illa consisteix en figues de moro, amb un poc d’all i pa fi de blat, i que quan els menorquins tenen l’ocasió d’acompanyar-lo amb una mica de peix fregit en oli i alguns caragols i mol·luscs de mar se senten com a reis.

D’acord amb Passerat, la llet de vaca és bona, però els pobres no se la poden permetre. A l’època, la mantega se salava i el formatge no era de vaca. Cleghorn indica que els bens i les cabres proporcionen llana i formatge que, a més de consumir-se a l’illa, són exportats. Armstrong puntualitza que el formatge es ven a Itàlia a bon preu; Lindemann diu que té un gust extremadament fort i agrada als genovesos, que se’l mengen a la sopa amb macarrons, i Vargas que allà és més estimat que el Parmesà.

El metge anglès assenyala que la carn més apreciada és la de porc, amb la qual es fan grans quantitats d’embotits, i en particular sobrassades, que no tenen res d’envejar als de Bolonya. Lindemann informa que es fan a les porquejades i que no cal un lloc per fumar-les, sinó que s’assequen a l’aire. Segons l’autor la carn es reserva per als dies festius: per Pasqua s’ha de menjar necessàriament un be; per Pentecosta un tros de bou i per Nadal un gall dindi.

Armstrong explica que els menorquins tenen un gran nombre de porcs que a la tardor són engreixats als boscos amb aglans. Després es tanquen i quan la carn s’ha endurit amb una dieta d’ordi són ben bons. Com més grans i grassos, són més estimats; se salen per al seu consum domèstic i en ocasions s’exporta qualque partida. La carn del cabrit també és molt delicada. Els illencs no tenen rostidors per fer la carn i entost d’açò la couen. A noces i batejos s’omple la panxa de porcs, pollastres i galls d’indis amb ametlles.

Segons Vargas les marines de Menorca són plenes de conills, que són caçats per la seva carn i molt ben pagats a tant la peça. També hi ha força eriçons que els menorquins es mengen sense escrúpol. La peça més apreciada és la perdiu, au polida i plat deliciós, que abunda a l’illa. Tampoc hi manquen bones guatlles en la seva època i tords, un ocell excel·lent. Finalment, les becades són caçades durant tot l’hivern i no escassegen les ànedes silvestres, els piocs i els xarxets, tots ells ben saborosos.

La mel era una de les delicatessen menorquines. Passerat comenta que té un gust exquisit i Armstrong afegeix que és extremadament delicada i fina, com no pot ser menys en un país amb una varietat tan gran de plantes aromàtiques, i és molt estimada arreu. Segons Lindemann es recull dues vegades l’any, el maig i el setembre. Per la seva bona qualitat es fa una tramesa anual a Londres i a París, on es paga a un xíling la lliura.

Passerat ens fa saber que només els rics prenien xocolati. Els dematins hi afegien canyella o vainilla i l’acompanyaven d’un got d’aigua gelada amb sucre. També bevien te, sempre ben carregat. Lindemann indica que els menorquins, com a tots els països del sud, no coneixen la moda de prendre cafè. En canvi el te, que importaven de Sardenya, estava bastant estès.

Tots els autors dispensen elogis al vi de Menorca; Cleghorn s’hi estén especialment. Els vins es fan amb cura i són extraordinaris, però, a mesura que el port de Maó s’ha tornat el punt de trobada de les esquadres de diversos països, els propietaris es preocupen més per la quantitat que per la qualitat. Armstrong anota que a Menorca s’elabora molt de vi i a més la collita creix a un ritme tal, que el fa pensar que en pocs anys es pot duplicar.

Segueix explicant que no es feia gaire vi blanc, tot i que el seu preu quadruplicava el del negre. El més estimat era el de Maó, de color ametista, suau i de prou força per conservar-lo anys i poder ser enviat a Anglaterra. Passerat puntualitza que es tracta del vi de la part sud del terme (que llavors incloïa Sant Lluís) i el des Castell. El d’Alaior tenia bon gust i en part s’assemblava al de Borgonya i tenia el mateix color, però li faltava grau i per açò no podia passar la mar. De les xifres que dóna Lindemann es desprèn que s’exportava gairebé un 10% del vi produït.

Per Armstrong els menorquins no prenien gaire vi, només una mica a la verema; la resta de l’any es limitaven a beure aigua. La gran majoria es venia als soldats i als mariners, que s’empassaven grans dosis, amb la qual cosa està d’acord Vargas, qui afegeix que el vi de Menorca té una gran reputació. Tanmateix sembla que el seu ús per part dels menorquins estava més estès. Passerat opina que el vi normalment és bo i que el més natural es fa al camp, perquè a les ciutats se li afegeix guix. Segons apunta, els menorquins beuen el vi amb moderació, però mai aigualit. Els que en fan abús s’embriaguen poques vegades. Lindemann també assenyala que se’n fa un ús modest.

Segons Cleghorn el consum d’aigua anisada era bastant habitual. Potser és una confusió perquè Passerat explica que el que beuen els menorquins és aiguardent i ja des de petits, d’ençà que tenen prou edat per a poder comprar-lo; de fet tothom l’empra per prevenir les febres. Els rics es passen la vida menjant, fumant força, bevent aiguardent i dormint llarguíssimes sestes. Tots els escriptors estan d’acord que la majoria de l’aiguardent procedeix de l’estranger, perquè el volum destil·lat a l’illa és molt minso. L’anglès refereix que un glop d’aquest licor com a final d’un àpat el convertia en un festí. Entre els soldats britànics l’excés en la beguda era un vici universal. 

Cleghorn també indica que hi ha molta gent aviciada al tabac i mai se’ls veu sense una pipa a la boca i Passerat fa notar que entre la gent del poble s’habitua als fillets al seu ús tot just comencen a caminar.

Alfons Méndez Vidal

Catalunya versus Espanya. Història d’un destí.

Els règims polítics espanyols passen i el problema català queda. Va aparèixer el segle XIX amb la Restauració, les dictadures de Primo de Rivera i Franco l’intentaren silenciar i les democràcies republicana i del 1978 han provat de reconduir-lo, però trenta-cinc anys després de la darrera, l’aposta rupturista rep el seu major suport, senyal que ni és una qüestió senzilla ni ha estat manejada amb prou traça.

Així com les demandes catalanes s’han expressat des de diversos punts de vista i de forma persistent al llarg de més d’un segle, la resposta espanyola ha estat vacil·lant i per açò val la pena tornar al lúcid discurs del 1932 d’Ortega, on propugnava una convivència feta de cessions mútues.

Tanmateix, Ortega no era conscient de la possibilitat real d’una separació catalana d’Espanya. La seva negativa es fonamentava en una tendència a la unificació dels estats que la història ja havia desmentit a la seva època, amb la independència de Cuba, la desfeta de l’Imperi Austro-Hongarès i l’alliberament d’Irlanda de l’Imperi Britànic.

Els exemples recents són tan abundants (l’URSS, Iugoslàvia, Txecoslovàquia,...) que no cal insistir-hi. Al món coexisteixen un moviment pendular d’agregació, no exclusivament de to imperial, i desintegració i no hi ha cap llei política que faci imperatiu el pas d’un estat a un altre. Com en la física, la gravitació centralista és desafiada per reaccions nuclears separatistes.

Aquest és el motiu pel qual els polítics de Madrid haurien d’extremar la prudència i no caure en la paràlisi conformista, ja que el fet que Catalunya sempre hagi format part d’Espanya no és cap motiu sòlid perquè ho continuï essent. De la mateixa manera, els independentistes catalans tampoc no s’haurien de confondre. L’experiència històrica ens ensenya que les secessions en la major part dels casos han estat impulsades per l’alçament en armes dels pobles que cercaven la llibertat, però que sempre han precisat de l’ajuda d’un conflicte exterior de grans dimensions, com una guerra mundial o la caiguda dels règims comunistes.

És trist considerar com es desaprofiten els ensenyaments que proporcionen casos similars al nostre. És la maledicció de l’home que tropissa dues vegades amb la mateixa pedra i de no ser prou savis per rectificar dels errors dels altres. Llegir els textos d’Albert Camus sobre la qüestió argelina esdevé així una activitat malenconiosa.

Camus va defensar la necessitat d’atorgar drets polítics als àrabs abans del 1939, quan aquests reclamaven una tèbia autonomia i la millora de les seves condicions de vida. Deia que no era possible eradicar les reivindicacions dels pobles, fent-ne cas omís, sinó que calia examinar-les amb un esperit de generositat i justícia. França havia de fer honor a la tradició republicana de defensa de la igualtat de tots els individus, incloent-hi els musulmans. La negativa dels piedsnoirs, emparada per les autoritats li feia exclamar-se que “si hi ha hagut qualque vegada una veritable política antifrancesa, aquest tipus de fets són els que millor la representen”.

És cert que Espanya només en comptadíssimes ocasions s’ha plantejat uns ideals tan elevats com els de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, però açò no impedeix veure com la seva negació va portar inexorablement a la independència d’Algèria i l’expulsió dels francesos, que s’havien aferrat de forma miop al rebuig a cap mena d’autogovern.

Aquest fet contrasta amb l’estratègia del Canadà i el Regne Unit, que van alliberant les tensions centrífugues amb la pràctica continuada del joc democràtic, sense vetar l’autodeterminació. Són conscients que és millor arribar a un acord que esperar que es trenqui la convivència.

El president del govern fa el contrari quan remet tota negociació al respecte de la Constitució, perquè el seu partit va ser el que la va posar en qüestió amb el recurs contra l’Estatut d’Autonomia del 2006, un cop aquest havia estat aprovat pels parlaments català i espanyol i votat pels catalans. La sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010 volà aquest delicat pacte i ha fet inviable qualsevol sortida que suposi el manteniment del sistema actual.

Per tant, no han estat els independentistes els que han esbocat l’estat de les autonomies sinó, com a Algèria, els intransigents que pertot veuen atacs a la unitat d’Espanya. Ara el mal ja està fet i és desconèixer del tot el sentit majoritari dels catalans cercar una esperança dins de la llei. Fins i tot els darrers discursos del rei fan pensar que el monarca és conscient que només amb una nova entesa hi ha alguna possibilitat de redreçar la situació

És cert que renegociar la posició de Catalunya dins l’Estat serà un procés complicat i dolorós, però no fer-ho suposa continuar alimentant el sentiment de greuge i exclusió que viuen gran nombre de catalans. Espanya no es pot permetre la desafecció d’una part tant important de ciutadans, que suposen el 16% del total de la població i el 19% del PIB. Políticament no es pot desconèixer que 47 del 350 diputats a Corts són elegits al Principat i que la seva actuació pot bloquejar l’actuació del Govern, especialment en un context d’absència de majories clares, com el que cada cop es dibuixa com més factible després de les properes eleccions generals.

En la cèlebre pel·lícula del 1963, Lawrence d’Aràbia assenyala amb un to dramàtic que al món no hi ha res escrit; els homes escriuen la història. Les pròximes pàgines poden conduir a la independència o a la reunió, segons com cadascú ompli les següents pàgines del llibre del destí.

Alfons Méndez Vidal

La gastronomia i l’alimentació de Menorca en la història. El segle XVIII

Menorca ha rebut l’atenció d’un considerable nombre de viatgers, que són una font d’informació valuosa sobre diferents aspectes de l’illa. En particular, aquest rosari d’escriptors ens ofereix una excel·lent visió dels canvis operats en els hàbits culinaris dels menorquins al llarg del temps.

La segona part del segle XVIII queda ben coberta per cinc autors: dos anglesos, el doctor Cleghorn (1751) i el militar Armstrong (1752), un francès, el també metge Passerat de la Chapelle (1764), el capellà alemany Lindemann (1786) i l’espanyol Vargas Ponce (1787), els quals ens proporcionen una viva imatge de l’alimentació del poble, així com de plats més propis de la gent acomodada.

Armstrong remarca que els menorquins són extremadament sobris; mengen ben poca carn, gran quantitat de verdures i força pa; fins i tot els més pobres compren bon pa moreno de blat. Els cavallers també eren bastant austers; rares vegades donaven banquets i duien una vida de quietud domèstica. El pa era l’aliment bàsic; Lindemann ens informa que la seva adquisició constituïa la principal despesa dels illencs.

El rei de la cuina era el bullit; l’alemany conta que l’olla cada dia estava posada damunt del foc ben prest i Armstrong fa notar que l’olla, el plat favorit dels menorquins, és ben coneguda a les més elegants dispeses de Londres. Afegeix que els naturals de l’illa són aficionats als ciurons i les llenties; hi ha soldats que han après d’ells a menjar-ne. Passerat explica que es condimenten els aguiats, de carn, peix o llegums, amb moltes espècies i safrà, que els pobres substitueixen per all, pebre vermell i sal.

Tots els autors coincideixen en l’extraordinari ús que es feia de l’all i la ceba. Armstrong comenta que els porros, alls i cebes d’Egipte no són millors que els d’aquí i Lindemann que les cebes menorquines són especialment grosses i tan suaus que tenen un gran reconeixement amb el nom de ceba espanyola.

Les hortalisses eren considerablement apreciades. Armstrong declara que no coneix cap altre lloc que n’estigui millor proveït que Menorca i en condicions més econòmiques. Els fesols i les faves, que suposa que foren introduïdes pel governador Kane, són abundants, així com les mongetes verdes, que són ben bones, com les bastanagues. Hi ha colflors durant sis o set mesos; són extremadament gustoses; l’anglès enlloc les va menjar de millors. Vargas afegeix que també sobresurten les cols. Així mateix abunden els espinacs, que són barats. L’api i l’escarola són deliciosos. La lletuga va millorar amb el temps: per Armstrong era de mala qualitat, però Lindemann indica que és molt delicada. Els dos informen que en les ensalades es mesclava amb els créixens; la d’endívia es prenia com a remei contra la febre, llavors força estesa. Els menorquins també eren amants de les carabasses.

Segons Armstrong hi ha una profusió de pebres. Es pengen fins que agafen un color vermell i quan són secs es redueixen a una pols fina coneguda com pebre bo, molt emprada a la cuina. També es consumien espàrecs i tàperes adobades en vinagre i sal, un dels gèneres que s’exportaven.

Lindemann revela que es comença a sembrar patates. Precisament en aquesta època el cultiu d’aquest tubercle s’estava expandint per Europa i a Prússia (prop del lloc de procedència de l’autor) Frederic II el Gran n’era un pioner. Es diu que va fer plantar els primers patatars a Berlín i el 1756 publicà una disposició ordenant el seu conreu, que els camperols alemanys van adoptar ràpidament. Aquí la va conèixer el farmacèutic francès Parmentier, qui la portà al rei Lluís XVI el 1785 i escrigué el “tractat de la patata”, amb la qual cosa la planta es va escampar pel país. A Espanya va aparèixer a les zones que rebien els vaixells d’Amèrica. A Galícia la seva implantació data del 1750 i a partir de la dècada del 1770 hi ha notícies del seu ús a diverses regions.

L’alemany va descobrir a Menorca l’albergínia i el tomàtic, que desconeixia completament, si bé el segon ja havia estat esmentat per Armstrong i Passerat. De fet, el consum del tomàtic probablement es va introduir abans que el de la patata, ja que a Nàpols es troba en un receptari del 1692 que sembla inspirat en fonts espanyoles. Pel que fa a l’albergínia, els àrabs la havien dut de l’Índia i entrà a Europa a través de la península Ibèrica. L’autor explica que en una casa menorquina li van preparar un plat d’albergínies i que els menorquins es mengen els tomàtics amb la sopa, arruïnant-la per a un paladar alemany.

Podia tractar-se de l’oliaigua, que Armstrong ja havia esmentat quan apunta que una mescla d’oli, aigua i pa, amb pebre i alls, sovint composen el menjar de tota la família. Pel que fa a l’oli, Lindemann informa que és la segona despesa d’una casa; una família de cinc persones gastava quatre lliures a la setmana. Cleghorn assenyala que els nadius tenen poc interès en l’olivera i han d’importar quasi tot l’oli. Potser per aquest motiu Passerat comenta que la major part té una olor desagradable; és ranci i de gust picant. Armstrong puntualitza que d’oliveres n’hi ha moltes, però que ni es fa oli ni s’adoben les olives. Vargas indica que la collita és curtíssima. A principi de segle, el del terme de Maó donava pel consum dels seus habitants durant la tercera part de l’any, però en el moment que escriu, l’increment de la població i la reducció de la producció l’havien reduït a dos mesos. Per contra, sembla que no es feia un gran ús del sèu; l’únic escriptor que en parla és Lindemann, que només diu que no es compra, segurament perquè tothom el feia amb els seus porcs.

Aquest darrer és el primer que es refereix a un àpat típicament menorquí quan explica els homes s’aixequen dejorn, berenen amb un tros de pa i un brot de raïm o panses, segons l’estació, beuen aigua i se’n van a treballar. En un altre lloc exposa que la gent senzilla per a la seva subsistència només ha de menester pa i un poc de fruita (albercoc, figues, etc.), que es menja amb formatge, ja que es pensa que d’aquesta manera s’evita l’acidesa d’estómac. No es tracta d’un costum exclusiu dels jornalers, sinó també dels artesans de la ciutat.

De fet, Armstrong destaca que entre les fruites la primera és el raïm. Lindemann coincideix, tot afegint que és saborós, divers i de grans grossos. Els brots es conserven penjant-los perquè s’assequin. Acabada la verema vénen les magranes; n’hi ha de dos tipus, una de dolça i una altra un poc més àcida. També remarca la qualitat de les figues; les negres són més que les blanques i les dues molt bones.

Les taronges abunden. Tanmateix, l’alemany fa notar que la majoria de les figues i taronges arriben de Mallorca. En canvi, Vargas informa de l’existència d’excedents de cireres, figues, ametlles, magranes, taronges i llimes. Passerat apunta que el suc de llimones, taronges i magranes es pren com a refresc. El suc d’aquestes darreres s’assembla al de les roselles i és especialment sa. Hi havia gran quantitat de figueres de moro, d’una polpa ben dolça, apreciades pels menorquins, així com un munt de fruites més entre les quals Lindemann lloa especialment els albercocs. Els melons i les síndries són excel·lents; aquestes són tan refrescants que a l’estiu un no es cansa de menjar-ne.

Entre les baies silvestres les més gustoses són les de l’arboç. Devia d’haver bastant de necessitat perquè Cleghorn afirma que en cas de fam, els illencs recorren als aglans. A més, es cruspien les garrofes, així com els murtons, (fruit de la murta, un arbust comú) crus o amb un tros de pa, els quals normalment tenen un ús medicinal, però no alimentari, per la seva toxicitat. Els bolets eren molt estimats.

Alfons Méndez Vidal

L’estancament de la vinya des Castell entre el 1773 i el 1818.

Cinquanta anys més tard, el 1773, la vinya des Castell no havia crescut gaire, només el 21%, una xifra molt modesta en el context de l’expansió que experimentava aquest conreu a Menorca. Els punts amb presència de vinya continuaven essent els mateixos, però mentre que a Trebalúger i Biniatap-Rafal l’extensió ocupada pels ceps va disminuir lleugerament, a Toràixer va créixer un 75%. La suma d’aquests tres indrets representava el 78,8% del total, una mica menys que el 1723. Això es deu a què als altres indrets la vinya va créixer més; va destacar l’increment experimentat per Binimaimó, afavorit segurament per la proximitat a l’Arraval del Castell, així com Trepucó, sense comptar l’augment del nombre de vinyes d’ubicació desconeguda.

Distribució de la vinya des Castell (1773)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	13	5,77	4,0%	0,44
Biniatap i Rafal	85	29,84	20,6%	0,35
Binimaimó	20	7,03	4,9%	0,35
Toràixer	69	34,64	23,9%	0,50
Trebalúger	142	58,11	40,1%	0,41
Trepucó	18	9,41	6,5%	0,52
Suma	347	144,80	100%	0,42
Sense determinar	35	11,06		0,32
Total	382	155,85		0,41

Un altre fet que evidencia l’escassa entitat dels canvis és que el percentatge de vinyes joves es va mantenir gairebé igual que el 1723 (10,9%), mentre que la vinya vella augmentava un poc (7,8%). En canvi, la dimensió de les vinyes es va reduir un 49%, amb una disminució especialment marcada a Trebalúger i més suau a Trepucó. La reducció de la superfície de les parcel·les va venir acompanyada d’un increment del nombre de propietaris, que arribaren als 274, amb la qual cosa la propietat mitjana passà a ser de 0,57 ha. D’aquests, 234 tenien vinyes de menys d’una hectàrea i només 16 posseïen més de dues hectàrees. El major propietari era l’heretat d’Antoni Fàbregues Quebedo, qui tenia cinc vinyes a Trebalúger que sumaven 3 ha.

El darrer punt de referència per conèixer aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa, ja que inclou l’extensió de les propietats en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya des Castell (1818)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	8	3,61	2,8%	0,45
Biniatap i Rafal	62	23,73	18,7%	0,38
Binimaimó	21	8,66	6,8%	0,41
Toràixer	82	35,27	27,7%	0,43
Trebalúger	115	54,17	42,6%	0,47
Trepucó	6	1,77	1,4%	0,29
Suma	294	127,20	100,0%	0,43
Sense determinar	8	6,23		0,78
Total	302	133,43		0,44

Segons aquestes dades, entre el 1773 i el 1818 la superfície vitícola des Castell va retrocedir un 14,4%, la qual cosa contrasta amb el creixement que va experimentar Menorca durant aquest període. El repartiment territorial de la vinya dins del districte no es va modificar gaire, si bé ara el coneixem amb més detall perquè hi ha menys vinyes sense situar. Només cal destacar que, dels tres paratges amb més vinya, Toràixer fou l’únic que va augmentar la superfície de vinya, mentre, que a Biniatap i Rafal el retrocés fou del 21% i a Trebalúger del 7%. Aquests tres paratges van concentrar més vinya que mai, arribant al 89%. Un altre lloc on aparentment la vinya va créixer fou Binimaimó, que es va tornar a beneficiar de la proximitat al poble.

Com que el nombre de parcel·les va disminuir, la superfície mitjana de les vinyes va créixer una mica, fet especialment clar a Trebalúger i també a Binimaimó i a Biniatap i Rafal. Pel costat contrari, a Toràixer i a Trepucó les vinyes eren més petites que abans. El nombre de vinyaters es reduir fins a 240, amb la qual cosa la propietat vitícola mitjana era de 0,55 ha, similar a la que havia el 1773. La gran majoria dels propietaris, 211, tenien menys d’una hectàrea de vinya i només cinc en tenien més de 2 ha. El 1818 el major propietari era Tomàs Villalonga Pons, de Toràixer que sumava 3,9 ha de vinya a diversos indrets del terme.

Un cop exposada l’evolució de la vinya al terme des Castell, es pot concloure que aquest fou el districte de Menorca que més ràpidament es va beneficiar de l’estímul que suposà l’ampliació del castell de Sant Felip i l’augment de les tropes que hi allotjava. Tanmateix, cap al 1723 el creixement vitícola ja donava signes d’esgotament i a la segona part del segle XVIII es devia d’arribar a la màxima extensió de vinyes, la qual cosa és coherent amb l’evolució de la producció de vi. La majoria dels ceps es  situaven en els paratges de Trebalúger, Toràixer, Biniatap i Rafal. És possible que a mesura que altres termes de l’illa i, especialment les terres veïnes de Sant Lluís, introduïssin la vinya a indrets més propicis per aquest conreu i, per tant més productius, la competència d’aquests vins es deixés notar a l’Arraval de Sant Felip, i açò fos la causa de què al segle XIX el conreu de la vinya comencés a disminuir, a diferència del que es produïa a gairebé tots els altres indrets de l’illa, de manera que la superfície plantada de vinya as Castell el 1818 era molt similar a la que hi havia el 1723.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Enoch Wines

Enoch Wines el 1829 s’incorporà com a professor al veler Constellation de la marina dels Estats Units, amb el qual va recórrer la Mediterrània. Tenia la seva base a Maó, on s’està uns mesos. Com a resultat, el 1833 publicà “Dos anys i mig a la marina americana”. El 1849 es llicencià per ordenar-se sacerdot, però seguí ensenyant a prestigioses universitats. El 1870 fundà l’Associació Nacional de Presons i el 1872 organitzà a Londres el I Congrés Internacional de Penitenciaries.

Maó fou el primer port que tocà el vaixell. Quan van veure el blanc monestir del Toro es van alegrar enormement, però una tempesta els sacsejà amb violència durant quatre dies. Al matí següent, com cada vegada que arribaven a Maó, entre vint i trenta barques rodejaven l’embarcació, que tot el dia va estar abarrotada de sastres, sabaters i persones que es dirigien als americans en un anglès trabucat  per vendre’ls panets, raïm i altres fruites.

A l’entrada del port s’alça el castell de Sant Felip, que havia rivalitzat en extensió, bellesa i força amb el dels Cavallers de Malta, però que, destruït no feia gaire temps pel govern espanyol, estava més desolat que Babilònia. Un silenci sepulcral substituïa les cançons i els crits dels milers de soldats que abans guardaven el lloc. A la cala de Sant Esteve, situada en un lloc molt romàntic, l’autor contempla les aigües, clares i tranquil·les, i escolta la deliciosa cadència que fan les onades que remouen els còdols de la platja.

Vaixells de tota Espanya vénen a Maó a passar la quarantena; en ocasions n’hi ha trenta o quaranta, la majoria de Cadis. El Llatzeret  és gran, net i orejat. L’Illa del Rei, considerablement major, té un pou que dóna una aigua excel·lent. Les nombroses habitacions de l’hospital són netes i ben airejades.

Més enllà de la colàrsega s’estén una vall ben pintoresca. Està regada per una font que brolla prop d’una petita església dedicada a Sant Joan. L’aigua és distribuïda per un sistema de canals pels horts, coberts per una estora d’un verd gloriós, on creixen arbres fruiters. L’estiu és un passeig concorregut i el dia de Sant Joan la gent de Maó i els pobles veïns la visiten en massa. Després de la missa es fan curses de cavalls; els guanyadors són recompensats amb una cullera de plata.

El port de Maó és proverbial per les seves condicions, que el fan igual, sinó superior a qualsevol altre del món. És prou espaiós per allotjar tota l’esquadra anglesa. Habitualment presenta un quadro pintoresc i animat. Les barques, que el recorren a totes les hores del dia, són les més belles de la Mediterrània. Són de gracioses proporcions, d’un brillant color verd i aparellades amb veles d’una blancor de neu. El voregen les poblacions des Castell i Maó; els molins de vents produeixen un efecte singular i fan recordar la memorable aventura dels gegants del Quixot.

Des de la mar, Maó queda mig oculta per un penyal escarpat. La roca és fluixa i a vegades cauen fragments que esclafen els magatzems. Hi ha un moll bastant bo on amarren els falutxos que van a Mallorca i la península i un parell de bucs que comercien amb les Índies Occidentals. Els carrers de la ciutat són estrets, irregulars i pavimentats amb petites pedres redones, que dificulten el pas. Les cases, construïdes del marès del país, tenen dos pisos i estan emblancades o pintades de groc. N’hi ha que són amples i elegants. Ciutadella, a l’altre costat de l’illa, era l’antiga capital i hi viu la noblesa.

Els maonesos són gent neta i l’interior de les seves cases és polit i sanejat. Les cuines no tenen forns ni llar de foc, sinó una paret de maons amb uns forats on es fa foc. Moltes cases tenen soterranis que s’empren com a quadres dels cavalls i ases. Fruites, verdures i altres aliments es fiquen als porxos. La llenya és cara i el carbó vegetal el combustible més corrent, però el seu preu el veda als pobres. La gent intenta escalfar les cases posant un braser al centre de l’habitació, però a penes n’altera la temperatura i al seu voltant es congreguen els fillets tremolant de fred.

La majoria de les traginadores són dones que carreguen fenomenals embalums dalt del cap i mentre caminen accionen una filosa. Les venedores del mercat empren els temps morts fent calça o cosint. Quan fa mal temps les dones duen sabates amb soles altes de llenya que repiquen com cascos de cavalls. Per llaurar, s’empren estranyes combinacions d’animals: una vaca i un ase o un cavall i una mula.

Per l’autor, Maó és el Wapping (infame zona portuària de Londres) de la Mediterrània i com ell és ple de tavernes de la més baixa condició i cases de prostitució. Els carrers ressonen amb les cançons dels mariners borratxos, que comenten els excessos més deplorables. No és estrany que després de gastar els doblers, venguin les seves robes i tornin a bord coberts de pellingots i plens de cops blaus.

Maó no és un lloc d’excessiu interès. El teatre és nou, i sense ser esplèndid, és net i pràctic. Funciona sis mesos a l’any i només programa òpera italiana. La catedral destaca pel seu orgue, que té tres pisos i 6.650 tubs i és el segon més gros d’Europa. Wines afirma que, després de sentir els millors orgues d’Itàlia, cap l’iguala. Els seus sons tenen una excepcional amplitud, dolçor i varietat; un joc de tubs imita la veu humana amb gran precisió.

Els únics vestigis de l’antiguitat són els talaiots, amuntegaments circulars de pedres sense treballar. Prop d’un hi ha dues enormes pedres rectangulars, una clavada en terra i l’altra dipositada horitzontalment al seu damunt, que els estudiosos creuen que es tracta d’un altar de sacrificis.

L’illa pateix una extrema pobresa. Els salaris són força baixos. Una multitud de gent vaga per Maó disposada a acceptar qualsevol feina. Els pidolaires omplen els carrers; els al·lots criden: “¡Oficial, donau-me un velló per pa!”. A Maó i els seus voltants tothom es pot procurar pa, però a altres llocs molts només tenen pa d’ordi i no pocs han de subsistir a base de fruites, verdures i peix.

Per l’aridesa del seu sòl els menorquins depenen del comerç. Abans realitzaven un ric mercadeig amb els estats del nord d’Àfrica i Turquia, que s’acabà quan el govern va prohibir la introducció de blat de l’estranger. A açò s’han afegit les constants sangries d’una monarquia arrogant, una noblesa estúpida i un clergat ostentós, que viuen en la vagància i el luxe. Si no fos per les esquadres americanes i els vaixells mercants que vénen a fer la quarantena, Menorca seria un desert. Quasi els únics ingressos provenen de la venda a aquests de fruites, verdures i vi d’una qualitat excel·lent.

L’educació està miserablement desatesa. Només hi ha unes poques escoles per al·lots i una per les filletes d’alta posició social. Ferran VII ha eliminat la llibertat de premsa, d’expressió i de culte i així eixuga les fonts de la virtut i debilita les energies de la nació. Una gernació de capellans i frares s’emporten la tercera part de totes les rendes del regne i estan exempts d’impostos. A Maó el sentiment públic està decididament en contra seva.

Cap jove surt mai al carrer sense anar acompanyada. Si rep una visita, crida a un familiar, per evitar sospites. El festeig es fa els diumenges. L’al·lota s’estalona a la porta o la finestra per parlar amorosament amb l’enamorat, que s’està al carrer. La força de la passió al sud d’Europa és desconeguda als Estats Units.

Els maonesos són amables, hospitalaris, de maneres senzilles, frugals, laboriosos i honestos. Tampoc hi manca la bona societat; hi ha cavallers intel·ligents, quasi tots liberals. Les dones per mor de la manca d’educació no exerceixen la mateixa influència que als Estats Units, però ho supleixen amb un enginy i una energia naturals. En les reunions, homes i dones són en habitacions separades. Certes costums són xocants: per entrar a la casa d’un conegut no es toca a la porta; al costat de les senyores i dels amics, els menorquins no es descobreixen, ni tampoc a taula.

El Carnaval s’estén de Nadal fins a Quaresma, temps de festes, funcions de teatre, mascarades i jocs de cartes. Els darrers dies l’exaltació es desborda i el dimarts s’arriba al clímax. De dia tothom surt fora de Maó per anar a vega; es dansa la balanguera i el fandango. Al vespre cada taverna es converteix en una sala de balls i tots els carrerons són plens d’individus disfressats que canten, ballen, criden i fan els gestos més extravagants. Pertot regna una llibertat absoluta del llenguatge i la conducta. Les més baixes prostitutes giravolten al costat de senyoretes respectables; dones casades deixen els seus homes al llit per trobar els seus enamorados als balls de màscares. Al teatre la gent està tan apinyada que és impossible passar, però es balla animadament tota la nit fins que les campanes toquen a missa. El dia següent no sembla que un sigui a la mateixa ciutat; els sons alegres són silenciats per la cendra del penediment.

Alfons Méndez Vidal

Podemos, Catalunya i la crisi del sistema polític de la Transició

Amb la Constitució de 1978 i els acords d’aquells anys, uns explícits, com els pactes de la Moncloa i altres implícits, la societat espanyola cimentà el sistema polític de la Transició, que va permetre transitar de forma pacífica de la dictadura franquista a la democràcia. L’entesa a la qual van arribar la majoria de les formacions polítiques, sindicats i patronals aconseguí fer front a la crisi del petroli i alhora va fer possible construir un nou estat, que adaptà les regles democràtiques al nostre país i descentralitzà l’estructura administrativa, establint l’Estat de les Autonomies.

Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen un problema, enlloc de ser una solució.

La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.

És possible que una de les claus de les dificultats actuals radiqui en la substitució d’un dels actors, l’UCD, per un altre, el PP, que no va participar en aquella compromís i no sembla que hi cregui. Aquest seria el motiu darrer de l’oposició a la reforma de l’Estat de Catalunya, que profunditzava en aquest procés i de la seva utilització de la Constitució com una barrera, enlloc d’una eina a través de la qual grups amb interessos diferents ventilen les seves diferències. Com a derivada, aquest partit ha encetat una guerra lingüística que cerca recuperar la primacia del castellà a costa del català.

El moviment de Podemos també té uns orígens llunyans, però no per açò menys definits. Les seves dues principals reivindicacions són la revisió de l’estatus dels governants, qualificats com “la casta”, i la impugnació del model econòmic actual, al qual acusen d’haver deixat a un costat amplis grups socials. Pel que fa a la primera, la Constitució, com a reacció al franquisme, va atorgar un amplíssim poder als polítics. La debilitat dels partits i el temor que els funcionaris del règim impedissin el desenvolupament de les institucions democràtiques, van voler ser combatuts amb la concessió als càrrecs públics d’un conjunt de facultats exorbitants, que anaven més enllà dels models francès i alemany, inspiradors de la nostra Carta Magna. Els contrapesos interns que es poden trobar a totes les democràcies occidentals, i que varien segons la idiosincràsia de cada nació, aquí no existeixen i només s’obre la via, en ocasions limitada, de reclamar davant els tribunals de justícia.

Així és com els polítics han pogut fer i desfer sense entrebancs en tots els àmbits de govern, la qual cosa ha donat peu a l’assignació d’elevades retribucions a un gran nombre de càrrecs públics i a la col·locació de persones de partit en l’administració. S’ha fet un abús del personal de confiança, emprat per repartir feina als afiliats, i que assumeix funcions que haurien de realitzar funcionaris. Han florit pràctiques corruptes com el finançament il·legal dels partits, el cobrament de comissions a canvi d’obres i concessions públiques o l’ús fraudulent de les subvencions. Els polítics també han assaltat altres entitats properes, com les empreses públiques o les caixes d’estalvi, que han engreixat la cúpula política (les targetes de Bankia només són la punta de l’iceberg) i finançaren projectes inviables que han menat a la fallida de la majoria.

La Transició volia fer front a la crisi econòmica mundial de 1973-1981. Emperò, el model econòmic triat, el capitalisme especulatiu que Chirbes ha descrit de forma esplèndida a les seves novel·les, ha enriquit una minoria a costa de condemnar a l’atur i la marginalitat una part considerable de la societat. La taxa mitjana d’atur del període que va del 1979 al 2013 és del 17,1%, amb un mínim del 8,2% el 2007 i un màxim del 26,1% el 2013. Es tracta d’una qüestió recurrent, perquè va arribar al 21,5% el 1985 i al 24,1% el 1994. Hi ha una diferència abismal amb qualsevol país occidental, on són comunes versions del mercat més productives o compassives.

Aquí es va fomentar la “cultura del pelotazo”, l’enriquiment fàcil, els projectes immobiliaris a l’engròs, la gran banca, el mercat sense remordiments.  S’abandonà la indústria pel turisme. Reformar la carretera general de Menorca mentre hi ha tantes mancances socials és immoral; l’AVE que s’està construint a la Península és una monstruositat. A dia d’avui el repte no és si el rigor alemany estrangula la recuperació, sinó quin pla de futur tenim per augmentar l’ocupació fins a valors civilitzats durant la pròxima dècada i, mentrestant, com mitigam la fallida econòmica de les famílies, que han perdut els seus habitatges i no tenen mitjans per dur el ritme de vida propi d’un país desenvolupat.

Els polítics fa més de trenta anys que prometen el benestar general, però la realitat és un atur i una desigualtat generalitzats. Tots els governants tenen un llarg historial d’enganys i mentides. Des del magistral “OTAN, de entrada, no” de Felipe González, fins a la baixada dels impostos de Mariano Rajoy, no hi ha cap president que no hagi traït els seus compromisos electorals.

És difícil que un partit nou arrangi el desgavell econòmic i social del país. També és improbable que s’imposin algunes de les propostes plantejades per reorganitzar el model territorial i reconduir els desafiaments basc i català. Així i tot són el signe d’una greu crisi del sistema polític i segur que formen part de la solució al joc d’enigmes en què s’ha convertit la política quotidiana.

Alfons Méndez Vidal