Catalunya versus Espanya. Història d’un destí.

Els règims polítics espanyols passen i el problema català queda. Va aparèixer el segle XIX amb la Restauració, les dictadures de Primo de Rivera i Franco l’intentaren silenciar i les democràcies republicana i del 1978 han provat de reconduir-lo, però trenta-cinc anys després de la darrera, l’aposta rupturista rep el seu major suport, senyal que ni és una qüestió senzilla ni ha estat manejada amb prou traça.

Així com les demandes catalanes s’han expressat des de diversos punts de vista i de forma persistent al llarg de més d’un segle, la resposta espanyola ha estat vacil·lant i per açò val la pena tornar al lúcid discurs del 1932 d’Ortega, on propugnava una convivència feta de cessions mútues.

Tanmateix, Ortega no era conscient de la possibilitat real d’una separació catalana d’Espanya. La seva negativa es fonamentava en una tendència a la unificació dels estats que la història ja havia desmentit a la seva època, amb la independència de Cuba, la desfeta de l’Imperi Austro-Hongarès i l’alliberament d’Irlanda de l’Imperi Britànic.

Els exemples recents són tan abundants (l’URSS, Iugoslàvia, Txecoslovàquia,...) que no cal insistir-hi. Al món coexisteixen un moviment pendular d’agregació, no exclusivament de to imperial, i desintegració i no hi ha cap llei política que faci imperatiu el pas d’un estat a un altre. Com en la física, la gravitació centralista és desafiada per reaccions nuclears separatistes.

Aquest és el motiu pel qual els polítics de Madrid haurien d’extremar la prudència i no caure en la paràlisi conformista, ja que el fet que Catalunya sempre hagi format part d’Espanya no és cap motiu sòlid perquè ho continuï essent. De la mateixa manera, els independentistes catalans tampoc no s’haurien de confondre. L’experiència històrica ens ensenya que les secessions en la major part dels casos han estat impulsades per l’alçament en armes dels pobles que cercaven la llibertat, però que sempre han precisat de l’ajuda d’un conflicte exterior de grans dimensions, com una guerra mundial o la caiguda dels règims comunistes.

És trist considerar com es desaprofiten els ensenyaments que proporcionen casos similars al nostre. És la maledicció de l’home que tropissa dues vegades amb la mateixa pedra i de no ser prou savis per rectificar dels errors dels altres. Llegir els textos d’Albert Camus sobre la qüestió argelina esdevé així una activitat malenconiosa.

Camus va defensar la necessitat d’atorgar drets polítics als àrabs abans del 1939, quan aquests reclamaven una tèbia autonomia i la millora de les seves condicions de vida. Deia que no era possible eradicar les reivindicacions dels pobles, fent-ne cas omís, sinó que calia examinar-les amb un esperit de generositat i justícia. França havia de fer honor a la tradició republicana de defensa de la igualtat de tots els individus, incloent-hi els musulmans. La negativa dels piedsnoirs, emparada per les autoritats li feia exclamar-se que “si hi ha hagut qualque vegada una veritable política antifrancesa, aquest tipus de fets són els que millor la representen”.

És cert que Espanya només en comptadíssimes ocasions s’ha plantejat uns ideals tan elevats com els de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, però açò no impedeix veure com la seva negació va portar inexorablement a la independència d’Algèria i l’expulsió dels francesos, que s’havien aferrat de forma miop al rebuig a cap mena d’autogovern.

Aquest fet contrasta amb l’estratègia del Canadà i el Regne Unit, que van alliberant les tensions centrífugues amb la pràctica continuada del joc democràtic, sense vetar l’autodeterminació. Són conscients que és millor arribar a un acord que esperar que es trenqui la convivència.

El president del govern fa el contrari quan remet tota negociació al respecte de la Constitució, perquè el seu partit va ser el que la va posar en qüestió amb el recurs contra l’Estatut d’Autonomia del 2006, un cop aquest havia estat aprovat pels parlaments català i espanyol i votat pels catalans. La sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010 volà aquest delicat pacte i ha fet inviable qualsevol sortida que suposi el manteniment del sistema actual.

Per tant, no han estat els independentistes els que han esbocat l’estat de les autonomies sinó, com a Algèria, els intransigents que pertot veuen atacs a la unitat d’Espanya. Ara el mal ja està fet i és desconèixer del tot el sentit majoritari dels catalans cercar una esperança dins de la llei. Fins i tot els darrers discursos del rei fan pensar que el monarca és conscient que només amb una nova entesa hi ha alguna possibilitat de redreçar la situació

És cert que renegociar la posició de Catalunya dins l’Estat serà un procés complicat i dolorós, però no fer-ho suposa continuar alimentant el sentiment de greuge i exclusió que viuen gran nombre de catalans. Espanya no es pot permetre la desafecció d’una part tant important de ciutadans, que suposen el 16% del total de la població i el 19% del PIB. Políticament no es pot desconèixer que 47 del 350 diputats a Corts són elegits al Principat i que la seva actuació pot bloquejar l’actuació del Govern, especialment en un context d’absència de majories clares, com el que cada cop es dibuixa com més factible després de les properes eleccions generals.

En la cèlebre pel·lícula del 1963, Lawrence d’Aràbia assenyala amb un to dramàtic que al món no hi ha res escrit; els homes escriuen la història. Les pròximes pàgines poden conduir a la independència o a la reunió, segons com cadascú ompli les següents pàgines del llibre del destí.

Alfons Méndez Vidal