Entrat el segle XIX, l’esquadra americana tingué la seva base a Maó des
del 1818, de forma provisional, i definitivament des del 1825, fins al 1845.
Per aquest motiu diversos oficials americans van escriure obres en les quals
van deixar notables relats dels seus llargs períodes d’hivernada al port de
Maó.
El primer a destacar és George Jones, un home amb una gran varietat
d’interessos. Va ingressar a la Marina americana i uns anys més tard fou
ordenat pastor episcopalià. Escrigué diversos llibres de viatges i fou un dels
principals impulsors de la creació de l’Escola Naval dels Estats Units, a
Annapolis, on exercí com a capellà i director del Departament d’Anglès. Jones
visità l’illa arran de la seva primera expedició amb la fragata Brandywine, entre el 1825 i el 1828, la
qual fou l’origen del seu primer llibre “Apunts de la vida naval, amb
observacions sobre els homes, les costums i els paisatges de les costes de la
Mediterrània”, del 1829. La major part dels capítols dedicats a Menorca van ser
publicats el 1952 al Diari Menorca, traduïts per Joan Llabrés i del qual fa uns
mesos Margarita Caules en feia una ressenya.
L’autor, que feia funcions de professor a l’embarcació, relata de forma
molt detallada la vida a bord i mostra un gran interès pels temes relatius a la
instrucció dels mariners, així com a les qüestions morals, on s’evidencia la
seva vocació eclesiàstica; també inclou observacions de tipus científic. Per
tot açò la descripció de Menorca queda un tant eclipsada, especialment si es té
en compte que va recalar a l’illa en tres ocasions, la primera de més de quatre
mesos i la segona de sis.
 |
| Fragada Brandywine |
Per començar remarca la importància del port de Maó, “un dels millors de
la Mediterrània”, amb un gran arsenal, en situació d’abandonament, i un conjunt
d’instal·lacions que utilitzava l’esquadra americana per al manteniment de les
seves embarcacions. El Llatzeret és “un dels millors d’Europa, gran, net i
ventilat; al contrari de com solen ser els llatzerets”. A continuació s’estén
sobre la fortalesa de Sant Felip, “una plaça molt forta els dies del seu
esplendor i que encara és interessant”, no tant per les restes, ja que tot,
llevat del fort de Marlborough va ser volat pels espanyols, sinó per la
història dels setges que va patir durant el segle XVIII, de la qual en fa un
resum.
En les seves proximitats es troba la cala de Sant Esteve que per l’autor
és “un dels llocs més pintorescos que he vist”. Pel seu paisatge i les seves
aigües “clares com un vidre” és un dels indrets favorits de Jones. El poble des
Castell no es fa notar en res, “excepte pel llibertinatge dels seus habitants,
unes 2.000 ànimes”. En canvi, la ciutat de Maó “és un paratge d’aspecte
singular vist des del port, retallat per un bonic port [...] sobre el qual s’alça
una cornisa perpendicular de roques d’una alçada de més de cinquanta metres,
que en molts llocs sobresurten i perillen de caure”. Els carrers de la població
són estrets i mal pavimentats, però les cases, totes de pedra, estan molt
netes”. Allò més digne de remarcar és que “la catedral té el millor orgue que
hagi sentit en ma vida: té 1.400 tubs i, a més de les notes habituals, un gran
nombre de cimbals, trompetes i imitacions de la veu humana, tan perfectes que
quasi no es poden distingir de la música vocal”.
El port és un dels seus llocs favorits, on passava llargues hores; es va
fer amic d’un pescador, a qui acompanyava en la seva feina. Descriu diverses
espècies com ara clavells d’aigua, dàtils, nacres, cavalls marins, corall i
caragols marins (Nautilus), així com la seva captura. Indica que els menorquins
treballen les copinyes més petites per fer bonics ornaments i destaca una
figura de Neptú en un carro de cavallets de la mar. El peix té un gust peculiar
i es considera com un menjar exquisit
Els monuments megalítics li van cridar l’atenció, i es va documentar
llegint Armstrong i Ramis. Ens informa que n’ha visitat molts i ens descriu
àmpliament els jaciments de Talatí de dalt i de Torelló. La semblança que hi
troba amb el castell de Carisbrook li dóna peu a afirmar que antigament Menorca
devia d’estar dividida entre caps guerrers, que es retiraven en aquests
baluards en cas de perill. Així el seu ús principal no era, com afirmava Ramis,
de monuments sepulcrals on els druides feien sacrificis, tot i que les
despulles dels morts, especialment dels herois, eren enterrades per què fossin
prop dels guerrers que adoraven a “Thor, Odín i altres déus guerrers”.
Tanmateix, l’autor no es va emportar un bon record de l’illa, no per la
seva naturalesa o els pobles, al contrari “no hi ha una ciutat o llogaret de
Menorca que no cridi l’atenció a primer cop de vista”, sinó per la gent. “Els
maonesos són en la seva majoria pobres i ignorants, però actius, enginyosos i
amables; el lloc sembla poblat de capellans i captaires”. Les relacions no eren
fàcils, ja que els americans no entenien el menorquí i pocs el castellà.
Recomana que els oficials aprenguin castellà i francès, com fan els d’altres
països. Algunes persones, i els membres de la bona societat parlen l’anglès i
el castellà, però lamenta que no hi van tenir gaire contacte, tot i que a la
casa on s’allotjava s’esforçaren en ensenyar-li el castellà.
Jones és especialment crític amb la religiositat menorquina. Considera
les processons com “mascarades que el públic americà no admetria”. Censura que
la “catedral” de Maó tengui trenta clergues i diu que “viuen en la indolència,
amb la seva conseqüència, el vici: un d’ells és assistent actiu d’una mesa
pública de jocs”, tot i que també reconeix que n’hi ha d’altres, com un
relacionat amb l’illa de l’Hospital, que “poden ser un ornament per a la
religió arreu”. També va ser present durant les festes de Carnaval, i els balls
de màscares al teatre, on ballaven persones disfressades de “malalts, advocats,
grecs, jueus, turcs, reis, reines, negres, lacais, esquelets i fins i tot
dimonis amb banyes”, però conclou que, tot i que “els que participen no hi ha
dubte de què es diverteixen, no puc imaginar una cosa més calculada primer per
relaxar i després per contaminar la moral d’una nació”.
L’autor tampoc era molt partidari d’altres distraccions. Un italià va organitzar
una funció de varietats acrobàtiques, que anuncià en anglès i a la qual assistí
l’oficialitat de l’esquadra, però no Jones. En diverses ocasions també censura
l’afició a la beguda dels mariners i descriu amb detall els càstigs que se’ls
aplicava per incompliment de la disciplina. A l’hora de partir indica que Maó,
malgrat ela avantatges evidents del seu port i de l’arsenal, no li sembla una
elecció convenient per a la hivernada de l’esquadra. Això es deu a què el
cònsol és poc hospitalari, la qual cosa té remei, i a l’absència de llocs
agradables i de diversions honestes, ja que no han estat introduïts en la
societat illenca. Per aquest motiu als oficials només els resten les tavernes i
les cases de joc, on perden la salut i grans sumes de diners, fins al punt
d’endeutar-se deshonrosament. La conclusió és lapidària: “Maó és un dels
pitjors llocs que es puguin trobar”.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada