Aquests dies són trista actualitat dos afers de corrupció: el cas
Bàrcenas i els ERO d’Andalusia. Tanmateix presenten marcades diferències. Tot i
que hi ha molts implicats, el primer afecta a dirigents nacionals del PP, és a
dir, al cor de la política d’Espanya; en canvi el segon es refereix
especialment als governants del PSOE d’una comunitat autònoma, amb una
participació limitada en la política nacional. Pel que fa al tipus de delictes,
l’afer Bàrcenas és un clàssic afer de finançament il·legal d’un partit polític
i es poden trobar paral·lels a altres països, com ara França, Itàlia o Israel.
Els temes que el jutge està investigant: recaptació de doblers sense complir
els requisits de la Llei de finançament dels partits, ingressos no declarats a
Hisenda o incompatibles amb càrrec públic; pagaments a canvi d’adjudicacions
públiques i el seu corol·lari de diners negres i comptabilitat B, han estat
escrutats en altres països i ocasions. De fet són qüestions gravíssimes en
qualsevol democràcia que esperem que no es confirmin, ja que contaminen la
convivència i alimenten l’espiral de desconfiança en els polítics per la qual
ja fa anys que ens estem esllavissant.
 |
| Alaya, la jutgessa dels ERO |
El cas dels ERO no afecta al nucli del nostre sistema polític; Sevilla
no és Madrid i, malgrat ser també un afer de corrupció, és d’un tipus diferent:
la utilització dels diners de l’Estat per afavorir interessos particulars. Els
casos de finançament il·legal dels partits, per la seva magnitud no són
fàcilment replicables; en canvi, l’abús i la malversació dels fons públics són
susceptibles de succeir a molts indrets alhora. Per açò, tot i no assolir els
tints dramàtics dels primers, la seva reiteració fa necessari un examen del què
està passant.
D’entrada el cas dels ERO andalusos és difícil d’analitzar, perquè la
seva extrema politització fa que moltes persones ja tenguin una opinió formada,
en un sentit o altre, i aquests prejudicis enterboleixen una anàlisi serena. En
canvi, podem prendre un cas similar però menys conegut, el cas Innova, perquè
els ensenyaments seran gairebé els mateixos.
L’Ajuntament de Reus va constituir un conjunt d’empreses públiques, que
encapçalava Innova i gestionaven la major part del pressupost municipal. Aquest
conglomerat ha acumulat un deute de 202 milions d’euros, la qual cosa ha fet
que Reus sigui un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. Les actuacions
del jutge afecten Josep Prat, que quan l’escàndol va sortir a la llum era
director d’Innova i president de l’Institut Català de la Salut (nomenat per
CiU), càrrecs dels quals va haver de dimitir, i també té com imputats a
l’exbatle socialista de Reus i els membres dels diversos equips de govern
d’ERC, ICV, PP i CiU que durant una dècada han governat la ciutat. Les
investigacions es centren en el cobrament de sous il·legals i diverses despeses
que van afavorir a empreses privades, però que van ser ruïnoses per a
l’Ajuntament.
 |
| Josep Prat |
El que potser és més sorprenent de tot és que ja el 2010 el síndic de
greuges de Catalunya va alertar que Reus era l’Ajuntament més opac de la
Comunitat Autònoma. Tots aquests anys els diaris s’han fet ressò de la possible
existència d’il·legalitats, però el cas només ha avançat quan un partit
minoritari, Candidatures d’Unitat Popular (CUP), presenta una denúncia als
tribunals, la qual cosa ha permès de descobrir un regitzell d’irregularitats
encara en fase d’instrucció i sobre les quals els jutges dictaran sentència en
el seu moment.
Convé destacar que la interventora municipal ja va alertar els anys 2004
i 2005 sobre el fet que la constitució d’aquest hòlding públic, que gestionava
des de centres sanitaris a l’urbanisme, passant pel transport públic, fires i
mercats, aparcaments, aigua i escoletes, impedia la fiscalització dels comptes.
La funcionària va intentar infructuosament abastar informació sobre les
activitats de les empreses públiques, fins al punt d’arribar a ser expulsada
físicament dels seus locals i va advertir que es podien estar cometent delictes
d’usurpació de funcions públiques i obstaculització de l’actuació dels òrgans
inspectors, responsabilitat comptable i malversació de fons públics. Al
capdavall, els seus informes no van servir de res i les anomalies van anar
creixent durant cinc anys, fins que el fracàs d’algunes operacions amb empreses
de capital-risc, les notícies de premsa i la denúncia en els tribunals han
permès de començar a conèixer la veritat.
En els dos casos es tracta de què els gestors públics han organitzat un
entramat legal per sortejar els controls i així poder gastar sense cap
limitació. La gravetat d’aquests afers prové del caràcter sistemàtic i
organitzat de les seves activitats; no és que en un moment determinat s’hagin
malgastat diners públics, és que s’ha establert un sistema per evadir el control.
Als ERO també es va adoptar un sistema de pagament de subvencions que impedia
totalment la seva fiscalització per la Intervenció.
En aquests processos, la línia de defensa dels polítics responsables
sempre sol ser que desconeixien els detalls tècnics i per açò els condemnats
solen ser els gerents dels organismes creats per eludir la fiscalització.
Sempre afirmen que el seu únic objectiu és servir els interessos públics; a
Reus fomentar l’economia local i a Andalusia ajudar les empreses amb dificultats
i els seus treballadors. Molts dirigents polítics aconsegueixen que aquests
raonaments siguin acceptats pels jutges com eximents o atenuants dels delictes
i d’aquesta manera escapen de l’acció de la justícia.
Tanmateix, els tribunals haurien de tenir en compte el fet que els
polítics han eliminat els controls administratius de forma conscient i que
l’objectiu d’aquest control és precisament evitar que els fons públics es
malgastin. Per tant, la creació d’un sistema per eludir la fiscalització de la
despesa hauria de ser un agravant, al qual s’afegiria la premeditació. De fet
és possible donar una passa més. Els polítics sempre afirmen que no podien
saber que els doblers s’anaven a dilapidar, però la realitat ens mostra que
sempre que es debilita la fiscalització de la despesa i hi ha molts diners en
joc, floreix la corrupció. Són com un gas explosiu i l’oxigen: si els ajuntes,
hi ha una explosió. Era previsible que es cometessin irregularitats i açò també
hauria de ser tingut en compte pels tribunals. La malversació dels fons públics
no ha estat un accident, sinó la conseqüència lògica de l’establiment d’un
sistema artificiós per defugir el control del seu ús.
Finalment, cal fer una reflexió de fons. Els instruments emprats per
esquivar la fiscalització de la despesa són mesures excepcionals recollides en
les lleis. En el cas dels ERO són sistemes extraordinaris de tramitació de
subvencions i a Innova, la utilització d’empreses públiques per gestionar fons
públics. La legislació actual preveu aquestes figures i és cert que hi ha
situacions especials que requereixen mecanismes adients. Tanmateix, aquestes
normes extraordinàries, que com s’ha vist són d’una gran potència i, en minorar
el control de la gestió del pressupost, suposen un greu risc de corrupció, poden
ser utilitzades de forma arbitrària pels governants. No hi ha gaire regles que
estableixin quan es poden utilitzar i quan el seu ús està prohibit; moltes
vegades els polítics en fan ús apel·lant a “l’agilitat administrativa”, un
concepte genèric que els serveix per tapar la seva poca traça en l’organització
dels serveis públics, fins al punt que l’excepció acaba essent més freqüent que
la norma.
És possible que el Parlament hagi cregut que els polítics sempre
utilitzaran aquests procediments especials de forma raonable, però és evident
que s’ha errat. L’experiència ens diu que si volem reduir la corrupció cal
regular i limitar l’ús dels sistemes que permeten aigualir la fiscalització de
la despesa pública, de manera que només en casos excepcionals i justificats
se’n pugui fer ús. Si el Congrés no rectifica es farà còmplice de la corrupció,
en permetre posar en marxa lliurement sistemes que inciten a l’abús i el
malbaratament del patrimoni de tots. L’extensió d’aquests mals fa
imprescindible extremar el control de l’ús dels doblers públics.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada