El Govern s’ha
proposat modificar en profunditat l’Administració Local, a través d’un projecte
de llei que, segons ha declarat té com objectiu principal “racionalitzar
recursos per aconseguir una major sostenibilitat financera”. Aquest argument és
bastant feble, ja que, tant pel poc pes que tenen les entitats locals, com per
la seva major flexibilitat, no suposen cap problema pel dèficit públic nacional.
De fet, els ajuntaments van finalitzar el 2012 en situació d’equilibri i el seu
deute s’ha reduït, situació que contrasta amb els greus desequilibris de
l’Estat central, les autonomies i la Seguretat social.
La majoria dels
municipis actua amb gran responsabilitat financera. Els dèficits que presenten
alguns normalment són conseqüència de l’incompliment de la llei i no del seu
funcionament normal. Realment, el seu principal problema és el finançament, que
està regulat en una llei del 1988. Hi ha un consens que diversos tributs han
quedat antiquats. Fa anys que s’anuncia la seva revisió i és significatiu que
el Govern prioritzi la revisió del funcionament dels municipis sobre el seu
finançament.
Cal reconèixer que
el diagnòstic que fa el Govern té alguns encerts. És cert que les competències
i els serveis que presten els ajuntaments no estan ben delimitats i aquest fet
provoca distorsions. El principi d’una administració-una competència seria una
bona regla per clarificar la situació actual. També és veritat que els petits
municipis no poden desenvolupar les seves funcions de forma adient. Tanmateix,
la solució que es pretén donar a aquests reptes no està ben enfocada.
La Llei vol
traspassar els serveis de tipus educatiu i social dels ajuntaments a les comunitats
autònomes. Es tracta de dues matèries ben diferents. Els ens locals sempre han
jugat un paper en l’educació. Proporcionen els terrenys on es construeixen
escoles i instituts i són els responsables del manteniment, conservació,
neteja, els subministraments i el personal de consergeria dels primers. A més,
participen en l’organització dels centres a través del Consell Escolar. Des de
fa anys els ajuntaments han impulsat l’educació preescolar i els ensenyaments
musicals i artístics.
Fins ara la normativa
ha permès la participació dels ajuntaments en l’educació. Aquesta situació és
compartida amb altres països, per tant, la llei no encerta en intentar
excloure’ls hi. Al contrari, seria més positiu refermar la competència dels
municipis i que les comunitats autònomes els traspassessin els seus centres de
preescolar, que solen ser pocs, juntament amb els recursos suficients.
Ben diferent és el
cas dels serveis socials. Tots els estatuts d’autonomia declaren que és una
competència autonòmica i la llei només l’atribueix als municipis de més de vint
mil habitants. A la pràctica, la desídia de les comunitats autònomes, unida a
la voluntat dels municipis de satisfer les necessitats veïnals, ha fet que
aquests muntin geriàtrics, centres de dia i altres serveis similars.
L’aprovació de la llei de la dependència, que dóna drets a aquest col·lectiu,
no ha fet sinó remarcar la incongruència que qui té l’obligació de prestar
aquests serveis–les comunitats autònomes– descarregui el seu gruix sobre qui no la té –els ajuntaments.
Tanmateix, tindria
sentit que els ens locals retinguessin els serveis socials de proximitat,
lligats a l’atenció immediata dels col·lectius desafavorits (serveis de treball
social, ajuts d’emergència social, etc). Les comunitats autònomes es podrien
centrar en l’atenció social en centres assistencials. Però, perquè aquesta
delimitació funcioni, aquestes han d’organitzar una xarxa de la dependència,
igual que hi ha una d’assistència sanitària. Açò significa que han d’establir
un mapa assistencial que determini on han de ser aquests centres i construir
els que calguin. D’aquesta manera, els municipis no haurien d’anar obrint
geriàtrics i centres de dia per suplir la inactivitat autonòmica.
Aquesta és la
distribució lògica de funcions, ben diferent de l’actual, a la qual hem arribat
després de tres dècades en les quals l’activitat municipal ha pal·liat les
vacil·lacions de les comunitats autònomes. El problema de fons de la reforma és
com obligar a les comunitats autònomes a assumir uns serveis pels quals han
demostrat un escàs entusiasme. La por dels municipis és que es creï un buit i
els ciutadans perdin uns serveis essencials. A més, les dificultats financeres
de tots fan que els terminis establerts per la llei siguin massa curts: un
traspàs de funcions d’aquesta magnitud s’ha de realitzar de forma progressiva
durant un mínim de deu anys.
Finalment,
respecte als petits municipis el Govern es confon. El problema bàsic no és que
els serveis siguin més cars en poblacions de menys de 5.000 habitants. El
problema és que en els municipis molt petits hi ha dificultats per prestar els
serveis amb la mateixa qualitat que en els altres. A Espanya hi ha 8.114
municipis, dels quals 4.861 tenen menys de 1.000 habitants i 1.960 entre 1.000
i 5.000 habitants. Els problemes més greus es donen als municipis de menys de
1.000 habitants. S’hauria de promoure la seva fusió, com està fent des de fa
dècades la majoria dels països europeus.
Amb la reforma que
proposa, el Govern està demostrant que, malgrat les seves bones intencions, té
un cert desconeixement de la realitat local. Esperem que rectifiqui perquè sinó
difícilment es resoldran els problemes.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada