Històries del turisme de Menorca. Hotels i nàutica al port de Maó

El 23 de juliol del 1956 s’inaugurava l’Hotel Port Mahón en una zona de la perifèria de Maó que domina el port. A l’acte van assistir les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de l’illa. El seu director era Joan Victory Manella i fou construït per Hoteles Menorca, SA, on van invertir els seus capitals un nombre elevat d’homes de negocis, entre els quals destacaven Pere Montañés i Fernando Rubió (que no participaven en la gestió). Es tractava d’un establiment de la màxima categoria (1a. A, l’equivalent a quatre estrelles) i 116 places. El dissenyà Josep Ma. Claret, arquitecte municipal de Maó, que era gairebé l’únic tècnic de la població i comptabilitzava la seva feina amb encàrrecs privats.

Hotel Port Mahon

Unes setmanes més endavant la junta del Foment del Turisme oferia un homenatge a Victory, el seu president. L’entitat considerava que les dues dificultats més importants del turisme illenc eren els allotjaments i les carreteres i, per açò reconeixia que, en promoure aquest hotel, Victory aconseguia remoure el segon dels obstacles. L’empresari havia maldat durant una dècada perquè l’Administració o algun inversor construís un establiment de categoria al port de Maó (tal i com havia fet son pare els anys 1920). Davant de la manca de resposta es dirigí a l’empresariat local, en un canvi d’estratègia que donaria fruits molt de temps.

Victory va tenir un paper clau en l’impuls dels hotels de gamma alta. Va convèncer els seus socis que el turisme estava cridat a ser una peça clau en el futur de l’economia de l’illa, que en aquell moment girava al voltant de la indústria (calçat, bijuteria i agroalimentària). Feia notar que Menorca tenia l’avantatge d’estar a dues hores de vol dels centres més poblats d’Europa.

L’hotel va haver de moure’s per aconseguir clients. Ja el 1956 es va posar en contacte amb agències britàniques, especialment Horizon Holidays, que fou la primera companyia estrangera en implantar-se a l’illa, organitzant vols entre Londres i Maó, amb escala a Perpinyà. L’any següent començaren a arribar grups de trenta anglesos que feien estades de quinze dies en l’establiment. Anys més tard, el director de Viajes Iberia, Antoni Mir, defensava que amb l’obertura del Port Mahón s’havia iniciat la veritable era turística de Menorca.

Hotel Port Mahon

El 1962 l’aeroport de Sant Lluís va quedar tancat per obres durant tota la temporada. Els turistes britànics volaven a Palma i des d’allà es traslladaven a Alcúdia i a Ciutadella, on un vehicle els acostava a Maó. El Port Mahón era l’hotel de més prestigi de l’illa i va allotjar la majoria dels visitants famosos, tant estrangers (Rainier de Mònaco i Grace Kelly, Henry Fonda), com nacionals (Julio Iglesias, Sara Montiel, Manolo Escobar). També es va hostatjar Francisco Franco arran de la seva visita a l’illa el 1960 i l’any següent la seva dona, Carmen Polo. A principi l’hotel estava pràcticament sol en el seu emplaçament. L’estiu del 1956 es construí una plataforma al port per facilitar el bany als turistes i dos anys després s’acabaven les escales que comuniquen la zona amb el moll.

El Port Mahón només va ser el primer pas. El març del 1960 la societat adquirí un solar de 4.000 m² als afores del poble des Castell, també damunt del port, a l’entrada de cala Corb, per construir un altre establiment. Per escometre aquesta obra, l’empresa amplià capital i es reconstituí amb el nom d’Hoteles Marítimos, SA. Els treballs es van iniciar a començaments de l’any següent i el mes de maig del 1962 era inaugurat l’hotel Carlos III, de categoria 1a. B (tres estrelles), i 32 habitacions.

L’arquitecte fou Mateu Seguí. El projecte preveia tres plantes, però la primera temporada només es van alçar dues. L’any següent es finalitzaria l’obra amb una nova ala, completant la forma d’Y (i en total assolí les cent places), així com la piscina. Un semisoterrani dóna a dues amples terrasses que, per escales enjardinades permeten l’accés al mar. Joan Victory assumí la direcció de l’hotel; el subdirector era Ramon Homs, que ho havia estat del Port Mahón i no es mouria del nou establiment, del qual arribaria a ser propietari durant molts anys.

Hotel Rey Carlos III

La següent petjada fou l’Hotel Agamenón, aixecat a uns centenars de metres de l’anterior i que fou inaugurat el juny del 1965, amb la categoria de 1a. B, com el Carlos III. Es nomenà director a Narcís Homs, fill de Ramon Homs. La societat promotora fou Menorca Turística, SA. El president del Consell d’Administració era Pere Montañés, el Conseller Delegat Joan Victory, i entre els consellers hi havia Pere Pons Olives, Miquel Coll Carreras i Rafael Roselló.

Mateu Seguí projectà un edifici de cinc altures i 75 habitacions, totes amb cambra de bany i telèfon, i una capacitat de 140 places; des del principi disposava de piscina. Està situat prop del port, a pocs metres de la vorera de la mar i era rodejat de jardins amb gespa que arribaven al moll que es va construir per realitzar activitats marítimes. L’empresa també executà el carrer d’accés des del carrer Fontanelles.

Hi ha un altre establiment que, maldament no fou promogut per Victory, tant pel moment en què es va obrir com per la seva ubicació i plantejament, s’ha d’inscriure en aquest context. Ens referim a l’Hostal del Almirante, situat, com els tres anteriors, al port, a l’altura del Rocamar.

Hotel del Almirante

En aquest cas, no es va bastir un immoble de nova planta, sinó que es reaprofitaren les cases del lloc del Fonduco. El seu estil georgià, del segle XVIII, i per tant lligat al domini anglès, i el fet que l’Almirall Collingwood hi fixés la seva base a terra després de la batalla de Trafalgar li confereixen un caràcter únic entre els establiments hotelers menorquins. Fou adquirit per l’escultor i arqueòleg alemany Waldemar Fenn, qui hi va viure fins a la seva mort, el 1955 (fins el 1945 era la seu del consolat germànic). Passà a mans d’Artur Estrada (director general de Viajes Universal) i Francesc Pons Montanari i l’octubre del 1962 es va procedir a l’ampliació de l’edifici amb un nou cos, que respectava l’estructura original, i la construcció d’una piscina; l’any següent obria les seves portes.

Al principi l’ocupació era baixa, excepte els dos mesos més forts de l’estiu. L’hotel, que el 1969 disposava de 17 places, tenia un públic divers. El 1965 van començar els contactes amb l’agència italiana Vacanzes, que entre el 1970 i el 1973 es va fer càrrec de la gestió. Reservava per als seus compatriotes els mesos de juliol i agost, mentre que la resta, a partir de Setmana Santa, es cobria amb espanyols i britànics. Més tard l’hotel es va especialitzar en el mercat anglès. El 1981 va rebre l’Óscar europeu de Turisme.

L’atractiu turístic del port de Maó no es pot deslligar de les activitats recreatives de tipus nàutic, les quals cal relacionar amb el Club Marítim de Maó, fundat el 1945, com a continuació de l’extingida delegació de la Lliga Naval. El 1948 comprava un local, que aniria condicionant al llarg del temps, en una primera fase els anys següents, i en una segona entre 1960 i 1963 (el 1961 s’inaugurava la terrassa).

Fou una època d’expansió de les activitats marines. El 1962 l’entrada de iots al port va augmentar el 50%. Posteriorment, el creixement va ser més pausat: el nombre d’arribades va passar de 248 el 1967 a 254 el 1968 (65 anglesos, 59 francesos i 40 espanyols.

Club Marítim. Postal R.V. Pons

El Club Marítim va ser receptiu al desplegament dels nous nuclis de costa, i molt aviat organitzà regates as Grau i Punta Prima (1960), Cala en Porter, sa Mesquida i Macaret (1962) i Binibéquer Vell (1964) que s’afegiren a les que es feien a Alcalfar des del 1944. Aquestes proves van agafar volada amb les travessades des del port francès de Les Embiez (1965) i de Barcelona (1966). El 1966 el Club va aconseguir la concessió del moll de davant del seu local, entre les escales que pugen al Port Mahón i sa Punta, la qual cosa li va permetre donar un important suport al turisme nàutic. El 1968 es va construir el pantalà per a embarcacions esportives.

En canvi, els intents d’establir un port esportiu, bastant intensos entre el 1968 i el 1971, quan es van proposar ubicacions com cala Llonga i cala Rata, no van reeixir, a pesar de l’acord pres per l’Ajuntament. El  Foment del Turisme va plantejar el tema el 1970 a la II l’Assemblea Provincial de Turisme i la seva construcció figurà entre les conclusions de l’Assemblea del 1974.