Els reportatges de viatges en la premsa. La revista Mercurio (1911)

El periodisme ha tingut un paper primordial en la difusió dels destins turístics. La segona part del segle XIX la premsa començà a incloure els reportatges d’alguns viatgers, que se solien publicar per entregues. En ocasions, les col·laboracions arreplegaven més tard en llibres, com fou el cas dels americans Bayard Taylord (1867) i Mary Soldberg (1894) i el català Josep Pin i Soler (1905).

Ja ens vam referir a aquests darrers fa uns mesos, així com als treballs del National Geographic (1928) i el Mirador (1933). Gràcies a l’interès de Miquel Àngel Limón i alguna troballa pròpia, he eixamplat el coneixement d’aquesta literatura, que assolí un volum que fa aconsellable que li dediquem un espai més extens. D’aquesta manera podrem constatar l’atenció que rebia l’illa des de l’exterior, sobretot a Barcelona.

La millora de la fotografia va permetre la seva generalització a les revistes il·lustrades, abans limitades als gravats, i que des de principis del segle XX s’expandeixen amb força. Aviat s’implantarà als diaris i modificarà la forma de fer periodisme, així la Primera Guerra Mundial fou la primera contesa que el públic va poder copsar de forma gràfica. Atès que l’atracció que despertaven els indrets estava lligada al seu paisatge, la introducció de la imatge va comportar la multiplicació dels reportatges turístics, notablement a partir dels anys vint.

Les col·laboracions no sempre anaven firmades. Un dels primers treballs sobre Menorca va sortir a la revista Mercurio, editada a Barcelona, el 1911. La publicació pretenia estrènyer els lligams amb Amèrica Llatina i, de fet, s’indica que Menorca és sobradament coneguda entre els locals, i es tracta d’ampliar la idea que tenen els americans. Les descripcions són similars a les que recollien les guies de viatge estrangeres i la de l’Ateneu (que acabava de veure la llum), caracteritzades pel seu to enciclopèdic. La novetat és que ve acompanyada de força fotografies. Les quatre pàgines inclouen sis fotografies del port de Maó, dues de la població i una d’Alaior, i els escuts de les quatre universitats (Maó, Ciutadella, Alaior i es Mercadal).

L’article fa un resum de la geografia i el clima de Menorca, així com de la mineria i el regne vegetal, per un costat i l’economia de l’illa, per l’altre: agricultura, ramaderia, pesca i indústria. La costa és bastant accidentada i passa dels més abruptes escarpats a les més manses platges. El clima és benigne, però l’hivern el vent fa que el termòmetre pateixi fortes oscil·lacions. Els fenòmens meteorològics més particulars són les calmes de les seques de gener i les rissagues de Sant Joan, que a vegades causen grans danys. 

El principal conreu és el blat, el rendiment del qual augmenta ràpidament gràcies a l’ús d’adobs minerals. Entre els llegums les més esteses són les faves, de qualitat superior i que es paguen a bon preu als mercats. L’illa posseeix moltes vaques, alimentades per prats naturals i plantes farratgeres. També hi ha un nombre considerable de cavalls, ases, bens i porcs. La fauna ictiològica és abundant i variada. La pesca és una de les bases més rellevants de la riquesa de l’illa. El producte més valuós és la llagosta, que s’explota a gran escala i de la qual els pescadors de Fornells viuen quasi en exclusiva. Li segueix en importància l’extracció de mol·luscos del port de Maó, d’on procedeixen les escopinyes i els dàtils. Les indústries més destacables són el calçat, els moneders de plata i la maquinària en general, però n’hi d’altres com les farines, licors, embotits, ciment, marbre artificial, etc.

Hi ha un extens apartat sobre els monuments prehistòrics, que es declara que són una de les visites més atractives pel viatger: talaiots, navetes, taules, muralles, cercles i coves gardes. D’entre els dos-cents talaiots s’assenyalen els de Sant Agustí, Binicodrell, Fonts Redones, Biniatzem i Torrellisà. Hi ha dos tipus de coves: les agrupacions de la costa sud, especialment les de cales Coves, Sant Josep i Son Morell i les que es troben al voltant dels talaiots, al mateix nivell del terreny, molt freqüents.

Les taules són de dimensions variades i acostumen a estar rodejades d’un cercle de pedres amb una porta de pedra que en ocasions té una llinda. Les més famoses són les de sa Torreta, Trepucó, Torrellisà Vell, Torre Llafuda i Cavalleria. Els monuments solen estar protegits per un recinte de muralles fetes amb grans blocs i a vegades de doble parament; les més remarcables són les de Son Catlar i Santa Rosa. Finalment, les navetes són similars als talaiots, però amb una cambra interior. Es coneixen denou i les més dignes de fer notar són les de Rafal Rubí i es Tudons.

La part més extensa es dedica al turisme. Es recomanen quatre excursions: a Ciutadella; es Mercadal, el Toro i Fornells; el barranc d’Algendar i els monuments arqueològics. Totes són animadíssimes i la darrera ben instructiva, la qual cosa la fa escaient per als turistes.

Maó és coneguda a tot el món pel seu port. Els carrers de la ciutat són amples, rectes i summament nets. Són adornats amb multitud d’acàcies i dotats d’enllumenat. Hi ha un carreró moresc molt típic anomenat Pont des General. Els principals edificis són les cases consistorials, el palau de Justícia i les esglésies. Compta amb gran quantitat d’institucions culturals, entre les quals sobresurt l’Ateneu, amb biblioteca i museus.

Ciutadella és la segona població de l’illa. L’entrada produeix una bella impressió si es fa per la plaça del Born. Conserva l’aspecte de ciutat antiga, ja que els carrers són estrets i alguns tenen porxos amb arcs apuntats; també hi ha vells palaus. Els monuments més interessants són les cases consistorials, les cases de Vigo, Martorell, Torresaura, Squella i Saura. Destaquen la Catedral, les esglésies i el Palau Episcopal. Per al coneixement del turista no es pot deixar d’esmentar la festa de Sant Joan, anomenada colcada, i que és una reminiscència dels tornejos de l’Edat Mitjana.

Es Castell és una vila agradable, de carrers llargs i amples, molt neta i higiènica, i amb vestigis de la dominació anglesa. Sant Lluís és un dels paratges del món més nets i ben conreats. És una residència agradable i apropiada per prendre banys de mar (el que deu ser una confusió amb es Castell). En tots els detalls recorda la dominació francesa.

Alaior s’aixeca en un altiplà sobre una eminència i és un conjunt ben alegre i animat pel voltar de les aspes dels molins de vent. La seva ruralia es beneficia de multitud de fonts que reguen nombroses i fèrtils hortes. Es Mercadal i Ferreries estan enclavades en unes comarques que abunden en boscos. La segona té un torrent que rega unes hortes extremadament fèrtils que la podrien convertir en una fantàstica estació hivernal.