La política, els astronautes i Messi

La política és l’art del que és possible: fora d’uns límits raonables es converteix en font de frustracions o l’origen de grans horrors. A les democràcies representatives s’estableix una relació dinàmica entre els ciutadans i els polítics que actuen en el seu nom. Per un costat, els governants han d’actuar segons el mandat dels votants, però, per l’altre, en disposar de molta més informació, els han d’orientar sobre l’autèntic àmbit d’actuació al seu abast.

Totes les comparacions són odioses, però algunes serveixen per ajudar a fer-nos una idea sobre la realitat. Els fills, en la seva innocència, demanen coses impossibles als seus pares. A vegades els demanen la lluna, ja sigui perquè es volen fer astronautes per posar peu al nostre satèl·lit, ja perquè, quan siguin grans, volen jugar a futbol com Messi.

Tot pare sap que és gairebé impossible que el seu fill arribi a astronauta o jugui com Messi. Li pot intentar treure del cap o pot seguir-li el corrent fins que maduri i s’adoni que el que desitja cau fora de les seves possibilitats. El que seria criminal seria encoratjar-lo o, encara pitjor, pressionar-lo perquè segueixi la carrera espacial o de futbolista professional. L’únic que s’aconseguiria seria frustrar l’al·lot que, com a màxim, serà enginyer o jugador de tercera divisió, objectius que podria haver assolit igualment sense l’angoixa d’intentar arribar més amunt d’on pot.

No seré jo qui defensi que els polítics són els nostres pares, tot i que els grans estadistes, com George Washington, Napoleó o Churchill han merescut el títol de pares de la pàtria. De fet, el dirigent ideal és el que transmet una visió realista de les possibilitats a l’abast de la nació, perquè els ciutadans prenguin les decisions correctes. Sap enfrontar-se a la confusió amb què se’ns presenta la vida per entendre les forces que manegen la història i així permet que la societat vegi realitzades les seves aspiracions.

Evidentment, la majoria de governants s’allunyen prou d’aquest prototipus: atreuen l’atenció dels focus uns quants anys, exhibeixen la seva desorientació, i acaben sortint d’escena sense haver aportat res de significatiu als ciutadans, que no els enyoren gens.

Desgraciadament, hi ha casos més lamentables: els que tenen el talent per propulsar les multituds més enllà del que és assenyat. Hitler, en la seva megalomania, volia crear un imperi que durés un mil·lenni, en el qual Alemanya dominaria el món. En una dotzena d’anys, va deixar Europa arrasada; la pitjor part se la va dur el seu país, que va perdre milions de vides, grans extensions de territori i un poder econòmic, cultural i científic que mai recuperarà. Potser els somnis de la raó engendren monstres, però els majors horrors són fruit de la sens raó.

El món actual sembla un volcà a punt d’entrar en erupció. Hem arribat més amunt que mai, quant a prosperitat material, esperança de vida, descobriments científics, riquesa cultural i, tanmateix, la terra trontolla sota els nostres peus. Res del que hem assolit sembla segur: les persones tenen por de perdre la feina, la casa o la identitat. En la balança dels sentiments col·lectius, el temor pesa més que l’esperança.

Hi responen polítics visionaris. Trump intenta construir un mur per aturar els immigrants (que poden arribar en autobús, vaixell o avió). Els euroescèptics estan a punt d’aconseguir que el Regne Unit abandoni la Unió Europea (per descobrir que els tractats comercials que signin amb la Xina seran menys avantatjosos). Marine Le Pen promet que França sortirà de l’euro (amagant la pujada de tipus d’interès que haurien de fer front els hipotecats).

A Catalunya, el president Mas es va trobar amb àmplies manifestacions a favor de la independència i, enlloc d’intentar canalitzar el lògic empipament dels catalans per no haver aconseguit un major autogovern i un tractament financer just de l’Estat, es va pujar a l’onada fins que, com passa a totes les revoltes, va acabar sent devorat pels esdeveniments. Cap dels objectius que es van marcar els independentistes s’ha fet efectiu. Pel camí, han perdut les seves principals empreses i, any rere any, s’erosiona la capacitat d’atracció de talent i visitants que havien construït laboriosament des de les olimpíades del 1992.

Les estrelles de la política ofereixen falses il·lusions per combatre les angoixes reals dels ciutadans. Són pares que encoratgen els seus fills a ser astronautes o futbolistes com Messi. Albert Camus es va imaginar l’emperador Calígula al·lucinat perquè “El món, tal com està fet, no és suportable. Per açò necessit la lluna o la felicitat, o la immortalitat, alguna cosa desgavellada potser, però que no sigui d'aquest món.” L’assassinat per la guàrdia pretoriana va posar fre a la seva manca de judici, la qual cosa ens demostra la importància d’un sistema de controls per aturar les insensateses dels governants.

Sempre m’ha meravellat que amb tantes coses per aconseguir, coses petites, com reduir les llistes d’espera, coses importants, com disminuir l’atur o que les famílies puguin accedir a un habitatge digne, coses vitals, com que els joves surtin de l’escola ben formats i amb un títol a la butxaca, quan el progrés tecnològic obre un univers ple de oportunitats, quan la cultura té tantes dificultats per fer-se un lloc a les nostres llars... Em meravella que amb tantes coses que ens manquen, els polítics ens enlluernin amb promeses messiàniques que no tenen cap possibilitat de fer-se realitat i que, com ensenya la història, en el cas que ho fessin, crearien molts més problemes dels que aspiren a solucionar.