Tomàs Vidal Bendito, estudiós de la propietat rural de Menorca

D’entre les múltiples facetes que abastà l’obra de Tomàs Vidal Bendito, l’agricultura i la propietat rural eren les que l’atracaven més a la seva tradició familiar, de la qual se’n sentia particularment orgullós. Vaig visitar la casa pairal de Rafalet de la seva mà en activitats de grup i en xerradetes a la fresca de la porxada, les quals li oferien l’oportunitat de demostrar els seus coneixements, alhora que exhibia amb naturalitat el patrimoni familiar. A Rafalet, Vidal Bendito ho coneixia tot: els mapes i llibres de la biblioteca, l’organització de l’edifici, la distribució antiga de l’explotació, amb els sementers i desenes de tanques, els conreus que s’hi feien i la vida dels pagesos. Sempre em va donar la impressió que en aquest microespai havien nascut les seves inquietuds geogràfiques, agronòmiques i antropològiques.

No debades, el seu primer treball de recerca, la tesina de llicenciatura, defensada el 1967 a la Universitat de Barcelona, fou dedicat precisament a l’“Evolución de la agricultura y de la propiedad rural de la isla de Menorca”. Ben enfora de limitar-se a complir amb l’expedient acadèmic, denota una dedicació i un aprofundiment insòlits en un aspirant a llicenciat sense experiència investigadora. Per la seva vàlua, el treball fou publicat el 1969 a la Revista de Menorca.

Des del moment de la seva aparició, no hi hagut cap autor que hagi tractat aquests temes que no l’hagi citat: Terrón Ponce, en el seu estudi del 1990 sobre l’origen i desenvolupament de la propietat immoble de Menorca; Miquel A. Casasnovas, en la Història Econòmica de Menorca, del 2006, i jo mateix, en el meu treball del 2009 sobre la viticultura de l’illa. Vidal també va emprar aquest text i els seus mapes en diversos treballs.

A la introducció, l’autor ofereix una lúcida perspectiva sobre l’agricultura de Menorca. Assenyala que l’illa ha viscut al llarg de la seva història d’esquena a la mar i que, per aquest motiu, compta amb una major tradició agrícola que marinera, fins al punt que “lo agrario ha gozado y goza de un prestigio algo mítico. Nada más falso que esta imagen pues nunca pudo la isla abastecer a sus moradores de los productos alimenticios básicos. En el fondo el prestigio de la tierra estuvo y está monopolizada por la aristocracia, los “senyors”, única clase social que ha logrado capear los temporales que se han abatido sobre la isla”.

Vidal Bendito es proposa de comprendre l’agricultura menorquina a partir de les seves arrels històriques, des dels seus orígens més remots fins al moment en què escrivia, a mitjans anys seixanta. Com a nota destacada, a més d’agrair la participació del seu director de tesi, feia notar la de Jean Bisson.

En la seva major part, el treball de Vidal és de caire bibliogràfic. Utilitza publicacions de Ma. Lluïsa Serra, Armstrong, Passerat de la Chapele, Antoni Ramis, Soler, Riudavets, Hernández Sanz i Jean Bisson. En canvi, no maneja el Die Balearen de l’Arxiduc Lluís Salvador, segurament per manca d’una traducció. Posteriorment, Vidal estaria lligat a la figura del príncep austríac, participant en la reedició de les seves obres i formant part de l’Associació Amics de l’Arxiduc.

Tanmateix, el més característic d’aquesta monografia és la seva atenció al territori, i en especial a les grans explotacions de l’illa, els llocs. Vidal analitza com van evolucionar al llarg de la història i descriu com s’organitzaven al segle XIX en cases, conradís i marina. Amb aquest objecte, escodrinya els materials que li permetin de cartografiar els llocs al llarg del temps i elaborar nombrosos mapes, des de les alqueries dels segles XIV, XV i XVI, traient un gran partit al capbreu del 1600, fins el cens agrari del 1960. En tot cas, la part central és l’amillarament de Sorà del 1862, del qual en remarca la seva qualitat i qualifica de “primer cadastre científic” de Menorca.

 

Mapa de Vidal Bendito. Revista de Menorca. 1969

D’altra banda, Vidal no es limita a resseguir els conreus tradicionals de Menorca, sinó que considera tota mena de produccions, amb la qual cosa evidenciava una amplitud de mires pròpia del bon investigador. D’aquesta manera, a més de tractar àmpliament el blat i la ramaderia, es refereix a l’olivera, les hortalisses, els llegums i, especialment, a la vinya, a la qual hi dedica bastantes pàgines, per concloure que al segle XVIII “el vi va succeí la llana com a matèria quasi única d’exportació”.

Seguint aquesta línia, el 2000 va impartir una conferència en les jornades organitzades pel departament d’Agricultura del Consell Insular de Menorca. En aquesta, va resseguir l’evolució del conreu de la vinya, partint del segle XVIII, amb les xifres d’Armstrong i el mapa d’Asssiotti del 1780 (mostra els seus coneixements cartogràfics), seguint amb les dades del 1817 de Riudavets i les de l’Arxiduc. Tot plegat demostrava l’existència d’un gran conreu vitícola, fet que Vidal era el primer a fer notar. Aquesta conferència, de la qual en conserv la fotocòpia que va repartir, i el treball del 1969, van ser una font d’inspiració per a la meva tesi doctoral.

El 1982, Vidal Bendito va participar en l’edició crítica publicada per Al Thor de la Historia de Menorca de Riudavets. Al marge d’apuntar la manca de fiabilitat d’algunes dades, assenyala l’interès del capítol dedicat a l’agricultura “pel fet que l’autor descriu l’agricultura menorquina des de l’òptica d’un inexpert, però amb molt de món, és a dir amb àmplia perspectiva i sentit comú”.

Així mateix, Vidal va col·laborar al capítol d’Organització del món rural del tom d’Antropologia de l’Enciclopèdia de Menorca, publicat el 1999, on aprofita el contingut de la tesina. En la primera part, descriu l’organització territorial agrària i la seva evolució, així com la població agrària, sintetitzant o desenvolupament, segons el cas, informacions del seu precedent. Hi destaca el mapa dels llocs de Menorca, segons l’amillarament de Sorà, una versió simplificada del del 1969.

A continuació, se centra en les terres de Rafalet, prova de l’estreta relació que mantenia l’autor amb el seu estirp familiar. Incorpora un interessant estudi de la història de l’explotació, de fet una ampliació de l’antepenúltim apartat del treball del 1969. Arranca amb l’estat probable de l’antiga alqueria del Rafal el 1400 i finalitza amb la seva situació el 1995, després dels canvis del 1600, 1700, 1860 i 1960. L’anàlisi de l’organització de l’espai intern del lloc i dels noms de les tanques també figuraven el 1969. Acaba amb una descripció de les cases de lloc on tampoc no hi manquen les referències a Rafalet.

Vidal finalitza amb unes reflexions que reflecteixen la preocupació pel futur del seu estimat lloc. El paisatge menorquí és un mosaic complex organitzat a través de grans cèl·lules independents i quasi autosuficients: els llocs. Fins fa mig segle, pagesos i senyors gestionaren els llocs cercant, sense saber-ho molt més que la pura rendibilitat. Tanmateix, el mosaic ha esdevingut poc funcional en el context del nou model econòmic i social illenc i està en vies de ràpida extinció. Les normatives marquen el que no s’ha de fer, però poca gent s’atreveix a dir què s’hauria de fer i, entre tant, dotzenes de llocs es van tancant i degradant. Només podria haver una solució parcial a través d’un pacte entre Administració, propietaris i pagesos per garantir la conservació selectiva del més valuós, en termes culturals i ambientals, dels llocs.

L’Enciclopèdia de Menorca va tornar a requerir dels serveis d’en Vidal el 2001, per al capítol relatiu als Fonaments geogràfics de la història del tom d’Història. Aquest estudi té dues parts: a la primera, vinculada amb la seva formació científica, ofereix un panorama general de la geografia de l’illa de Menorca; la segona part, que arranca amb la humanització del territori, repassa temes que ja hem vist en els treballs anteriors: la transformació de la ruralia, des de l’època prehistòrica fins al 1960. Hi tornam a trobar el mapa dels llocs segons l’amillarament de Sorà, al costat del qual afegeix el de les grans propietats el 1962, que compara amb les llavors recentment delimitades àrees naturals d’especial interès, amb les quals presenten una gran coincidència. No podem deixar de veure aquí un homenatge a la contribució dels senyors de lloc a la protecció del territori de l’illa.

En aquest darrer escrit, Vidal es troba en una posició més equilibrada que a l’anterior. A Menorca, “el bell somni del desenvolupament sostenible, d’un progrés de la qualitat de vida dels homes que no malmeti el medi és menys quimèric que en altres llocs puix que, gairebé sense saber-ho, els menorquins trobaren fa anys vies pròximes a l’esmentat ideal”.

Rafalet Nou. 1890. Foto Monjo. Enciclopèdia de Menorca

En definitiva, Vidal Bendito, a partir de l’estimació pel seu entorn més proper, el lloc de Rafalet, amb tot el seu contingut –terres, cases, llibres i mapes– desenvolupa un interès per l’anàlisi geogràfic i històric del món rural. La recerca bibliogràfica i documental sobre aquest microcosmos serà la llavor de la tesina del 1969, la qual anirà desenvolupament al llarg dels anys. La seva curiositat, l’amor per la terra i les seves qualitats de bon investigador ens han servit a molts, i esper que segueixin il·luminant les noves generacions, per ampliar les vies de coneixement i estima de la nostra illa.