Menorca en els llibres de viatges. Informacions i errors de Las Regiones (1888)

El setmanari Las Regiones es publicà a Madrid entre el 1887 i el 1890. El rotatiu acollia en les seves pàgines les més diverses temàtiques i estava il·lustrat amb gravats que li donaven vistositat. Va incloure una sèrie d’articles sobre les diferents regions espanyoles, entre les quals hi trobam les Balears, amb onze números dedicats a Mallorca, dos a Menorca i un a Eivissa, tots ells signats per Ragul i que hem conegut gràcies a en Miquel A. Limón. No és segur que l’autor visités els llocs que descrivia, sinó que sembla més bé que ha copiat, de manera apressada i cometent força errors, de repertoris geogràfics com el diccionari de Madoz (1850) o la Crònica General de Balears de Fulgosio (1870), la qual cosa també explicaria el fet que la seva informació estigués antiquada.

El text comença amb una introducció geogràfica i històrica, en la qual no falten pífies i imprecisions. Per exemple, indica que el perímetre de l’illa (en lloc de la superfície) és de 792 quilòmetres quadrats. Pel que fa a la història, se centra, com és habitual, en els orígens i el segle XVIII. Assenyala que Ciutadella era coneguda a l’antiguitat com Sesena (denominació inexplicable) i “Famo o Fano” (error per Iamo). Segons l’autor, Fano provindria d’un hipotètic temple consagrat per Hèrcules al déu Jamo. Després comenta amb un cert detall els fets de la guerra de Successió i, ja de passada, les sobiranies anglesa, de la qual únicament remarca la derrota de l’almirall Byng, i francesa, així com la Guerra de la Independència, tot explicant la fidelitat dels illencs a Ferran VII.

L’autor fa constar que Menorca té un dels millors ports d’Espanya, el de Maó, que, a pesar de comptar amb alguns esculls a l’entrada, és molt segur i abrigat per als vaixells. L’illa és com Mallorca, en part muntanyosa i en part plana, però ni les muntanyes són tan altes ni, en general, el terreny és tal fèrtil com el de l’illa veïna. El blat, encara que no tan abundant com a Mallorca, és igual de bo; les vinyes, són regulars. També té molt de bestiar de totes les classes, del qual se’n fan grans exportacions tots els anys i es fabrica formatge, que són seus principals productes.

Per estar descoberta als aires del nord, Menorca no disposa d’oliveres i, per tant, d’oli. Així i tot, més endavant puntualitza que els naturals de l’illa no cessen en els esforços per treballar les terres i han aconseguir d’aclimatar algunes oliveres que produeixen escasses olives. A més, produeix cereals, tabac, cotxinilla, mel i raïm, bones fruites i exquisits llegums. Té bones pastures per als ramats i la caça i la pesca són abundants. Els arbres són escassos.

A l’illa hi ha mines de ferro, coure i plom, però no de minerals preciosos. La indústria es troba un tant endarrerida, llevat de la de la capital. Compta amb 45.000 habitants i els seus costums són els mateixos que els de Mallorca.

A continuació, Ragul fa un repàs de les diferents poblacions de Menorca. Maó, amb 22.000 habitants, és una bella ciutat i la capital de l’illa. Es troba a la costa oriental, sobre una altura, i el seu clima és temperat i bastant sa. Entre els bons edificis que es poden veure mereixen especial atenció les Cases Consistorials, el Coliseu (teatre), el Llatzeret, l’Hospital Militar, l’església parroquial de Santa Maria, l’ermita de Gràcia (que confon amb un seminari) i els quarters.

L’autor torna a insistir en què el port de Maó és una obra mestra de la naturalesa i, “sense disputa un dels millors i més segurs que existeixen”. La seva entrada està defensada pel cap de la Mola i el castell de Sant Felip. No fa constar ni la construcció de la fortalesa d’Isabel II ni la destrucció del castell. Reprèn les referències històriques remarcant el domini dels àrabs a partir del 790, expulsats pels reis d’Aragó, sense precisar data. Apunta que el 1535 la ciutat fou presa pel corsari Barba-rossa i, a continuació, les diferents dominacions del segle XVIII, que finalitzen amb la recuperació dels espanyols el 1782, corregint l’article anterior, on havia dit que fou el 1779.

El comerç és molt escàs i la indústria està un tant decaiguda. Tanmateix hi ha fàbriques de licors, veles i eixàrcies, sabó i altres menys importants. Maó és la pàtria del famós metge Orfila. Els naturals d’aquesta important ciutat són en la seva immensa majoria liberals i acaten el sistema tornista de la Restauració, perquè a Espanya no existeix cap més avançat dins de la llibertat i el progrés. Així mateix, si el dia de demà, com així succeirà, es restaura la República, és completament segur que Maó serà un dels primers llocs on es veurà onejar la bandera tricolor nacional. Ragul aprofita per fer propaganda política i proclama que el comerç de la ciutat, avui tan decaigut, amb la República serà superior, la seva decaiguda indústria s’aixecarà i la riquesa agrícola i pecuària augmentaran, per mor de la rebaixa de les contribucions i alguns odiosos impostos.

Ciutadella és la següent població en importància. Els seus veïns es dediquen, com els de la capital, a la fabricació d’aiguardent. El sòl és bastant fèrtil i no pateix els rigors del temps. Hi ha força ramats, major i menor, i els cereals que produeix són molt bons. Aquí residia antigament el governador de l’illa, amb l’assessor i l’advocat fiscal. A la població hi ha alguns convents antics; a dues llegües (11 quilòmetres, encara que en realitat són el doble) s’alça el famós castell granític, del temps dels musulmans, anomenat de Santa Àgueda.

A continuació es descriuen la resta de poblacions de l’illa, fent-se notar el desconeixement de l’autor. A Ferreries, nom que atribueix als minerals de ferro que allà s’exploten, es recullen bons cereals. Es Mercadal té 640 veïns i vuitanta llocs. És una població polida amb uns camps extensos molt productius en vinyes, fruites i blat (l’únic que realment era significatiu). També fa bones exportacions de ramats. En el seu terme es troba la muntanya del Toro, designada així per la seva altura, i des del cim de la qual es dominen totes les illes i les costes de Catalunya, cosa del tot incerta. El poble des Migjorn és ubicat en les proximitats de Ciutadella, les terres i els productes del qual també són idèntics.

També esmenta Sant Joan de Carbonell, llogaret de cinquanta veïns purament agrícola, avui en dia desaparegut. Així mateix parla d’Angoxas (topònim segurament erroni que podria correspondre a Llucmaçanes), vila de nom àrab construïda a partir d’un conjunt de llogarets que compta amb 250 veïns i bons caserius al seu terme. Té bon vi, rica mel i caça en abundància. Ragul assenyala l’existència d’altres poblacions, entre les quals hi mescla diversos llocs (Torre del Ram, Els Bafals, San Boa, Benicalsik, Binibeca,...) i els pobles d’“Alagor”, “Villarcarló”, Sant Climent i Sant Lluís, tots ells de menor importància i purament agrícoles.

L’article finalitza amb una nova nota geogràfica en relació als caps i cales de l’illa, on la majoria dels noms són plens d’errors: caps de Caballería, Poutmot, d’en Tout, Dartextax, Menorea i de la Sella i cales Escodada, Rafaet, Burter i las Fontenellas. També és bastant lamentable la llista dels illots: Colma, Grao de la Albufera, del Aire, dels Ports (davant del port de Ciutadella) i la de Santa Guldona. Per acabar de rematar-ho finalitza indicant que l’illa és defensada pel castell de la Mota (La Mola?), situat prop del port de Torrels (Fornells?).

El mateix autor va escriure la nota sobre l’illa d’Eivissa, en la qual apunta que els seus pobles són nous, sense història i d’escassa importància agrícola. El gruix dels habitants es dediquen amb el major esment a l’explotació de la sal. Formentera té dos pobles, es crien ases feréstecs que no serveixen per a la indústria i el blat hi creix de meravella. Aquestes afirmacions van merèixer que l’any 2019 un redactor del Periódico de Ibiza comentés que és una constant entre els plumífers el desconeixement d’Eivissa i Formentera.