Petites i grans reformes de la plaça de la Miranda de Maó (1838-1858)

No és fàcil fer-se una idea de com era la plaça de la Miranda els seus primers anys. Per força havia d’anar canviant. Sabem que al començament l’actual mirador, amb els seus arbres, formava part de l’horta dels Carmelites. És probable que aquest espai s’integrés a la plaça arran de la desamortització del 1835, quan el convent passà a l’Ajuntament, que ja era el propietari de l’àrea contigua, la qual originalment s’havia de destinar a l’edifici dels jutjats. D’aquesta manera, la placeta del disseny original va arribar fins dalt les penyes i enllaçà amb la costa, però aquesta forma improvisada d’ampliar la zona devia de donar-li un aspecte poc presentable, com de cosa a mig fer.

 

Passeig de la Mirada. Fotografia Femenía. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

En tot cas, en aquest període inicial, la principal preocupació continuava essent l’evacuació de les aigües de pluja. El 1838 el regidor Josep Riudavets va redactar, assessorat per un mestre de cases, un dictamen sobre la possibilitat de fer una claveguera a la costa de la plaça de Sant Ferran (nom amb què llavors es coneixia a la Miranda), “a fi d’evitar nous esfondraments”, el qual concloïa que seria fàcil fer passar les aigües per la rampa a través del conducte de cinc pams d’amplària que proposava en un plànol (no localitzat), que comptaria amb un dipòsit en forma de campana a dins la penya per regular-les. El cost de l’obra s’estimava en quaranta lliures, “sense poder llevar ni un diner, perquè tindrà molt d’ús”.

Un ofici del 1842 ens confirma la idea que la plaça era poc més que un espai buit sense urbanitzar. El comandant marítim es queixa a l’Ajuntament que a la costa que comença a la placeta de la casa d’Andreu Valls (que com en una altra ocasió ja vam explicar era la seu del consolat holandès i l’edifici més notable de l’indret) hi ha un dipòsit de peltret i material de les obres que es fan a la baixada de la Marina. Quan plovia (l’escrit és del 27 de setembre) aquest pedreny baixava al moll, queia dins del port i originava baixos que perjudicaven la seva neteja i obstaculitzen el fondeig. Per aquest motiu, demana que es treguin les runes i es prohibeixi el seu dipòsit. La descripció ens presenta una zona inacabada i poc definida. És curiós com el militar designa la plaça pel nom del seu veí més il·lustre enlloc d’emprar la denominació oficial.

El 1845 Llorenç Hernández, un veí que estava excavant un soterrani a la placeta del Carme, fa una petició que inclou una altra descripció de la zona. En concret demana dipositar el peltret que hi treu a una rasa que hi ha a la placeta de Sant Ferran i travessa de la casa destinada al pes del carbó fins al mirador d’en Valls (que com veiem donava nom a tota l’espai). La síquia en aquell moment estava tapada amb cantons de marès i existia el perill que, amb el temps,  qualcun s’enfonsés i provoqués la caiguda d’un vianant, “que podria ser de consideració, particularment si es produeix de nit”. L’home ofereix que el trasllat de les runes es faci sota control municipal, assegura que cada nit taparà el forat i si el material no basta ho completarà fins anivellar el terreny. Les condicions van convèncer l’Ajuntament, que aprovà la proposició.

El caràcter prominent d’Andreu Valls es referma en la següent sol·licitud, que realitza el mestre de cases que li vol fer una cisterna en una porció de terreny que confronta amb la costa que baixa des de la plaça de Sant Ferran fins a la vorera del port (la de la Miranda), per aprofitar un forat que hi ha davall de la costa i demana permís per construir el conducte que l’alimenti. No debades, davall de la part davantera de la plaça el sòl és ple de coves.

Costa de Baixamar. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Les costes properes sempre han tingut problemes d’estabilitat. L’octubre del 1850 es va procedir a la restauració de “la costa llarga que mena al lloc anomenat la Punta” (la d’en Reynés), que es trobava en mal estat. Per fer-ho es van emprar les pedres i runes que havien caigut d’una tanca de Francesc Seguí, que es trobaven escampades damunt la rampa. No bé s’havien acabat aquests treballs, el 10 de desembre es va esfondrar un tros considerable de la mateixa costa i es va encarregar al regidor Josep Mus que s’ocupés de les reparacions necessàries per deixar el pas lliure als vianants i prevenir les desgràcies que es podrien produir de deixar la baixada en l’estat en què estava. L’home demanà el parer del mestre d’obres públiques, qui opinà que la costa podria recuperar la seva solidesa si es procedia a la seva recomposició, que tindria un cost d’uns 1.400 rals de billó.

Tanmateix, les obres no devien de deixar la davallada en un estat prou satisfactori i l’agost de l’any següent es va calcular el que costaria deixar el vial en condicions adequades. La suma pujava a 4.850 rals, mentre el pressupost municipal d’obres de l’any següent, 1851, ascendia a 11.500 rals. En aquella època, el governador civil havia d’autoritzar tots els pressupostos municipals, per la qual cosa l’Ajuntament demanà la seva ampliació amb càrrec a l’estalvi o superàvit que s’obtingués de partides ordinàries. El governador, tot i acceptar la conveniència de les obres, denegà la petició, perquè, sabedor de la gran quantitat de necessitats que devia d’atendre la Corporació, desconfiava de la capacitat de generar uns romanents suficients i la instava a cercar nous ingressos per fer-se càrrec d’aquesta despesa.

Més enllà de les costes, va d’arribar un punt que va esdevenir imperiós el condicionament de l’espai. El mes de març del 1858, l’Ajuntament, “en vistes del deplorable estat en què es troba la placeta de Sant Ferran”, va acordar destinar a la seva recomposició la quantitat de tres mils rals de billó. Es va encarregar els regidors Vinent i Roca perquè, acompanyats del mestre d’obres de la Corporació, concretessin en què havien de consistir els treballs i formar el corresponent pressupost. D’aquesta manera, les reparacions necessàries per fer transitable la plaça es van avaluar en 3.000 rals. El material consistia en 800 carretades de peltret per anivellar el terreny i 35 dotzenes de cantons per formar dues parets. Finalment, el mes de maig el governador civil de la província aprovava el pressupost i donava via lliure a aquesta substancial millora.

Els treballs es devien de realitzar durant l’estiu i la tardor, perquè el mes de gener de l’any següent, 1859, el batle Pere Mir dictava un ban per a la seva conservació. D’aquest es desprèn que l’actuació en realitat va ser més ambiciosa del que s’havia indicat, ja que el primer punt amenaça amb multa “el que deteriori el pis de la plaça, així com igualment els arbres que s’hi han plantat, els quals, com acabam de veure no formaven part del pressupost. Els següents articles sancionen amb multes el pas de carruatges i cavalleries per la costa de la Miranda, així com per l’espai que s’acabava de renovar i, fins i tot, qualsevol classe de joc dels al·lots.

Passeig de la Mirada. Fotografia Femenía. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Riudavets assenyala el 1888 que la millora de la plaça havia consistit en l’aixecament del pis (segurament per formar la terrassa que avui coneixem), dotar-la d’un ampit i plantar-hi els arbres. Segons Barber, s’hi accedia a través de dues entrades obertes a l’extrem més allunyat al port, que donaven pas a uns esglaons, perquè el terreny del passeig estava a un nivell inferior respecte a la resta de la plaça; també havia dues entrades laterals a l’altura del carrer de Sant Sebastià i al seu davant, tal i com s’aprecia a les fotografies de l’època.

D’aquesta manera es va configurar com el passeig que es coneixia en la seva època, concorregut les nits d’estiu pel seu bon estar, i es mantindria substancialment igual fins les reformes del 1963-1973, que el van desfigurar completament. L’espai es va consolidar com un punt d’atracció. De fet, abans ja tenia el seu interès. El 1846 Francis Schroeder, el secretari de l’esquadra americana, en el llibre que relata el seu destí marítim, descriu l’indret indicant que la gent que passejava pels carrers de Maó era un espectacle permanent. Estaven especialment animats els miradors sobre el port: “la Miranda és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja i trobem dames d’ulls foscos amb mantellina”. L’entrada de la flota era un gran espectacle per als maonesos.

Més endavant, el 1888 Riudavets anota que el passeig, amb vistes al port, era freqüentat les nits d’estiu, per la fresca que allà es gaudia i constituïa un bon entreteniment per als habitants d’aquell barri. Així mateix, quan es va millorar l’entrada al mercat per aquell costat, va passar a ser el punt de comunicació entre la barriada del Carme i la part baixa de la ciutat. L’Arxiduc Lluís Salvador, el 1891 explica al Die Balearen que “La plaça de la Miranda gaudeix de magnífiques vistes que atreuen molt de públic. A l’estiu des d’allà es poden veure gairebé tots els maonesos que baixen a prendre un bany o gaudeixen de l’aire fresc de la mar a la plaça”. Pin i Soler, per la seva banda, el 1905 destaca que les millors panoràmiques del port “verament una cosa única en lo Mediterrani ponentí”, es veuen molt bé des d’una placeta que en diuen sa Miranda.