L’esfondrament del mercat de la plaça de la Verdura de Maó (1883)

La plaça de la Verdura de Maó i el seu mercat van experimentar escasses modificacions al llarg del temps. Açò no vol dir que fos un lloc desatès. Ben al contrari, el 1855 l’interior del mercat era l’únic lloc de la població –juntament amb la costa del General– on les faroles de petroli eren enceses tota la nit, ja que a la resta de carrers s’apagaven a les onze del vespre, així com les nits de lluna. De tant en tant es procedia a l’emblancat de l’edifici. Durant la Restauració s’aprecia un major moviment: el 1877 es van realitzar obres a la plaça i el setembre del 1883 es va procedir a la subhasta per a la construcció de quatre “casetes-dipòsit” al mercat de verdures.

 

Plaça de la Verdura de Maó. Col·lecció Hernández Sanz

Tal vegada, la realització d’aquestes obres va evidenciar les males condicions de l’immoble. El cas és que poques setmanes més tard, el 23 d’octubre, en la sessió ordinària de l’Ajuntament es donava compte del dictamen pericial redactat sobre l’estat de l’edifici on es trobava l’escola de fillets, del que resultava que amenaçava ruïna. Per aquest motiu, es va acordar la suspensió de les classes i que una comissió municipal cerqués un local per allotjar provisionalment el col·legi. També es va prohibir el trànsit i la venda davall de les arcades i a la plaça i els seus voltants i el mercat es traslladava provisionalment des del dia següent als claustres de l’exconvent del Carme. Finalment, es va demanar un pressupost de les obres necessàries per arranjar l’edifici.

En el primer moment, l’escola de fillets es va traslladar a l’antic temple protestant del carrer de Sant Lluís Gonzaga. L’elecció va provocar les crítiques irades dels conservadors. El diari El Bien Público censurava que s’hagués optat per un dels carrers més estrets de la població i el centre s’instal·lés en un edifici que havia servit per “cultes dissidents”. Davant la negativa d’algunes famílies a  enviar els seus fills a aquell col·legi, l’església va obrir una escola diürna d'instrucció primària gratuïta al local que ocupava l'Escola nocturna del Sagrat Cor de Jesús, al carrer Pont de el Castell (entrada de l’actual plaça Conquesta). L’onze de gener del 1884 la segona escola elemental de fillets, de nova creació s’obria al carrer de Sant Lluís Gonzaga, número 2 (és a dir al mateix local) sota la direcció d’Antoni Joan Alemany, on s’està fins el seu trasllat al camí des Castell, núm. 95, el 1892.

La rapidesa amb què es va transferir el mercat al claustre del Carme segurament tingué a veure amb què era una idea que ja s’havia suscitat alguna vegada. Una d’aquestes fou el 1867, en què es va plantejar aquesta possibilitar per millorar “el mercat tan mesquí que posseïm”. Tanmateix, la descripció del lloc proposat tampoc el deixa ben parat. El defineix com “els ruïnosos claustres del convent que va ser dels pares carmelites”. La porta d'entrada que dona al passeig de la Miranda era fosca, amb un sòl desigual i fins i tot nauseabunda, a causa dels estables que hi havia a sota del seu arc. La cisterna era un lloc de proveïment públic, però s’havia de poar l’aigua i molta gent tenia escrúpols de beure-la, temorosos per la manca de neteja.

 

Notícia de la ruïna del mercat. EBP. 26.10.1883

Recordem que el claustre formava part del convent dels carmelites. Les obres de l’església s’havien iniciat el 1726, però l’oposició dels franciscans va obligar a suspendre-les, fins que el Carme va guanyar el litigi davant del Tribunal eclesiàstic. El 1750 es van reprendre els treballs gràcies a les nombroses donacions rebudes, principalment de la gent de mar. A causa del temps transcorregut, les obres estaven en tan mal estat que es va partir de zero i el mes de maig va tenir lloc l’acte de col·locació de la primera pedra. La feina  avançà a bon ritme, de manera que el 1754 es va beneir la capçalera fins a la primera arcada. Tanmateix, durant la dominació francesa (1756-1763) l’edifici va ser destinat a magatzem d’aliments. Quan l’illa va tornar definitivament a Espanya, les obres es van reprendre amb l’aixecament de les altres tres arcades i la cúpula, i es van allargar fins el 1808.

La construcció del convent es va encetar alhora que l’església, però les obres es van acabar més tard. El 1760 s’enllestia el passadís de dona accés a l’edifici per la part de la plaça del Carme fins a l’escala del que després va ser la de presó, que era la principal de convent i comptava amb una barana forjada pel mestre ferrer francès Martín Daudalot. El 1777 només havia dos costats acabats i el mateix escultor de l’església treballava en les vint grans mènsules de la planta baixa. Finalment, el claustre va ser conclòs el 1781. El 1784, a fi de disposar de prou aigua per a les necessitats de la congregació, es va construir la gran cisterna del centre del conjunt, una de les majors de l’illa. Durant molts anys els veïns dels carrers del voltant es van aprovisionar allí d’aigua, sobretot en les èpoques de sequera, aigua que era molt apreciada per la seva qualitat i frescor. El juliol del 1880 s’inauguraria la porta que comunica el passeig de la Miranda amb el claustre.

Poc havien pogut gaudir els monjos de les instal·lacions, perquè el claustre va ser expropiat durant la desamortització de Mendizábal, el 1835, i les cel·les es van destinar a presó, escola pública i altres usos. El 1833, a la cel·la 16 ja hi havia una escola primària, de manera que amb l’exclaustració es va convertir en pública i així consta el 1838, amb idèntic nombre d’alumnes que cinc anys abans (vint-i-sis). L’alumnat era masculí, atès que la primera escola de filletes no seria creada fins el 1842 i s’ubicà a la casa de la Misericòrdia, tot i que uns anys més tard (potser el 1866, quan es va fundar una segona escola femenina) es va mudar al claustre. 

El Claustre va ser el primer local que, l’octubre del 1855, va allotjar l’Escola de Nàutica. Amb aquest objecte es van habilitar algunes cel·les. Les obres, a càrrec del mestre Antoni Hernàndez, van ascendir a 3.000 rals de billó. Aquí s’està fins a la seva clausura, el 1869. El primer curs del col·legi de Segon Ensenyament (1864-1865) també es va desenvolupar a unes habitacions contigües.

Tornant al trasllat del 1883, el 24 d’octubre, segons comentava la premsa, les dificultats per distribuir les verduleres van ser poca cosa comparades amb el clam que es va aixecar entre el veïnat de l'antic mercat, temorós que no es reconstruís i quedés establert definitivament al Carme. En canvi, els veïns dels carrers contigus al Claustre dels carmelites expressaven el seu desig que el nou emplaçament tingués caràcter definitiu, ja que defensaven que el nou local era més espaiós i susceptible d'aixecar un mercat en millors condicions.

 

Reunió dels veïns. EBP. 26.10.1883

L’operació es va executar amb una gran celeritat. El dia 26 es van desmuntar les voltes més danyades. El vespre, els propietaris de les cases dels encontorns de la plaça de la Verdura es van mobilitzar per evitar que el trasllat es consolidés, per a la qual cosa estaven disposats a fer sacrificis per ajudar l’Ajuntament a costejar les obres que calgués fer. Una comissió va anar a xerrar amb el batle, per tenir notícies de primera mà sobre la situació de l’edifici. Aquest els va comunicar que, segons els experts, tot i que la façana i la teulada estaven en bon estat, les voltes amenaçaven ruïna, motiu pel qual havia disposat el seu esfondrament immediat. Tanmateix, els va tranquil·litzar dient que prest s’elaboraria un plànol i pressupostos per a la restauració de l’immoble i, quan els tingués, la Corporació resoldria el que fos més convenient per a l’interès públic. Els veïns li van reiterar que eren partidaris de retornar el mercat i l’escola a la seva ubicació anterior, afegint que, segons tenien entès, la restauració no pujaria més de 2.500 pessetes, les quals s’oferien a avançar a l’Ajuntament si aquest es trobava mancat de recursos.