La construcció de la nova peixateria de Maó (1917-1927)

Després de la reconstrucció de la plaça i els seus accessos, encara restava pendent la renovació de la peixateria, que es feia esperar des del final del segle XIX. El primer moviment afectà les parades destinades a carnisseria. L’estiu del 1916 la premsa denunciava que eren “chozas infectas”, reclamant una reforma que les fes desaparèixer per antihigièniques. Potser per aquest motiu, l’Ajuntament va debatre el seu trasllat al mercat del Carme i demanà a l’arquitecte municipal la redacció d’un projecte de noves instal·lacions. La qüestió devia ser peremptòria, perquè el gener del 1917 s’aprovava la demolició de les carnisseries, per substituir-les amb els nous llocs de venda que s’aixecarien a la galeria sud del mercat del Carme. Al llarg d’aquest any i el següent es van construir un total de set casetes. Finalment l’1 de gener del 1919 se centralitzava la venda de carn al Carme, abandonant les antigues parades. Malgrat tot, es va intentar seguir emprant les casetes que envoltaven la peixateria, només que es van dedicar a altres usos, com una que el 1918 s’emprava per a la venda de carbó; l’any següent es proposava destinar-les a la venda del peix de les barques del bou. Tanmateix, atès que segons l’informe tècnic constituïen un perill, van ser demolides el mes de juny del 1920.

 

La nova peixateria, 1927 postal de la Fototipia Thomas

El sostre de la Peixateria continuava en molt mal estat. L’octubre del 1919 la premsa remarcava que la canal de zinc que el circumdava estava en pèssimes condicions i els dies de pluja l’aigua vessava per enormes forats, causant les lògiques molèsties als que circulaven per l’indret. L’estructura de les antigues casetes demolides, clausurada amb una paret esquerdada, el 1924 mostrava un míser espectacle i feia témer que, amb les filtracions d’aigua, s’acabessin per esfondrar del tot. A la costa de la Marina, es veien munts de peltret

 

Paral·lelament continuaven els conflictes per la venda de peix. El 1920, un pescador, habitual incomplidor del reglament de pesca, va ser multat per haver venut una partida de roseti, la pesca del qual estava prohibida i que un agent de Marina li havia demanat que retirés de la venda. En negar-se a pagar la multa, va ser empresonat. Al dia següent, molts pescadors no van acudir a la peixateria i van vendre el peix al terra. Es va organitzar una manifestació fins a la Comandància de Marina per exigir la llibertat de l’infractor, durant la qual es van promoure aldarulls. Una comissió dels manifestants entrà al local de l’autoritat portuària, que els va manifestar la impossibilitat de revocar l’acord. En sortir al carrer van sonar xiulades i crits.

 

El gener del 1921 l’Ajuntament va aprovar el projecte de pressupost per a una nova peixateria, però la resolució no va tenir cap efecte, perquè l’any següent la corporació es plantejava la construcció d’aquesta instal·lació al pati del Claustre, amb la intenció d’unificar els dos mercats de la ciutat. De fet, el projecte fou exposat al públic i va rebre al·legacions en sentit contrari, demanant una ubicació alternativa. En tot cas, en el fracàs de la proposta va ser decisiu el dictamen contrari de la Junta Municipal de Sanitat. Hi va haver un segon intent al respecte, d’una comissió nomenada a l’efecte el mes de setembre, que es topà amb la mateixa oposició.

Al capdavall, la nova corporació acabada de constituir arran de la dictadura de Primo de Rivera es rendia a l’evidència i, després que el mes de març es fessin cales per comprovar les condicions del subsòl de la plaça, l’abril del 1924 encarregava el projecte d’una nova peixateria a la plaça del mateix nom. A aquelles altures, les condicions de l’existent eren realment lamentables. Una pluja caiguda el mes de juny obligà els venedors a refugiar-se a les cases del voltant. El mes d’agost, l’Ajuntament aprovava l’avantprojecte del mercat. En la mateixa sessió acordava que, un cop enllestides les obres, que suposaven la desaparició del petit carrer dels Pescadors, l’indret passaria a anomenar-se plaça d’Espanya i se li agregaria l’espai que abans de l’esfondrament de l’Esquinxacolzos ocupaven el carrer de l’Arc i la costa de la Marina.

 

Els mesos següents es van esmerçar en les nombroses gestions que precisava l’execució d’una infraestructura d’aquesta mena. El novembre, el batle Victory, un home enèrgic, no debades era militar, relatava en un plenari “els inacabables tràmits pels quals havia de passar el projecte abans que es pogués acordar la seva execució” i, per avançar la feina, feia que l’Ajuntament declarés executiva la part del projecte relativa a les expropiacions i a l’edificació dels llocs de venda al públic, mentre continuaven el seu curs la resta d’actuacions administratives. Uns dies més tard, el consistori resolia emetre un emprèstit de 125.000 pessetes, amortitzable a trenta anys, per finançar les obres.

 

El Bien Público, 20 de novembre del 1924

El projecte del mercat implicava la desaparició d’un tros de la muralla sobre el qual s’assentava l’anterior, així com la desaparició del carreró dels Pescadors, que la delimitava. D’aquesta manera, per un costat es facilitava la construcció de l’avinguda d’enllaç amb el port (la futura costa de ses Voltes, de la qual s’acabava de redactar un nou projecte) i, per l’altre, s’urbanitzava la part alta de la Rampa de l’Abundància i la futura plaça d’Espanya. L’edifici, que reuniria excel·lents condicions higièniques, de ventilació, capacitat i situació, tenia un cost menor que l’anterior projectat al claustre del Carme i que havia refusat la Junta de Sanitat.

 

Un cop expropiades diverses cases, el mes de juliol començaven els treballs de la primera fase, que tenien un termini d’execució de vuit mesos i consistien en l’enderrocament del mercat vell i la construcció del mur i la cimentació del nou, així com de la seva claveguera. Per a instal·lació dels venedors de peix mentre duressin les obres, primer es va pensar en el bastiment d’un coberxo provisional al pati del claustre, però el mes de setembre, a instàncies de l’arquitecte municipal es va decidir eixamplar l’ala est del mercat, ja que, en ser una construcció ferma, un cop aquells s’anessin quedaria com a millora per aquest. El mes de juny del 1926, finalitzada aquesta actuació, el batle Victory procedia a donar compliment a l’acord de dos anys abans i donava de baixa en el nomenclàtor municipal els carrers suprimits i rebatejava tot l’espai amb el nom de Plaça d’Espanya. Eren els preparatius del solemne acte de col·locació de la primera pedra del nou mercat, que constituïa la segona fase del projecte i que tingué lloc el 15 de juliol. Per a l’ocasió es va organitzar una festa que va amenitzar la Banda Municipal, que executà un selecte programa de set a nou del capvespre.

 

La Voz de Menorca, 18 de juliol del 1927

Les obres van avançar a bon ritme. El mes d’octubre l’estructura estava quasi acabada: s’havien muntat els suports de ferro, sobre els quals anaven les bigues de llenya, i bona part del local estava tancat. El desembre s’obria el sòl de la plaça per instal·lar la canalització de les aigües per al mercat. El mes de febrer de l’any següent es col·locaven les portes vidrieres i les taules per a la venda i es construïa la caseta del mig del mercat. El mes d’abril ja era prop d’acabar. L’interior estava pavimentat amb rajoles hidràuliques. Hi havia seixanta llocs de venda, el que excedia molt de les necessàries per al dia a dia i permetria d’organitzar seccions especials. El cos central es destinaria als serveis: el més gran per al rentat del peix i els altres per al repès i la inspecció veterinària.

 

La inauguració del local va tenir lloc el dia 16 de juliol de l’any següent, 1927. L’edifici estava adornat amb flors i banderes; a la dreta havia la imatge de Sant Pere, patró dels pescadors. Després d’acudir a missa a l’església del Carme, les autoritats es van personar a la porta on el contractista, Sebastià Lladó, va presentar al batle una safata de plata amb les claus de la peixateria, embolicades amb una cinta de la bandera nacional. Després de la benedicció de l’edifici, s’inicià una jornada de portes obertes perquè la gent pogués admirar les dependències, mentre les personalitats anaven a prendre un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials, durant el qual es pronunciaren diversos discursos, que van lloar l’obra de l’arquitecte Femenías. De nit tingué lloc una revetlla popular amb música i amollada de globus fins a les dues de la matinada. La venda de peix va començar dilluns. La primera compra la va fer el comerciant Francesc Coll Riudavets, que adquirí dues bones peces per regalar als establiments municipals de beneficència.

Postal de J. Pons, devers 1930

 L’obra ha perdurat i no tardarà gaire a complir un segle si bé, actualment, la venda de peix és força reduïda i de cada vegada pren més força el seu ús destinat a la restauració.