Ascens i caiguda dels noms franquistes dels carrers de Maó

Acabada la Guerra Civil, els nous regidors de Maó no van tardar gens en modificar el viari. A la sessió del 13 de febrer del 1939 (tot just quatre dies després de l’arribada de l’exercit nacional), es prenia l’acord de deixar sense efecte les denominacions de tots aquells carrers que havien estat canviats amb posterioritat al 14 d’abril del 1931, que recuperaven el seu nom primitiu, excepte algunes vies significatives, que es dedicaven a figures d’alt valor per al règim, començant pel seu líder màxim, el generalíssim Franco, que prenia la plaça de la República (Constitució). De forma significativa, tots llevat de dos polítics (un feixista, l’altre ultraconservador) eren militars, la qual cosa mostrava a les clares l’orientació dels governants, i havien mort en defensa dels seus ideals totalitaris, de manera que podien ser aixecats a la categoria de màrtirs.

 

D’aquesta forma, el carrer Nou honoraria el general Goded. Aquest, després de participar en l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, havia fet triomfar la revolta a Balears el juliol del 1936 i protagonitzà un arriscat cop a Barcelona, durant el qual fou detingut i afusellat. La plaça de s’Arravaleta (Reial) es diria del general Mola, que havia estat vinculat al cop de Sanjurjo, i, a Pamplona estant, acabà essent el cervell del cop d’estat del 1936. El mes de febrer següent morí en accident d’aviació, dirigint les operacions del front del nord. El carrer de s’Arravaleta prengué el nom de Calvo Sotelo, el diputat monàrquic assassinat el 13 de juliol del 1936, fet que precipità el cop d’estat. La plaça del Príncep passà a ser de José Antonio (Primo de Rivera), el fundador de la Falange, que havia estat ajusticiat el novembre del 1936. Finalment, el carrer Pi i Margall (des Castell) fou dedicat a la memòria del general Sanjurjo, que el 1932 havia protagonitzat un cop d’estat contra la República, el fracàs del qual comportà el seu empresonament; amnistiat dos anys més tard, s’exilià a Portugal. El juliol del 1936, l’avió que el portava a Espanya per integrar-se a l’aixecament armat va caure, ocasionant la seva mort.

Malgrat que els canvis de nom no havien d’afectar el període anterior, dos sí que van resultar alterats: el mariscal Foch i Bèlgica, que li van retornar a la Reina i a Sant Llorenç els noms que els havien pres vint anys enrere, el 1919.

La resta de modificacions del franquisme van venir motivades per operacions urbanístiques. A partir del 1943, s’enderrocaven les cases de darrera l’església de Santa Maria –el pont del castell–, creant una nova plaça, que rebé el nom de la Conquesta, en commemoració de de la presa del rei Alfons III als sarraïns, la inauguració de l’estàtua del qual, el 1950, culminava el projecte. Paral·lelament s’iniciava l’obertura de la via d’enllaç entre el port i la ciutat, que feia dècades que havia estat planejada i no fou conclosa fins el 1953, quan se la batejà amb el sonor nom d’Avinguda de la Victoria, en clara al·lusió a l’èpica de la Guerra Civil.

Calle del General Goded. Postal R.V. Pons

El desenvolupament de la zona del Port Mahón va donar l’oportunitat d’homenatjar jerarques del règim. Així, els anys cinquanta, la que avui dia es coneix com a Avinguda del port de Maó va ser dedicada a José Antonio de Girón, ministre de treball i fundador de les JONS, més tard fusionades amb la Falange. Decisió insòlita la de la corporació, perquè era l’únic personatge viu, excepte Franco, que disposava d’un carrer a la població. Anteriorment només s’havia concedit aquest honor els anys de al I Guerra Mundial al president Wilson i al mariscal Foch,. L’altre carrer de la zona ofert als dirigents del franquisme fou el de Carrero Blanco.

En aquest cas, però, la denominació original havia estat la de Fort de l’Eau. Després del seu assassinat per l’ETA el 20 de desembre del 1973, el ministeri de la Governació va instar els municipis a batejar carrers per a la seva distinció.  El ple de l’Ajuntament, el 5 de gener següent,  acordava que es proposés la via pública “que s’estimés adequada per testimoniar el record que la ciutat de Maó devia al finat president del Govern, per la seva completa entrega al servei d’Espanya i la seva fidelitat a sa Excel·lència el cap d’Estat, culminada amb l’ofrena de la seva pròpia vida”. Finalment el mes d’agost s’acceptava la proposició de denominar “Avinguda capità general Carrero Blanco” el vial que enllaçava l’Avinguda Girón amb la carretera des Castell, per la seva situació davant del port de Maó.

La supressió dels noms franquistes no seria tan ràpida com la seva instauració i és una mostra del gradualisme que caracteritzà la Transició, ja que es va fer en tres fases. La primera consistí en juxtaposar el vell i el nou règim: es conservaven tots els generals i polítics però, al seu costat, s’afegien, no els noms oficials anteriors, sinó els reputats com a “populars”.

Diario Menorca. 08/03/1977

La segona fase va comportar la definitiva eliminació del viari del martirologi nacional i tampoc va ser d’un cop, sinó que primer, el 6 de desembre del 1982, es van reanomenar la plaça Generalíssim com a plaça de la Constitució i la del general Mola, Reial. Aquesta darrera denominació era diferent de la històrica Arravaleta i de la republicana Democràcia. Passades les eleccions, el nou equip de govern socialista va completar els canvis en un Ple de 2 de juliol del 1983, que restituí al carrer Nou, s’Arravaleta, el camí des Castell i la Plaça del Príncep les denominacions que li havien pres els generals Goded, Calvo Sotelo, Sanjurjo i José Antonio; així mateix les avingudes de Girón i Carrero Blanco van passar a dir-se del Port Maó i Fort de l’Eau. A la mateixa sessió, es va promoure la modificació de tres carrers: Sant Jeroni donava pas al més tradicional Fred, el Puente del Castillo es normalitzava com a Pont d’es Castell i s’esmenava un error històric en dir Alfons III a l’inexistent Alonso III.

 

Finalment, el 1988 es prenia una resolució revolucionària, que transformava el viari maonès amb la filosofia d’adequar-lo al noms considerats populars, però que en realitat mostrava arestes i contradiccions. Així un grapat de carrers, dedicats a figures notables de la població, la majoria al llarg del segle XIX i als quals l’acord del 1975 havia donat una doble forma (B. Andreu, Prieto i Caules, Cardona i Orfila, Dr. Guàrdia, comte de Cifuentes, Ramis, Dr. Orfila i rector Panedas), passaven a dir-se com es coneixien a finals del segle XIX (Negres, s’Arraval, des Forn, costa de ses Piques, sa Rovellada de dalt i de baix, Moreres i rector Mort).

Estranya resolució deixar sense reconeixement les més il·lustres personalitats que ha donat Maó, com el doctor Orfila i Joan Ramis, que s’havien de conformar amb un record a la placa del carrer, sense cap efecte pràctic. Més estranya encara si tenim en compte, que, paral·lelament es donaven per bons altres noms, malgrat l’existència d’apel·lacions també tradicionals. Ens estem referint a la plaça de la Constitució, Sant Jeroni, Hannover, Sant Bartomeu, Sant Elies i Sol, que se sobreposaven al pla de la Parròquia, Fred, Costa de sa Plaça, sa Comèdia, ses Vaques i La Clota.

 

Així mateix, un altre feix de carrers que fins llavors havien mantingut el nom oficial, el perdien a mans d’un altre “popular”, una decisió que provocava greuges. Així la plaza del Retiro passava a ser del Padronet, però es deixava la de Colón, oblidant l’anterior nom de plaça Vella o de la Verdura; en canvi, la plaça d’Augusto Miranda sí perdia la denominació per la Miranda, mentre que la propera costa de la Independència es feia d’en Reynés, quan històricament havia estat la costa Llarga. Si aquest nom no era gaire viu, tampoc ho eren uns rescatats pla des Monestir (per plaza de San Francisco) o Hort nou (per l’Alameda, que bé es podia haver normalitzat per Albereda). Per rematar-ho, el genuí carrer del Roser quedava com del Rosari.

El resultat era que, en general, se suprimien no tan sols les designacions dels períodes més revolucionaris: franquisme, Guerra Civil i lI República, sinó també la majoria de les modificacions del primer bienni del segle XX (Pi i Margall, pintor Calbó, Wilson, Foch, Bèlgica, Carles III), però s’indultaven les de dues places de ressonàncies patriòtiques (Colón i Espanya). Paral·lelament s’acceptava com a popular una denominació nascuda els anys trenta (Reynés) i s’introduïa la plaça Reial, bandejant la consuetudinària de s’Arravaleta. Com es veu, fent bandera de la tradició, es prenien decisions polítiques, repetint el que sempre ha esdevingut amb el viari maonès.