L’epidèmia de la covid ens va impedir recordar com calia l’inici de la que és possible que fos la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca: la que va provocar la resolució del 1820 que prohibia la importació de blat de l’estranger, activitat a la qual es dedicava intensament la marina illenca, en especial la del port de Maó, que el duia d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per distribuir-lo per la costa mediterrània, en especial a Barcelona.
El decret del 5 d’agost del 1820 que vedava la importació de cereals i llegums estrangers, mentre el preu de la faneca de blat no superés els 80 rals i 120 el quintar de farina va ser un dels primers acords de les Corts liberals. La iniciativa va provenir dels agricultors andalusos, que adduïen que la cotització del blat a Cadis havia baixat fins als 20 rals, per mor de les importacions de la Mar Negra. L’assumpte era greu, perquè el blat estranger importat no només proveïa les ciutats portuàries, sinó que penetrava a l’interior i provocava una insuportable pèrdua del mercat local per a les zones productores.
Com és lògic, els menorquins es van oposar a les disposicions de les Corts. El seu decret fou referendat pel rei Ferran VII, en una resolució del 8 de setembre que el cap superior polític de Balears va fer difondre en un edicte del dia 24. Així i tot la notícia de la seva aprovació va arribar abans, segurament a través de la premsa: el 4 de setembre els comerciants, propietaris i armadors de bucs del port de Maó empleats en la navegació de Llevant i la Mar Negra havien remès una petició al batle de Maó exposant els gravíssims perjudicis que resultarien per a l’illa de la prohibició d’introduir grans i farines estrangers a la Península, demanant-li que la transmetés als tres diputats de les illes Balears a les Corts, a fi que empressin tot el seu influx per alleujar la seva situació, ja que de la resolució de l’afer en depenia la seva prosperitat.
Davant les dificultats que experimentava el comerç exterior, els mercaders van pressionar les autoritats per intentar revertir les ordenacions relatives al blat, ni que fos de manera parcial o obtenir almenys alguna compensació. A banda de l’imprecís escrit dels mercaders i armadors del 4 de setembre, el dia 24 el comerciant maonès Joan Catalán remetia un memorial en el qual manifestava que el decret que prohibia la introducció de grans estrangers havia paralitzat el comerç i obligava els mercaders a abandonar els seus vaixells, que quedaven exposats a què el temps i la manca de reparacions els destruís del tot. Per aquest motiu pregava a l’Ajuntament de la població que presentés “sense pèrdua de temps”, i si fos possible de forma conjunta amb la resta de corporacions de l’illa, un suplicatori al Congrés a través dels diputats de la província o de la delegació d’Hisenda, per demanar que el port de Maó fos habilitat per al comerç amb Amèrica.
Així mateix, es podia sol·licitar que es declarés el port de Maó franc de drets d’importació, com ho eren, en general, tots els que comptaven amb un llatzeret. Aquesta concessió era necessària per a la Salut pública, perquè era ben notori que les epidèmies i els contagis no s’introduïen en un país sinó era per mitjà del contraban, la qual cosa s’evitaria declarant franc el de Maó. El comerciant informava que un requeriment similar havia estat realitzat per l’Ajuntament de Santoña. Si aquestes peticions fossin ateses, s’aconseguiria el renaixement de la indústria, el comerç i les arts de l’illa.
Aquest memoràndum marcaria la línia de diverses instàncies que es van enviar els anys següents, algunes de les quals utilitzarien l’argument del llatzeret en defensa de les seves demandes. Cal remarcar l’alarmisme que destil·la el text: quan el decret no havia tingut temps de produir cap efecte ja es parla d’abandonament i destrucció de vaixells i del renaixement d’un comerç que encara devia de funcionar plenament.
És possible que l’Ajuntament remetés l’anterior sol·licitud a la subdelegació de la Hisenda Pública a Menorca. Açò explicaria que escassos dies mes tard, el 9 de novembre del 1820, aquesta s’adrecés al ministre en demanda que el port de Maó fos considerat com a dipòsit de primera classe habilitat per al comerç amb Ultramar, tot assenyalant que com a dipòsit de segona no seria de cap utilitat, per mor de l’estat de decadència en què es trobaven les fàbriques de la població.
L’argumentació utilitzada i el to dramàtic també serien el model d’algunes de les que s’escriurien més endavant. Així s’afirma que el decret prohibicionista del 6 de setembre havia submergit en la més espantosa de les misèries els illencs. 92 pilots, 162 patrons i 1.218 homes de mar, 53 alumnes de nàutica i 286 mestres d’aixa i calafats que vivien d’aquest comerç es veurien obligats a emigrar amb les seves famílies, així com moltes altres per manca de mitjans per procurar-se la subsistència. Alhora es consumiria en estat d’abandonament una florent marina mercantil composta de 10 fragates, 58 bergantins, 18 polacres, 3 pincs, 15 xabecs, 5 goletes, 8 bombardes, una balandra i 25 vaixells de vela llatina.
Es continuava afirmant que l’ingrat sòl de Menorca només produïa grans i vins per als primers sis mesos de l'any i s’havia d’importar tota la resta. Hi havia poques fàbriques i els seus articles només es consumien a l’illa, llevat d’una de corderia i una altra de lones per a la marina mercant. Tanmateix el seu famós port, el més còmode i avantatjós d’Europa i el llatzeret, que excedia en molt els de Marsella, Gènova, Malta, Liorna i Trieste, el feien ideal per al comerç amb la Mediterrània i el Llevant.
Les condicions del port eren ideals per a un dipòsit d’aquesta mena: la duana estava situada a la vora de la mar i al centre de la ria, de més d’una milla d’extensió, on es trobaven 179 còmodes magatzems i només hi mancava un consolat, que havia estat demanat feia temps per l’Ajuntament. El dipòsit proporcionaria prou recursos per mantenir-se i fins i tot generaria beneficis. Amb ell, Menorca tornaria a la situació d’abundància de què gaudí fins al 1807 i la seva marina mercant en cas necessari proporcionaria braços útils per a la guerra com ho va fer del 1817 al 1819. En cas contrari l’illa, que llavors comptava amb quaranta mil ànimes, només seria habitada per pescadors, com ho havia estat entre el 1786 i el retorn a la Corona espanyola pel Tractat d’Amiens. No cal insistir en l’exageració de tots els arguments exposats, que dibuixaven un panorama prou allunyat de la realitat.
L’Ajuntament va decidir fer seves les súpliques dels ciutadans i el mes de gener enviava al rei un memorial en el qual recollia els anteriors raonaments sobre la necessitat de contenir l’emigració de la gent de mar i reanimar el comerç, perquè la paralització dels 147 bucs que composaven la seva matrícula havia deixat sense feina 1.811 homes de mar, entre capitans, pilots, mariners i mestres d’aixa. La crisi arribava a totes les classes de la societat, que estaven esgotant els seus estalvis.
Les collites de Menorca només bastaven per alimentar els seus 40.000 habitants durant mig any i havien d’importar multitud d’articles: oli, llegums, vestits... Des de sempre, els únics recursos per a finançar aquestes compres eren les que provenien del comerç del port. Per aquest motiu, el consistori sol·licitava diverses mesures d’auxili. La primera consistia en què tots els vaixells procedents del Mediterrani oriental, Àfrica i Amèrica passessin quarantena a l’illa, ja que fins llavors només ho feien els dels ports declarats com empestats o sospitosos. A més, demanava la franquícia total del port i l’habilitació de l’arsenal per a la construcció de fragates i petits bucs de guerra, com s’havia fet en temps passat.
La Junta de Sanitat del port va decidir donar suport a aquesta iniciativa amb un dictamen que emeté l’1 de febrer del 1821. L’exposició subratllava els efectes negatius que havia tingut el decret que impedia el comerç de grans sobre el llatzeret, en el qual el 1819 havien fet quarantena 154 bucs i el 1820 tan sols 49, i de molt menor port que els de l’any anterior; era probable que en l’any en curs la xifra encara es veiés reduïda. Aquesta minva reduiria els ingressos de l’establiment i el faria incórrer en un dèficit que el posaria el risc, la qual cosa anava en contra de l’interès de la nació. En el mateix sentit, remarcava que el 1820 alguns pobles de Mallorca havien experimentat un contagi que havia causat gran mal als seus habitants, que a Menorca eren protegits pel llatzeret.
La reclamació continuaria els mesos següents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada