El gin de Menorca víctima de la propaganda

 S’atribueix a Goebbels, el ministre de Propaganda nazi, la frase “Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. Els polítics i algunes empreses utilitzen aquesta tàctica per convèncer la gent de qualsevol cosa.

El passat mes de juny, el diari El Economista dedicava un article al gin de Menorca, amb l’atractiu títol d’“Así es la ginebra española más inglesa y se exporta también al Reino Unido”. En aquest, se’ns intenta fer creure que el nostre gin va començar a ser fabricat per satisfer la demanda dels contingents militars que residien a l’illa durant la dominació britànica, ja que “el Reino Unido no daba abasto para exportarla desde casa a Baleares”. Els artesans menorquins van elaborar aquest licor “de inspiración británica”.

El periodista sembla que ha tret aquesta informació de la destil·leria Xoriguer, a la qual dedica la meitat de l’article que, per aquest motiu, té un característic aspecte de publireportatge. Malauradament, no ha contrastat aquestes dades, que ja fa una dècada que es va demostrar que eren absolutament falses.

Menorca mai va importar ginebra anglesa, ni quan estava sota la bandera britànica ni després, fins ben passada la Guerra Civil. És més, els soldats i mariners anglesos a Menorca bevien quantitats crescudes de vi i aiguardent del país. Els mariners d’aquesta nacionalitat quan estaven embarcats rebien una ració diària de rom, que obtenien de les seves colònies antillanes, però no de gin. Les puritanes autoritats britàniques de la metròpoli només autoritzaven la seva venda sota un estricte control, que impedia que es vengués fora dels comptats establiments autoritzats per la Corona i no s’exportava.

De fet, el que coneixem com ginebra anglesa, el dry gin, va començar a ser produït quan, gràcies als alambins desenvolupats a principis del segle XIX, la tècnica de destil·lació esdevingué més eficient i va permetre d’obtenir licors de més graduació. Llavors ja feia anys que els anglesos havien abandonat la nostra illa i freqüentaven el port de Maó els mariners americans, holandesos i els francesos. Els Estats Units tingueren una base naval aquí del 1815 al 1846. És en aquesta època quan es documenten a Maó els primers elaboradors moderns de begudes alcohòliques, que superen la fabricació tradicional d’aiguardent per destil·lar licors estrangers, entre ells, el gin. 

Està plenament demostrat que la font d’inspiració d’aquests licoristes no era el gin anglès, sinó la ginebra holandesa, de la qual sí que es feien importacions al segle XIX, que figuren als anuncis de la premsa. Ho corrobora la troballa al darrer dragatge del port de Maó, el 2014, d’envasos amb el segell de la factoria Blankenheym & Nolet, de Schiedamm, un dels centres productors més importants d’Holanda. Els “canecos”, on tradicionalment els menorquins dipositaven el gin que compraven a granel (dels quals els bòtils de Xoriguer són una versió reduïda), eren idèntics a aquests. 

Per si açò fos poc, les llibretes de receptes del fabricant de licors Josep Pons Sintes, en la destil·leria del fill del qual va treballar Miquel Pons Justo, el fundador de gin Xoriguer, recullen diverses fórmules de gin, totes molt semblants, definit com “gin del país, imitació de ginebra d’Holanda” o “ginebra tipus Holanda”, declarant de forma explícita el seu model.

La vinculació del gin amb Anglaterra només apareix la dècada de 1960, en el moment en què arriben els primers turistes d’aquesta nacionalitat i de la mà dels elaboradors de gin. Aquesta relació és diàfana a la guia turística de Jim Maps, del 1965, en la qual explica que l’orgull de Menorca és el gin, “el gin anglès”, afegint que es tracta d’una de les reminiscències més felices de l’ocupació britànica. En ple deliri, afirma que la destil·leria Beltran, llavors potser el principal fabricant, havia començat a elaborar aquest licor el 1790, quan està completament demostrat que l’establiment va ser fundat el 1881.

Maps, com el periodista d’El Economista, s’havia refiat d’un productor de gin, que inseria dos anuncis en la guia, un de “Gin Beltran. Gin anglès de Menorca. Beltran, fundat el 1796” i l’altre de “Lord Nelson. Antiga Recepta Anglesa. Gin sec. 1716”. Miquel Villalonga, el propietari de l’empresa, l’any anterior declarava al diari Baleares que els seus avantpassats obtenien gin amb fórmula anglesa “al pertenecer Menorca en aquel siglo XVIII a la Corona Británica”. És possible que s’aixequessin crítiques davant aquesta falsificació històrica, perquè en dues entrevistes de 1979 i 1980, l’empresari matisava les seves afirmacions i les rebaixava a una simple elucubració sense base factual.

En definitiva, la idea de l’origen britànic del gin fou el resultat de la darrera dominació anglesa, la pacifica irrupció del turisme d’aquesta nacionalitat a mitjans del segle XX. És un cas similar al de Lord Nelson i els seus amors amb Lady Hamilton a les cases de Sant Antoni: el 1936 Lady Sheppard desmuntava tan suggestiva teoria, reduir-la a una solitària estada de l’almirall al port, quasi sense davallar del seu vaixell. Aquest mite encara és defensat per qualcú, donant esquena als fets històrics comprovats.

El gin de Menorca és fruit de la presència de tropes estrangeres al port de Maó. No eren britànics, sinó americans i holandesos, però açò no li resta valor, sinó que, al contrari, remarca el fet que la nostra ciutat fou un lloc cosmopolita i que algunes de les modes que duien els estrangers, com el gin, van arrelar entre la població. Els intents dels fabricants per vincular-lo amb el mercat turístic són comprensibles des del punt de vista comercial, però haurien de ser més seriosos i no difondre boles que han estat desmentides de forma palmària. 

Els interessats poden trobar més informació al número 74-75 de la revista Recerques, que va publicar un article acadèmic sobre el tema, així com al núm. 106 dels Quaderns de Folklore, on es va recollir un estudi divulgatiu de la qüestió, que ja s’havia desenvolupat als articles publicats l’any 2015 en aquest diari, tots de l’autor d’aquestes línies.