L’efecte del crack del 1929 en la indústria de calçat segons la Cambra de Comerç de Menorca

 El recentment desaparegut Joan Hernández va dedicar la seva principal investigació a les repercussions de la depressió del 1929 en l’economia espanyola, demostrant que, en contra del que es pensava, va tenir un fort impacte. Les memòries de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació sistemàtica entre 1926 i 1935,  que és molt útil per conèixer l’evolució de la indústria i l’efecte devastar de la crisi sobre el sector del calçat.

La Cambra feia notar que aquesta manufactura, de més de mig segle d’antiguitat, era la més característica de l’illa. El seu radi d’acció s’havia estès a les colònies antillanes, on havia guanyat fama. La seva pèrdua va originar un sensible i progressiu descens d’aquest mercat.

El 1926 s’apuntava que, una vegada superat el període extraordinari que va suposar la I Guerra Mundial, l’auge que havia experimentat la indústria sabatera, la més important, va descendir a un nivell ordinari, superior en tot cas als anys de crisi anteriors a 1914. La situació d’aquest sector era compromesa perquè a la Península estava sotmesa a la competència del calçat fabricat de forma mecànica, que anava desplaçant la confecció manual, en la qual eren experts els fabricants menorquins. Pel que feia al mercat de Cuba, patia la competència dels Estats Units, que comptaven amb una maquinària molt més perfeccionada i gaudien d’uns aranzels inferiors. Així i tot, els presagis més pessimistes no s’havien complert i els fabricants estaven a l’expectativa de rebre noves comandes. 

El 1927 la Cambra informava que la situació de la indústria de calçat havia millorat lleugerament. El sector s’havia modernitzat, especialment pel que feia a la sabata de dona per al mercat nacional, adoptant nous models més acordes a la moda. La sabata ordinària que es duia amb falda llarga i calces de llana havia donat lloc a articles més vistosos ara que la falda s’ha escurçat i es duien calces de seda. Les sabates eren més artístiques i valien el doble que abans. Els fabricants, patronistes i obrers menorquins havien adoptat els nous models perquè el calçat fos més elegant.

En canvi, les vendes a Cuba es reduïen perquè només eren adquirides pels supervivents de la colònia, enemics de tota innovació. Les noves generacions compraven les sabates fabricades als Estats Units o a la mateixa illa de Cuba, que gaudien de grans avantatges econòmics i duaners que impossibilitaven la concurrència. Els empresaris menorquins estudiaven la manera de superar aquest entrebanc, però les seves gestions eren infructuoses i de seguir les coses per aquell camí, aquell mercat, minoritari però encara important, rebria un cop molt seriós.

El 1928 el sector del calçat va continuar amb la seva expansió durant tot l’exercici. El volum de producció, d’uns 360.585 kg, superava en 100.000 al de l’any anterior i representava uns 710.000 parells de sabates; el 75% era de dona i el 25% restant d’home. El seu valor ascendia a uns 13.500.000 ptes. En el text hi ha un error tipogràfic, perquè s’indica una facturació de 135.000 ptes., el que és impossible, atès que el preu mitjà era de 19 ptes.

La majoria de la producció es destinava al mercat nacional, però l’existència d’una forta competència feia que se cerquessin activament alternatives a l’estranger. El 1928 s’indicava que els primers resultats eren promissoris, malgrat els drets aranzelàries i la inseguretat de la cotització de la moneda i a finals de l’any següent i començament del 1930 continuava la seva milloria. En canvi, les vendes a Cuba havien retrocedit fins al darrer grau, per la competència dels Estats Units, les empreses del qual posseïen maquinària molt perfeccionada i estaven subjectes a menors aranzels.

Fàbrica de Carreras a Maó. Fotos Antiguas de Menorca. F. Dalmedo

Açò no era tot. La Cambra alertava sobre els factors que alentien el  creixement del sector. La seva situació era de crisi latent i s’alternaven períodes adversos i pròspers, en els quals es perdia tot el terreny guanyat. El problema era que, encara que el calçat era un article estacional, en què les vendes es concentraven en les dues estacions d’hivern i estiu, i la producció arribava al màxim quan es preparava la nova temporada, mai s’hauria d’arribar a una paralització total la resta de l’any, com s’experimentava en aquell moment. 

Per superar aquestes interrupcions caldria intensificar l’exportació a Cuba, per a la qual cosa feia dos anys s’havia demanat al Govern la concessió de primes a l’exportació, per compensar els drets duaners que gravaven les pells importades dels Estats Units. El 1928 s’havia reprès la qüestió i es va arribar a la conclusió que, tenint en compte tots els factors (la superioritat de la maquinària dels Estats Units, la necessitat d’importar les pells d’aquell país, que resultaven més cares, els drets de duanes per entrar al mercat cubà, més elevats, i el major cost dels nòlits i altres despeses), la prima d’exportació hauria de ser de tres a tres pessetes i mitja per parell.

Responent a un qüestionari oficial, a finals del 1928 la Cambra proporcionava dades del sector. El nombre d’industrials era d’uns 83. La producció mitjana anual s’avaluava en uns 600.000 parells de sabates, però estava limitada per l’existència de crisis periòdiques, ja que la capacitat de producció era d’un milió. Els preus mitjans eren de 20 ptes. els articles de senyora i de 18 a 20 els d’home. La venda es feia a crèdit: un 25% dels clients pagava a 30 dies i la resta a tres o quatre mesos. 

Els indrets on seria interessant enviar mercaderia eren Cuba, la sabata d’home, i Londres, Alexandria, Colòmbia i França, la de dona. A més de reiterar la demanda de primes a l’exportació, es demanava al Govern que s’enviessin viatges d’estudi per analitzar els millors mercats i informar els industrials de la seva situació comercial i financera.

L’any 1929 la producció va retrocedir fins als 572.000 de parells (290.630 kg), encara superior al 1927. La minva es va fer notar especialment el segon semestre i va sumir el sector en una veritable crisi. Un dels factors que la va precipitar fou la baixa general del tipus de canvi, ja que bastants dels materials emprats en la confecció del calçat eren de procedència estrangera.

La Cambra feia notar que, com que la capacitat productiva de l’illa era d’un milió de parells, els darrers anys la producció havia estat netament inferior de la necessària perquè els tallers i les fàbriques treballessin en plena activitat. Si no es trobava una solució, açò suposaria no només una pèrdua quantiosa d’ingressos per als fabricants, sinó l’esterilitat dels seus esforços i sacrificis.

El 1930 la depressió es va agreujar, en reduir-se la producció a 302.450 parells, un descens alarmant. La Cambra remarcava que la demanda es restringia contínuament per causes complexes, relacionades tant amb el decaïment de l’economia mundial (els efectes del crack del 1929) com l’enorme competència existent al mercat nacional i els conflictes socials. El sector del calçat experimentava una greu crisi a tota Espanya, que a Menorca repercutia més perquè la major part de la confecció era manual i no podia competir en preus amb la producció mecànica.

El 1931 la indústria va seguir amb els valors mínims de l’any anterior (299.000 parells). L’any següent la fabricació va créixer una mica (334.200 parell, amb un pes de 171.045 kg), però dins dels valors mínims dels dos anys anteriors. Aquesta evolució va fer comentar a la Cambra que la producció, que estava castigada des de feia temps, havia patit els dos anys anteriors un cop tan rude que, si no se li trobava solució, i aquesta de cada vegada es veia més llunyana, l’illa s’hauria d’acomiadar d’aquesta manufactura, ja quasi secular i que en temps pretèrits havia estat un empori de treball i prosperitat.

 

Per aquest motiu es qualificava la crisi d’endèmica. L’agreujaven la depreciació de la moneda i la terrible competència que s’havia establert entre els fabricants en el mercat nacional, la qual es va incrementar encara més perquè aquell exercici les Canàries i el domini del Marroc espanyol havien estat envaïts pel calçat txecoslovac, a l’empara del porc franc de l’arxipèlag.

Els tres anys anteriors van marcar mínims històrics, a partir dels quals el sector es va anar recuperant, ni que fos de forma moderada. El 1933 la producció assolí els 225.481 kg, superior a la de l’exercici anterior, però que no arribava a la meitat del que s’havia obtingut deu anys enrere. Es reitera la negativa influència del calçat Bata importat de Txecoeslovàquia, que havia provocat la pèrdua quasi total del mercat canari, de gran importància per als fabricants menorquins, i que es considerava summament difícil de recuperar, per no dir impossible. La enorme producció d’aquella empresa es beneficiava de la estandardització aconseguida gràcies a una maquinària model i una organització perfecta, que la feia inassequible a les vagues i demandes obreres. 

El pessimisme de la Cambra estava justificat: el 1934 la manufactura va declinar fins als 201.645 kg i el 1935 va seguir el descens (192.695 kg), amb l’únic consol que era superior als anys 1930-1932, en què la depressió havia tocat fons.