La fabricació de calçat a Menorca durant els convulsos anys de 1929 a 1950

 El 1954 Joaquín Rodríguez Arzúa va publicar l’article “La industria de la isla de Menorca”, en el qual donava informacions útils per estudiar l’evolució de la manufactura de Menorca i, en particular, per conèixer com es va enfrontar el sector del calçat als anys més dificultosos del segle, de 1929 i 1950.

Entre 1927 i 1929 els enviaments de sabates fora de Menorca havien pujat a una mitjana de 597,5 milers de parells anuals, però amb la crisi, entre 1930 i 1932, van caure a 311,9. La superació dels problemes va ser molt gradual: el 1933-1935 les exportacions es va recuperar un 28,9%, però encara quedaven un 32,2% per davall dels primers tres anys.

Models 1929. Fotos Antiguas de Menorca .Miguel Riudavets Ferra

La producció de calçat feia necessari importar pells de diferents classes i qualitats. Aquestes abastaven pells adobades, bàsicament de vedell, badanes, tafilets i pells xarolades; pells i cuirs sense adobar; sola, i escorces per a l’adobat de les pells. Les pells de vedell adobades, tant nacionals com estrangeres, entraven pels ports de Maó i Ciutadella, a raó d'unes cent tones anuals. Les badanes, tafilets i altres pells adobades suposaven aproximadament 35 tones. Els altres cuirs i pells sense adobar constituïen un comerç favorable a la illa, ja que les exportacions pujaven a unes 50 tones anuals. Finalment s’importaven unes 300 tones anuals de sola. 

Passat el 1939, hi va haver un breu període florent, que va desembocar en una depressió a partir del 1942. Les causes eren la manca de matèries primeres, perquè la compra no era lliure (durant l’autarquia estava sotmesa a quotes), el que redundava en una baixa qualitat del producte, per un costat, i la disminució de la demanda, per l’altre. Rodríguez Arzúa comenta que, encara que la indústria del calçat continuava ocupant el primer lloc de l’economia de l’illa, aquesta crisi, que es va accentuar a partir de l’any 1945, va originar el tancament de motes empreses petites i la disminució de l'activitat de les més potents.

Taller de calçat. Fotos Antiguas de Menorca. Toyo Pons

Davant d'aquesta prolongada depressió, la indústria va reaccionar i es va mecanitzar en part. Hi havia algunes fàbriques que produïen en sèrie, però la majoria seguien sent manuals (el que a l’època es coneixia com “artesania”)  i només utilitzaven algunes màquines per executar determinades tasques. La seva organització era semblant a la que havien tingut els moneders de plata. La major part dels operaris, potser el 80 o un 90 per 100, treballaven a casa i la fàbrica, que comptava amb un reduït nombre d'obrers, els proporcionava els materials necessaris. Per aquest motiu, les fàbriques, en general, eren petites i, excepte alguna de moderna, amb unes condicions laborals i higièniques molt deficients. Els obrers de les factories treballaven a sou i els que ho feien a casa a preu fet, però a cap dels dos el que guanyaven en la jornada normal no els bastava per viure i els era necessari fer hores extraordinàries, cosa que només podien dur a terme quan la demanda era forta, fet no excessivament freqüent.

La fabricació de calçat es va desenvolupar en les principals poblacions de Menorca: Maó, Ciutadella i Alaior. Com es pot veure a la taula, al començament la localitat més important era Maó, però amb els anys el centre de gravetat es va desplaçar clarament a Ciutadella, i Maó fou sobrepassat també per l'industriós poble d'Alaior.

Evolució del nombre de fàbriques de Menorca (1890-1950)
Població	1890	1920	1930	1940	1950
Maó	62	17	35	30	20
Ciutadella	26	17	46	68	74
Alaior	22	9	17	21	25
Es Mercadal			2	0	0
Es Castell			2	1	1
Suma	110	43	102	120	120

El 1949 hi havia 107 fàbriques de tipus manual i 17 de mecàniques. Ciutadella concentrava gran part de l’activitat, amb 63 fàbriques manuals i 4 mecàniques, li seguia Alaior amb 25 fàbriques manuals i 5 mecàniques. Maó destacava per tenir 8 fàbriques mecàniques, a més de 17 manuals. As Castell i a Ferreries hi havia una sola fàbrica. La majoria d’aquests establiments eren petits tallers, per la qual cosa Arzúa també proporciona les dades del nombre d’obrers de Menorca, en les quals es constata que en aquesta època estaven al voltant dels 2.000.

Nombre d'obrers de Menorca
Població	1890	1906	1930	1940	1950
Maó	1.768	1000	700	500	210
Ciutadella	816	800	596	1.203	1.296
Alaior	498	400	346	278	630
Suma	4.972	2.200	1.642	1.981	2.136

L'especialitat de les fàbriques de l’illa era la sabata femenina, en què el temperament artístic illenc imposava el seu inconfusible segell personal. També es produïen quantitats apreciables de sabata de fillet, mentre que la d’home assolia un escàs volum, ja que era la que més es prestava a la mecanització, poc present a l’illa. El 1945 es van produir 275.000 parells de sabata de dona, 83.812 d’home i 61.000 de fillet. A més es van fer 224.000 sandàlies.

L’autor afegeix l’opinió que sobre el calçat menorquí donava Josep Vidal Isern en l’article “L'arxipèlag balear en el seu aspecte econòmic i turístic”, aparegut a la revista Informació Comercial Espanyola el setembre de 1951: "L'illa de Menorca ha aconseguit una supremacia fabril al ram del calçat, que constitueix el seu millor guardó, ja que els seus productes, d'excel·lent qualitat i confeccionats amb suma exquisidesa, no han pogut ser superats per cap altra regió espanyola. La indústria del calçat és, per antonomàsia, la indústria de Menorca i manté el més alt nivell en els negocis de l’illa, en comptar amb 120 fàbriques de calçat i nombrosos inscrits al Registre d'Exportadors: vuit fabricants de Maó, dinou de Ciutadella i quatre d'Alaior”.

Arzúa remarca que la producció de calçat i objectes de goma mereixia una menció especial. Aquesta indústria es localitzava a Maó, on van arribar a existir diverses fàbriques, encara que la principal sempre va ser la de Josep Codina. En realitat, en aquell moment la factoria de Maó ja només era una sucursal de la casa central, situada a Barcelona, que produïa un 70 o 80 per 100 del total. El cautxú utilitzat en la fabricació havia de ser importat de l'estranger, principalment, dels Estats Units i Anglaterra, i arribava pel port de Maó. Les importacions d’aquest gènere van assolir una mitjana anual de 195,8 tones entre 1927 i 1935 i la seva tendència era creixent, ja que entre 1927 i 1931 el seu valor anual fou de 172,8 t, que pujà a 224,4 t de 1932 a 1935. 

Fàbrica Carreras Bagur. Fotos Antiguas de Menorca. Manel Perello Tur

Abans del període de 1936-1939, el ritme de producció de calçat i objectes de goma va ser molt intens. El 1927 van sortir de Maó 126,7 tones, quantitat que pujà a 440,7 anuals durant els anys 1928-1931 i va fer un bot per assolir una mitjana de 645,4 tones entre 1932-1935.

Les vendes es dirigien exclusivament al mercat nacional. Després del 1939 es va gaudir d'un breu període d'esplendor i el 1941 la seva activitat va ser extraordinària, però a partir d’aquell any, la manca de matèries primeres i la depressió de la demanda van provocar l’alentiment de l'activitat de l'única fàbrica existent que, a més, va tendir a intensificar la producció d'objectes diversos. La manca de cautxú verge es va suplir amb l'aprofitament de residus, mitjançant la regeneració de la matèria primera, però els mals resultats obtinguts van fer que es desistís d’aquest procediment. El 1944 es van produir 140.000 parells de calçat i 40.000 d’altres articles de goma i el 1945 la manufactura de calçat va ascendir a 210.000 parells. Les oscil·lacions es devien a causes extraordinàries, ja que en temps normals aquest ram era una dels més estables en l'insegur panorama industrial menorquí.

Les indústries accessòries també havien assolit un cert desenvolupament. Les fàbriques d'adoberia tenien escassa importància, ja que la majoria de la matèria primera necessària per al calçat es comprava de l’exterior. Hi havia hagut fàbriques a Maó i Ciutadella, que en aquell moment havien quedat reduïdes a dues, una de sola i l’altra de badana, les dues molt petites; aquesta darrera exportava alguna cosa, gràcies als seus magnífics acabats.

D’altra banda, les fàbriques de formes sempre havien estat un monopoli de Ciutadella i ho seguien sent quan escriu l’autor. Les manufactures de talons es localitzaven principalment a Ciutadella i a Maó. Les capses de cartró es produïen a tres tallers, a cadascun dels centres sabaters: Ciutadella, Alaior i Maó. 

Finalment hi havia fàbriques d'espardenyes, que només produïen per al consum illenc, que no arribaven a cobrir. El seu emplaçament havia oscil·lat entre es Castell, Maó i Ciutadella i darrerament s’havia estabilitzat en aquests dos darrers nuclis. El 1927 as Castell es van produir 15,7 tones, però a partir d’aquell any i fins el 1935 la mitjana anual es va reduir a 1,7 t. Entre els mateixos anys a Ciutadella s’elaborava una mitjana de 4,1 tones, mentre que a Maó s’assolien les 12 tones.