Fa temps que es denuncia que des de fa
quasi una dècada, i per tant bastant abans de què comencés la insidiosa crisi
econòmica que actualment patim, Menorca ha perdut molts turistes, especialment
estrangers, des dels màxims històrics de l’any 2003. Aquestes crítiques
parteixen del prejudici de què el creixement econòmic és una línia creixent i
que els resultats obtinguts un any no són més que fites que tenim l’obligació
de superar. Tanmateix, açò no correspon a cap llei econòmica ni humana:
rendiments passats no asseguren rendiments futurs. Entre els multimilionaris
americans actuals no hi queda gairebé cap dels rics de fa cinquanta anys.
La baixada del nombre de visitants
respon a causes externes i internes. Pel que a les primeres val a dir que les
altes xifres de turistes de principis del segle XX en part provenien de
visitants no habituals: persones que no podien anar a països europeus en guerra
i a destins de la Mediterrània encara poc desenvolupats. El turisme és un
sector de cada cop més madur, on progressivament més països s’introdueixen i la
competència és cada vegada major. Els turistes també evolucionen: ja no es
conformen amb el “sol i platja” i demanden productes més sofisticats.
Menorca també té problemes interns.
Malgrat s’hagin tancat empreses, el nombre d’establiments comercials i de
restauració de l’illa no ha fet sinó augmentar. Açò es deu a què són
d’activitats en competència perfecta, sense barreres d’entrada ni grans necessitats
de capital. En aquestes condicions la Teoria Econòmica pronostica que els
beneficis empresarials han de ser zero. No serveix de res enyorar els beneficis
d’alguns anys bons, perquè es compensen amb les pèrdues dels anys dolents.
L’oferta complementària està abocada a protestar cada any perquè vénen massa
pocs turistes i gasten massa poc, perquè si en vénen més, s’obren nous
establiments i els beneficis tornen a ser nuls.
Però hi ha dificultats més profundes
que afecten a la totalitat del sector turístic. Menorca fou l’illa de les
Balears que es va industrialitzar més prest i amb més intensitat. L’aixecament
d’un potent sector industrial va tenir com a conseqüència que, des del
principi, els empresaris menorquins demostressin un escàs interès en les activitats
turístiques. Aquí és pertinent la comparació amb l’illa d’Eivissa, una
comparació que els darrers anys s’està fent de forma superficial, des de
l’enveja de les seves altes taxes de creixement, quan, a més, en termes per
càpita, del que guanya cada persona, la diferència és molt més minsa del que
sembla considerat en termes absoluts.
Existeix el tòpic que Eivissa era una
illa molt pobra que a partir dels anys setanta va rebre el turisme com un mannà
i on a partir de llavors tothom s’ha fet ric. La realitat és que a inicis del
segle XX a Menorca els esforços de l’Ateneu de Maó, l’Ajuntament de Maó, i el
Foment del Turisme per crear un sector turístic fracassaven i no s’aconseguia
construir cap hotel per turistes. En canvi, a Eivissa els anys trenta es van
edificar els primers establiments: l’Hotel España i el Gran Hotel a la vila
d’Eivissa i l’Hotel Portmany a Sant Antoni, un procés que va descriure
l’escriptor Walter Benjamin, qui residí en aqueixa darrera població els anys
1932-1933. El 1935 l’illa tenia la gens menyspreable xifra de 475 places
hoteleres, en un moment en què el turisme no era un producte de masses, sinó
dels happy few que en podien gaudir.
El sector turístic eivissenc va
sobreviure a la Guerra civil i la esquifida postguerra i quan els anys seixanta
va començar a rebre turistes estava preparat per aprofitar les oportunitats,
que es van presentar amb l’arribada dels hippies i celebrities com Pink Floyd o
Bob Marley. L’illa comptava amb una tradició empresarial que li va permetre de
crear una indústria del lleure amb pocs paral·lels en altres destins
mediterranis.
Per tant, és impossible que Menorca
sigui una altra Eivissa, perquè l’illa no té el know-how per muntar les
activitats que allà fan forolla i perquè no hem tingut l’oportunitat de comptar
amb un grapat de famosos que ens posin en el mapa. En canvi, el desenvolupament
turístic menorquí de la postguerra va viure una situació dual, gairebé
esquizofrènica. Mentre que els empresaris donaven l’esquena al turisme (amb
unes poques excepcions que no feien més que confirmar la regla: Joan Victory,
Gabino Sintes, Josep Mercadal, Joan Casals), la majoria dels propietaris de
terrenys a la vorera de la mar venien les seves tanques a societats nacionals o
estrangeres. Amb poques excepcions, a l’alçada del 1974 quasi tota la costa
menorquina, especialment si tenia platja, comptava amb una urbanització
començada o amb un projecte de parcel·lació.
Del 1975 ençà el sector turístic
menorquí ha intentat harmonitzar una classe empresarial turística poc dinàmica
amb una oferta desmesurada de sòl. Amb la l’arribada la democràcia la societat
de l’illa va demanar que s’eliminés l’excés de sòl urbanitzable. Excepte en
moments puntuals, no ha existit una gran demanda turística i s’ha centrat
excessivament en segments de baix poder adquisitiu, de manera que la despesa
turística per visitant és la més baixa de les Balears. El PTI, que ara alguns
qüestionen de forma poc meditada, no és sinó el darrer esglaó d’un procés
d’adequació de l’oferta de sòl turístic a la demanda realment existent. Una
consulta a les actes de la Comissió Provincial d’Urbanisme ens permet comprovar
com tots els municipis han anar reduint el sòl urbanitzable. Aquest procés de
racionalització durant alguns anys fou general a Balears, amb l’aprovació de
les DOT i altres normes, però cada ajuntament de Menorca l’ha fet per
iniciativa pròpia per la necessitat d’ordenar el caos que havia creat la
planificació expansiva del franquisme.
Menorca ha de construir el seu model
turístic donant valor al seu patrimoni i aprofitant les oportunitats que se li
presenten, actualment la Reserva de Biosfera. Aquesta no considera l’illa com
un gran parc natural. Menorca no serà mai un gran destí de natura, ja que per
açò ja hi ha els Parcs Nacionals i altres indrets dels quals Espanya està ben
dotada. En canvi, té un paisatge de costa espectacular, amb cales
paradisíaques, aigües cristal·lines, tranquil·litat i una tradició històrica,
industrial i cultural important. Amb aquests materials s’ha de crear una imatge
i uns productes turístics (com els que s’estan bastint al voltant del camí de
cavalls).
El PTI només s’ha d’adaptar per fer-lo
coherent amb aquest enfocament: la creació de valor amb productes turístics
arrelats a la idiosincràsia menorquina, que permetin augmentar la despesa per
turista. El nombre total de places turístics i el nombre de turistes no ha
d’esser cap objectiu, sinó que s’ha d’aprofitar la seva disminució per sanejar
l’oferta turística a la recerca de nínxols de mercat més rendibles. Adaptar-se
a les demandes dels promotors que han perdut sòl urbanitzable va directament en
contra de l’interès turístic general de l’illa.
Menorca té unes potencialitats que li
poden permetre d’arribar a ser un bon destí turístic. Ha patit les
contradiccions d’una entrada en el negoci dels visitants condicionada per uns
plantejaments turístics incongruents amb les seves possibilitats i té el repte
d’adaptar-se a la competència de destins ja assentats amb avantatges
competitius en preus o en producte. Des de fa dècades s’està reconvertint i
intenta crear un model amb caràcter propi. Només respectant-se a si mateixa
aconseguirà el respecte dels turistes.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada