dimecres, 16 d’abril de 2014

Menorca en els llibres de viatges. Llorenç Pons Marquès

Llorenç Pons Marquès va néixer a Maó el 1874. La seva germana era la mare de l’escriptor Llorenç Villalonga. El 1897 es llicencià en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona i fou nomenat metge titular de Maó; el 1905 fou el primer director del Dispensari Oftalmològic Municipal. Va ser un dels impulsors de la Lliga antituberculosa, que implantà el primer laboratori de raigs X de l’illa.

Publicà molts articles i presentà ponències a la Societat Oftalmològica Hispanoamericana i al XI Congrés Internacional d’Oftalmologia (Nàpols, 1909). Fou l’autor de diverses obres: la traducció de la topografia mèdica de Passerat de la Chapelle, la Cartilla de profilaxi antituberculosa (Menció Especial en el I Congrés Internacional de tuberculosi).

La Geografia Médica de Mahón y su término va ser premiada el 1913 per la Reial Acadèmia de Medecina. Hi predominen les qüestions geogràfiques, algunes de les quals beuen de la Guia de l’Ateneu de Maó del 1911.

Comenta que als forasters els crida l’atenció la multitud de parets de pedra que recorren els camps. Menorca és travessada per un gran nombre de camins i la circumval·la un mal caminoi de costa, el camí de cavalls. La ramaderia de vaquí va augmentar molt a partir del 1870 gràcies a la introducció de l’enclova, fins arribar a ser una indústria d’autèntica importància per a l’illa.

Les dues llacunes més importants del terme són les de l’Albufera i la Mola. A la primera hi abunden anguiles, llobarros i altres peixos amb els quals s’abasteix el mercat de Maó quan els temporals fan impossible pescar a la mar. La bassa de la Mola, avui desapareguda, els mesos d’estiu era poblada per una plaga de moscards que martiritzaven els soldats. A la costa hi destaquen el portet des Grau, amb el pintoresc illot d’en Colom, i les extenses platges de cala Mesquida.

El magnífic port de Maó té una gran importància militar i per a la vida i prosperitat de la ciutat. És un lloc tranquil i saludable, que imprimeix caràcter a la localitat. A les cales de la vorera nord es veuen nombroses cases d’esplai i la poètica casa predial de Sant Antoni, que evoca el record dels amors de Nelson i Lady Hamilton. A la meitat del port hi ha l’illa del Rei, on es troba l’Hospital Militar. Més enllà de la Colàrsega s’estenen les fèrtils hortes de Sant Joan. Davant del Llatzeret s’asseu el pintoresc poble des Castell.

La temperatura mitjana és de 16,7º,  però els mesos d’hivern són més càlids que a estacions hivernals d’anomenada, com Canes, Niça o Pau; la quantitat anual de pluja és més alta que altres localitats de costa.

Maó és edificada sobre un escarpat altiplà. S’hi accedeix per diverses costes, la millor situada de les quals és la de l’Abundància. Antic empori del comerç maonès, l’autor lamenta el seu abandonament i la lletjor i pobresa dels edificis, que ofereixen una impressió desagradable als forasters. Per reformar la zona, l’arquitecte Femenias, havia projectat enderrocar les cases per construir una ampla avinguda vorejada d’artístics parcs i una escalinata per als transeünts, idea represa el 1951 per l’arquitecte Claret.


Maó presenta un aspecte rialler i agradable. Els carrers són assolellats i ben ventilats, però amb una inclinació excessiva. El pas dels carruatges omplia de sots l’antic paviment de llambordes i estava essent substituint pel més modern macadam. La ciutat és ben enllumenada amb l’electricitat de dues centrals elèctriques, la competència entre les quals ha posat aquesta energia a l’abast de les famílies modestes. També hi ha una fàbrica de gas, utilitzat per força motriu i calefacció. En canvi, el clavegueram i l’aigua corrent són deficients. L’estiu, les hortes de regadiu són un focus de moscards.

Entre els edificis públics, destaquen les cases consistorials; cap de les esglésies té importància arquitectònica. L’Ateneu de Maó posseeix una biblioteca, un museu d’Història Natural i un altre d’Arqueologia i Art. El Teatre Principal, construït el 1830, és un edifici relativament espaiós. Hi ha tres casinos: el “Mahonés”, més aristocràtic; el de “La Unión”, el més concorregut, i el “Consey”, que tenia un teatre on es feien sarsueles, pel·lícules i balls. Pons critica les nombroses tavernes, perquè són petites i mal ventilades, venen tot tipus de licors i es juga d’una forma lamentable.

La sabateria era la indústria més important de Maó. Des de la pèrdua de les colònies, l’exportació a la Península s’havia desenvolupat molt, tot i que Cuba encara era un bon mercat. Ocupava a més de 2.000 operaris, la majoria en els seus domicilis; la resta a les quatre o cinc fàbriques mecanitzades existents. A la fabricació de malla de plata es dedicaven uns 150 homes i més de mil dones. La malla i els moneders s’exportaven a la Península i les principals capitals d’Europa i Amèrica. Malgrat la manca d’estudis tècnics, aquestes indústries s’estaven modernitzant amb maquinària moderna.


Pons censura que les dones gastin en el seu vestit quantitats que són més enllà de les seves possibilitats. Els maonesos són reservats, hospitalaris, honrats i bastant tafaners. Indiferents en matèria religiosa, la política és l’única cosa capaç de despertar la seva passió, però no tarden en caure en la seva indiferència habitual i continuen patint les vexacions del caciquisme i les nefastes conseqüències del centralisme.

Els delictes de sang són raríssims i es redueixen a baralles de borratxos o gelosies d’amor. L’alcoholisme, abans bastant estès, s’havia reduït molt. Als casinos i bars, el cafè i els refrescos estaven desplaçant els licors. Pel contrari, la passió pel joc arruïna el benestar de moltes llars.

Els maonesos són molt aficionats a les diversions; la concurrència als teatres i cinemes és considerable i els balls són animats. És costum sortir a berenar al camp la segona festa de Pasqua de Resurrecció, de Pentecosta i del dia de Difunts. Les curses de cavalls, la cucanya marítima i les regates del port que se celebren durant les festes, antany molt concorregudes, encara atreien un bon nombre d’espectadors, principalment pagesos. El Carnaval ha decaigut, però encara es mengen els clàssics crespells; per Pasqua es fan formatjades i el dia de difunts, mel i mantega i panet de mort, que simbolitza el cadàver amortallat. A les tavernes els glosadors canten llarguíssimes composicions.

Hi ha una gran afició a la música. Maó fou una de les primeres poblacions d’Espanya on es va cantar òpera italiana i alguns maonesos van estrenar òperes i composicions de caràcter religiós. Tanmateix, la sarsuela està acabant amb l’antic bon gust musical i el cinema amenaça amb arruïnar els espectacles teatrals.

Com a conclusió, els autors de topografies mèdiques, seguint la petjada de Cleghorn, coincideixen en una sèrie de trets sobre Menorca, com l’aspecte rocós i despullat del paisatge; l’extensió de les parets seques als camps; la força dels vents, que doblega els escassos arbres cap al sud. L’accidentada costa nord contrasta amb la del sud, més suau. Tots es refereixin a la fertilitat de l’illa; l’abundància de fruites i verdures i la prodigalitat de les collites de cereals i raïms i a la bondat dels vins; només hi troben a mancar olives i oli. La sobrassada és apreciada i el peix i el marisc, abundants. El port de Maó és magnífic, però a l’illa no hi ha cap edifici notable.

També s’evidencien algunes diferències. Mentre la majoria opina que el clima és excel·lent, Passerat de la Chapelle i Morejón el pinten com poc convenient; el primer dibuixa una illa pantanosa. Tampoc hi ha acord sobre si l’illa és muntanyosa o plana; els més subtils indiquen que depèn de si examinem el nord o el sud. Es constata una evolució: la condició física i econòmica dels menorquins era excel·lent el segle XVIII i més endavant, deficient.

Les topografies mèdiques contenen nombrosos elements que han contribuït a forjar la imatge turística de l’illa; algunes s’han emprat explícitament amb aquest objectiu i en d’altres és el resultat de la seva lectura per un públic culte.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada