Els primers banys de mar a Menorca. Els banys de pedra del port de Maó

La pràctica dels banys va néixer terra endins amb el termalisme. Els banys termals ja havien estat freqüentats en l’Antiguitat; en l’Edat Moderna un dels primers i més cèlebres fou el d’Spa a Bèlgica, on el 1763 es va obrir un casino i que l’emperador Josep II qualificava el 1781 com el Cafè d’Europa. Altres balnearis famosos es van establir a Bath, Baden-Baden, Vichy, Montecatini i Wiesbaden; aquests establiments eren centres de sociabilitat molt cosmopolites freqüentats per reis, nobles i burgesos.

Aquest costum va anar evolucionant amb el descobriment dels banys de mar, que van permetre ampliar la capacitat dels balnearis; el que havia nascut com una teràpia va esdevenir una diversió més. Al principi els banys eren una ocupació pròpia de la gent acomodada a la qual les naixents classes mitjanes s’hi van anar incorporant fins a fer-se una activitat popular al segle XX.

 

B

Banys de pedra del port de Maó

Ja a mitjans del segle XVIII els metges havien començat a recomanar els banys marins. En els països del nord d’Europa, la part més desenvolupada del continent, aconsellaven les immersions en aigües fredes. Les primeres estacions de banys de mar es van instal·lar a la vorera del mar del Nord al sud d’Anglaterra i el nord de França i al Bàltic alemany. Els viatgers romàntics, pel seu costat, també foren atrets pels indrets que se situaven al litoral, que permetien, a més, noves activitats, com la navegació. El pioner d’aquest turisme fou el príncep de Gal·les, el futur Jordi IV, qui el 1783 visità Brighton, per curar-se la gota. Enamorat de la localitat, es va fer construir el Royal Pavillon. La seva presència fou determinant perquè el poble, que el 1783 tenia 3.600 habitants, arribés als 40.634 el 1831. El 1854 Napoleó III va triar Biarritz per passar l’estiu, on també s’edificà un palau. Leopold II de Bèlgica va elegir Ostende, que, comptava amb un balneari i des del 1838 estava connectat amb Brussel·les amb ferrocarril.

La Mediterrània occidental va quedar pacificada amb la conquesta d’Alger pels francesos el 1830, la qual cosa va permetre la reocupació d’uns terrenys fins llavors poc habitats per la por als pirates barbarescs. A partir d’aquest moment s’inicià el desenvolupament dels banys a la seva riba. La reina Victòria d’Anglaterra començà a visitar la Costa Blava francesa el 1882, i passà a Niça (un indret visitat pels anglesos des del 1820) els hiverns del 1895 al 1899. La seva presència va augmentar l’atracció de la zona, que altres reis i aristòcrates ja havien elegit. El fet que diversos pintors, com ara Matisse, s’hi desplacessin per pintar els seus paisatges va ampliar-ne l’interès.

 

Banys de Sant Sebastià

A Espanya, els primers banys van tenir lloc a Sanlúcar de Barrameda (Cadis) el 1821, tot i que el seu floriment es produiria a Sant Sebastià, a partir del 1830, a la qual s’afegirien altres ciutats del nord, com Santander. La reina Isabel II va anar a Sant Sebastià el 1845 per prescripció mèdica, però no s’hi establí de forma continuada fins a la inauguració del ferrocarril amb Madrid, el 1864. Maldament les platges del nord van ser les més cobejades pel turisme, el fenomen dels banys es va estendre a altres localitats. Així a Barcelona hi ha notícies des del voltant del 1820, encara que sembla que el seu desenvolupament fou bastant limitat fins el 1856. El 1872 la premsa comentava que el costum de prendre banys de mar cada any es feia més general i que aquell any s’havia obert un nou establiment a la Barceloneta, “los Baños Orientales, en cuyo edificio se ha invertido un buen capital para corresponder al pomposo nombre que lleva”.

A la Restauració els banys van esdevenir el lloc de descans de les èlits. Els presidents Cànovas i Sagasta prenien banys a Mondarriz (prop de Vigo), Fortuna (Leano, Múrcia), Las Arenas (Bilbao) o Santa Agueda (prop de Sant Sebastià). De fet, Cànovas fou assassinat per un pistoler en aquest darrer indret. També moriria quan anava als banys de Tolosa (França) el menorquí Rodríguez Femenias, el 1906.

A Menorca, els orígens dels banys també estan associats amb la salut. En una data tan primerenca com el 1831-38, quan el metge americà Horner va ser a Maó, l’Hospital Civil del Cós de Gràcia ja tenia banys, de marbre blanc. No eren d’ús exclusiu dels pacients, sinó que els ciutadans els podien emprar pagant una tarifa raonable. Aquesta instal·lació va funcionar com a mínim fins a la Guerra Civil. La gestió anava a càrrec de les religioses que administraven la institució.

El 1859 aquests banys s’anunciaven a la premsa local indicant que quedarien oberts a partir del 20 de juny, amb un horari que anava de la sortida de sol (el 1864 es fixava a les cinc del matí) a les nou del vespre. Hi havia sis banys de primera classe i dos de segona i a tot dos es podien prendre banys amb roba i sense roba. El seu ús es concentrava en la temporada càlida, que el 1859 començava el 20 de juny i el 1876 s’havia avançat al 31 de maig. Amb el pas dels anys l’establiment fou reformat en nombroses ocasions. El 1914 es va instal·lar enllumenat elèctric i l’horari s’allargava fins a les deu de la nit. En aquesta època comptava amb tres departaments: bany higiènic, neteja general i de salut. El 1930 es van tornar a fer obres, però limitades als banys de classe primera, les parets dels quals es van enrajolar i on s’hi van muntar lavabos moderns i mobiliari “segons les exigències de la higiene i el bon gust”.

Els banys eren una pràctica en boga: el 1866 la premsa de Maó recull la ressenya de la “Guia del bañista de España”, de Manuel Torrijos, així com del balneari de la Mercè a Capmany, prop de Figueres. Al port de Maó, al costat est de la Base naval, existeix un antic edifici, “els banys de pedra”. La seva gènesi s’inicià el mes de maig del 1871 quan Francesc Barceló sol·licitava permís per construir un establiment permanent per a banys de mar. En la petició podem confirmar que cada estiu s’aixecaven allà casetes temporals per prendre banys, situació que l’interessat volia superar construint un edifici de marès que es pogués emprar tot l’any, “pues la dulzura del invierno hace aquí posibles los baños de mar en toda estación y la medicina receta en varios casos los baños en invierno”. Amb aquest fi demanava poder ocupar vint metres del paratge conegut com Riu Pla, a la cala La Nou Pinya.

En la memòria i els plànols s’indica que la instal·lació tindrà cinc banys i una sala d’espera amb guarda-roba al costat de l’embarcador situat a tocar de l’edifici. També s’informava que al principi no es construiria tot l’edifici projectat, perquè l’estació ja estava avançada i per si l’experiència aconsellava fer algun canvi. L’edifici fou autoritzat el mes de setembre, atorgant un termini d’un any per fer les obres i amb la condició que es reservés un departament gratuït per als pobres de solemnitat. Els primers dies de juliol del 1872 El Menorquín anunciava l’obertura del “Gran Establecimiento Permanente de Baños de Mar”, pel dia 11. El preu d’un bany per vuit persones era d’una pesseta per hora i incloïa el transport en barca.

Al principi els propietaris de l’edifici eren Jaume Mus, Francesc Barceló, Pere Riera i Benet Orfila, però sembla que ben aviat aquest darrer es va quedar amb l’establiment, que el mes de maig del 1882 va posar a la venda. Segons l’anunci es podia comprar només una part. Tanmateix, quatre anys més tard en l’anunci dels banys continuava figurant com a propietari Benet Orfila. D’altra banda es feia constar que els banyistes que l’any anterior tenien reservada l’hora de sis a set del capvespre, se’ls mantindria si pagaven l’abonament abans del dia 11 de juliol, dia d’obertura, i a partir del dia següent se cediria al primer que el demanés. Aquest sistema va funcionar durant més d’una dècada. Cal fer notar que la pretensió inicial de mantenir obert l’establiment tot l’any mai es va posar en pràctica.

Aquests anuncis es van anar publicant durant tot el segle XIX i primeres dècades del XX, tot i que no s’inserien anuncis cada any. El 1900 seguia figurant com a propietari Benet Orfila; les barques recollien als banyistes al peu de la costa d’enmig, la costa llarga i el moll dels vapors. El 13 de juliol del 1918 el periodista s’estranyava que l’establiment no s’hagués obert i posteriorment no es troba cap anunci més, amb la qual cosa tot sembla apuntar que s’havia produït la clausura del local.

Alfons Méndez Vidal