El Capitán Trueno: l’heroi clàssic del còmic espanyol

El còmic, nascut com un simple entreteniment, al llarg del segle XX ha anat prenent carta de naturalesa com a part de la nostra cultura; de fet se l’anomena el novè art, després del cinema (setè) i la fotografia (vuitè). Tal vegada alguns s’estranyaran d’atorgar el qualificatiu d’artístic a un mitjà que associïn més a una distracció pueril, però aquest qualificatiu queda justificat tant per l’evolució de l’”Art”, que el segle XX va superar l’academicisme en què s’havia arropat durant els segles anteriors, com per la deriva de les historietes humorístiques cap a un mitjà expressiu dotat d’un llenguatge propi, que és, precisament, el que defineix tota creació artística.

Qui agafi un novel·la gràfica convindrà que, més enllà de si a un li agrada més o menys, el creador intenta transmetre un missatge a través d’una sèrie de codis propis. Per aquest motiu no és d’estranyar que el còmic Maus: Relat d’un supervivent d’Art Spiegelman el 1992 rebés el premi Pulitzer, el major guardó a obres de ficció de les lletres nord-americanes.

El còmic modern intenta explicar històries, com ho fa la novel·la, però utilitzant com a medi d’expressió una combinació de dibuix i text. Ha estat característic del seu desenvolupament que en cada país hagi nascut un personatge que, si bé en cap cas es pot considerar com fundador del còmic nacional, sí ha influït de forma poderosa en la majoria dels autors posteriors. El primer fou Tintín d’Hergé, aparegut per primer cop el 1929 a Bèlgica i que influiria fortament els autors francesos i a través seu a tot el món. Als Estats Units apareixerien dos herois que també marcarien la via per la qual circularien els còmics posteriors: El príncep Valent de Harold Foster, publicat per primer cop el 1937, i l’any següent Superman. Després de la Guerra a França es començaren a publicar Astèrix el gal (1959), obra de Goscinny i Uderzo i el Tinent Blueberry (1963) de Jean Girauld i Michel Charlier. El 1967 l’italià Hugo Pratt va donar vida a un altre heroi equiparable als anteriors. Ens referim, és clar, a Corto Maltés.

Entre els personatges apareguts a la segona meitat del segle XX hem de situar el Capitán Trueno, que veié la llum el 1956 de la mà del guionista Víctor Mora i el dibuixant Ambrós. Com en els casos anteriors, abans d’ell al nostre país havia hagut altres personatges, com Roberto Alcazar y Pedrín o El Guerrero del Antifaz, però Trueno ràpidament va eclipsar tots els anteriors, assolint un èxit sense precedents. La popularitat d’aquestes historietes s’ha mantingut al llarg del temps, fins al punt de ser capaç de sobreposar-se al tràgic episodi del tancament d’Editorial Bruguera el 1986, la casa mare on havia nascut i s’havia desenvolupat el personatge.

Des del principi el nostre heroi va haver de patir els inconvenients d’un país de baix nivell de vida, la qual cosa obligava a què les primeres edicions es moguessin dins d’una modèstia que dificultava el desplegament artístic de la sèrie. Les primeres publicacions eren uns senzills quadernets apaïsats de deu pàgines impresos en un paper d’escassa qualitat. Al cap de poques setmanes Trueno va aparèixer en les pàgines centrals de la revista Pulgarcito i el 1960 va donar nom a una altre revista, El Capitán Trueno Extra, on compartia presència amb altres historietes.

La dècada del 1960 Bruguera va intentar donar al personatge una edició a l’alçada de la seva vàlua. El 1963, va aparèixer en els llibres de la col·lecció Héroes, la qual cosa suposava trencar amb les publicacions de poques pàgines i sotmeses a les servituds del “continuarà” i encetar la publicació d’històries completes. L’any següent es va iniciar la publicació d’El Capitán Trueno. Album Gigante, que continuava amb aquesta lògica. Tanmateix, el ritme de publicació era tan intens que l’editorial simplement va remaquetar els primers nombres, sense intentar crear noves històries concebudes com a històries íntegres.

El gran salt endavant es va donar el 1969 amb Trueno Color; l’any anterior havia finalitzat l’edició de les publicacions anteriors. Amb la nova revista l’editorial tractava d’adaptar-se als nous temps, que veien una creixent competència de còmics estrangers, la introducció del color en les historietes i la consolidació de la televisió, fenòmens que transformaven les formes d’entreteniment dels infants. Pel que fa al contingut, com en el seu precedent Album Gigante, es remaquetaven els episodis apareguts als quadernets, i més tard les dels Pulgarcito i els primers Trueno Extra. Tanmateix, la principal novetat era que les històries, originalment en blanc i negre, passaven a ser en color. Per potenciar aquest efecte, es va contractar un dibuixant de portades, Bernal, que va fer una feina que ha estat molt reconeguda. Des del punt de vista editorial es va combinar un format econòmic de 20 pàgines a un preu de 8 ptes, amb un altre en cartoné de 68 pàgines, similar a l’utilitzat per Tintín o Astèrix i que enquadernava quatre dels nombres senzills. Aquest intent per donar un tractament digne a Trueno devia de xocar amb la lògica d’un mercat encara no prou madur i després de publicar 19 nombres, l’edició es va rebaixar a rústica: les tapes passaven a ser una simple cartolina, en el que seria Trueno Color Extra, a un preu inicial de 35 ptes.

La publicació venia patint la pressió de la censura des del 1963, la qual cosa va portar a publicar unes històries de cada cop més infantils, amb lluites sense armes ni gairebé morts. Quan es va llançar Trueno Color es retocaren els episodis inicials, per complir amb els dictats dels censors, i es van eliminar les fletxes, punyals i espases que mataven, amb la qual cosa els personatges morien sense que es veiés l’arma homicida. D’altra banda, quan Bruguera va començar a remaquetar les primeres històries va retocar els episodis, suprimint moltes vinyetes i alguns episodis sencers. El resultat va ser realment catastròfic i els primers lectors van fugir horroritzats d’aquestes històries mutilades. Per sort, a partir del nombre 17, l’editorial canvià d’estratègia i va recollir les històries sense talls.

Trueno Color fou un nou èxit, que perllongà la vida del Capità fins al 1981. De fet el 1975 la publicació va finalitzar amb el nombre 297 i els anys següents es van realitzar tres reedicions, que mai van arribar a l’extensió de la primera: la segona va tenir 104 nombres senzills, recollits en 26 extres; la tercera i quarta només es van editar en la versió extra, i només van arribar al nombre 12. Bruguera va intentar rellançar el personatge el 1986. Per primer cop des del 1968 Víctor Mora va escriure noves històries que van il·lustrar nous dibuixants, donant llum a una revista amb el títol de “El Capitán Trueno”, i que també contenia altres històries.

Aquesta renovació del personatge va ser estroncada a les poques setmanes per la fallida de l’editorial. Com que persistia l’interès de reprendre la història, Planeta-De Agostini el 1987 va encetar en la publicació de nous episodis dins de la col·lecció Aventuras Bizarras. Tanmateix quan s’iniciava la publicació de la tercera història, Víctor Mora arribà a un acord amb Ediciones B (Grupo Z), en què, a canvi del reconeixement dels seus drets d’autor de tot el material, concedia l’exclusivitat a l’editorial, que havia adquirit el fons de Bruguera. Ediciones B va intentar seguir aquesta veta i el 1991 i el 1993 va publicar dues noves històries, però el públic va donar l’esquena a aquests nous còmics, que s’havien endinsant en els terrenys de la ciència-ficció, molt popular aquests anys, però massa allunyats de la idiosincràsia del personatge.

Des del 1987 Ediciones B ha seguit una política continuada de reedicions, que amb el pas dels anys s’ha estès a totes les publicacions històriques de Bruguera. A partir del 2006, amb motiu del cinquantenari de l’heroi ha tornat a publicar noves històries, però sense la intervenció de Víctor Mora.

La trajectòria del Capitán Trueno fa que sigui mereixedor d’un reconeixement com l’heroi clàssic del còmic espanyol per excel·lència, a l’alçada dels personatges similars d’altres països. Al meu parer la diferència bàsica rau en el caràcter espanyol que, potser encara sota el fatalisme del desastre del 1898 ens fa bandejar massa fàcilment les obres nacionals, que molt cops només són reconegudes quan són acceptades a l’estranger. Recordem que aquest va ser el cas del Quixot, el qual només va rebre atenció a Espanya quan els autors anglesos van començar a estudiar i apreciar els seus valors literaris. És necessari, per tant, revalorar el Capitán Trueno i situar-lo a l’alçada dels seus paral·lels dins del còmic mundial, perquè les seves històries bé s’ho valen, malgrat la difícil vida editorial que han patit.

Alfons Méndez Vidal