La vinya a Sant Lluís el 1723. Uns inicis molt modestos.

És un fet ben conegut que Sant Lluís és el lloc de Menorca on el conreu tradicional de la vinya s’ha mantingut amb més vitalitat. Quan a la resta de l’illa els ceps ja eren història de la qual quedava poca cosa més que les nombroses propietats conegudes com “vinyes” (que, de fet, no tenien ceps des de feia molts anys), a Sant Lluís encara hi havia unes quantes vinyes vives i qualcuna en actiu. A més, multitud de tanques de dimensions molt reduïdes feien evident que el seu origen provenia d’aquest conreu, que d’aquesta manera els santlluïsers acceptaven que en primer havia tingut un cert pes en el camp del terme.

Tanmateix, no era fàcil per ningú saber exactament quanta vinya havia hagut a Sant Lluís. Ja se sap que a Espanya les estadístiques són un invent nou i, a més, les poques que hi ha no són fàcilment accessibles a la gent. Quan vaig fer la meva tesi doctoral, vaig aconseguir elaborar les estadístiques de la vinya de Sant Lluís, i els altres termes de l’illa, durant els segles XIX i XX, cosa que ha fet que el meu estudi hagi estat rebut amb un cert interès a la facultat de Geografia de la UIB, perquè no abunden els estudis amb un enfocament territorial a les Illes Balears. Posteriorment he realitzat una nova recerca que m’ha permès d’esbrinar quina era la situació de la vinya menorquina al segle XVIII.

Abans de tot, s’ha d’advertir que no és possible conèixer de forma directa la producció de vi de Sant Lluís, perquè en aquells temps, el territori que avui forma part d’aquesta població estava integrat en el terme de Maó i, de fet, fins el 1761 el poble no existia i els seus habitants es disseminaven entre els llocs i els llogarets existents. Per aquest motiu, en les estadístiques el vi de Sant Lluís sempre se sumava al de Maó. En canvi, sí que podem saber quina és l’extensió de la vinya a través dels Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica, i elaboraven periòdicament els antic ajuntaments de Menorca (les Universitats) amb les declaracions que feien de forma obligatòria els particulars. A partir d’aquestes es calculava un impost directe conegut com la talla, similar a l’actual IBI. Guillem Sintes i Miquel A. Marquès ja havien estudiat aquesta documentació en relació a la vinya, en el llibre del primer El procés de formació del poble de Sant Lluís (2000), però sense arribar a fer una estadística completa.

  

La vinya de Sant Lluís el 1723
	Total		vinya		mallola		vinya vella
Ubicació	Núm.	Extensió	Núm.	Extensió	Núm.	Extensió	Núm.	Extensió
Binifadet	7	3,23	4	2,39	3	0,83
Biniparrell	9	6,16	3	2,36	6	3,80
Pou nou	4	1,46	4	1,46
S’Ullastrar	1	1,34	1	1,34
Biniancóller	1	0,58	1	0,58
Rafalet	6	4,85	2	1,98	4	2,86
Sense determinar	9	3,19	6	2,45	1	0,57	2	0,17
Suma	37	20,80	21	12,57	14	8,07	2	0,17

He treballat sobre els llibres de Manifest del 1723 i 1773, per poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. El Manifest del 1773 ens dóna una informació més completa que el del 1723, ja que a més del valor de les terres a efectes fiscals, en molts casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial” en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 ceps ocupaven una hectàrea.

Ara bé quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que aquesta és variable, ja que no totes les vinyes produeixen igual. Els Manifests de Béns distingeixen entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot” (vinya petita i poc productiva). En les vinyes velles i els vinyots hem comprovat que 1.000 ceps es valoraven per 1 lliura. En canvi les vinyes i les malloles resulten valorades de forma diferent segons els diferents termes municipals de l’illa. Això deu ser perquè hi havia diferents qualitats de terres amb vinyes, cosa que s’observa en les valoracions que es van fer el 1818 (Estadística de Casanello). Per tant, cal fer una valoració diferent per cada terme municipal i resulta que a Maó i Sant Lluís (que formaven part del mateix terme) s’obté una mitjana de 710 ceps de vinya per lliura i 625 ceps de mallola per lliura. Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Aquests valors podem completar els valors del Manifest del 1773 i estimar les extensions del de 1723.

D’aquesta manera es comprova com el 1723 a Sant Lluís només hi havia trenta-set propietaris de vinya, la qual ocupava una extensió molt reduïda, ja que no arribava a 21 hectàrees. Tot i que la vinya normal suposava el 62%, la vinya jove tenia un pes relativament important (37%), ja que la quantitat declarada de vinyes velles eren insignificant. Això fa suposar que la plantació de vinyes no datava de molts anys. Des del punt de vista geogràfic, la vinya es concentrava en pocs indrets: la major part era a Biniparrell, Rafalet i Binifadet, que en conjunt suposava el 80% del total.

En la propera entrega explicarem com va evolucionar la vinya en els anys següents.

Alfons Méndez Vidal