Històries del turisme de Menorca. La primera urbanització turística: Punta Prima

El fet que la costa de Sant Lluís comptés amb un nucli consolidat, Alcalfar, així com altres colònies d’estiu, com Biniancolla, degué fer més receptius al fet turístic altres punts. La dècada del 1940 es comencen a aixecar petites casetes i magatzems per a barques a la platja de Punta Prima. Devers 1949 Serafí Alzina i Antoni Parpal van comprar el lloc del mateix nom, d’aproximadament 77 hectàrees, on van intentar muntar unes salines a l’est de l’arenal, però la porositat del sòl va fer l’activitat inviable. L’any 1952 Parpal va vendre la finca a Alzina, qui va començar a vendre solars. En aquesta dècada les llicències d’obra ja eren signades per un arquitecte, primerament Josep Claret Rubira i més tard Jaume Villalonga.

El 1953 Fermí Coll Pons va obrir un “merendero” i algun temps després s’instal·là un altre restaurant, que el 1956 es va reformar per transformar-se en l’Hostal Punta Prima, un local modest que seguia oferint menjars. El paratge començava a ser un lloc popular d’estiueig i ja s’havien bastit diverses construccions “alegres, con un fino instinto moderno y graciosas en su trazado, en su alienación y en sus adornos”.

El 1958 l’establiment va canviar de mans i rep el nom d’Hotel Playa Punta Prima. L’any següent l’indret es va dotar d’energia elèctrica, aprofitant l’arribada del servei a l’estació d’enllaç telefònic de Biniancolla. El cost de les instal·lacions va anar a càrrec dels propietaris dels xalets. La premsa comentà que es feia realitat una vella aspiració i es revaloritzava aquest centre “que tanto auge ha tomado”. Aquell any es va implantar un servei regular d’autobusos entre Maó, Alcalfar i Punta Prima, amb dos serveis diaris durant l’època estival, però a finals de juliol l’afluència de visitants va obligar a incrementar-ne la freqüència. El menjador de can Fermin estava saturat, totes les places de l’hotel estaven cobertes i les casetes de particulars també estaven plenament ocupades. La premsa concloïa que Punta Prima s’havia convertit en la platja familiar per excel·lència en reunir grans condicions pel bany dels fillets.

L’expansió dels dos anys anteriors va animar Serafí Alzina a emprendre altres projectes. L’hivern del 1960 va fer construir un mur a la part nord de l’arenal i es suprimiren les dunes. La zona es va esplanar i s’aixecà el bar Noray, que s’inaugurava el mes de juny. Tenia pista de ball i terrassa amb pèrgola de ciment, butaques de platja i para-sols, així com escales per accedir a l’arena. El boom que vivia el nucli explica que el Club Marítim de Maó hi organitzés una regata, seguint l’exemple de la que es feia des d’anys enrere a Alcalfar, i que atragué una gran gernació; fins i tot s’hi celebrà una missa. L’especial del diari Menorca dedicat al turisme indicava que existia un petit moll i varador de barques i al seu costat un conjunt de barraques marineres per guardar embarcacions; un gran nombre de famílies havien edificat xalets.

Al paratge s’accedia per un camí sense asfaltar i a la seva entrada, a la carretera a Alcalfar, s’havia de pagar. El 1961 un empresari turístic forà en saber que es cobrava un duro va declarar: “Esto es inconcebible. En mis urbanizaciones turísticas en vez de hacerles pagar un duro les doy dos a cada uno de los taxis". El peatge seria suprimit la setmana santa del 1963, en la qual cosa devia influir l’important augment de les places hoteleres, algunes propietat d’Alzina, que es va produir aquests anys.

 

camí d'accés. Foto Josep Pons Cardona

El 1961 continua la tònica ascendent. A finals de maig els seus tres establiments mostraven una bona ocupació. Aquesta va ser la primera temporada que es van llogar patins aquàtics a pedals. El mes d’agost l’hotel estava complet amb belgues, noruecs, francesos i catalans i el restaurant era molt popular entre els menorquins per l’economia dels seus coberts.

Fins llavors l’espai no comptava amb cap pla i Alzina adaptava els solars a les necessitats dels compradors, però aquell any aixecà un plànol topogràfic per planificar la urbanització dels terrenys. Els carrers tindrien l’amplària determinada per la llei i els solars serien de 700 a 1.000 m² i no es podrien edificar totalment, de manera que totes les cases o bungalows estiguessin separades per espais verds i poguessin gaudir del panorama. El propietari explicava que podria haver venut els terrenys i obtenir una plusvàlua, però tenia confiança en la indústria turística i es volia dedicar al desenvolupament del sector. A principis del 1962 el projecte es posava en pràctica: es traçaven els carrers, se sembraven pins i era prevista l’erecció d’una capella, que es faria realitat el 1969. El 1965 l’Ajuntament i la Direcció de Costes van estudiar l’ordenació de la zona, sense cap resultat.

A la dreta el Noray. Al fons el Xaloc

El 1961 Lluís Casals i Serafí Alzina havien demanat permís per construir deu xalets El mes de juliol van donar inici els treballs d’explanació d’uns terrenys situats a l’oest de la platja, al peu del coster de la torre anglesa, on el setembre es van començar a alçar uns apartaments; el novembre es mostrava un al públic. El mes de juny del 1962 es va inaugurar el “restaurante y economato Xaloc” i els Apartaments Punta Prima, un complex de dotze bungalows dissenyats per l’arquitecte Pere Lluís Mercadal; Serafí Alzina n’era l’aparellador. Immediatament van arrancar les obres de vint nous apartaments i la piscina, que es van obrir l’any següent. Com era habitual, el restaurant també servia menjars al públic. El 1963 va assumir la direcció del complex l’alemanya Gerline Voschera, que havia treballat dos anys a l’Hotel Almudaina de Palma, que dirigia Joan Casals.

El Conseller-Delegat de l’empresa Apartamentos Punta Prima, SA era Lluís Casals. El 1963 va fer la primera sol·licitud a l’Ajuntament per aixecar aquests apartaments i tres mesos més tard demanava la legalització del restaurant. Per tant, ja començam a veure la pràctica de primer edificar i després demanar permís que tant s’estendria els anys següents.

A l’altre costat de la platja, i després de gairebé un any d’anuncis sobre el projecte, el gener del 1962 es va començar a construir “una residència coordinada amb el Bar restaurant Noray”, un compacte bloc d’apartaments de línies modernes i funcionals, a càrrec de l’arquitecte Mateu Seguí. Les obres van finalitzar el mes d’agost, amb tanta urgència que “las habitaciones eran ocupadas a medida que se terminaban cuando aún trabajaban en ellas los pintores”.

El 1962 el creixement de la urbanització era notable, ja que a més dels hotels s’havien seguit construint xalets. En aquesta dècada predominen els projectes signats per Pere Lluís Mercadal i Mateu Seguí. S’havia convertit en el punt d’estiueig de moda. A finals de juliol i principis d’agost hi acudia una gernació. Un dia es calculava que hi havien anat mil persones; els autobusos no donaven a l’abast i es reclamava l’ampliació del servei. L’hotel es va ampliar amb quatre habitacions. L’any següent es va reformar i es traspassà una altra vegada.

El 1963 els símptomes de maduresa eren evidents: els banyistes es queixaven de l’existència d’algues damunt l’arena i preferien la piscina a la platja. L’assistència va minvar pel mal estat de la carretera, que continuava essent de terra i insuficient pel tràfic que suportava. Per aquest motiu, el 1964 es va asfaltar; hi contribuïren tots els propietaris, i els treballs van finalitzar el 5 d’agost. També quedà enllestit el passeig al voltant de la torre de defensa. L’estiu d’aquell any l’autobús va tornar a ser insuficient. El 1965 es va projectar el clavegueram del sector i el Xaloc (on l’agència Scharnow Reisen duia turistes alemanys) va instal·lar el primer minigolf de l’illa, evidenciant que el nucli ja era un producte turístic desenvolupat.

Els anys següents la urbanització va seguir avançant. El 1966 el Noray va passar a mans de l’empresari mallorquí Jaume Pons. Després de netejar la vegetació dels voltants i llevar l’alga de l’arena, reformà el local, el dotà de noves comoditats i el reobrí anomenant-lo “Balneario Noray”. El 1968 el Xaloc va ser ampliat amb un nou bloc d’apartaments i el 1970 s’obrí un picador de cavalls. El gran salt va venir l’any 1972 amb l’establiment de l’hotel Pueblo, que amb les seves 1.174 places era el més gran de Menorca; per a la seva inauguració vingué a Menorca Kiko Ledgard, presentador del popular programa de televisió “Un, dos, tres”. Les infraestructures van millorar amb la construcció d’una depuradora, el 1972, i l’enllumenat, el 1976, impulsat pels veïns.