Passada la
crisi grega i l’ensurt de les primes del deute, l’atenció de l’opinió pública
sobre l’economia ha caigut en picat. De fet, en les darreres eleccions, el
debat econòmic es va moure dins d’un infantilisme preocupant. El partit del
Govern es va limitar a alegrar-se del creixement econòmic, apuntant-se tot el
mèrit. La resta de formacions va presentar propostes sobre el mercat laboral,
però la política econòmica pròpiament dita estava bastant enrere en els seus
programes.
Tanmateix, la
greu depressió que ha patit el país té unes causes de les quals no se’n parla i
ha deixat una herència enverinada a la qual els polítics no es volen enfrontar.
L’informe del Fons Monetari Internacional del mes d’agost passat avisava que
l’impuls actual es beneficia de factors externs i que les nostres forces
productives són febles, per mor d’una taxa de desocupació persistentment
elevada, una baixa productivitat i l’elevat endeutament públic i privat.
S’ha parlat molt, i amb raó, del trauma
social que suposa l’atur, així com de la necessitat d’emprendre polítiques
socials per mitigar la pobresa i la marginació
associada. Evidentment, la compassió envers els més dèbils justifica
aquesta preocupació, però no s’hauria de perdre de vista que es tracta de
mesures transitòries mentre la gent troba feina i que l’establiment d’un nou
marc on sigui possible ocupar tothom és imprescindible.
D’altra banda, la qüestió més
inquietant no és l’atur, sinó la seva persistència. Dotze dels darrers
vint-i-cinc anys la taxa de desocupació ha superat el 20% de la població activa
i només tres anys ha davallat del 10%. Cap país d’Europa occidental presenta
unes xifres tan depriments. Per combatre aquesta lacra cal una autèntica
política industrial, d’innovació i de formació contínua, perquè les nombroses
reformes del mercat laboral no arriben a l’arrel del problema: la minsa
productivitat de l’economia i el seu escàs dinamisme.
L’atur és la principal vulnerabilitat
social i econòmica d’Espanya. Si no es fa res, quan desapareguin els elements
positius del darrers anys (expansió internacional, interessos moderats, petroli
barat, daltabaix dels destins turístics competidors), l’atur, lluny de millorar,
tornarà augmentar.
El segon punt feble és el deute públic.
Fa anys que economistes com Gay de Liebana denuncien el seu increment; ja va
alertar sobre aquesta dificultat en les tertúlies d’estiu des Mercadal del
2012. Enguany l’endeutament de l’Estat està a punt d’igualar el valor de tot
producte nacional. Una conjuntura així no es coneixia des de la Guerra de Cuba,
marcada per l’esforç bèl·lic, i mai s’havia superat el 65% del PIB.
L’acumulació de passius del sector
públic està determinada pel dèficit. El pressupost de l’Administració està
desequilibrat des del 2008; és a dir vuit anys seguits, i, a més, amb valors
extraordinàriament elevats, que sumen l’equivalent del 62% del PIB. Si es
compara amb crisis anteriors, entre el 1990 i el 1996, la suma dels dèficits
públics va ser del 33,6% del PIB, i el 1982-86 es va arribar al 30,1%. Per
tant, es tracta d’una circumstància completament anormal que hauria de fer
saltar les alarmes del Govern i el Banc d’Espanya.
És habitual criticar els efectes de la
retallada de la despesa pública sobre el creixement. D’aquesta manera
s’atribueix la crisi a l’austeritat i es demana un augment de l’activitat
financera de l’Estat. Poques vegades s’assenyala l’efecte invers: la depressió
copeja greument els comptes públics, que han d’assumir majors despeses, pels
pagaments als aturats i altres partides socials, i menys ingressos, perquè cau
la recaptació de tributs. És per aquest motiu que cal distingir entre el
dèficit cíclic, provocat per les males condicions econòmiques, del dèficit
estructural, que crea el Sector Públic de forma voluntària.
En aquest sentit la Comissió Europea
duu temps indicant que la reducció del desequilibri pressupostari dels darrers
anys es deu exclusivament al component cíclic, mentre que la part estructural
roman constant. Açò vol dir que el Govern, malgrat les seves declaracions, no
està fent res per disminuir el dèficit públic, que només minva perquè
l’activitat econòmica millora.
És una situació perillosa que ens
recorda l’exemple grec, on un fort desajust de la Hisenda finançava un estat
clientar. La despesa pública era utilitzada per tots els partits per guanyar
vots, fins que la bimbolla va esclatar i la societat va haver d’emprendre un
ajust brutal. A Espanya, s’ha censurat l’actuació de comunitats autònomes com
València, que van muntar grans aparells administratius que els permeteren
d’aconseguir còmodes majories absolutes; al final la realitat es va imposar i
tot va caure com un castell de cartes. Realment, aquest vici està molt estès i
explica que s’hagin escomès obres faraòniques com l’AVE, aeroports
sobredimensionats, autopistes amb un tràfic insuficient i l’excés de personal
d’alguns departaments.
Darrerament, la contenció dels tipus
d’interès propiciada per les polítiques del Banc Central Europeu, ha fet que el
dèficit públic hagi estat finançat fàcilment, fins al punt que el Tresor està
cobrant per emetre obligacions. Però aquesta conjuntura no es mantindrà de
forma indefinida i quan, d’aquí uns mesos, canviï el signe de la política monetària,
ens adonarem que el nostre deute és una bomba de rellotgeria a punt d’explotar.
És una hipoteca per les generacions futures, que posa en perill les conquestes
de l’Estat del Benestar i convertirà en il·lusòries les promeses dels polítics.
L’economia és subtil: per lluitar
contra l’atur i l’endeutament s’han d’adoptar mesures que van en la direcció
contrària. Per aconseguir-ho s’ha de tenir el que el professor Joan Hernández
Andreu anomena un bon ull clínic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada