Històries del turisme de Menorca. Sant Tomàs: capital local i hotels estrangers

En la urbanització de Sant Tomàs es despleguen en càmera lenta totes les etapes de l’evolució dels nuclis turístics menorquins. El 1957 es va obrir el camí que portava des del poble des Migjorn fins a la costa, un projecte del 1943, la qual cosa va ampliar el nombre de visitants. Aquesta demanda va esperonar l’obertura de diverses casetes de venda de refrescos, el més gran del quals que seria l’únic que es mantindria, tenia un ampli tendal de bruc, nom pel qual ja era conegut. Els turistes allotjats a l’hotel Port Mahón combinaven la visita matinal de la platja amb un espectacle de balls folklòrics el capvespre. Els anys següents l’afluència de banyistes va anar augmentant, mentre creixia l’anomenada del xiringuito des Bruc.

 

Sant Tomàs. Col. Jean Biard

El mes de maig 1961 la premsa comenta que des de fa molt de temps hi ha la idea de fer un centre d’estiueig a Atalis, entre el pinar i la platja i que s’ha previst una nova via d’accés, aprofitant el camí existent, que arrenca a mig quilòmetre des Migjorn. Les obres van començar a l’inici del 1962 i finalitzaren el mes de març, però com que el camí no es va eixamplar ja es preveia que en alguns trams la circulació seria difícil. A principis del 1963 es va redactar el projecte de la urbanització i el maig el propietari dels terrenys, José Ma. Mercadal Fornaris, va constituir l’empresa promotora, Agricultura y Turisme, SA (AGRYTURSA), de la qual n’era l’administrador gerent. Els treballs van arrancar el desembre i a finals d’estiu del 1964 els carrers ja estaven asfaltats.

El mes de gener del 1964 s’havien posat a la venda solars, amb anuncis a la premsa. Aquest any es concediren les primeres llicències per fer xalets. El 1965 es va reforçar la campanya publicitària amb la impressió d’un fullet propagandístic i s’autoritzaren set permisos d’obra, essent un dels anys de més activitat, ja que durant un llarg període el ritme de construcció va ser pausat. El mes de desembre del 1964 la Comissió Provincial d’Urbanisme va aprovar el  Pla General Sectorial, però el pla parcial no va ser validat fins a dos anys més tard. Com es comprova, l’Ajuntament permetia la realització d’edificis abans de l’aprovació definitiva del planejament. Així i tot es considerava aquesta urbanització com respectuosa de la legalitat i, de fet, dins del context de l’època, ho era.

El nucli es va veure afavorit per la millora i asfaltat del vial que comunica la carretera general as Migjorn, ja que l’acostava a Maó i a l’aeroport. El projecte d’aquesta infraestructura va ser aprovat el 1964 i s’executà l’any següent: el mes d’abril finalitzaven els treballs fins el poble i el juliol s’acabava de pavimentar el tram des Migjorn a la platja, que a partir d’aquest moment es convertiria en l’accés principal a la urbanització, deixant sense ús l’antic camí. Paral·lelament s’asfaltava la carretera de Ferreries as Migjorn, que facilitava l’accés amb la part de ponent de l’illa.

A finals del 1963 ja es parlava de l’erecció d’un gran hotel de luxe, que va rebre un crèdit oficial de cinc milions. L’hotel Santo Tomàs (que al principi era impulsat per AGRYTURSA, però finalment, com vam veure un altre dia, va ser promogut per Joan Victory), va ser seguit per la premsa amb expectació: s’informava de les principals fases de l’edifici i de detalls com que seria el primer de Menorca amb aire condicionat. Era de primera categoria i es va inaugurar el maig del 1966, amb l’assistència de les autoritats de tota l’illa i la presència de la televisió espanyola.

El centre turístic va seguir progressant i a l’inici del 1966 va aconseguir la inscripció del seu nom al registre de denominacions geoturístiques del Ministeri d’Informació i Turisme. Paral·lelament es treballava en la instal·lació soterrada de la xarxa elèctrica. La promotora va aixecar un conjunt d’apartaments turístics, de trenta places, que van obrir les seves portes la primavera del 1967. L’estiu del 1969 s’havien fet una dotzena de xalets i prest començarien tres o quatre més. Hi havia un aparcament de pagament i unes pistes de tennis i s’alçava un club social. També s’estava a punt de finalitzar un moll per embarcacions menors d’uns vint-i-cinc metres. En total hi feinejaven 250 persones.

A finals de la dècada dels seixanta es va produir una important entrada de capital forà. El tour operador britànic Clarksons, que llavors era el que movia més passatgers del país, va construir aquí el seu primer establiment a l’illa, l’hotel Europa, encetat el 1968 i inaugurat l’agost del 1969. Amb les seves 350 places, era el més gran de Menorca, el que s’ha de relacionar amb la propera inauguració del nou aeroport. La seva categoria era de 1ª B (equivalent a tres estrelles). L’obertura va estar envoltada per la polèmica, ja que el retard de les obres va obligar la companyia a desviar un grup d’anglesos a Tenerife. Per aquest motiu, periodistes del Daily Mail es van desplaçar a l’illa. El majorista li va donar al tema prou importància com perquè vingués en persona Thomas Gullick, el director gerent. Acabada la temporada, l’establiment va muntar un emissari submarí per no embrutar les aigües de la platja, seguint l’experiència d’altres punts d’Espanya.

Els anys següents, la població va aprofundir en la seva orientació turística. Joan Barber va fer setze apartaments el 1970. Aquest any van arrencar dos projectes hotelers. El primer fou l’hotel Lord Nelson, de Minorica Hotelera, SA, una companyia que era propietària de nou establiments de platja, a Benidorm, Torremolinos, Costa Brava i Mallorca. Dissenyat pel prestigiós arquitecte Javier Yarnoz, tenia tres estrelles i 280 places, i va suposar una inversió de 65 milions de pta. Fou inaugurat el mes de juny del 1971 i entre les persones que hi assistiren s’hi trobava Vladimir Raitz, el president i fundador del tour operador Horizon, que compraria l’hotel el 1982.

El segon establiment fou l’Aparthotel Vista Mar. Disposava de cinquanta apartaments de tipus estudi, restaurant, dos bars i supermercat. Va ser construït per una empresa amb seu a Palma de Mallorca, dirigida per ciutadans anglesos. Per captar capitals, des d’abans de la seva obertura es van posar a la venda  apartaments (des de 475.000 pta.) i el supermercat. Es garantia una renda del 10%, assegurada per un contracte de lloguer amb “l’agència anglesa més important”, probablement Horizon. Els anuncis es van publicar tot l’any, uns en anglès i altres en castellà, adreçats a inversors menorquins.

Aquests projectes van venir acompanyats per l’eixamplament de la carretera de Sant Tomàs. A continuació la companyia britànica OSL (Owner’s Services Limited), integrada en el conglomerat de Clarksons, el 1974 va aixecar un bloc de 85 apartaments, batejats com Hamilton Court, alguns dels quals encara estaven a la venda l’any 1977. Posteriorment es va edificar el grup d’apartaments i estudis en règim de multipropietat Las Quinzenas de Menorca, el 1982 i, el 1987, l’hotel Victoria Playa, de 550 places. La Direcció General de Costes el 1998 va concloure una important actuació, que incloïa la construcció d’un passeig de vianants vorejant la platja, de més d’un quilòmetre, i diverses millores a la urbanització, amb una inversió de 360 milions de pessetes.