dimarts, 10 de maig del 2016

Els immigrants, entre els drets humans i la cohesió social

Els immigrants són una de les qüestions palpitants de la nostra època. Milers de persones, empeses per la pobresa i les guerres, volen entrar cada dia a Europa; situacions semblants es troben a Estats Units i a Austràlia. Alguns troben la mort pel camí; altres intenten burlar unes fronteres que es tornen progressivament més hermètiques. Els delinqüents fan negoci amb les esperances dels que desitgen venir; la seva cobdícia és l’origen de la majoria dels naufragis mortals de pasteres.


Davant d’aquest drama humà, es produeixen reaccions oposades. Molts ciutadans mostren simpatia pels refugiats i demanen que se’ls doni acollida. En canvi, sorgeixen moviments hostils a la seva arribada, que demanen el reforçament de les barreres i l’expulsió dels expatriats. El tema posa en qüestió la nostra fibra moral, ja que és en les circumstàncies més extremes quan es coneix veritablement com són les éssers humans.

Els principis que fonamenten les nostres societats són contradictoris. La solidaritat, és a dir la “fraternité”, un dels tres pilars de la Revolució Francesa, conviu amb un sòlid sentiment d’identitat. L’estat nacional està obsessionat per la uniformitat. Les expulsions de comunitats estrangeres, que havien estat rares en l’antiguitat, el darrer segle han estat un fenomen corrent: la dècada del 1920 els turcs van foragitar els grecs i esclafar els armenis; els nazis van exterminar els jueus durant la Segona Guerra Mundial; els polacs i els txecs van despatxar els alemanys uns anys més tard; els jueus van fer el mateix amb els àrabs arran de la guerra del 1948.

Aquest fet no és nou: a la Grècia clàssica els estrangers estaven privats del dret a la ciutadania. Alguns autors suggereixen que la predisposició a sufragar l’estat del benestar, on els contribuents amb més recursos paguen els serveis dels més necessitats, només és possible quan els individus reconeixen que pertanyen a una entitat cultural i social homogènia.
 
Persecució de civils alemanys a Txèquia.1944
Espanya ha estat, durant més d’un segle, un país d’emigrants. Molts pobles tenen monuments als paisans que van haver d’anar a Cuba, Argentina, Mèxic, França, Alemanya o Suïssa. La Guerra Civil es va saldar amb mig milió d’exiliats a les platges gal·les, alguns centenars menorquins. A tots ens indigna l’hostilitat i les penoses condicions a què els francesos van sotmetre els nostres compatriotes i ara veiem situacions similars a les fronteres de la Unió Europea, la qual cosa és un amarg recordatori de les voltes que dóna la història.

Com a punt de partida, és bàsic proclamar la dignitat de tots els habitants del planeta i els principis de la Declaració dels Drets Humans. La seva negació sempre ha estat l’avantsala de les majors atrocitats: de l’holocaust dels jueus i les purgues de Stalin als crims que van cometre els dos bàndols durant i després de la Guerra Civil espanyola i els que perpetren avui en dia talibans i altres fonamentalistes islàmics. Sense drets humans no hi pot haver civilització.

Al mateix temps, cal admetre els indubtables efectes positius de la immigració. Els forasters sempre han dut noves idees que han vigoritzat la societat, tant en l’àmbit de l’economia com el de la cultura, alhora que rejoveneixen la nostra demografia.

Ara bé, també hem de ser conscients que als nostres països vivim persones de diferent condició econòmica i social, que som afectats de forma diversa per l’arribada d’estrangers. Els nouvinguts més nombrosos són els més humils, que realitzen les tasques pitjors remunerades. Quan són feines que els nacionals no volen fer són ben rebuts, però si entren en competència amb nosaltres hi ha un problema.


Els immigrants són usuaris dels serveis públics. Si l’Estat és incapaç d’ampliar-los, els ciutadans de menys recursos, els seus principals beneficiaris, es troben desplaçats. Els forasters ocupen els barris més degradats, al costat dels locals més pobres, complicant l’accés a l’habitatge i creant les lògiques dificultats de convivència entre individus amb concepcions diferents sobre l’ús de l’espai públic. En ocasions sorgeixen conflictes, ja que els uns consideren que els altres es volen apropiar de les places i els carrers. Per aquests motius, no és estrany que els partits xenòfobs trobin els seus votants més fidels a les capes populars i que, entre els partidaris d’obrir les portes als nouvinguts, predomini gent amb més formació.

Així mateix, cal tenir presents els efectes desestabilitzadors de les onades migratòries. Al marge de fets històrics com que l’Imperi romà va ser desarmat per l’empenta dels bàrbars, l’entrada massiva d’estrangers pot desarticular el mercat laboral, especialment a països poc dinàmics com Espanya, i crea tensions en el finançament dels serveis socials.

Moltes veus s’alcen censurant la Unió Europea, però haurem de convenir que, sense aquesta, les fronteres serien més caòtiques i les tanques més nombroses. El 2015 es van rebre 1,25 milions de peticions d’asil, més del doble de l’any anterior. Els països on l’oposició és major són els que reben més refugiats. La cooperació europea segur que és insuficient, però els reptes que suposa l’allau d’immigrants no s’esvairan i només es resoldran sumant els esforços de tots. Tot i que s’han criticat les mesures dels governs per limitar el dret d’asil, no és pot menystenir la generositat que han mostrat nacions com Alemanya. El que alguns presenten com un atac als drets humans, tal vegada és més bé un intent de controlar una pressió que supera la capacitat d’acollida d’alguns estats.

La clau és, per tant, equilibrar els aspectes positius i negatius de la immigració, i els drets dels nacionals i els forasters. Açò únicament s’aconseguirà a través de les lleis, que són les normes que acordam entre tots. Els estrangers que vénen a través dels mecanismes establerts són benvinguts, però no ho els que trenquen les regles, perquè la llei és una garantia per a molts col·lectius que no es pot passar per alt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada