Històries del turisme de Menorca. Cap al nord de Ciutadella: cala en Blanes, Torre del Ram, Los Delfines i cales Piques

Com vam veure, a la vorera nord del port de Ciutadella, la colònia de l’Assumpció ja era un nucli consolidat els anys cinquanta. La urbanització de cala en Blanes, situada un quilòmetre a ponent va ser una extensió lògica. El 1962 es començava a obrir una ampla carretera que enllaçava el paratge amb el passeig marítim de Ciutadella. El projecte havia estat ben estudiat i planejat per ser un dels centres turístics de més qualitat de Menorca; els primers plànols són de desembre del 1961. La seva orientació turística es remarcava pel fet que abans d’engegar la parcel·lació s’estiguessin construint tres blocs de bungalows de sis apartaments cadascun. Segons la premsa, la seva seriositat venia avalada pel respecte a la normativa urbanística que, segons es comentava, “se sigue saltando a la torera en muchos lugares de la isla”.

Cala en Blanes 1967. Postal

Els promotors eren els germans Olivar Canet, propietaris dels terrenys, que van constituir la societat Promociones y Gestiones Inmobiliarias, SA. (PROGISA), els quals remarcaven el fet que les despeses de la carretera anaven al seu càrrec i no de l’Ajuntament. En la publicitat s’oferien solars al costat de la cala, a tres quilòmetres de Ciutadella, amb servei d’aigua i electricitat. L’assentament comptaria amb xalets, hotels i apartaments dotats de tots els elements per a una estada confortable. El 1963 els vials interiors estaven delimitats, però encara no s’havien asfaltat. A final d’any fou inspeccionat pel Secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas, en visita oficial a Menorca. El 1964 es treballava intensament en els carrers, s’inaugurà el bar Mar Bella i es va acabar algun xalet, com el Comellas, i l’any següent continuaven les obres del nucli i la carretera d’accés des de la colònia d’Assumpció.

Un cop pavimentada la zona, es va començar a edificar l’hotel de 200 places, a cala en Blanes, les obres del qual el 1967 anaven a bon ritme i finalitzaven l’estiu del 1968. El seu primer director va ser Joan Casals, que iniciava així el seu retorn a Menorca, després d’una exitosa carrera a Mallorca. A la urbanització també hi havia vint-i-nou apartaments registrats oficialment.

Els germans Olivar Canet posseïen les terres que s’estenen més al nord. El 1964 es van dissenyar els primers plànols del polígon I de Torre del Ram, emplaçat al costat est de cala en Brut i l’any següent es va redactar el pla general de tot el sector, que fou aprovat el 1967. La venda de parcel·les i xalets es va encarregar a PROGISA, com a cala en Blanes.

 

Cala en Blanes 1968. Foto Biel Pons

El nucli es desenvolupà al llarg d’una dècada. El 1976 fou recepcionat per l’Ajuntament, es constituí l’associació de veïns i es feia balanç apuntant que, de les 133 parcel·les, només sis eren propietat d’estrangers i la resta es repartien aproximadament per la meitat entre catalans i menorquins (la gran majoria de Ciutadella). Es destacava la completa dotació de serveis (aigua, electricitat, sanejament, carretera), el compliment de la legalitat urbanística, així com l’amplitud de les zones verdes, que ocupaven el 22% de l’espai i l’existència d’equipaments esportius en les proximitats. Aquests elements feien que es tractés d’un centre residencial no dirigit al turisme de masses i, per açò la seva població no era gaire estacional.

Els polígons 2 i 3 d’aquest sector van configurar la urbanització Los Delfines. A l’especial de turisme del Diari Menorca del 1967 se’n publica un reportatge. Ubicada entre cala en Brut i cales Piques, la seva extensió és d’unes 50 ha i té 3.000 metres de costa. S’hi arriba per una carretera de 3,5 quilòmetres, perfectament asfaltada. Al mig es troba cala en Forcat, “una autèntica bellesa natural”. La distància màxima a la mar és de 400 m. i, des d’una alçada màxima de 20 m, el terreny descendeix suaument, oferint bones vistes.

L’exòtic nom del nucli prové de la idea d’instal·lar-hi un delfinari, que mai es va portar a terme. El seu promotor era Laureano García Sanz, i el projectista l’enginyer de camins Andrés Parietti. Es van deixar amplis espais verds i enjardinats, amb l’objectiu d’augmentar la qualitat de vida dels veïns. Per donar exemple s’aixecà la finca Chogüi, “com a compendi de la urbanització: verd, blau, blanc i ocres”, on els anys setanta es donaven festes.

 

Los Defines. Postal 1973

L’assentament s'estructura en dos àmbits; el primer disposa de 6.000 m. de carrers, aigua potable i subministrament elèctric soterrat. Està dividit en 115 parcel·les d’una extensió mitjana de 1.000 m², zones esportiva de 12.500 m² i hotelera de 13.000 m². Els mesos següents es preveia que s’acabessin nou conjunts de quatre apartaments, així com diversos xalets. A l’àrea esportiva s’estaven instal·lant dues pistes de tennis, amb llum nocturna, jardí infantil, piscines, minigolf, pista poliesportiva, i una sala de festes. També s’havia planificat el condicionament de cala en Forcat, amb baixades a la mar, embarcadors, així com la realització del segon polígon.

La urbanització es desenvolupà ràpidament. El setembre del 1967 es va aprovar definitivament el pla parcial del polígon II, i el novembre del 1970, el del polígon III. El 1969 la zona ja estava urbanitzada i comptava amb diversos xalets, un complex d’apartaments explotats en règim turístic i un centre comercial. Entre el 1969 i el 1971 es van executar diversos habitatges, ressenyats per la seva concepció arquitectònica moderna. L’estiu del 1970 es va beneir la capella, costejada pel promotor, i es calculava una població de quatre-cents habitants. El mes de maig de l’any següent es presentava públicament l’hotel Los Delfines, en les proximitats de cala en Forcat. El dia de la seva obertura només tenia un pis, de 28 habitacions dobles i 7 individuals, però la previsió era aixecar dues altures més, fins a un total de 189 places. Era propietat de l’empresari bijtuter Jeroni Capella Allés, de Ciutadella i el primer director fou Manuel Herráez.

 

Hotel Almirante Farragut. Postal 1975

Aquest establiment prest va tenir companyia. El 1969 s’anunciava l’erecció d’un hotel de gran capacitat i categoria 1a. B molt a prop de cala en Forcat. L’hotel Almirante Farragut dels germans Miquel i Rafael Guitart Solervicens, inversors catalans, va començar a ser construït el 1971 i obrí les seves portes la temporada del 1973, amb 408 habitacions dobles i 86 individuals, distribuïdes en cinc plantes. Aixecat sobre una superfície de 30.000 m², l’entorn del qual van ser enjardinat, disposava de molts serveis. Era gestionat per Hoteles Unidos Iberoamericanos, SA, una cadena que posseïa cinc hotels a Xile, i un a Puerto Rico, Andorra, Barcelona i Madrid.

En una entrevista concedida el 1976, Rafael Guitart explicava que va invertir a Menorca amb l’expectativa d’un boom turístic que la crisi frustrà. La seva filosofia era construir per vendre, pensant que l’expansió de l’illa seria un fet. Així va fer sales de festa, apartaments i hotels, aprofitant l’ajut del crèdit oficial. L’hotel Almirante Farragut proporcionava dos-cents cinquanta llocs de treball els sis mesos de la temporada turística, la majoria a persones de fora de Menorca. Guitart en cedia l’explotació i s’encarregava del finançament i la conservació de l’edifici.

Torre del Ram 1973. Foto Biel Cardona Rotger

Cales Piques, també dels germans Olivar Canet, fou una continuació cap al nord de l’assentament. El Pla parcial fou aprovat el 1975 i el projecte d’urbanització el 1978 i s’anà executant els anys següents. El 1985 l’Ajuntament va recepcionar el nucli i el 1986 una immobiliària venia els primers xalets. A partir d’aquest moment l’activitat es va accelerar. A la part occidental es va demanar llicència d’obres per a nombrosos grups d’apartaments turístics, alguns dels quals es van iniciar abans d’obtenir el permís. Un d’aquests fou denegat el 1987, amb part dels pisos venuts. Altres tres, que sumaven 258 unitats, van obrir les seves portes. Els anys següents i fins el 1990, el de més activitat, es van estrenar sis promocions, amb un total de 1.606 apartaments. Els xalets es concentren en els dos terços situats a l’est, on el 1989 ja hi havia 76 cases i en la dècada següent s’afegirien dos-cents.