Històries del turisme de Menorca. Les sales de ball: Sa Tanca

La indústria turística no es limita a l’allotjament, ni, molt menys, al sector hoteler. Els viatgers van a un indret atrets per l’expectativa de trobar una sèrie d’atractius. A Menorca, el plat fort era un bon clima i platges on prendre el sol i nedar, però, a més, volien gaudir d’entreteniments i diversions. Aquesta demanda va fer augmentar l’oferta de bars, restaurants, sales de festa i discoteques, així com la d’activitats nàutiques i altres deports. Com és lògic, els locals de restauració van proliferar, alguns orientats clarament de cara al turisme, com s’indicava el 1962 amb motiu de l’obertura d’un bar restaurant al carrer Verge de Gràcia de Maó.

A banda, és bastant significatiu el cas de les sales de festes. Una de les primeres fou Jardines Infanta, nascuda a Maó el 1961, on també va obrir Sésamo, l’any següent. A Ciutadella, la pionera fou la Cova de ses Àmfores, que ja funcionava el 1962 i portava artistes de renom. El 1964 i el 1965 a l’establiment es va elegir Miss Turisme (una alemanya i una holandesa, respectivament). El 1962 també es feien balls a la cafeteria Oasis.

En aquest context hem de situar la creació de “Sa Tanca” a Sant Lluís, que es va especialitzar en l’organització d’espectacles, que atreien públic al seu bar restaurant. No és casual que s’originés a Sant Lluís. Aquesta població estava molt a prop de l’aeroport i dels primers nuclis turístics de l’illa: Alcalfar i Punta Prima, als quals a l’inici de la dècada del 1960 s’afegirien Binissafúller Roters, s’Algar i Binibèquer Vell (que estaven en construcció quan s’obre la sala de festes) i els anys venidors diverses urbanitzacions més.

L’abril del 1962 el lluïser Pere Victory començà a edificar l’establiment. L’arquitecte era el català Barba Corsini i l’aparellador Antoni Sintes, que ja havien aixecat diversos bungalous a Alcalfar. Les obres van avançar a bon ritme i el 7 de juliol obria les seves portes. Tenia un escenari per a les actuacions, tres pistes de ball i un aforament de 700 espectadors, que més endavant es va ampliar a 850. Des del principi, la programació d’actuacions musicals fou determinant: la inauguració fou amenitzada per la famosa cantant Magdalena Castro, una habitual de la televisió espanyola amb una àmplia discografia. Una setmana més tard cantaven el Duo Dinámico, encara més coneguts i al cap de quinze dies, Los Cinco Latinos. Les cues per signar autògrafs eren inacabables i el propietari aspirava a convertir la sala en una de les més qualificades d’Espanya.

El vincle de l’establiment amb la indústria del lleure es va fer evident l’any vinent. A finals d’agost del 1963 va albergar la gala de Miss Turisme; resultà elegida una italiana, la qual cosa demostra que els primers anys, Menorca no estava tan abocada al mercat britànic com ho estaria ben aviat. Pocs dies més tard un article periodístic que parlava de l’efecte del turisme sobre el sector de la construcció posava l’exemple de Sa Tanca: l’autor comentava que, sense l’arribada de forasters no s’hagués muntat un local d’aquesta envergadura, que potser en aquell moment era un tant desproporcionat, però que en el futur encaixaria gràcies al volum que assoliria l’arribada de visitants.

Posteriorment, l’establiment va continuar amb el mateix tipus d’espectacles, i així el 1966 contractava Mary Sanpere. Malgrat tot, els nombres no acabaven de sortir i el 1967 Victory el traspassà a Daniel Clavero, conegut cantant, que acabava d’editar el seu darrer disc. El nou director es proposà rellançar la dimensió artística i alhora ampliar l’oferta del local. Aquesta primera temporada va ambientar les instal·lacions en clau menorquina, per a la qual cosa féu col·locar una sínia; al mateix temps muntà una foganya per servir carn a la brasa. També es tornà a realitzar el concurs Miss Turisme, essent designada una catalana. Les actuacions van recuperar el millor nivell, amb la presència dels germans Calatrava i els Mustang.

El 1968 va seguir la mateixa línia, amb la compareixença de Tete Montoliu (un dels majors èxits fins el moment) i el popular grup Los Javaloyas. Va seguir organitzant la gala Miss Turisme, patrocinada pel Foment del Turisme. L’any següent, la sala va donar un salt endavant en fer una aliança amb la urbanització s’Algar, a l’hotel de la qual s’allotjaven els artistes. D’aquesta manera van néixer el que s’anomenaren “Noches de soirée de s’Algar en Sa Tanca”. Els turistes venien en autocars des del centre d’estiueig a veure els espectacles. El mes de juliol es van programar Luis Aguilé i Los Tarantos i l’agost un Serrat al cim de la seva fama (aquell any seria designat candidat a Eurovisió) i Carmen Sevilla. El setembre vingué Massiel.

El 1970 el propietari va obrir al costat de Sa Tanca el restaurant “El Celler”, amb una capacitat oficial de 300 persones, però que s’omplia de taules per gairebé triplicar aquesta xifra. L’estiu es feien barbacoes per a turistes, per als quals s’arranjava l’excursió en autobús. La vetllada solia ser amenitzada per un conjunt flamenc o un grup folklòric. Aquell any, a mes de venir Luis Aguilé, Los Valldemossa, Pajares i Peret, la gala de Manolo Escobar va batre tots els rècords. El 1971, el Foment del Turisme organitzà al Celler una festa en honor de la passatgera número 250.000 de l’aeroport, una alemanya. Van repetir alguns cantants que ja havien intervingut en temporades anteriors i es presentà Antonio Machín, que va ser el més aclamat de l’any. El 1972 fou el darrer en què el local funcionà normalment; van tornar Mary Sanpere i Serrat, però l’actuació estrella fou la de Julio Iglesias. Clavero constituí una societat per donar cobertura a les seves activitats, però l’any vinent només va funcionar el Celler.

A partir del 1973 Sa Tanca va continuar amb la seva activitat, però van deixar de venir cantants i grups de primera línia. Al tancament hi va contribuir la fallida d’altres restaurants de què s’havia fet càrrec l’empresari (La Boyera a Binisafúller i Los Trogloditas a cala Morell), però és clar que la crisi que s’iniciava aquells dies va tenir la  seva part. El Celler va obrir el 1975, en què la situació econòmica millorà transitòriament, però només com a bar restaurant i barbacoa. El gestionava Rey (que així mateix portava l’hotel Eleycon de Ciutadella). El 1977 es posaven a la venda les instal·lacions, coincidint amb la sortida de l’illa de Daniel Clavero.