dimarts, 13 de desembre de 2016

Històries del turisme de Menorca. Controvèrsies a l’entorn de Shangri-la

La legalització de la urbanització depenia de l’aprovació del pla parcial, el qual estava condicionat a un informe de l’Institut per a la Conservació de la Natura, ICONA, que el maig del 1974 presentà una versió provisional, pendent de major estudi. El mes següent l’empresa donà una roda informativa a la qual es convidaren periodistes de Madrid i Barcelona. Atribuïa el retard en l’autorització del pla urbanístic a les dificultats sorgides en la tramitació dels plans generals provincial (que el mes d’abril havia declarat la zona extensiva baixa) i municipal. S’indicava que les vendes de sòl eren legals, perquè es venien terrenys rústics i el Col·legi d’Arquitectes visava els projectes, però alertava dels problemes legals que podrien sorgir si els propietaris no podien construir els seus habitatges.


També comunicava que s’havia renunciat a construir el port esportiu. Així mateix explicava que gràcies a la seva activitat s’havia pogut portar l’electricitat al nucli des Grau i els veïns només havien hagut de pagar 350.000 ptes, del milió i mig que costaven les obres. S’informà que des del primer moment es va prohibir la caça i la navegació i que havien constituït la Sociedad Protectora de Es Grau, amb un capital de dos milions de ptes. a fi de protegir la fauna i la flora. Es pensaven construir set depuradores per tractar les aigües residuals i s’aprofitarien les aigües per regar el camp de golf. Finalment es convidà la premsa a una paella.

Potser per contrarestar els atacs rebuts, o tal vegada perquè el projecte havia arribat al seu punt de maduresa, l’estiu del 1974 es va llançar una important ofensiva publicitària. Es publicà un publireportatge d’una pàgina en mitjans nacionals, així com anuncis al diari Menorca i s’edità un  complet fullet. En les fotografies d’aquest es constata que s’havien construït l’oficina d’informació a l’entrada de la urbanització, la meitat del camp de golf, i els carrers del nucli, així com uns quants xalets. La propaganda explicava que es tractava d’una zona turístic residencial del més alt nivell, per portar a Espanya turisme de qualitat. La parcel·la mínima era de 1.000 m2, amb una edificabilitat del 14% i el cost estimat d’una vil·la era de tres milions de pessetes. No s’amagava la polèmica sorgida per les reclamacions ecologistes i s’informava que el mes de febrer s’havien paralitzat les obres, la qual cosa afectava trenta cases, trenta-un quilòmetres de camins i la xarxa d’aigües depurades. 
La Vanguardia. Juliol 1974

També es feia publicitat al Regne Unit, que és on es van vendre més solars. L’agent era Euroalliance, Overseas Investments, de Godfrey Alien and Partners Ltd. Federmann continuava amb la seva activitat altruista: el mes de setembre va costejar la vinguda del club de futbol Feyenord, de la primera divisió holandesa, que s’enfrontà amb l’Sporting Mahonés, acabat de fundar. Açò no va impedir que s’avivés la polèmica, amb l’entrega de més de sis-centes firmes en contra del projecte a l’Ajuntament de Maó. De fet, l’oposició a la urbanització va catalitzar el moviment ecologista insular i aquell mateix moment naixia a l’Ateneu de Maó l’Agrupació d’Història Natural, el germen del que dos anys més tard seria el Grup Ornitològic Balear de Menorca.

Federmann es va reunir a Londres amb Fraga, quan era ambaixador al Regne Unit, el qual li donà el seu suport. D’altra banda, el 1975 la societat va crear el Reial Club de Golf de Menorca, presidit per Maties Montañés. La seva posada de llarg, després d’una potent campanya mediàtica, es realitzà el mes d’agost i va constituir una exhibició de suport públic: hi assistiren Rafael Timoner, els regidors de l’Ajuntament de Maó Sintes i Ainsa, i el delegat del Ministeri d’Informació i Turisme, així com els directors de les caixes d’estalvi de la població. Els mesos següents el club va fer un intent d’atreure els menorquins i organitzà un curs per aprendre a jugar a golf i un campionat amateur. Federmann refermà la seva posició amb la donació dels terrenys necessaris perquè es construís el campament de Biniparratx, inaugurat el mes de juliol. L’any següent es va organitzar el I Campionat Obert de Menorca, amb l’assistència de jugadors professionals espanyols.

Però l’informe de l’ICONA va determinar que s’establissin perímetres de protecció ecològica i paisatgística, que es van incloure en el Pla General d’Ordenació Urbana de Maó, aprovat el 1975. Per aquest motiu, el mes de juny l’Ajuntament ordenà la demolició d’alguns xalets edificats en la zona, tot i que el 1980 encara no els havia esbocat. El Col·legi d’Arquitectes, que el 1974 havia denunciat la realització d’obres sense llicència, va informar en contra del pla parcial de Shangri-la, per diversos incompliments del PGOU de Maó, l’informe d’ICONA i la nova Llei del sòl.


Els promotors van acudir a la via judicial, que el 1976 va aixecar parcialment la prohibició de les obres. La companyia el 1975 va continuar la seva propaganda a la premsa local i a La Vanguardia, però l’opinió pública s’havia girat en contra seva. Es publicà un article censurant que no respectés el medi ambient com prometia i un altre indicant que s’havien construït cases sense llicència municipal. Els mitjans nacionals també continuaven denunciant la situació. El 1978 la Conselleria d’Ordenació del Territori del Govern Balear, a la vista dels informes sobre el valor de la zona, va instar l’Ajuntament de Maó a paralitzar definitivament els treballs. Al final s’havien alçat seixanta-nou xalets; el tema no quedaria definitivament tancat fins una dècada més tard.

Aprofitant les resolucions favorables del 1976, a principis del 1977 Federmann va fer un darrer intent per salvar la urbanització. Segons declarava al Financial Times, havia arribat a un principi d’acord amb un austroalemany amb participació de capital d’Orient Mitjà, que suposava una injecció de dos milions de lliures esterlines, que s’invertirien en l’erecció d’un hotel de cinc estrelles i en donar facilitats als adquirents de terrenys per a la construcció de les edificacions. També es desenvoluparia un grup de cases “pueblo style” (probablement uns apartaments) prop des Grau. En l’article s’indicava que s’havien arribat a vendre 1.500 parcel·les i a aixecar noranta-sis xalets i que l’aturada de la urbanització havia ocasionat unes pèrdues de 300.000 lliures esterlines. Així i tot, Federmann considerava que els que havien mantingut la inversió havien fet un negoci interessant i que les cases eren veritables xalets de luxe. En aquell moment, comprar un solar i fer una casa podia costar 30.000 lliures i les “pueblo-houses” s’oferien per 18.000 lliures. Aquest article fou blasmat a la premsa local.

Tanmateix, l’acord de la Comissió Provincial d’Urbanisme del febrer del 1975, que recollia les al·legacions del Col·legi d’Arquitectes, incloïa dos anells concèntrics i declarava l’interior com a no urbanitzable i l’exterior com a zona d’interès paisatgístic, on només es podien construir habitatges unifamiliars d’un màxim de dues plantes, sempre que no fossin visibles des de s’Albufera. L’empresa va presentar un recurs contra aquesta resolució, que després de diverses sentències contradictòries, va ser resolt pel Tribunal Suprem el 1984, en una resolució contrària a la urbanització que ratificà la zonificació establerta per la CPU. Dins dels dos anells de protecció havia deu cases construïdes, algunes habitades, però la majoria en estat d’abandonament. La resta de les edificacions estaven situades fora d’aquests àmbits, però l’Ajuntament va desqualificar tots els terrenys.

Cap comentari:

Publica un comentari