La destrucció de Maó. Ahir i avui

Maó és una ombra del que era. La magnífica feina de difusió del nostre patrimoni gràfic que estan fent entitats com Fotos Antigues de Menorca i l’Arxiu d’Imatge i So ens permet de fer-nos una idea de l’aspecte de la ciutat fins els anys cinquanta. Les descripcions dels llibres de viatges també ens ajuden a ser conscients d’allò que li donava caràcter.

Carrer Sant Roc. Mary Boyd. 1911

La població era coneguda per la seva fisonomia anglesa, en detalls com les finestres, les portes i els boínders, però altres elements li conferien la seva aparença peculiar. El primer era la blancor: les dones emblancaven les cases cada dissabte. Segons l’Arxiduc, són pintades d’un blanc que enlluerna.

De forma sorprenent, el 1904 el batlle va prohibir l’encalcinat de les façanes, per les presumptes malalties oculars que podia causar. El Vigia de Ciutadella s’hi refereix amb una extrema estranyesa i qualifica la pretensió d’“heroica”. Ningú s’hagués pensat que un segle més tard el blanc esdevindria una raresa, sobretot als carrers més comercials, envaïts per tot tipus de colors i materials. L’Ajuntament ha consentit fins i tot que s’omplís un enfront amb rajoles blaves de cambra de bany.

Un altre tret propi eren els passejos, dels quals dóna compte la cançó Es Mahón. Potser el primer va ser L’Alameda promogut pel comte de Cifuentes el 1782, tot i que era un lloc poc freqüentat, reservat per als capvespres d’estiu i especialment les festes de Sant Joan i Sant Pere. De fet, els dos passejos per excel·lència eren els d’Isabel II i la Miranda. El primer ocupava la part nord de la plaça Esplanada, però era més estreta que l’actual. Estava voltat d’un passamà i tenia alguns arbres i una font.

L'Esplanada la dècada del 1930

Quan el 1945 l’Ajuntament va adquirir la part baixa de l’esplanada militar, la plaça es va refer amb un estil semblant, i es deixà un lloc per a l’estacionament de vehicles. Els anys noranta, amb la construcció de l’aparcament subterrani fou esguerrada. Es substituïren les balustrades pels bancs de l’estil tosc que havia posat de moda la Barcelona de les Olimpíades, el paviment es va formigonar i quedà l’actual espai desangelat.

El passeig més conegut era sense dubte la Miranda. L’americà Schoeder el 1846 diu que “és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja”. Aquest lloc sempre fou molt popular, perquè s’hi veuen els millors panorames del port. Alícia Davins explica el 1925 que és una elegant placeta que cau sobre la mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. Estava rodejat per una balustrada i ocupava quasi tota la plaça fins a l’entrada de l’actual Delegació del Govern. D’alguna manera tenia la seva contrapartida a la plaça Espanya, a l’altre costat del claustre del Carme.

La Miranda la dècada del 1930

Els anys seixanta la plaça fou greument mutilada: per facilitar la circulació dels vehicles es va prolongar el carrer sant Sebastià i a la part alta es delimità un aparcament. L’antiga barana va desaparèixer i els edificis que donaven a la mar van ser substituïts per construccions modernes, com el dels sindicats i l’horrorosa nau de la Seat, davant de la qual s’aturaven els autobusos. Als dos costats de can Làdico es van aixecar grans blocs que van deixar encaixonat el palauet.

Quant el 1993 s’excavà un aparcament subterrani es va seguir amb la mateixa lògica, dividint la plaça en dos sectors que trenquen definitivament amb la idea original i s’alçà una pèrgola metàl·lica que deshumanitza encara més l’indret. Pels mateixos anys es va espenyar el mercat veí, del qual Lady Sheppard havia dit el 1936 que “amb les seves parades al voltant, el claustre del Carme, és un dels més pintorescos que hagi vist mai”.

Barriada de Sant Pere. Dècada del 1930

La ciutat es comunicava amb el port per la barriada de Sant Pere. A principi de segle era criticada per la seva modèstia. Femenies va fer un projecte per demolir-la i traçar una avinguda. Entre 1939 i 1953 Claret l’executà i hi afegí l’enderroc del pont del castell per formar la plaça de la Conquesta. Així els vehicles a motor podien circular fàcilment pels nous vials i aparcar-hi als costats. El cotxe decantava els vianants.

El resultat va ser la pèrdua dels seus dos nuclis més antics, que tenien un esperit similar al sector de la Marina d’Eivissa. Els nous espais resultaren poc funcionals: els jardins del parc Rochina van ser abandonats a mesura que creixia la vegetació i fa anys que una part està tancada. La plaça Conquesta mai ha quallat com a lloc públic, segurament per estar apartada del centre.

Projecte de Ses Voltes. 1911

Maó, assentat damunt d’unes penyes elevades domina el port i per aquest motiu els viatgers que arribaven per mar el trobaven ben pintoresc, com ho defineix el 1807 Grasset de Saint-Saveur. L’efecte es reforçava per la blancor dels edificis. Els maonesos sempre hem estat conscients de l’empremta que atorga el penyal a la població.

Des de fa anys, l’Ajuntament vol donar una comunicació mecànica al port, una idea que ja exposà Pere Montañés el 1926. Actualment projecta un ascensor exterior que desfigura el penyal. Alguns arquitectes ja han assenyalat l’existència d’alternatives, com la seva integració dins del terreny o la utilització de les costes (Miranda o des General) per instal·lar escales elèctriques, solucions més respectuoses amb la fisonomia del paratge.

Primera impressió de Maó. Mary Boyd. 1911

Si finalment es fa l’ascensor, la Corporació tornarà a escriure un nou episodi en la destrucció de la ciutat, de manera que el Maó que avui tenim no té res a veure amb aquell que admiraven els nostres avis.