Històries del turisme de Menorca. Els intents d’urbanitzar ets Alocs, Binimel•la, sa Roca i Serra Morena

Al calor del gran impuls que estava agafant la indústria turística menorquina a les acaballes dels anys seixanta, el capital estranger, principalment anglès i alemany, va intentar engegar una sèrie de nuclis residencials bastant ambiciosos, que van quedar estroncats per la crisi dels setanta i les creixents exigències legals per urbanitzar. Aquestes iniciatives es van reactivar una dècada més tard, però les reticències dels ajuntaments, davant de la pressió social en contra dels nous desenvolupaments i la política de la comunitat autònoma en el mateix sentit va acabar per fer-los inviables.

El 1972 la societat Ets Alocs, SA, depenent de la companyia radicada a Munic, Internationale Treuhand Handelsgesellschaft, va adquirir la finca Santa Isabel, de Ferreries, a la costa de la qual hi ha la cala dets Alocs. Al poc temps, edità un fullet en alemany amb un petit plànol del centre turístic. L’any següent va obtenir l’autorització de l’Exèrcit per urbanitzar el paratge i el subministrament de 8.000 kW de GESA. L’àrea afectada era molt extensa, i partint del litoral, s’endinsava centenars de metres cap a l’interior. S’havien dissenyat més de cinc-centes parcel·les que superaven els 1.000 m², dos complexos d’apartaments i vint terrenys de més de 13.000 m² cadascun per construir condominis, dos hotels, dues zones comercials i dues àrees esportives. En una relació de preus d’aquests anys figuren nombrosos solars venuts.

El 1973 es va tramitar un pla parcial, però quedà en via morta perquè l’empresa no va esmenar les deficiències existents en la documentació. La iniciativa es va reprendre el 1976 en un sector del nucli, que va aconseguir l’aprovació oficial el maig del 1977, però la tramitació quedà aturada fins que es va reactivar la segona part dels vuitanta, esperonada per l’expansió turística d’aquests anys.

El febrer del 1986 l’Ajuntament va denegar l’autorització del projecte d’urbanització per l’existència d’importants deficiències. Tres anys més tard, una entitat bancària alemanya es va fer amb dues terceres parts de les accions de la societat promotora, Ets Alocs, SA, per respondre del deute que mantenien els propietaris originals. El representant, Hans Schlieck, va garantir l’abastament d’aigua (el principal problema) amb una captació situada a dotze quilòmetres. A final d’any es presentà un nou projecte que pretenia construir una ciutat residencial per a la tercera edat, però la idea tampoc prosperà. Al final la zona fou inclosa en la Llei d’espais naturals com ANEI.

 

Publicitat del Poblat de pescadors de Binimel·la. 1972

La història de Binimel·la, al terme des Mercadal, presenta fortes similituds amb l’anterior. A finals del 1969, la veterana agència immobiliària anglesa Tufnell & Partners (establerta el 1930) va comprar el lloc esmentat, de cent hectàrees. La companyia va dissenyar una vasta urbanització, amb dos-centes parcel·les de 1.000 m² al costat est de la platja, per construir xalets i apartaments, així com tres hotels de grans dimensions i un poblat de pescadors, a l’estil de Binibèquer Vell, just darrera la platja. Es va editar un complet fullet publicitari i el mes de desembre del 1970 es començaren a organitzar vols des de Londres amb un centenar de potencials compradors anglesos (que també visitaven altres zones de l’illa, com Sant Tomàs). La idea era enviar un avió cada mes fins l’inici de la temporada turística.

L’estiu de l’any següent, la societat publicà anuncis del centre turístic, però el desembre la Comissió Provincial d’Urbanisme va desestimar l’aprovació del sector. Malgrat tot, a principis del 1972 es va seguir fent publicitat, on s’explicava el contingut del projecte, al qual ara s’hi afegia una “marina”, és a dir una zona d’amarratges. Finalment, només es van obrir uns pocs camins de terra i s’aixecaren un parell de construccions. El 1975 Tufnell oferia la venda d’una parcel·la amb aigua i electricitat a 300 ptes/m², indicant que el preu normal era el doble, comentari que fa pensar en un antic propietari que es volia desprendre del seu terreny.

 

Esquema del projecte de la urbanització de Binimel·la. 1972

Els promotors de Binimel·là van presentar el pla parcial a l’Ajuntament a començaments del 1987 i quinze mesos més tard, la negativa municipal a tramitar-ho els va portar a dur el tema a la Comissió Provincial d’Urbanisme, la qual es va mostrar conforme amb la corporació, partidària de protegir el paratge, i que va iniciar la revisió de la qualificació del nucli el 1989, de cara a la seva eliminació del planejament.

Un altre intent que no reeixí al municipi des Mercadal és el de sa Roca. Els primers mesos del 1970 es van vendre els terrenys, d’una extensió de 387 ha, i es constituí la societat Urbanización Sa Roca, SA, promoguda pel senyor Cappa. Els tres anys següents es van obrir els vials (la major part dels quals van quedar sense asfaltar), es construïren una vintena de xalets i es va aixecar un restaurant. L’assentament va experimentar un bon ensurt el 1973, amb motiu d’un incendi declarat als costers del Toro. Aquest any es va aprovar un pla especial, però sense capacitat d’ordenar el sòl, únicament la xarxa viària i la protecció paisatgística. El 1976 la zona havia passat a mans de l’empresari Josep Palliser Carreras, d’Alaior i es comercialitzava com parc residencial Sa Roca, amb tennis, piscina, parc infantil, minigolf i custòdia de cavalls, a més d’un restaurant amb barbacoa. L’àrea urbanitzada al final quedà reduïda a unes vuit hectàrees i fou declarada com no urbanitzable el 1988. El 1989, l’Ajuntament des Mercadal va paralitzar la construcció de dues edificacions sense llicència.

Serra Morena: explotant els avantatges de l’interior de l’illa

L’Ajuntament de Maó va aprovar l’abril del 1971 la parcel·lació del lloc de Serra Morena, a la carretera de Fornells. El mes d’agost es publicava a la premsa un anunci en anglès de la societat Melpond Intercontinental (la mateixa que feia poc que estava urbanitzant Binixíquer, també de Maó), en la qual es presentava el petit centre residencial, remarcant que estava a tres quilòmetres del port de Maó. S’explicava que, en aquell moment, viure a la costa de l’illa suposava haver de suportar els renous i inconvenients de la indústria turística menorquina i, que, pel contrari, en aquell indret hi havia pau i quietud. Els solars es venien a un preu molt econòmic: 65 ptes/m², segurament perquè es tractava de terrenys rústics, i a més, eren parcel·les grosses, de més de 10.000 m². En tot cas, s’havia construït una petita xarxa de vials. L’abastament d’aigua del sector es va aconseguir el mes de novembre gràcies a un acord conjunt amb la promotora de Shangri-la i l’Ajuntament, a partir de pous municipals. El 1980 encara es venia algun solar, a 150 ptes/m². Posteriorment l’oferta es va limitar a xalets.

Finalment, el desenvolupament d’aquesta zona, realitzat al llarg de quaranta anys, s’ha limitat a unes trenta cases, una tercera part del volum projectat; així i tot, el PGOU de Maó permet seguir construint, mantenint les condicions urbanístiques actuals. De fet, el nucli no tenia unes grans expectatives, i només va mancar completar el camí més exterior.