Catalunya després de l’u d’octubre: l’enquistament del procés

Les maquinàries estan en marxa. La Generalitat i els col·lectius sobiranistes ultimen la preparació del referèndum. El Govern central i les formacions estatals el censuren agrament i intenten evitar-lo. La profecia del xoc de trens s’ha acomplert i ara només queda reflexionar sobre com quedaran les locomotores i els vagons després del sinistre.

L’hegemonia és un venerable concepte grec per expressar la superioritat d’un grup sobre un altre. L’italià Antonio Gramsci l’aplicà la necessitat de desplegar un predomini social per impulsar un projecte polític, en el seu cas el comunisme a Itàlia. Quan una ideologia és assumida per les diverses organitzacions cíviques d’un poble, l’èxit és a girar de la cantonada. És prou evident que el nacionalisme català ha assolit una sòlida hegemonia al Principat.

Ben mirat, aquesta supremacia ja hi era abans. Es va incubar al tardofranquisme i es consolidà durant la transició. L’expressió l’“oasi català” feia referència a aquesta preeminència nacionalista que amarava tots els partits de Catalunya, fins i tot els estatals. Al llarg de més de vint anys la vessant autonomista del nacionalisme va conviure amb les forces que governaven a Madrid, que obtenien el seu suport parlamentari per apuntalar executius en minoria.

Tanmateix, a començament de segle, els cenacles conservadores de la capital, van abandonar el seu conformisme envers el domini nacionalista. Hi contribuí, sens dubte, la tramitació d’una reforma de l’Estatut d’autonomia que suposava un avenç en la construcció de la nació catalana.

Així va emergir un ampli gir recentralitzador que compartien les dues grans formacions de l’Estat, però que era superat amb escreix pels mitjans de comunicació madrilenys, que sempre van molt més enllà que els polítics. En aquest clima, era inevitable que el PP presentés un recurs d’inconstitucionalitat contra l’aprovació de l’Estatut i que el Tribunal Constitucional li donés la raó.

També estava escrit que la frustració del moviment nacionalista reaccionaria de forma irada. Cal recordar que la sentència va coincidir amb l’esclat d’una crisi econòmica, primer mundial i després interior, on fins i tot s’anunciava la mort del capitalisme. Quan el món es descomponia, propugnar la segregació d’Espanya semblava tenir sentit. El nacionalisme va mudar en menys d’un quinquenni en la reclamació d’un estat sobirà. Alhora, els catalans contraris a aquesta deriva s’organitzaven i reclamaven els seus drets com espanyols.

Al capdavall, el procés ha triomfat, perquè ha aconseguit ampliar la influència nacionalista, incorporant nous estrats socials i incrementant el seu grau d’exigència envers Espanya. La reacció espanyolista, per tant, s’ha saldat amb un sonor fracàs. No només no ha aconseguit moderar el nacionalisme català, sinó que l’ha alimentat i avui dia gaudeix de millor salut que mai. Els seus protagonistes, la generació d’Aznar, Aguirre i Bono, estan amortitzats i els seus substituts cerquen noves vies d’encarar el desafiament dels catalans.

S’han fet crides al diàleg, però la negociació sempre suposa renúncies i ningú no hi està disposat. El govern de Rajoy demana la retirada de la consulta, però, si aquesta es produís, no té res per oferir als catalans. A la inversa: per molt que Madrid fes un oferiment atractiu de veritat, Puigdemont no retria les urnes.

La incògnita és saber si se celebrarà el referèndum. La determinació de la Generalitat i l’ampli estalonament polític, institucional i social amb què compta indueixen a pensar que, si el Govern central no adopta mesures dràstiques, aquest es durà a terme. Ara bé, els obstacles que està posant l’Estat a la seva celebració permeten d’intuir que no es tractarà d’un sufragi amb els requisits perquè pugui considerar-se jurídicament vàlid.

Els independentistes hi acudiran en massa. En el nostre temps és possible organitzar un plebiscit fins i tot per internet, i multitud de catalans s’espavilaran per votar la separació d’Espanya, ni que sigui de manera informal. És factible que la Generalitat empri aquest procediment sui generis com argument per proclamar la independència, ja que sempre podrà adduir que, si la convocatòria no compleix amb les degudes garanties, ha estat per la intromissió del Govern central. Així s’ha justificat l’aprovació de la Llei del referèndum amb una tramitació que ha laminat el dret de l’oposició a expressar-se democràticament.

Una declaració d’aquest tipus no seria reconeguda ni dins ni fora d’Espanya i per tant, no tindria efectes pràctics. Els polítics responsables serien sotmesos a causes judicials que encendrien més els ànims. La Comunitat Autònoma podria ser suspesa. El resultat seria l’enquistament del procés. Catalunya es convertiria en un nou Ulster, enfrontat de forma implacable amb l’Estat.

Les forces polítiques espanyoles van a remolc dels esdeveniments, sense entendre ni les causes ni les conseqüències de l’hegemonia nacionalista. Els darrers anys no han tingut traça per articular cap rèplica unitària, sinó que cadascuna defensa visions diferents, i en molts casos antagòniques, de com respondre al repte. La celebració del referèndum no farà sinó profunditzar aquestes discrepàncies i és poc concebible que es puguin posar d’acord en una reforma de la Constitució que posi les bases d’una nova organització territorial de l’Estat capaç de satisfer els anhels d’autogovern dels catalans.

Com a l’Ulster, no serà aquesta generació que resolgui el trencaclosques. Ens esperen dècades de malentesos, retrets i temptatives de les dues parts per aconseguir l’adhesió de l’opinió pública catalana, espanyola i internacional. El futur no està escrit i potser encara no han nascut els cridats a desvetllar-lo.